Ateneu Racionalista del carrer Vallespir, Barcelona, 1 de juliol de 1918
“Compañeros, os agradeceré un poco de silencio, lo que espero de vuestra benevolencia, porque mis condiciones físicas no permitirán, tal vez, que llegue mi voz a todos vosotros y harán que en este acto no me extienda en demasiadas consideraciones. Así, pues, seré muy breve; de ello doy promesa.
El Congreso que tiene su coronación en este acto, lo han dicho todos los que me han precedido en el uso de la palabra y yo lo repito, es de una importancia capitalísima. Lo es porque cuando creía la burguesía catalana que la Confederación Regional había recibido un golpe de muerte; que nuestras energías se habían agotado y nuestros métodos se habían declarado en quiebra, nos levantamos más fuertes que nunca, y con una potencia y una capacidad superiores conquistamos nuestras posiciones. Es mirando las luchas pasadas que se creía que el proletariado quedaría anémico, que no podría hacer más que una vida vegetativa, y que tendríamos que conformarnos con lo que se nos diera como una limosna.
“nos levantamos más fuertes que nunca, y con una potencia y una capacidad superiores conquistamos nuestras posiciones”
El Congreso ha demostrado que los trabajadores de Cataluña no solamente sabrán desquitarse de los procedimientos con ellos empleados; ha demostrado también que nos han sobrado energías para ocuparnos de las cosas presentes y para discutir y preparar las cosas del porvenir.
El hecho anormal, la locura desencadenada de formas gigantescas que se ha producido en el mundo, ha despertado las conciencias y ha hecho ver la necesidad de preparamos para las luchas del porvenir. Los problemas que han de plantearse después de la universal matanza, no los resolverán los gobiernos capitalistas, porque ya la conciencia de los trabajadores no permite que se les engañe. No podrán resolverlo, porque el problema es de tan difícil solución que tal vez nosotros, en este momento, tampoco podríamos resolverlo si nos exigieran la responsabilidad de ello.
No hay posibilidad humana de hacerlo segura y matemáticamente. Es muy hondo. No es una solución lo que hacen los ingleses; no lo resuelve el vincular la riqueza en el Estado sino que hay que entregarla al pueblo que es el elemento creador de dicha riqueza. Lloyd George, a quien consideramos como el tipo representativo del nuevo sistema capitalista, que tiende a vincular la riqueza en el Estado, sufre una gran equivocación. Las 600.000 casas que se construyen en Inglaterra para entregarlas a los obreros después de la guerra, ya es hoy una solución mezquina. Lloyd George, en quien reconocemos, aunque sea nuestro adversario, una gran capacidad, fracasará. No se contentará con chozas quien ha ofrecido su vida; querrá la justicia y la libertad completas; rechazará la tutela del Estado. La guerra se prolonga porque la burguesía no encuentra una fórmula para terminarla. Y esto sucede lo mismo en Alemania y Austria, que en Francia, Italia e Inglaterra. Aceptemos la posibilidad de que sea cierta la expresión de Wilson cuando dice que los aliados encarnan la justicia; pero esta justicia y esta libertad no son la justicia y la libertad nuestras; no son la justicia y la libertad de los compañeros de los Estados Unidos y de los trabajadores del mundo entero.
“pasando por encima de todo, procuremos que la organización fuerte sea un hecho, para hacer frente a la burguesía catalana, a la burguesía española, a la burguesía del mundo todo”
La trascendencia del Congreso radica en que nos da la posibilidad de llevar a nuestras organizaciones el máximum de su potencia. Para ello no tenemos más que poner en práctica las pautas de. organización que él nos ha trazado. Cuando termine la guerra, cuando las cuestiones se resuelvan más bien por los dictados de la pasión que por los consejos de cerebro, si no representamos una fuerza inmensa, si no somos una agrupación potentísima por nuestra cohesión y por nuestra capacidad, seremos juguetes de la burguesía.
Pero si nos superamos, si conquistamos nuestra capacidad y nos colocamos en condiciones de actuar de un modo enérgico, de hacer frente a todas las posibilidades de ataque, seremos respetados, atendidos y nos impondremos.
Compañeros: pasando por encima de todo, procuremos que la organización fuerte sea un hecho, para hacer frente a la burguesía catalana, a la burguesía española, a la burguesía del mundo todo. ¡Trabajadores de Barcelona que habéis sellado con vuestro entusiasmo la labor del Congreso Regional; camaradas delegados, que en representación de la Cataluña que piensa y trabaja asististeis a las tareas del Congreso cuyo epílogo hacemos esta noche aquí, yo en vuestro nombre saludo a todos los explotados de la tierra, que, como nosotros, esperan el reino de la justicia y de la libertad!
Denunciem el sistema patriarcal davant el suicidi d’una treballadora
Des de Dones Llibertàries volem transmetre el nostre màxim rebuig davant la notícia després de fer-se públic del suïcidi d’una dona per assetjament laboral i sexual.
Entenem i compartim el dolor de totes les persones que l’estimaven i estan patint, a més de la seva pèrdua, l’escarni que en els mitjans es fa dels fets
Però volem denunciar , que el que va passar, no va ser un suïcidi, va ser un assassinat, va ser un feminicidi. Nosaltres no podem tipificar el tipus de delicte que és, però si tenim l’obligació de denunciar la causa d’un problema social. Perquè no podem fer com si el suïcidi no tingués a veure amb una sèrie de violències masclistes. Perquè hi ha culpables i no són pocs. Acorralar a una dona fins al punt que es tregui la vida no és una defunció ni una mort, és un feminicidi, és un assassinat.
Aquest cas evidència que estem molt lluny de garantir la llibertat sexual de les dones al nostre país. Que el masclisme mata, que mata molt i que mata de maneres que la llei encara no recull. Que patim un sistema patriarcal, que no defensa la llibertat de les dones, sinó que ens condemna.
Fets així segueixen passant perquè hi ha una societat heteropatriarcal, que ho permet i fins i tot ho potencia. Una permissivitat que prové de l’educació masclista en la qual hem estat educades i educats. Però res d’això legitima l’assetjament i l’escarni que va patir pel fet de la difusió del vídeo.
“Acorralar a una dona fins al punt que es tregui la vida no és una defunció ni una mort, és un feminicidi, és un assassinat”
Tampoc ens podem oblidar ni de la premsa ni de l’empresa. Una premsa que a més de promoure els rols i estereotips de gènere és responsable de donar un altaveu constant a una ultradreta que vol acabar amb tot el que ha construït el feminisme.
I
encara un altre culpable: l’empresa. Una
empresa que era coneixedora de la situació i que no va fer res, perquè segons
ells era un “assumpte personal”, tot i tenir un protocol específic
per a aquestes situacions, que mai va ser activat. Per tant per molts recursos que es creïn i es
facilitin a les víctimes si aquests no s’activen no serveixen de res.
És important demanar responsabilitats, clares i contundents, però també assumir la part de la responsabilitat que comporta no actuar o fer-ho de forma poc contundent. Però hem de saber fer autocrítica, totes formem part d’una societat masclista , la qual que hem de lluitar per a combatre-la i derrocar-la.
Per tot
això creiem necessari, la creació urgent de grups efectius de suport mutu per
poder sostenir-nos i acompanyar-nos tant en aquestes com d’altres situacions de
masclisme i assetjament que patim les dones, així com d’acció directa per donar
resposta a aquest tipus d’agressions pròpies del sistema patriarcal que tenim.
Com a Dones Llibertàries mostrem el nostre més sincer condol a la família i a totes les persones que estimen a la Verònica i en especial als seus fills, que també han estat víctimes de la violència masclista. Desitgem des del dolor i la ràbia que això no torni a ocórrer mai més i lluitarem per aconseguir que casos com aquest no existeixin i que la nostra lluita ens permeti actuar i ajudar a eradicar la violència i acompanyi les víctimes.
Verònica, sentim profundament no haver-te pogut acompanyar.
Avui el PDI (Personal Docent i Investigador) de les universitats públiques catalanes i del CSIC protagonitzen una jornada de vaga per exigir al govern de la Generalitat l’aplicació del famós EPIF, un Reial Decret del passat mes de març que millora alguna de les condicions dels i les doctorands. A hores d’ara, per les dificultats del propi sector, no es tenen dades de seguiment, tot i que en algunes universitats com la UAB ha estat majoritari. Les accions de protesta dels piquets han provocat cues quilomètriques a les carreteres catalanes.
D’on surt aquesta convocatòria?
Ja fa temps vam informar de l’aprovació del Reial Decret 103/2019, sobre l’Estatut del Personal Investigador en Formació (l’EPIF). A les universitats catalanes s’han realitzat assemblees dels col·lectius més precaris (UAB, UB, UdLL, UdG, UPF…). Aquests espais estan naixent amb la voluntat de posar rostre i posar sobre la taula un problema que s’arrossega des de fa molts anys: la precarietat laboral a les universitats catalanes. Des de la CGT, assumint que les assemblees de treballadores i treballadores són espais plenament democràtics, s’ha legalitzat la convocatòria de vaga per a totes les universitats catalanes i el CSIC.
Què demana aquesta vaga?
La vaga demana respecte pels treballadors i treballadores de les universitats públiques i, en concret, el PDI. Proclama de forma clara i inequívoca que ja estan farts i fartes de tanta precarietat laboral, una precarietat que és estructural en la majoria de contractes del PDI, de la recerca i de l’activitat docent. En concret, la vaga es planteja per exigir a les universitats, CSIC i a les administracions públiques l’aplicació immediata de les mesures que contempla l’EPIF i que aquesta aplicació no es faci en detriment d’altres sectors del PDI ni amb càrrec als grups de recerca. En paral·lel es planteja que els llocs de treball del PDI, un increment salarial per al professorat associat, una major obertura de professorat i que hi hagi un increment del pressupost públic de les universitats per fer front a aquestes mesures.
“Fruit de les mobilitzacions, tant la UdLL com la UAB ja s’han compromés a fer efectiu un increment salarial pel personal investigador en pràctiques”
Què demana aquesta vaga?
La vaga demana respecte pels treballadors i treballadores de les universitats públiques i, en concret, el PDI. Proclama de forma clara i inequívoca que ja estan farts i fartes de tanta precarietat laboral, una precarietat que és estructural en la majoria de contractes del PDI, de la recerca i de l’activitat docent. En concret, la vaga es planteja per exigir a les universitats, CSIC i a les administracions públiques l’aplicació immediata de les mesures que contempla l’EPIF i que aquesta aplicació no es faci en detriment d’altres sectors del PDI ni amb càrrec als grups de recerca. En paral·lel es planteja que els llocs de treball del PDI, un increment salarial per al professorat associat, una major obertura de professorat i que hi hagi un increment del pressupost públic de les universitats per fer front a aquestes mesures.
Perquè cal aplicar l’EPIF?
L’EPIF és un Reial Decret i la seva aprovació obliga a les universitats i institucions de recerca a aplicar-ho de forma immediata. No és justificable que les universitats argumentin la seva situació econòmica per no reconèixer uns drets emparats legalment dels seus treballadores i treballadors. L’aplicació de la pròrroga d’un quart any als contractes de PIF reconeix una situació de fet, que la majoria de tesis doctorals s’acaben després dels 3 anys de contracte predoctoral, amb els i les seves autores cobrant l’atur en el millor dels casos. Un quart any de contracte de PIF suposa també una clara millora per a la totalitat dels grups de recerca, que rebran un increment dels seus recursos de recerca i disposaran de més garanties per a completar les tesis doctorals.
Les mobilitzacions continuen
De moment, degut a les mobilitzacions, tant la Universitat de Lleida com la Universitat Autònoma de Barcelona s’han compromés a aplicar un increment salarial al personal investigador en formació a partir de la nòmina de juny.
Per aquesta tarda, es preveu una gran manifestació i una roda de premsa a la plaça Urquinaona de Barcelona a les 18h, on estan cridades totes les persones afectades pel precari model imperant a les universitats catalanes.
Ermengol Gassiot. Secretari General de la CGT de Catalunya
Una vegada hi havia un presoner. Un
vespre, va entrar un carceller a la seva cel·la i li va dir: “Demà al matí
tornaré. Si em dius una cosa que sigui certa, et condemnarem a cadena perpètua.
Si el que em dius és una mentida, t’afusellarem”. L’endemà el presoner se’n va
anar a dinar a casa seva.
Torna un nou cicle electoral. La primera data la tenim
aquest 28-A. I una bona part dels i les potencials electores ens trobem en una
situació semblant a la del presoner. Possiblement per primer cop des de fa més
de 30 anys tenim a sobre la taula un fantasma creïble de que un partit
d’extrema dreta (desacomplexada i molt més explícita que la del PP) arribi a
les institucions. Per l’altra, hi ha qui planteja que és necessari votar (i
votar entre allò que se’ns ofereix amb possibilitats de sortir, que tampoc és
massa divers, que diguem) per frenar aquesta extrema dreta. Ja sigui en clau
autonòmica o estatal. Mitjans de comunicació, tertulians, opinadors i una bona
part de la classe política repeteixen aquesta dualitat. Un cop darrera l’altre,
doncs és sabut que la reiteració és una forma efectiva de fer que un missatge
passi a formar part de la nostra consciència, de que n’acceptem la lògica. I
aquí hi ha una trampa. Una trampa molt important.
Ja sabem com és això de les eleccions parlamentàries.
Fa molts anys que patim l’electoralisme i veiem com aquesta democràcia merament
nominal fa servir les urnes i les paperetes com a eina de legitimació d’un
poder que, ho patim, en realitat no ens consulta pràcticament cap de les seves
decisions rellevants. Per contra, ha imposat una cultura de la delegació que
ens limita a la immensa majoria de la població a conformar-nos amb un simple
rol d’espectadors. A renegar de ser protagonistes de la realitat per ser
simples consumidors de vides prefabricades. El show dels recents debats
televisius n’és una bona mostra. Qui els mira, sovint ho fa des del sofà i
només li falta la paperina de crispetes a la mà. Consumim un producte acabat
que s’assembla molt al fet de llegir, l’endemà, els titulars que prepara la
premsa. L’espai que se’ns deixa és molt limitat. Abans podia ser la tertúlia
amb els/les amigues o la conversa de bar. Ara, cada cop més, ho són els
comentaris als FB o al TW, molt més impersonals i que ens alliberen del risc d’interactuar
col·lectivament amb altres persones que comporten les converses en viu. Tot en
ordre.
Ara bé, per garantir que la cosa funcioni, cal que ens hi sentim implicats/des. D’això el vot i la fal·làcia de que podem decidir alguna cosa. Una bona manera de mobilitzar aquest vot en sectors que ens podem sentir frustrats per un sistema polític que notem molt allunyat de nosaltres és crear una por. I el feixisme de Vox sembla que funciona prou bé. Pel propi sistema, podria semblar que comporta un risc: que quan els mitjans de comunicació es fan ressò del seu discurs, aquest arribi a un segment de la població i que, fins i tot, condicioni el que diuen altres partits polítics. Més que un risc, però, en realitat li suposa un avantatge. Per una banda, permet normalitzar a mig termini algunes mesures que d’una altra manera potser toparien amb més resistències. Ho veiem al conjunt d’Europa, quan les propostes xenòfobes de l’extrema dreta acaben influenciant gran part dels arcs parlamentaris. Per l’altra, quan el feixisme impregna una part de la classe treballadora és una victòria del capitalisme: situa el conflicte dins de nosaltres mateixos, com alternativa aboca a una altra part dels i les treballadores a donar per bones algunes de les opcions que planteja el joc electoral i desactiva encara més el conflicte social.
No podem conformar-nos en escollir entre opcions prefabricades que ens venen donades i, en el fons i en la forma, contràries als nostres interessos
La por al feixisme beneficia enormement al sistema
polític. Fa que una part dels potencials electors, que en un altre context es
quedarien a casa, acabin anant a votar i, en certa mesura, acabin implicant-se
en el procés. Però també reverteix en un altre fet. Ens obliga a triar entre
opcions que ens desagraden, per allò de votar “lo menos malo”. Els
treballadors/es sabem perfectament que un hipotètic govern Sánchez estarà venut
a les polítiques de la Troika i de l’IBEX 35, com ho està també el de la
Generalitat. Unes polítiques que directament ens oprimeixen, tant en matèria
econòmica com en espais de participació col·lectiva, de llibertats públiques,
etc. Que any a any, legislatura a legislatura, es normalitzi que la classe
treballadora haguem d’escollir entre opcions que ens perjudiquen, que no son
nostres i que ens van en contra, atempta directament contra la nostra
consciència col·lectiva. Ens imposa una frustració, un sentiment de que no hi
ha res a fer. Ens desvaloritza com a subjecte col·lectiu, ens condemna a la
passivitat i estén, com una autèntica arma de destrucció massiva, la concepció
de que no hi ha res a fer. Que la realitat és immutable. Tot el contrari que
pensaven, ara fa 100 anys, els nostres avantpassats quan guanyaven vagues i
avançaven en el camí de la revolució social.
En definitiva, ens acostumen a que l’única sortida és
seguir el dilema que ens plantegen: feixisme o vot útil. Veritat o mentida,
presó de per vida o afusellament, com li imposen al presoner.
En la història, el
presoner pot marxar a casa perquè, en arribar el matí, li diu al carceller:
“Avui m’afusellareu”. La resposta que construeix queda fora del sistema i
trenca la lògica perniciosa a la que el volien sotmès. En conseqüència, guanya
la llibertat.
A la vida real, cal cercar una alternativa al fals
dilema que ens planteja l’electoralisme. No podem conformar-nos en escollir
entre opcions prefabricades que ens venen donades i, en el fons i en la forma,
contràries als nostres interessos. Tampoc podem acceptar aquesta
coresponsabilitat imposada d’haver de promoure opcions de l’esquerra
domesticada (i traïdora als nostres interessos), que ja sabem que no ens
agraden. L’alternativa és fer saltar les regles del joc. Defugir la passivitat,
la cultura de la delegació i l’electoralisme.
Dit així sembla molt fàcil, però a ningú se’ns escapa
que en realitat ens costa molt construir alternatives que semblin creïbles. En
aquest post que ja arriba a la seva fi jo tampoc pretenc fer-ho. En realitat,
ha de ser una tasca col·lectiva. Sí que m’agradaria, no obstant, enumerar
algunes idees. En primer lloc, la nostra acció col·lectiva l’haurem de fer a
partir de nosaltres mateixos/es, les nostres formes d’organitzar-nos i de la
nostra pròpia lògica. Per desgràcia els darrers anys ja hem vist què passa quan
juguem a fer de bruixots, quan sectors dels moviments socials entren dins la
lògica electoral i institucional. Aquest no pot ser el camí. Cal reobrir espais
de conflicte concrets, en els que hi puguem intervenir amb els recursos que
tenim tant a nivell organitzatiu com de persones. Amb la idea de guanyar-los i
retroalimentar-nos com a jo col·lectiu. Promoure una dinàmica de creixement que
només ens beneficiarà si és autònoma a les pautes del poder. I un creixement
que ha de permetre’ns incrementar el conflicte social i plantejar les nostres
pròpies alternatives.
Dit així sembla molt fàcil, però a ningú se’ns escapa que en realitat ens costa molt construir alternatives que semblin creïbles. En aquest post que ja arriba a la seva fi jo tampoc pretenc fer-ho. En realitat, ha de ser una tasca col·lectiva. Sí que m’agradaria, no obstant, enumerar algunes idees. En primer lloc, la nostra acció col·lectiva l’haurem de fer a partir de nosaltres mateixos/es, les nostres formes d’organitzar-nos i de la nostra pròpia lògica. Per desgràcia els darrers anys ja hem vist què passa quan juguem a fer de bruixots, quan sectors dels moviments socials entren dins la lògica electoral i institucional. Aquest no pot ser el camí. Cal reobrir espais de conflicte concrets, en els que hi puguem intervenir amb els recursos que tenim tant a nivell organitzatiu com de persones. Amb la idea de guanyar-los i retroalimentar-nos com a jo col·lectiu. Promoure una dinàmica de creixement que només ens beneficiarà si és autònoma a les pautes del poder. I un creixement que ha de permetre’ns incrementar el conflicte social i plantejar les nostres pròpies alternatives.
Sóc conscient que això darrer que he dit no deixen de
ser abstraccions. Simplement vull remarcar que és urgent defugir del miratge de
l’electoralisme. Cadascú pot votar o no, però la llibertat no la guanyarem
mitjançant els vots. L’obtindrem només si som capaços de reconstruir-nos
col·lectivament dins d’una lògica ben diferent a la de l’electoralisme. I és
urgent que ens hi posem.
Per si algú l’interessa, aquest 28-A jo tornaré a ser
un abstencionista actiu.
Catalunya 210 (juny-juliol 2019)
