L’anarcosindicalisme va ser i vol ser un moviment de masses. La CGT és un anarcosindicat i, per tant, es gestiona a través de la democràcia directa i del federalisme i practica l’acció directa sempre que pot. No és ni ha volgut ser mai un selecte grup. Per això hi ha altres tipus d’organitzacions que a mi particularment no m’interessen ni tampoc crec que siguin massa útils a la classe treballadora.
El creixement no és mai un perill si va acompanyat de formació i organització. Com a anarcosindicalista, rebutjo les organitzacions que, de forma paral·lela a la pròpia organització, la volen controlar tant si són de la política institucional com si s’autoproclamen llibertàries (altra cosa ben diferent és que ho siguin).
Un sindicat d’activitats diverses o una federació de sindicats a una comarca pot acabar desenvolupant una funció de sindicat pràcticament global. Què vol dir el sindicat com organització global? Doncs significa que és capaç d’afrontar el conjunt de problemes que afecten la classe treballadora, principalment el laboral és clar, però no l’únic.
Per això és molt important que la CGT sigui present a tot el territori i fàcilment accessible per a qualsevol treballador/a. Avui en dia amb la facilitat de comunicació entenc que no hi hagi un sindicat a cada poble com passava als anys de la II República, però sí que considero que no hi hauria d’haver quasi cap capital de comarca sense una seu de la CGT. A les grans ciutats podríem parlar en termes similars però referint-nos als barris. Sigui en forma de Sindicats d’Activitats Diverses, Federacions de sindicats o simplement diferents seus d’un mateix sindicat. L’encaix orgànic no és complicat. La Federació de Lleida ja ho està fent tot fomentant l’aparició de la CGT a Tàrrega, la Seu d’Urgell o al Pallars i és lògic perquè una federació provincial no té cap ni peus, és un territori massa gran. També veiem amb esperança l’aparició d’un nucli al Moianès. Tot això són iniciatives interessants i necessàries.
Per fer possible aquesta expansió la CGT de Catalunya hi ha de posar mitjans, sobretot pel que fa al suport jurídic, al suport en forma d’assessorament i en un catàleg de formacions completíssim i a disposició dels sindicats. Això vol dir invertir diners, però no ha de ser cap problema, ja que tenim superàvit any rere any.
Amb aquest bon acompanyament podem fer possible guanyar conflictes, no només plantar cara sinó guanyar conflictes que és una manera de créixer a través de l’experiència formadora i exemplar: la propaganda pel fet.
Les eines útils perquè la classe treballadora catalana pugui transformar la realitat són ara mateix clares: la CGT en l’àmbit laboral i social i la Coordinadora Sindical d’Habitatge de Catalunya (COSHAC) en l’àmbit d’habitatge i també social. És responsabilitat nostra fer accessible i obrir les portes de l’organització al conjunt de la classe treballadora. Facilitar la formació del que és i com funciona un anarcosindicat i donar suport a les lluites que es generen.
L’anarcosindicalisme és possible i si s’hi posen esforços pot tornar a ser una organització de masses. És molta feina i poc agraïda, però és necessària per a possibilitar que en un futur la societat sigui més justa. Entenc que no tothom estigui per aquesta ingrata i generosa labor, i aleshores potser és millor fer un pas al costat i ajudar no entorpint la feina militant dels companys/es que han pres la decisió de col·laborar en aquesta construcció revolucionària. I així, planificant, deixant de banda el frontisme i apostant per l’organització arribem al títol de l’article.
