Òscar Murciano és sindicalista de la CGT en el sector de la informàtica. A més, va ser secretari d’acció social i, després, d’acció sindical a Catalunya. Fruit de la participació i acompanyament de seccions en diferents conflictes i de les seves reflexions entorn d’aquestes experiències, enguany ha publicat Cómo ganar una huelga, editat per La Catarata i la CGT en la col·lecció Libre Pensamiento.
En primer lloc, quines claus bàsiques ens donaries per guanyar una vaga?
El que hauríem de tenir clar és que ens hem d’oblidar una mica de la paraula vaga, de tot el que més o menys hem vist, i hem de substituir-la per pressió. Així, es tracta de generar una pressió insuportable a l’empresa, al govern, etcètera, en la qual la vaga és una part clau dintre d’aquesta estratègia, però hem de tenir una mirada més àmplia i no centrar-nos en la victòria d’un conflicte només per la capacitat de deixar d’anar a la feina i quedar-nos quiets, sinó generar un problema reputacional per aquí, després un caos logístic per allà, ara iniciem empaperades a diferents instal·lacions que hi hagi al país… És a dir, s’ha d’aconseguir una bombolla de pressió molt gran, de la qual la vaga és una part però no ho és tot.
Com ha estat l’evolució de la conflictivitat laboral els últims anys?
Si ens centrem en Catalunya, des de la transició Comissions Obreres ha estat la força principal en el lideratge de la lluita, tant en nombre de vagues com dels seguiments que hi ha. Però, això ve motivat també en bona part, sobretot en les darreres dècades, per la seva presència en empreses. En ser tan gran, encara que lluitis poc, el volum total és prou significatiu. Des del 2015, però, és la CGT -que som un sindicat més petit i tenim menys presència en empreses- la que està tenint més vagues i més seguiments. Això indica que hi ha hagut un canvi de marxa en el sindicat, que està sent molt positiu, perquè alhora, això està permetent que hi hagi una entrada d’afiliació molt més gran, motivada per la pròpia lluita que estem fent. Estem en un punt intermedi, en un procés de transició, en el que seria, doncs, una possibilitat que el sindicat sigui molt més gran del que és actualment, a efectes de dany dintre de la societat.
Estem en un bon moment pels conflictes ofensius?
Rotundament sí. En temps de bonança, a diferència dels períodes de crisi capitalista, tant empreses com administracions tenen excedents que poden destinar a les millores laborals. Evidentment, si no els collem, ja els va bé així. Si ho mirem des d’un punt de vista pràctic, els millors resultats que hem tingut en els darrers anys han vingut motivats per vagues i conflictes a l’ofensiva. Cal fer-ne molts més.
Quines expectatives de futur té el sindicalisme? Queda lluita de classes?
Lluita de classes n’hi haurà sempre. Mentre hi hagi classes, sempre n’hi haurà. Una altra cosa és que, si no lluites, et massacren. No perquè no lluitis deixa d’existir la lluita de classes. A Catalunya, crec que tenim la possibilitat d’anar cap a un model on el sindicalisme sigui prou fort per a poder marcar un programa i una agenda pròpia: fer por a governs, a patronals i crear conflictes de tipus ofensiu, fins i tot generals, quan el sindicat ho decideixi. Actualment no podem pel mateix volum i força que tenim, però si som capaços de mantenir la bona dinàmica que estem experimentant i incrementant-la, jo crec que en una dècada -que pot semblar molt, però pels canvis dels sindicats, que van molt a poc a poc, no és tant- ens situarem en condicions a Catalunya de tenir clarament la iniciativa de la lluita de la classe treballadora, no només en l’àmbit d’empresa, sinó també a escala sectorial i general.
