En el marc de l’aniversari de la mort de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, que va ser assassinat el 10 de març de 1923 amb un tret a l’esquena, vam voler recordar la seva figura, no com un exercici de nostàlgia, sinó com un acte de memòria i de compromís. Recordar-lo no és ancorar-nos al passat: és part de la tradició de lluita que encara continua viva.
Perquè Seguí defensava un sindicalisme fort, arrelat a la classe treballadora, basat en la solidaritat, el suport mutu i l’acció directa. Un sindicalisme que no demana permís, un sindicalisme que no es resigna i que dona la seva vida per canviar-ho tot.
I si a dia d’avui el recordem és perquè, més d’un segle després, la seva lluita continua vigent. La precarietat laboral, l’estancament dels salaris, l’augment del preu de l’habitatge, la privatització dels serveis públics, l’augment del discurs reaccionari de l’extrema dreta o la repressió contra qui s’organitza i planta cara. Totes elles són lluites en què a dia d’avui el tindríem plantant cara amb nosaltres colze a colze.
Per això, recordar Salvador Seguí avui és també reivindicar el sindicalisme combatiu davant del sindicalisme buròcrata que ven la classe treballadora per quatre duros i avui, com anys enrere, tampoc dubtaria a prémer el gallet per l’esquena si així els ho digués la patronal. Recordar Seguí és dir ben clar que la classe treballadora continuem aquí, que continuem organitzant-nos i que no renunciarem mai a una societat més justa i lliure.
Ens volen fer creure que no hi ha alternativa, que hem d’acceptar la precarietat com una normalitat mentre segueixen omplint les seves butxaques. Davant de tots els discursos individualistes, nosaltres apostem per un discurs de solidaritat. Davant de tots els discursos derrotistes volem optar per un discurs esperançador, perquè la història del moviment obrer sempre ens ha donat la raó: tots els drets que tenim s’han conquerit a través de la lluita.
Per això, el millor homenatge que podem fer al Noi del Sucre no és només posar flors o fer discursos per recordar-lo. El millor homenatge que li podem fer és seguir lluitant, sense resignar-nos mai i fins el nostre últim alè.
Perquè quan la classe treballadora s’organitza i s’alça no hi ha força ni repressió capaç d’aturar-la.
Visca Salvador Seguí,
Visca l’anarcosindicalisme, i
Visca la lluita de la classe obrera!
Èric Romero
