Si observem les dades del mapa sindical a Catalunya, veurem que, a grans trets, no ha canviat gaire en dècades. Hi ha dues forces molt majoritàries, CCOO i UGT, a gran distància de la resta tant pel que fa a afiliació (148.000 i 111.000 afiliades respectivament) com en implantació a les empreses, mesurat segons percentatge de delegades escollides (40,05% i 37,82% del total el 2024). La seva proposta se sintetitza en pau social, delegació i moderació en les reivindicacions. S’hi aprecia un progressiu, però lent, declivi.
La proposta anarcosindicalista de la CGT està als antípodes: combativitat i mobilització, la plantilla al centre de les decisions i ambició en les reclamacions. És prou conegut que el sindicat està en un increment d’afiliació i representació en acceleració històrica. Lidera vagues i seguiments a Catalunya des de fa 10 anys i és, de facto, el tercer sindicat a Catalunya. Superarà en pocs anys a l’USO pel que fa a presència en empreses. En afiliades ho va fer fa temps. Però a l’hora de la veritat, la CGT segueix molt lluny de les dues principals organitzacions: 25.700 afiliades i un 3,41% de representativitat.
Si ens aturéssim aquí, i deixant a banda la influència social de cadascú, podríem ventilar l’anàlisi en quatre ratlles. La CGT és la referència del sindicalisme de contrapoder i anticapitalista i el seu model de lluita és atractiu per aquest nínxol de la població catalana. Ara bé, com a resultat de la desideologització, afebliment de la identitat de classe i molts etcèteres, la gran majoria de la població assalariada prefereix ofertes tranquil·les i moderades, tot i que no responguin als seus problemes.
Segur que és tan simple?
Veiem què passa quan en una empresa una treballadora té l’opció de triar entre la CGT o un dels dos sindicats majoritaris. En els darrers quatre anys, a les empreses on la CGT coincideix amb CCOO s’han escollit 1355 i 1533 delegades respectivament d’un sindicat i l’altre. Mentre que, quan es coincideix amb la UGT, el resultat és de 1220 delegades de la CGT i 1384 per la UGT. És a dir, les treballadores trien un 47% de delegades de la CGT quan es coincideix amb un dels dos sindicats majoritaris, pràcticament un triple empat analitzant aquest conjunt d’actes. Nota al marge: en molts casos hi ha un vot conegut anti-CGT d’alts càrrecs i lacais de l’empresa que enforteixen un dels dos altres sindicats. El conjunt del cens de les actes tingudes en compte és de 322.063 persones.
Com pot explicar-se aquesta paradoxa? Com pot ser que siguem molt minoritaris per la nostra radicalitat i, alhora, quan es coincideix amb algun dels altres sindicats el resultat sigui pràcticament un empat? L’empresa és el terreny on els diferents models confronten i on cadascú pot triar de forma més clara quin valora més per defensar els seus drets i interessos. I és llavors quan es produeix el sotrac. Si estàs a la feina i l’statu quo és moderació A o moderació B i no fas el pas d’organitzar una alternativa, enfortiràs l’esquema indefinidament, però això no vol dir que hi estiguis d’acord.
En l’àmbit general s’observa que el salt d’afiliació a la CGT de Catalunya es produeix des d’uns 3 anys després de l’escalada en conflictivitat laboral, i des de llavors tots dos indicadors es retroalimenten mútuament.
Si tenim en compte aquests dos fets (quan una treballadora pot triar CGT, el sindicat iguala suports amb la resta i a més conflictivitat, més afiliació), la nostra proposta basada en el conflicte i major combativitat que la resta té un potencial evident i atractiu per una part molt important de la classe treballadora catalana. Molt important. Ens ho hem de creure més perquè els fets així ho indiquen. El nostre objectiu no és guanyar eleccions, sinó expandir la nostra implantació, molt més, a més empreses i des d’allà confrontar en el cos a cos amb el model fracassat del sindicalisme dòcil. Quan això passa, les nostres propostes troben suport i la influència del sindicat es multiplica. La forma tècnica de fer-ho està clara: potenciar la creació i acompanyament de noves seccions sindicals, organitzar l’afiliació dispersa dins les empreses.
A banda del comportament observat pel que fa a suports a les empreses on estem presents, tenim un exemple del que pot passar en l’àmbit de tot un territori quan es redoblen esforços per crear noves seccions. Des de fa uns quants anys, la Federació Comarcal de la CGT del Berguedà ha dut a terme una tasca molt potent de militància, lluites i articulació d’afiliació en noves seccions sindicals. Un cop creades, part de les plantilles s’hi organitza i després moltes d’elles acaben participant en eleccions sindicals. El maig de 2025 la CGT tenia el 24% de la representativitat a la comarca, a 5 punts percentuals de CCOO, que molt probablement ja s’hauran superat ara com ara. Tanquem els ulls i imaginem el mateix camí a escala general de Catalunya: desenvolupar el potencial existent és necessari per a poder marcar l’agenda sociolaboral a tot el país i posar capital i governs a la defensiva.
La CGT no té una proposta per estar al racó del sindicalisme català, això és una mirada del passat. Allà on creixem, la nostra presència substitueix al sindicalisme de la derrota. I això són fets objectius, mesurables en els diferents espais on això succeïx. Podem tombar la pau social a Catalunya d’una patada a la mesa, no precisament moderant la nostra acció sindical i social basada en el conflicte i la victòria, sinó redoblant-la i apuntant a la següent etapa: la creació intensiva de noves seccions sindicals.
