Les vagues educatives del març a Catalunya, no sol han estat un èxit, sinó que han deixat una empremta que va més enllà. Han estat l’expressió d’un malestar col·lectiu profund i sostingut durant anys que ha esclatat, però també l’escenari d’una reconfiguració del protagonisme dins el moviment de les treballadores. Més enllà dels resultats immediats, allò que realment pren rellevància és com s’ha articulat la resposta col·lectiva i quins actors n’han sortit reforçats o qüestionats.
En primer lloc, cal destacar el paper fonamental de les assemblees de centre, de zona i de territori. Aquestes han esdevingut el veritable motor de les mobilitzacions, desbordant les estructures sindicals tradicionals i situant el treball de base al centre de la presa de decisions. Lluny de limitar-nos a seguir consignes, el conjunt de treballadores de l’educació hem construït espais propis d’organització, debat, coordinació i acció. Aquest fenomen no només ha reforçat la legitimitat de les vagues, sinó que també ha permès articular reivindicacions més arrelades a la realitat quotidiana dels centres i reforçar la seva cohesió interna. En aquest sentit, el moviment ha guanyat en autonomia i en capacitat de pressió, i ha demostrat que la força col·lectiva neix de baix i es construeix des de la participació activa. Hem recuperat l’autoestima com a col·lectiu i s’ha generat una il·lusió conjunta que feia anys que no vivíem.
En contraposició, el paper de CCOO i UGT ha estat profundament lamentable i qüestionat. El pacte assolit es percep com una autèntica traïció. Lluny de respondre a les demandes de les assemblees, l’acord ha estat viscut com una maniobra desconnectada de la realitat del sector, una estafa que ha volgut desactivar la mobilització sense resoldre els problemes de fons. Per sort, aquesta decisió ha generat un increment brutal de la indignació i la desconfiança envers aquestes organitzacions. El que havia de ser una sortida negociada i paralitzadora s’ha convertit, paradoxalment, en un catalitzador del malestar, l’espurna que evidencia una fractura cada cop més gran entre les cúpules sindicals, que volen tenir-ho tot sota control, i les treballadores de base.
En aquest context, el paper de la CGT Ensenyament Catalunya, un cop més, ha adquirit una rellevància especial. Lluny de situar-se com a actor protagonista desvinculat de la base, ha sabut acompanyar la voluntat expressada per les treballadores, reforçant els espais assemblearis i donant suport a les decisions col·lectives. Aquesta actitud ha permès tenir incidència real en el desenvolupament de les mobilitzacions però també créixer com a organització, consolidant-se com una eina realment útil per a una part creixent del sector educatiu. A més, la CGT ha estat pràcticament l’únic sindicat que ha posat sobre la taula problemàtiques estructurals que afecten tots els col·lectius de l’educació pública no universitària, és a dir, docents, personal laboral, lleure, bressol i PAS. I sempre posant l’eix discursiu, entre altres aspectes, en les condicions laborals, les condicions materials dels centres, la manca de recursos i el deteriorament progressiu del sistema. Més enllà de la (necessària) divergència interna que pugui haver sobre algunes qüestions concretes, l’única certesa que tenim és que ens hem sentit orgulloses de pertànyer a aquesta organització.
En definitiva, les vagues de març han estat molt més que una protesta puntual. Han evidenciat una crisi de representació dins del sindicalisme educatiu, però també han obert la porta a noves formes d’organització més horitzontals, participatives i combatives. El repte, a partir d’ara, serà mantenir aquesta energia col·lectiva i transformar-la en una força sostinguda capaç d’incidir realment en les polítiques educatives. I la CGT hi serà, en aquesta lluita. Avui més que mai: cap acord sense consulta.
Les vagues educatives del març a Catalunya, no sol han estat un èxit, sinó que han deixat una empremta que va més enllà. Han estat l’expressió d’un malestar col·lectiu profund i sostingut durant anys que ha esclatat, però també l’escenari d’una reconfiguració del protagonisme dins el moviment de les treballadores. Més enllà dels resultats immediats, allò que realment pren rellevància és com s’ha articulat la resposta col·lectiva i quins actors n’han sortit reforçats o qüestionats.
En primer lloc, cal destacar el paper fonamental de les assemblees de centre, de zona i de territori. Aquestes han esdevingut el veritable motor de les mobilitzacions, desbordant les estructures sindicals tradicionals i situant el treball de base al centre de la presa de decisions. Lluny de limitar-nos a seguir consignes, el conjunt de treballadores de l’educació hem construït espais propis d’organització, debat, coordinació i acció. Aquest fenomen no només ha reforçat la legitimitat de les vagues, sinó que també ha permès articular reivindicacions més arrelades a la realitat quotidiana dels centres i reforçar la seva cohesió interna. En aquest sentit, el moviment ha guanyat en autonomia i en capacitat de pressió, i ha demostrat que la força col·lectiva neix de baix i es construeix des de la participació activa. Hem recuperat l’autoestima com a col·lectiu i s’ha generat una il·lusió conjunta que feia anys que no vivíem.
En contraposició, el paper de CCOO i UGT ha estat profundament lamentable i qüestionat. El pacte assolit es percep com una autèntica traïció. Lluny de respondre a les demandes de les assemblees, l’acord ha estat viscut com una maniobra desconnectada de la realitat del sector, una estafa que ha volgut desactivar la mobilització sense resoldre els problemes de fons. Per sort, aquesta decisió ha generat un increment brutal de la indignació i la desconfiança envers aquestes organitzacions. El que havia de ser una sortida negociada i paralitzadora s’ha convertit, paradoxalment, en un catalitzador del malestar, l’espurna que evidencia una fractura cada cop més gran entre les cúpules sindicals, que volen tenir-ho tot sota control, i les treballadores de base.
En aquest context, el paper de la CGT Ensenyament Catalunya, un cop més, ha adquirit una rellevància especial. Lluny de situar-se com a actor protagonista desvinculat de la base, ha sabut acompanyar la voluntat expressada per les treballadores, reforçant els espais assemblearis i donant suport a les decisions col·lectives. Aquesta actitud ha permès tenir incidència real en el desenvolupament de les mobilitzacions però també créixer com a organització, consolidant-se com una eina realment útil per a una part creixent del sector educatiu. A més, la CGT ha estat pràcticament l’únic sindicat que ha posat sobre la taula problemàtiques estructurals que afecten tots els col·lectius de l’educació pública no universitària, és a dir, docents, personal laboral, lleure, bressol i PAS. I sempre posant l’eix discursiu, entre altres aspectes, en les condicions laborals, les condicions materials dels centres, la manca de recursos i el deteriorament progressiu del sistema. Més enllà de la (necessària) divergència interna que pugui haver sobre algunes qüestions concretes, l’única certesa que tenim és que ens hem sentit orgulloses de pertànyer a aquesta organització.
En definitiva, les vagues de març han estat molt més que una protesta puntual. Han evidenciat una crisi de representació dins del sindicalisme educatiu, però també han obert la porta a noves formes d’organització més horitzontals, participatives i combatives. El repte, a partir d’ara, serà mantenir aquesta energia col·lectiva i transformar-la en una força sostinguda capaç d’incidir realment en les polítiques educatives. I la CGT hi serà, en aquesta lluita. Avui més que mai: cap acord sense consulta.
Agustí Liñan, militant de la CGT Ensenyament Ponent-Pirineus
