Un conveni col·lectiu marca les condicions de treball, per tal de millorar els mínims de l’Estatut dels Treballadors (almenys en teoria, ja que els sindicats majoritaris han acceptat condicions per sota), en un acord signat per la patronal i pels sindicats, en representació dels treballadors i treballadores. Aquests sindicats han de ser els més representatius de l’àmbit, per la qual cosa la presència a les taules negociadores sovint queda reduïda als dos sindicats majoritaris, amb tot el que comporta: menor pressió i mobilització i acords sota mínims. Per tot això, la renovació dels convenis és un moment clau per la determinació de les condicions de treball. “Cada negociació és una oportunitat de revolta, de vaga, de col·lectivitzar la rauxa, de prendre consciència del que tenim a sobre, que l’única manera d’avançar és entrant en el conflicte”, declara Azucena Sánchez, secretària d’Acció Sindical de CGT Catalunya i treballadora de Parcs i Jardins.
Quan altres sindicats han aconseguit prou representació per participar a les negociacions, igualment se’ls ha negat aquest dret. El cas del conveni d’Acció Social de Barcelona n’és un exemple fefaent: tot i que la CGT supera el 10% de representació en el sector, els sindicats del pactisme es neguen a que formi part de la taula perquè les negociacions ja estan en marxa… des del 2017. Per aquest motiu, la CGT va denunciar aquest bloqueig a la vaga del sector social del passat 5 de març, així com la privatització i la precarietat dels llocs de feina i del servei. Verónica Gallardo, membre de la CGT, explica que la vaga i la mobilització han aconseguit caldejar l’ambient i donar a conèixer la situació del conveni. Tot i que CCOO també ha convocat la vaga, el sindicat anarcosindicalista marca distàncies amb la crítica al seu paper obstruccionista i amb unes reivindicacions pròpies, ja que les demandes salarials dels dos sindicats majoritaris estan per sota de l’augment del preu de la vida.
La lluita pels convenis també està al punt de mira de les treballadores del Servei d’Atenció Domiciliària en l’àmbit català o de l’Ajuntament de Barcelona, que tenen la tríada de mobilització, pressió i negociació com a ingredients bàsics. El SAD del sindicat de Sanitat de Barcelona han rebutjat els acords als quals han arribat la patronal i els sindicats majoritaris, mentre han realitzat accions contundents. A la tardor del 2025, el sector del metall de Barcelona va anar a la vaga en el context de la negociació del nou conveni i des de la CGT es va demanar transparència. A la Paeria de Lleida, on l’organització anarcosindicalista és força majoritària, CCOO va intentar bloquejar el conveni judicialment, però un jutge va donar la raó a la CGT. En aquests moments, però, la Relació de Llocs de Treball és el camp de disputa.
Azucena Sánchez qualifica la possibilitat que el sindicat entri a les negociacions de conveni com “un segell de garantia”. El creixement sostingut d’afiliació de la CGT fa que la possibilitat de participar en les taules estigui cada cop més a prop en diversos sectors. Tanmateix, l’objectiu de l’organització anarcosindicalista no és estar-hi simplement per figurar, sinó que, com explica Sánchez, “hem de continuar creixent a les empreses, augmentat el nombre de seccions, mitjançant assemblees, potenciant el compromís i la responsabilitat col·lectiva”. Per tant, aniria d’acord amb la dinàmica de conflictes a empreses que du a terme la CGT de Catalunya des de fa més d’una dècada. “La veritable negociació es fa al carrer”, conclou la secretària d’Acció Sindical.
