La majoria de
sindicats del sector de l’educació pública no universitària van cridar mestres
i professorat a secundar la vaga del passat 16 de maig. L’objectiu de la
convocatòria es concretava en tres reivindicacions:
1. Restabliment
de l’horari lectiu anterior a les retallades per a tot el personal
d’aplicació al curs 2019/20 com a reivindicació irrenunciable. Recuperació de
l’horari de permanència del professorat de Secundària.
2.Reducció
de les ràtios. Cap tancament de grups a la Pública.
3. Retorn d’altres condicions retallades com: la
precarietat laboral als centres educatius (conversió dels terços de jornada en
mitges jornades i estabilització personal interí i substitut), retorn al
caràcter lectiu de les dues hores de reducció al personal major de 55 anys,
increment del personal de suport educatiu per atendre la diversitat,
recuperació del poder adquisitiu perdut incloent també el retorn al
reconeixement del primer estadi de 9 a 6 anys, Formació Professional pública i
de qualitat, retirada del Decret de Plantilles (39/2014), etc…
Aquestes
demandes no són noves, les hem estat reclamant durant els últims anys després
de constatar que per part del Departament d’Educació no existeix la voluntat de
revertir les retallades que va començar a aplicar al 2010 i que afecten al
sistema públic.
Des de la CGT estem convençudes que només la lluita, la pressió i la mobilització poden fer revertir aquesta situació i és en aquesta tasca on centrem la nostra acció sindical. D’això en tenim concrecions, com la convocatòria de vaga del 18 de gener del 2017 (que vam tirar endavant malgrat els altres sindicats se’n desmarquessin), la del 29 de novembre del 2018, que vam fer juntament amb USTEC i ASPEPC i coincidint amb el sector mèdic. A més a més, hem participat i organitzat tancades en centres per visibilitzar la problemàtica que estem patint, d’acord a les propostes sorgides en assemblees de professorat.
L’afiliació
del nostre sindicat va aprovar convocar la vaga del 16 de maig. Tot i els
impediments que hi vèiem, vam creure que no podíem apartar-nos d’unes
reivindicacions amb què coincidien plenament. Però a les nostres assemblees
s’hi van plantejar els dubtes que després s’han confirmat. Ara ja podem dir que
ell seguiment de la vaga, que segons les dades oficials va ser d’un 10%, no és
satisfactori per a nosaltres. S’ha confirmat que l’ingredient de la unitat
sindical (reclamada per bona part del col·lectiu docent) no es tradueix en
participació. Cada sindicat caldrà que faci la reflexió i
l’autocrítica que li pertoca. La CGT fem la nostra i corroborem allò que ja vam
avançar en la valoració prèvia: una vaga, sense anar acompanyada d’un pla de
lluita, no es guanya.
I aquesta
vaga no va anar acompanyada de pla de lluita. El primer i principal, la reduïda
o nul·la implicació de la majoria de sindicats en motivar la participació als
centres- n’hi ha que s’han limitat a enviar algun correu electrònic informatiu.
Alguns ho justifiquen en la celeritat de la convocatòria i el breu marge de
temps que ha quedat per difondre-la. Està clar que no tots els sindicats
tenen la mateixa capacitat, però l’argument de la manca de temps és poc creïble
quan tot just sortim d’un procés d’eleccions en què els sindicats es van preocupar
d’anar a tots centres, demanar al professorat la participació en les seves
llistes, fer trucades, etc. Tot això per obtenir una representativitat que
s’hauria de traduir en la tasca de difondre la necessitat de mobilització.
D’altra
banda, una vaga ha d’anar acompanyada d’altres estratègies, en la defensa de
l’educació hi hem de participar
com a societat. En aquest sentit, tant les convocatòries de vaga com la
d’altres accions, han d’anar acompanyades de la solidaritat d’altres sectors, i
fer la pressió necessària per condicionar els resultats.
El
Departament d’Educació se n’està sortint molt bé i el seu pla s’està executant.
L’aplicació de polítiques que anul·len el debat dins de les escoles juga a
favor dels seus pressupostos privatitzadors i en contra de l’escola pública.
Des de la CGT continuarem treballant per combatre-ho, i per revertir-ho.
Continuarem a peu de carrer, a peu d’escola i a peu d’institut, per donar
continuïtat a les nostres demandes fins a aconseguir que ens retornin el bé comú
que ens han pres.
Pilar Frey, Tècnica Superior en PRL i afiliada a CGT
L’objectiu dels permisos de treball és assegurar que no es realitzi cap intervenció o activitat que pugui ocasionar accidents greus si no s’han controlat, prèviament, les condicions de la instal·lació o de l’entorn de treball.
Aquests permisos de treball són necessaris quan es
realitzen treballs/operatives que impliquen un risc especial. En principi,
qualsevol lloc de treball perillós hauria de requerir que per intervenir en
ell, es disposés d’autorització, podent tenir el seu accés fins i tot limitat a
qualsevol persona diferent de les autoritzades.
Trobem informació referent a aquest tema a la NTP 562: Sistema de gestión preventiva: autorizaciones de trabajos especiales. Es consideren treballs especials, independentment que els realitzin personal intern o extern, els que a continuació s’indiquen:
Treballs en calent:
Comprenen totes aquelles operacions que generen calor, producció d’espurnes,
flames o elevades temperatures en proximitat de pólvores, líquids o gasos
inflamables o en recipients que continguin o hagin contingut tals productes.
Exemples: soldadura i oxitall, emplomat, esmerilat, etc.
Treballs en fred: Són
les operacions que normalment es realitzen sense generar calor però que
s’efectuen en instal·lacions per les quals circulen o en les quals
s’emmagatzemen fluids perillosos.
Exemples: treballs amb productes corrosius.
Treballs en espais confinats: Operatives a l’interior de dipòsits, cisternes, fossats
i en general tots aquells espais confinats en els quals l’atmosfera pugui no
ser respirable o convertir-se en irrespirable degut al propi treball, bé per
falta d’oxigen o bé per contaminació de productes tòxics.
Exemple: neteja de tancs.
Treballs elèctrics: Estan constituïts per tot tipus de treballs elèctrics o no, que hagin de
realitzar-se amb o en les proximitats d’instal·lacions o equips elèctrics.
Exemple: Modificacions/ renovacions del sistema elèctric.
Altres treballs especials: Treballs que pels seus especials característiques
puguin suposar riscos importants a persones o a la propietat, i per això
requereixin d’autorització.
Exemple: Treballs en alçada, regulats al: REAL DECRETO 2177/2004, de 12 de noviembre, por el que se modifica el Real Decreto 1215/1997, de 18 de julio, por el que se establecen las disposiciones mínimas de seguridad y salud para la utilización por los trabajadores de los equipos de trabajo, en materia de trabajos temporales en altura. BOE nº 274 13-11-2004.
Respecte als continguts mínims que s´han de contemplar en
un permís de treball:
Data, període i torn de validesa del mateix.
Localització del lloc de treball.
Descripció del treball a realitzar.
Determinació dels riscos existents i previsibles.
Comprovació que la instal·lació o equip està en condicions per poder realitzar el treball. El Check List que recull aspectes clau a revisar és de gran ajuda.
Normativa, procediments i instruccions a seguir, quan existeixin.
Equips de protecció col·lectiva i individual a emprar.
Les comprovacions, si són necessaris, durant la realització del treball i la seva freqüència.
En cas de personal aliè a l’empresa: dades de l’empresa contractada i telèfon de contacte per a emergències.
Les persones que autoritzen i a les quals s’autoritza a realitzar el treball.
La durada de l’Autorització de Treball. Aquesta haurà de ser determinada conjuntament pels responsables.
Si durant el transcurs del treball canviessin de manera substancial les condicions del mateix o les de les instal·lacions, o si la durada del treball fos superior a la prevista, haurà de renovar-se l’Autorització.
Font d´Informació:
NTP 562: Figura 2 Modelo de
Autorización de Trabajo. Formulario
Com a conclusió, els treballs
especials, també coneguts com a “penosos-perillosos”, són complicats
i variats. Tots ells han d’anar acompanyats del seu corresponent Permís de
Treball i tenir associada la seva Llista de comprovació de Seguretat (Check
List) que ha de ser emplenada i signada abans de realitzar-ho. Exigeix-la
sempre abans d’iniciar qualsevol tipus de treball considerat com a “penós-perillós”,
t’asseguraràs no s’oblida cap mesura de seguretat, inclòs l’ús dels EPIs. Si no
hi ha Llista (Check List) o no s’aplica pel motiu que sigui, comunica-ho
immediatament al teu Delegat /a de Prevenció.
Ja en el Catalunya del mes anterior, maig, la Secció sindical de CGT a CEDIPSA, escrivia un article on denunciava l’assetjament, tant laboral com sexual, a les estacions de servei de les benzineres Cepsa. ( https://www.revistacatalunya.cat/?p=979 )
Davant d’aquests fets les treballadores assetjades van
demanar ajuda a la seva secció sindical, a la secretaria de Gènere de
Catalunya, i a les Dones de CGT Catalunya. A l’última reunió de dones de CGT
Catalunya, les companyes de Cepsa van venir a explicar la seva situació i van
demanar recolzament i solidaritat. Com a dones anarcofeministes i sindicalistes
militants de CGT varem tenir clar que si toquen a una ens toquen a totes.
D’aquesta manera es va organitzar un piquet informatiu , de denuncia i de solidaritat per anar a les benzineres on s’havia assetjat
a les companyes : Montblanc, Vilanova i la Geltrú i Manresa.
La demanda de solidaritat es va fer extensiva a tots
els territoris , principalment aquells
on anaven a intervenir com a piquets. Així unes 30 companyes i companys de
Barcelona, Baix Llobregat, Sabadell, l’Anoia i La Conca de Barberà vam
participar en l’acció el dissabte dia 18. Vam tornar a demostrar que la
solidaritat és la nostra millor arma.
I continuarem denunciant en altres accions previstes a
les benzineres de la cadena CEPSA.
L’actualitat política del mes de maig i juny ha vingut
marcada per les eleccions parlamentàries i municipals. Sembla que el miratge de
la “nova política” s’ha acabat. Es tanca un cicle. El que no surt a la tele, el
que no està als noticiaris de més audiència, és que per sota, darrere de tot
aquest teatre que és la política institucional, es mouen moltes altres coses. I
altres coses que potser són molt més esperançadores i que, precisament per
això, no surten als grans mitjans de comunicació.
No surt als mitjans de comunicació, per exemple, la vaga amb
la que els companys i companyes de la neteja viària de Girona van aconseguir
tota una sèrie de millores laborals que no s’haguessin aconseguit si no és
perquè les dones i els homes de la CGT es van llençar a la lluita. No surt
gaire tampoc als mitjans, el fet que el personal d’investigació de la UAB hagi
guanyat, mitjançant la vaga, l’acció directa i la solidaritat, un augment
salarial i un any més de contractació. Tampoc no va sortir la vaga que els
companys i companyes de Trefilats Gabarró van guanyar el mes passat. No, no
surt. Perquè el que no vol el poder és precisament que hi hagi exemples de que
lluitant, organitzant-se, amb suport mutu, transgredint la seva llei,
s’aconsegueixen millores socials i laborals.
I no surt tampoc perquè la CGT de Catalunya representem una alternativa real a la desídia i el derrotisme actual. Una alternativa real als qui no s’arronsen i decideixen lluitar. Ens queda molt camí per endavant. I moltes victòries. No. No només són victòries, són passos endavant. I a cada passa, som més, més fortes, i millors.
La universitat pública s’ha rebel·lat
contra la precarietat que pateixen moltes de les seves treballadores.
Les universitats, de la mateixa manera que la resta de l’ensenyament en general, han estat un dels sectors públics més castigats per la crisi de principis d’aquesta dècada, afectant no només a l’alumnat sinó també a les condicions de la gent que hi treballa. És molt significatiu que en el moment actual en que els grans poders polítics i mediàtics presumeixen de “recuperació econòmica”, el pressupost destinat segueix sota mínims. Tot plegat porta a entendre que la falta de diners és una excusa que amaga un canvi de model on la universitat, com la resta de serveis públics, es converteix en un negoci on uns pocs obtenen grans beneficis degradant les condicions laborals de la gent que hi treballa. Us expliquem breument el canvi de model que s’està duent a terme, com afecta als treballadors/es de la universitat i les diferents lluites que s’estan portant a terme.
El model neoliberal aplicat a la
universitat
És difícil posar una data
d’inici a la liberalització de la universitat, i és impossible entendre aquesta
tendència sense tenir en compte els processos transversals de desmantellament
dels serveis públics que es van iniciar als anys vuitanta.
S’ha de tenir en compte que els
drets del personal PDI no només estan regulats per l’Estatut dels Treballadors
sinó també per la LOU i la Llei de la Ciència, que dificulten la possibilitat
d’estabilitzar-se en un lloc de treball en les categories més baixes. A diferència
dels treballadors/es d’altres sectors on després de tres anys de treball al
mateix lloc de treball es pot passar a duració indefinida, en el cas de la
investigació i docència universitària, el personal no fix pot encadenar el
mateix tipus de contracte en el mateix lloc de treball durant 10 i 20 anys i
que aquest no sigui renovat l’any següent. De fet, actualment, hi han diverses
treballadors/es afectades que poden ser acomiadades després de 15 i 20 anys de
docència.
Als últims anys, hi ha hagut un
congelament de les places de professorat i una manca de renovació de places de
jubilats. Aquesta falta de places fixes ha estat compensada per la
normalització de l’ús de figures contractuals “extraordinàries”, com ara els
contractes de professorat associat, que han anat degradant les condicions
laborals del professorat universitari no fix fins convertint-se en un
col·lectiu pluriempleat i completament desestabilitzat.
La figura del professor/a
associat/da va ser ideada originalment per regularitzar l’activitat de
professionals externs que amb certa freqüència acudien a la universitat per fer
conferències o cursos concrets. Un exemple serien determinats advocats de
prestigi o cirurgians d’hospitals que imparteixen pràctiques o seminaris a la
universitat. El problema és que aquesta figura s’ha utilitzat per contractar
professorat de forma barata ja que l’únic requisit legal es tenir una activitat
laboral externa que a la pràctica no té perquè tenir res a veure amb el que fan
a la universitat. Alhora, es tracta de contractes que acostumen a ser anuals,
renovant-se, o no, any rere anys. Una figura que pot ser econòmica i fàcilment
contractada i acomiadada que s’utilitza, per exemple, per cobrir baixes i
suplències, però també per cobrir llocs estructurals. Actualment a les
universitats representen entre el 52% de la plantilla de professorat (UAB) i
més del 65% (Universitat Rovira i Virgili). Les contractacions acostumen a
estar entre les sis hores i les 18 hores setmanals, tot i que el volum de
treball real és molt superior, els salaris entre els 200 i els 800 euros en el
millor dels casos. En diverses ocasions el col·lectiu d’associats ha intentat
reivindicar millores i actualment existeixen assemblees de professorat associat
com a mínim a la UAB, la UB i la UDL coordinades entre elles, que tenen previst
iniciar mobilitzacions de cara a la tardor.
Pel que fa al personal investigador en formació (PIF), tot i l’aprovació de la Llei de Ciència en el 2011 per la qual (entre d’altres millores) es regularitzava la situació laboral dels/les investigadores predoctorals que fins llavors no cotitzaven a la seguretat social, la manca de suport pressupostari i de voluntat política ha suposat que aquesta llei hagi quedat en paper mullat. Per exemple, fins gener de 2019 no es va aprovar l’estatut propi del personal investigador en formació (l’EPIF), que ja s’havia establert a la llei de 2011, i fins ara, l’extensió obligatòria del termini dels contractes a 4 anys i les pujades de sou (16.127 euros els dos primers anys, 17.279 el tercer any i 21.533 l’últim any ) no s’han aplicat a cap universitat a Catalunya.
Conseqüències: salut mental i gènere
La situació de precarietat de
docents i investigadors té conseqüències en termes de salut mental i
desenvolupament personal, especialment per a col·lectius ja discriminats com
les dones. Aquesta situació empitjora,
encara més a les etapes postdoctorals, en les quals la inestabilitat laboral i
la pressió per l’ambient competitiu fa que moltes investigadores i docents
abandonin la investigació. De fet, la dinàmica de competitivitat i mobilitat
laboral forçada, sumada a la manca d’expectatives professionals i la bretxa
salarial entre homes i dones fa que la universitat sigui un clar exemple del
problema dels sostres de vidre, pel qual les dones aconsegueixen arribar a
posicions de poder o estabilitat dins de la universitat en molta menor proporció
que els homes. En aquest sentit, és remarcable que al voltant del 60% dels
contractes del PDI predoctoral siguin obtinguts per dones amb currículums
d’excel·lència, mentre que únicament un 22% arriben a obtenir una Càtedra
universitària.
A més, cal afegir que, en molts
casos, al PDI predoctoral o postdoctoral se’ls sobrecarrega amb feines
administratives o docents estructurals, o amb responsabilitats tècniques als
laboratoris, sense proporcionar-los sovint un espai de treball i eines
adequades. Sistemàticament fan milers d’hores extraordinàries impagades. La
mitjana d’hores treballades per aquest col·lectiu és d’entre 45 i 50 hores
setmanals, segon les enquestes fetes a les treballadores universitàries, quan
als seus contractes haurien de fer-ne 35 o 37,5h setmanals com a màxim. Aquesta
situació laboral fa patir als treballadors predoctorals i postdoctorals
malalties cròniques, derivades de la sobreexplotació laboral, que impliquen que
una de cada 3 PIF ha hagut de rebre tractament mèdic per quadres d’ansietat,
depressió o estrès durant la seva vida laboral.
Les cares de la precarietat
universitària
La marató de la tesis
El doctorat de l’Ana s’ha
convertit en una carrera d’ultra resistència. Després de fer el màster no sabia
si volia investigar, però li van oferir participar en un projecte que tenia un transfons
social, i això li va convèncer a demanar un ajut a la contractació. Després
d’alguns mesos treballant en la preparació del projecte sense cobrar, li van
confirmar que li havien donat l’ajut: un any de contracte que podia prorrogar
fins un màxim de 3 anys, amb un sou de 14.400€ bruts anuals. Directament li van
enviar a fer treball de camp a un lloc remot, on va haver d’avançar moltes de
les despeses de la seva butxaca, que la universitat li tornava mesos després si
presentava tota una sèrie de justificacions i papers. Quan l’aventura del
treball de camp va acabar, l’Ana va passar d’estar al mig d’una situació
d’aïllament i conflicte a passar més de 10h diàries al laboratori en una
situació d’opressió per part del seu cap i supervisor de tesis. I així va anar passant el temps. La seva
última pròrroga va finalitzar sense haver-la acabat havent de mantenir-se
mitjançant la prestació d’atur mentre seguia treballant. Aquesta situació tan
precària, la vaa portar a una depressió i posteriorment a un esgotament i
ansietat que li van diagnosticar com a síndrome d’esgotament professional o “burn-out”. Ara, per fi, ha acabat la
tesis i treballa en una cosa completament aliena a la investigació. Cada vegada
que li arriba un e-mail de la universitat li fa mal la panxa i encara un any
després d’acabar, de vegades, té malsons relacionats amb la seva experiència.
ASSOCIADES
La C.P., que prefereix no donar
el seu nom, és una d’aquestes professores associades. Va entrar a treballar a
la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB el 2009 per cobrir una baixa
però la seva activitat laboral s’ha anat allargant cobrint diverses
assignatures troncals després de la jubilació dels professors titulars. El seu
contracte li reconeixia una dedicació teòrica de 18 hores a la setmana però a
la pràctica en feia moltes més ocupant també càrrecs de coordinació i gestió
sense percebre retribució addicional. A més, havia de combinar aquesta activitat
amb altres feines en règim de treballadora autònoma. El contracte es renovava
any rere any i de vegades se la contractava vàries setmanes després d’haver
iniciat el curs. Per tant, les primeres classes les impartia en situació
d’atur. Actualment, tot i haver guanyat un concurs l’any passat, el seu
departament li ha comunicat que el seu contracte no serà renovat l’any que ve,
el que suposa un acomiadament de facto.
La història de mai acabar
La Sara és una investigadora
tres voltes rebel. Després de fer la carrera, el màster i la tesi doctoral, li
van oferir un contracte postdoctoral en un projecte de l’European Research Council (uns projectes altament competitius i
prestigiosos), al mateix institut i en la seva temàtica. Tot i “la sort”
d’haver aconseguit un contracte de 4 anys (encara que el projecte era de cinc)
va descobrir que cobrava 5.000 euros l’any menys que els seus companys (homes)
fent les mateixes tasques en el mateix projecte. I ara, en acabar el seu
contracte, necessita espavilar-se ella mateixa per aconseguir el finançament
per seguir treballant en el seu grup de recerca. Per aconseguir-ho haurà
d’entrar en el món de la ultracompetitivitat, posant la traveta a les seves
companyes per publicar més que elles, i anar a l’estranger per aconseguir tenir
un perfil més “internacional”, que exigeixen la majoria de convocatòries
d’ajuts a la contractació a les quals podria presentar-se. Després de més de 10
anys de lluitar per poder formar-se i treballar per avançar la seva línia
d’investigació, la Sara no veu clar fins quan podrà mantenir aquesta situació.
Accions: Vaga 28M
El 28 de maig hi va haver una
jornada de vaga del Personal Docent Investigador de totes les universitats
públiques catalanes convocada per la CGT. En aquesta vaga es va exigir als
equips de govern de les universitats l’aplicació de les millores que preveu
l’Estatut del Personal Investigador en Formació entre les que destaquen els
augments salarials i la possibilitat d’allargar els contractes a 4 anys si no
s’ha acabat la tesi doctoral. Altres reivindicacions eren el manteniment per al
proper curs de totes les actuals places de PDI contractat.
El Personal Investigador en Formació va ser el principal protagonista d’aquesta vaga amb aturades laborals a totes les universitats. Diverses reunions de professorat associat van convocar a secundar-la a la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Lleida i la Universitat Pompeu Fabra. A les dues primeres hi van haver des de primera hora del matí accions de piquets informatius que es van notar en les retencions, a la UAB. Malgrat que la convocatòria comptava amb tots els requisits legals i la normalitat amb que s’estaven desenvolupant les accions, a la UAB, una dotació d’antidisturbis dels Mossos d’Esquadra va retenir durant una estona a un dels piquets obligant-los a identificar-se, un acte d’intimidació gratuït que va ser rebutjat inclús pel propi equip de govern de la universitat. L’efecte de la vaga al campus es va notar amb nombroses aules buides. Finalment, per la tarda, una manifestació de PDI de les universitats que va aplicar a 1.500 treballadors/es va recórrer el centre de Barcelona des de plaça Urquinaona fins a la conselleria d’universitats.
Els motius del fort seguiment
d’aquesta lluita i la forta implicació dels conjunts de les afectades i
afectats els podem trobar en com s’ha preparat i organitzat la protesta. El
màxim protagonisme ha estat de les assemblees dels diferents sectors de
treballadors/es organitzades horitzontalment, concretament l’assemblea de
doctorands/es en lluita i l’assemblea del professorat associat on s’ha
plantejat que només s’aconseguiran les reivindicacions mitjançant l’acció
directa i la solidaritat activa entre les diferents tipologies de personal
laboral de les universitats. L’actuació de la CGT en aquesta lluita ha estat d’implicació
i recolzament total facilitant les eines que tenim a l’abast i la utilització
del comitè d’empresa com un mer altaveu de les demandes i lluites sorgides de
l’assemblea de treballadors/es. A dia d’avui aquesta lluita continua amb força
per pressionar per l’aplicació de l’EPIF, i es preveuen mobilitzacions a
l’inici de curs per millorar la situació del professorat associat.
