Amiant al Metro de Barcelona

Equip Comunicació CGT Catalunya

La CGT denuncia la perillositat, tant per usuàries com per treballadores, de la presència d’amiant a les línies de metro de Barcelona.

Secció sindical CGT Metro
@CGTmetroBCN

L’alarma comença a sonar en el moment en què es fa públic als mitjans de comunicació que al Metro de Madrid es troben diversos trens de la sèrie 2000 i 5000 amb presència d’amiant a la pintura bituminosa (pintura que envolta l’estructura dels vagons). Aquest tipus de sèries de tren afectades també hi són al Metro de Barcelona, i en poques setmanes es comença a conèixer, al principi en compte gotes però creixent d’una forma exponencial, casos i casos de nous vehicles afectats per la presència d’amiant fins a sobrepassar la norantena de vehicles. I ja no només en trens sinó en una gran varietat de peces repartides per totes les instal·lacions del suburbà.

 La direcció de Transports Metropolitans de Barcelona (en endavant TMB) sempre havia presumit de ser “referent” en l’àmbit europeu en la detecció i retirada d’amiant. No era la primera vegada que es trobava amiant al Metro de Barcelona, ja a la dècada dels noranta i també en la dels 2000, s’havia trobat amiant i procedit a retirar-lo en infraestructures, obres diverses i canonades i conductes de tota mena. Tot i els precedents, en diverses reunions entre els delegats de prevenció dels sindicats i la direcció, aquesta última sempre havia negat la presència d’amiant als trens. Però l’aparició d’amiant en la pintura bituminosa que recobreix els trens (sèries operatives en l’explotació del Metro de Barcelona) destapa la veritable actitud de la direcció, oposada a ser modèlica o referent.

 En un primer moment la direcció nega la presència d’amiant al Metro de Barcelona, i un cop és evident que són els mateixos trens que al Metro de Madrid intenta minimitzar l’afectació i l’exposició d’aquest tòxic. Primer prova de fer veure que l’exposició és mínima i que és un tema merament intern de l’empresa (sense cap mena de possible afectació o risc de perillositat als usuaris). Però tal com denuncia la CGT Metro, en el seu moment hi havia amiant als frens dels trens que quan actuaven per fricció, alliberaven partícules a l’aire, no és gens ingenu pensar que aquestes partícules es queden en suspensió en l’aire dels túnels i passadissos del Metro (i que per la seva pròpia infraestructura és molt difícil de renovar tot l’aire de la immensa xarxa subterrània). L’aire que respirem usuaris i treballadors és el mateix.

 Davant d’aquestes acusacions la direcció de l’empresa ha manifestat sempre davant els mitjans de comunicació que es limita a complir la legislació vigent en referència a la detecció i retirada de l’amiant, i que per tant no hi ha perill. D’altra banda, és una legislació de mínims com així fan saber la immensa majoria de col·lectius afectats per l’amiant a tot l’Estat.

Aquesta actitud a la defensiva de la direcció va comportar la desconfiança dels sindicats i una enorme falta d’informació i transparència en la gestió. La gravetat de la situació, ja que està en risc tant la salut de la plantilla com la dels usuaris, suma’t a unes deteriorades relacions laborals per temes com l’automatització de portes (posant en perill llocs de treball), com la no contractació de personal que hauria d’estar en la borsa de treball d’estiu o l’acomiadament d’un treballador sentenciat com a improcedent, va obligar a l’Assemblea de Treballadors del Metro anar a la vaga.

 Durant la primavera del 2019 gairebé tots els dilluns durant tres mesos es van fer 9 jornades de vaga, a més de diferents concentracions i fins a tres manifestacions de la plantilla de Metro al costat d’altres col·lectius d’afectats per l’amiant com són les AAVV dels Tres Turons o la plantilla de l’antiga empresa de fabricació de trens de MACOSA (ara Alstom), entre d’altres. També es van assessorar pel Col·lectiu Ronda de juristes, especialitzats en el tractament jurídic de casos amb amiant. Les vagues van donar una gran exposició mediàtica a la problemàtica de l’amiant i altres col·lectius com els citats ho van poder aprofitar per donar a conèixer els seus casos, alhora que també es va assenyalar responsables polítics (com l’Ajuntament de Barcelona, on es van concentrar a les portes treballadors i treballadores del Metro de Barcelona i de la resta de col·lectius). També va servir perquè entre els afectats es poguessin traspassar informacions i coneixements, tot practicant d’una manera molt natural el suport mutu i la solidaritat.

“la pressió sindical i social va fer que la direcció de l’empresa pública hagués d’acceptar la realitat”

 La pressió sindical i social va fer que la direcció de l’empresa pública hagués d’acceptar la realitat i va veure’s obligada a realitzar algunes de les reivindicacions de la plantilla del Metro de Barcelona. Davant els mitjans de comunicació es va comprometre a retirar tot l’amiant en tres anys, però mai ha signat aquest compromís davant la representació dels treballadors i treballadores. D’altra banda es va aconseguir començar a realitzar tot un inventari de tots els elements afectats per amiant per la seva senyalització i conseqüent presa de mesures de protecció abans de la seva retirada. També es va poder forçar a l’empresa a augmentar els col·lectius obligats a fer-se revisió mèdica per assegurar si havien estat exposats o no els treballadors, ja que en un primer moment segons l’empresa el col·lectiu potencialment afectat era molt minoritari i des dels sindicats es demana que es faci aquest seguiment mèdic a tota la plantilla.

 Després de diverses setmanes de mobilitzacions, la plantilla va decidir no convocar-ne de noves, ja que la sensació majoritària de la lluita era d’estancament. La Inspecció de Treball a Barcelona va ser també determinant a l’hora de rebaixar i destensar el conflicte que la plantilla de Metro Barcelona havia posat sobre el taulell mediàtic, amb una resolució lamentable on va considerar que la direcció de TMB ja estava fent passes per solucionar el conflicte i per tant va deixar d’investigar-ho. A diferència de Barcelona, en el cas de Madrid ha estat la mateixa Inspecció de Treball que d’ofici va realitzar diverses inspeccions, en les quals va trobar indicis evidents que membres de la direcció eren coneixedors de la presència d’amiant als trens, i així i tot ho van ocultar i no van posar cap mena de protecció, constituint així delictes que obren la via penal (tal com entén també la Fiscalia ja en ple procés judicial).

 L’Assemblea de Treballadors també va decidir redirigir la seva estratègia i aprofitant que era necessari en l’últim trimestre de l’any 2019 denunciar el Conveni, va incorporar a la negociació el conflicte de l’amiant (i la resta de punts que es portava arrossegant de temps enrere i que eren presents durant les mobilitzacions de la primavera). D’aquesta manera s’aconsegueix interpel·lar a la totalitat de la plantilla per tal de motivar-la en l’acció i suport a la plataforma de conveni, alhora que se segueix demostrant que la salut i la seguretat de les persones treballadores al Metro és una prioritat.

 Actualment les negociacions estan en un estat d’estancament per part de la direcció de TMB que té diversos fronts oberts a la vegada (negociacions de Conveni a les tres empreses que conformen la corporació: Metro, Autobusos i Telefèric) que no té una clara línia d’actuació més enllà de negar totes les reivindicacions o donar llargues per fer passar el temps. La renovada direcció a finals d’any, amb el flamant Conseller Delegat Gerardo Lertxundi i la presidenta de TMB Rosa Alarcón (PSC) designada pel Ple Municipal, sembla seguir les petjades de l’anterior direcció. Mentrestant, segueixen apareixent nous casos d’afectació per exposició perllongada en el temps de treballs a elements amb presència d’amiant tant en treballadors jubilats com en actiu. Al desembre, la Seguretat Social reconeix per primera vegada una invalidesa permanent causada per l’amiant, i tot i això l’empresa segueix negant l’exposició de les treballadores i treballadors del Metro de Barcelona.

 Les afectacions són múltiples, fins al moment d’escriure l’article, hi ha fins a 29 expedients oberts amb casuístiques diferents que van des de càncer als pulmons, calcificacions, o engruiximents pleurals. I al contrari del que ha defensat la direcció públicament, no només hi hagudes afectacions en mecànics sinó també en personal de vies i que per tant s’estén a treballadors passius l’exposició a l’amiant (que no han manipulat directament material contaminat). A més cal afegir que si TMB hagués reconegut ja l’exposició evident a l’amiant per part de la plantilla, els afectats i les seves famílies ho tindrien més senzill per facilitar els processos d’invalidesa i d’indemnització, ja de per si dolorosos.

 Quan la salut i el benestar de les persones està en risc, no valen mitges tintes i cap valoració econòmica pot ser prioritària. La plantilla de Metro Barcelona ho sap i per això seguirà lluitant. Davant la falta de respostes de la direcció, són d’esperar noves mobilitzacions per aconseguir que la salut dels treballadors sigui respectada com cal. Aquest article ha estat escrit gràcies a la col·laboració i informació donada per la secció de CGT Metro, i en especial en Toni Edo (membre del comitè d’empresa del Metro de Barcelona per la CGT).

Vaga general el 8M i 9M?

Equip Comunicació CGT Catalunya
Maribel Ramírez. Secció sindical CGT Hospital de Bellvitge
@galiextrelana

Aquests dies parlant entre  companyes, teníem molt clar el nostre punt de vista: volíem fer  vaga laboral feminista el 8 de Març. Sempre que fos la consigna del moviment  feminista, i aquest així es pronunciés.

A moltes de les lluites que s’han dut a terme al llarg de la història, segurament, les companyes no pensàvem o no sentíem el mateix. Les lluites no són perfectes, sí necessàries. Algunes vegades es guanyen i d’altres es perden però l’única opció que tenim es provar-ho.

Tots els  8 de Març, a totes nosaltres, se’ns  omple el cap d’ aquelles dones que ens van obrir el camí, i van ser capces de deixar enrere les seves diferencies. No nomenaré noms concrets, crec que unes eren la cara visible però la lluita era de moltes. I és així com treballem les dones que volem canviar el món: deixem de banda les nostres diferències i lluitem per la igualtat de totes.

Aquest any, el dia internacional de la dona treballadora cau en diumenge. L’únic dia de descans que ens queda a moltes en tota la setmana. Però, descans per a qui? Dies que prenen valor amb l’escalf de la  família i els amics, i que comencen a ser utòpics. Penseu: quanta gent del vostre entorn treballa dissabtes o fins i tot els diumenges?

Aquesta  és la nostra realitat, qui ens portaria la cerveseta a una terrassa? Qui cuidaria de les nostres malaltes i de la nostra gent gran? El descans i l’oci d’una part de la societat, ens ha abocat a jornades laborals poc conciliadores d’un nombre molt elevat de companyes. Els dies en família per aquestes companyes són tresors anuals, ja que quan elles treballen els seus fills, parelles i amics descansen.

Voldria compartir un pensament que cada vegada em ronda més sovint pel cap. Els diumenges ja no són dies de descans, són dies de consum. El dia a dia ens deixa poc temps de lleure. La  societat ha transformat l’únic dia de descans, d’unes  jornades laborals maratonianes, en dies de consum, no us sembla? Som nosaltres qui creem aquestes necessitats, formem part d’aquesta societat i de la demanda que aquesta fa. Aquest és un dels motius més importants d’aquest any: la visibilitat d’aquelles companyes que,  per necessitat, només tenen l’opció de treballar quan tothom descansa.

Els motius esmentats haurien de fer enfocar la nostra força el diumenge. Entrar en un debat de si la vaga tindrà seguiment o no, per caure en diumenge, fa que les nostres forces es dispersin. Perquè no obrir el debat de quina seria la millor manera d’acompanyar a les nostres companyes un dia com aquest? Seria un repte més de la lluita de totes

“proposar un altre dia de vaga precipitadament pot fer que aquestes es sentin menyspreades”

Al sector de l’hostaleria, potser no facin vaga, potser no tinguin la força per lluitar contra l’empresari; però imagineu, per un moment, tots aquests negocis buits. Imagineu que a l’empresari li sortís més car romandre obert aquell dia, que fer vaga a les mateixes companyes que treballen en precari? Com diu una companya meva de feina; lo gozaríamos!!!

Aquest mateix pensament es podria compartir amb els sectors d’espectacles i de comunicació. Sectors on la conciliació només queda reflectida als convenis, als plans d’igualtat i protocols de les empreses, però no al dia a dia de les treballadores. Al sector sanitari seria encara més complex, els diumenges es treballa sota mínims. Podríem entrar en un conflicte on es vulnerés el dret de fer vaga?

Un dia tan internacional de lluita feminista on la consigna és tant clara, en un sector tan feminitzat on els diumenges entren dintre de la teva jornada laboral, les treballadores no tindrien l’opció d’adherir-se a una vaga. Tornaríem  una vegada més a demostrar que les llibertats no són un dret de totes, que el sistema capitalista i autoritari que ens pertoca sembla  com les religions: parlen molt i prohibeixen més.

Fem una ullada als nostres propis privilegis i utilitzem-los per fer visible aquelles companyes que cada dia de l’any, fins i tot el 8 de Març són silenciades pel patró i oblidades per les lluites. No totes podem cridar, sindicar-nos i porta la nostra lluita als carrers. Això només es pot aconseguir conscienciant a la gent de fer una gran vaga laboral, de consum i de cures, els tres grans eixos per portar a endavant qualsevol canvi a la societat.

Està tant normalitzada la poca conciliació familiar de les companyes, treballadores els caps de setmana, que no ens parem a rumiar que proposar un altre dia de vaga precipitadament pot fer que aquestes es sentin menyspreades.

Una gran majoria treballem de dilluns a divendres, i no som conscients del que suposen  jornades contràries a tothom. Crec que aquest any més que mai, i fent referència a la sororitat entre nosaltres, hauríem d’enfocar la nostra lluita a acompanyar aquelles treballadores que malgrat ser diumenge han d’anar als seus llocs de feina.

El 8 de Març no és un dia qualsevol, fa referència a totes aquelles dones que van ser represaliades  per un empresari. En uns moments laborals molt precaris de les seves vides van decidir organitzar-se i lluitar contra tota mena d’abusos als quals estaven sotmeses. Aquest any més que mai, la lluita s’ha d’enfocar en denunciar la precarietat de les treballadores més precàries. Per elles, per les que cuiden, les migrades, les que no tenen papers i per tant, no tenen drets en aquesta societat. Per una sororitat interseccional on totes tinguem un espai segur i un àmbit laboral digne.

La meva opinió del que produeix el moviment feminista la vull relacionar amb una dita molt castellana, dedicada a aquella part de la societat que intenta que les dones ens esfumem dels llocs de reunió i de crítica a la societat a tots els àmbits: “Quien se pica ajos come”

Sortim al carrer el 8 Març, però lluitem tots els dies a tots el àmbits per un món feminista.

Vaga general el 8M i el 9M?

Equip Comunicació CGT Catalunya
Míriam Tajani. Sindicat de Sanitat de Barcelona

Si mirem enrere, la trajectòria de la lluita feminista dels últims anys és exponencialment contundent. Fa cinc anys, al crit de «Les dones movem el món, ara l’aturarem!», vam sortir a omplir els carrers, convocades a la Vaga de Totes, que s’havia teixit mitjançant un procés assembleari obert, descentralitzat, interseccional, intergeneracional, i  amb la mateixa voluntat de lluitar per visibilitzar la feminització de la precarietat i la pobresa.

Ningú donava un duro per aquesta convocatòria. De veritat era necessària una vaga feminista? No en teníem prou amb la resta d’espais per participar? La resposta al carrer parla per sí mateixa. La Vaga de Totes va aplegar milers de persones arreu de molts territoris i va establir un precedent per al que serien l’aturada i les vagues generals que li seguirien els anys següents, cada vegada més àmplies i amb més ressò any rere any, amb un seguiment a més de 170 països arreu del món. Centenars de milers de persones al carrer vam reivindicar, des de trenc d’alba el fi de les relacions laborals precàries –entre altres coses– i ens vam unir en un sol crit per defensar vides dignes i lliures per tothom.

Amb l’energia que tot això va desencadenar, sembla quasi impensable no tornar a convocar una vaga general feminista enguany. Per què hauríem d’aturar-nos ara que hem arribat fins aquí?

La participació de les dones és nuclear a molts aspectes de la vida, el cost de la qual continua sent desorbitat. Volem una jornada laboral de 30 hores i la ratificació del Conveni 189 de l’OIT. Necessitem garantir la protecció a les nostres companyes davant d’acomiadaments, tancaments d’empreses i feines marcades per la temporalitat. Ens hem organitzat per plantar cara a la incertesa, els salaris baixos, les jornades parcials no desitjades, la solitud no volguda i la pobresa en la vellesa. L’emancipació econòmica és necessària per evitar viure lligades a la dependència d’una família, una relació o un Estat.

Ser dona encara constitueix la principal causa de pobresa, i la precarietat s’agreuja moltes vegades pel fet de tenir més edat, de tenir persones que depenen de nosaltres, o per patir algun altre tipus de violència que travessa tots els aspectes de la vida quotidiana.

“una vaga general no pot consistir en un acte performatiu que caduca passades les 24 hores i 1 minut”

Arran les passades convocatòries, tenim companyes condemnades a pagar milers d’euros per fer piquets, companyes que han anat a buscar a sa casa per exercir el seu dret a fer vaga. Perquè volen que visquem amb por. Volen que recordem cada dia de l’any els dos minuts que ens vam exposar un poc més «del compte» (atenció al llenguatge: fins i tot la prudència i la submissió tenen nom de dona!). Només han aconseguit que encara enfortim més la nostra xarxa i siguem més conscients que aquesta lluita és vital.

L’altre dia, una companya reflexionava que, davant la repressió que ha patit la lluita feminista aquests últims anys, ara mateix no podem deixar que la repressió faci política per nosaltres. No és el moment de fer cap pas endarrere.

Les dones que treballen en l’àmbit de les cures, en el sector d’hostaleria, les que fan la neteja, treballen també en diumenge. Precisament, són aquestes feines les que pateixen més violència en l’àmbit laboral: subcontractació i terciarització, condicions laborals nefastes, invisibilització, marginació… En definitiva, sabem de sobra els motius per fer vaga, i crec que estem d’acord que una vaga general persegueix la desestabilització l’esquelet productiu de qui ens oprimeix.

Entenem la desconfiança que pot generar una convocatòria de vaga general, donat que moltes vegades el seu objectiu queda difuminat i relegat a un segon terme, per darrere dels actes que esclaten i s’obliden l’endemà. Està clar que una vaga general no pot consistir en un acte performatiu que caduca passades les 24 hores i 1 minut. Per això, el 8 de març volem abandonar el tarannà festiu, per recuperar el que ha de ser: una jornada de lluita obrera, en la que organitzem la nostra ràbia i visibilitzem el que hem treballat seriosament cada dia de l’any en tots els àmbits, per arribar més lluny.

L’hivern de 1918, Amàlia Alegre va penjar un cartell en què convidava a totes les dones a deixar de treballar i anar a protestar al Govern Civil contra la pujada del preu del blat i del carbó. Al contrari del que molts esperarien, aquest acte visceral va desencadenar un seguit de protestes protagonitzades per dones, que van culminar en revoltes.

Enguany, es proposava una vaga general feminista, no de 24, sinó de 48 hores, sentint a priori aquesta mateixa visceralitat. Dic a priori visceral, perquè només cal aprofundir un poc en els motius per adonar-se que els fonaments d’aquesta proposta són estratègics.

Fa cinc anys, ningú esperava un seguiment més que anecdòtic de la Vaga de Totes. Avui, podem mirar orgulloses el camí que està traçant una lluita cada dia més consolidada, més diversa, i més ambiciosa. Ara no és el moment de conformar-nos amb cap límit. Necessitem anar més enllà, fora dels marges que ens imposa l’ordre patriarcal, en els que ja no hi cabem, perquè ja som milions.

Per aquest motiu, cal convocar enguany una vaga de 48 h, per trencar aquest marc en què ens podem acomodar aquelles persones que encara no veiem des de quins privilegis també podem actuar i plantejar-nos que també som part de la solució.

Hem de seguir fins que aconseguim que totes les persones que encara no senten tan seus els motius de la vaga com el batec mateix siguin capaces de solidaritzar-se amb les seves companyes i veïnes. Perquè ho hem de fer per mi, però també per tu i per totes les meves companyes. Lluitarem fins a aconseguir el món que volem. Visca la lluita feminista!

Ciudad Esmeralda no era el que semblava

Equip Comunicació CGT Catalunya
Editorial

Diu la dita que a pesar del febrer, floreix l’ametller. Diríem que nosaltres no tenim cap ametller, però sí que podem parlar de que floreixen altres coses. Per exemple, floreix el creixement de la CGT de Catalunya. Si el passat 2019 vam tancar l’any amb un rècord d’altes al sindicat, la creació de nous sindicats podríem dir que és la conseqüència de que cada cop més gent veu en la CGT una alternativa plausible per millorar les seves condicions de vida.

Ciudad Esmeralda del Mago de Oz, era aquella ciutat on tots els desitjos es complien. Ben bonica des de lluny, però molt diferent un cop t’hi apropaves, al final no era el que pensaves. Una mica el mateix passa amb la Vall del Francolí i les indústries petroquímiques de Tarragona, tot i que, de lluny, és ben lleig, i quan t’hi apropes, encara més. Però aquelles promeses de “progrés” i “bonança econòmica”, han deixat pas al desastre ecològic i a una greu amenaça per la vida dels veïns i veïnes. Tampoc, com s’adonà la Dorothy, era el que semblava. Tot i així, floreixen i es desenvolupen les iniciatives i les mobilitzacions contra la màfia petroquímica de Tarragona, que va segar quatre vides el passat gener i que precaritza i destrueix el nostre país.

Floreix també la dinàmica assembleària del nostre sindicat, amb la convocatòria d’un ple confederal pel proper 22 de febrer per decidir què fem el proper 8 de març. Un 8 de març que, per primer cop en molts anys, ens planteja la convocatòria de vaga general un diumenge, fet que no ha passat desapercebut per la redacció del Catalunya: trobareu en aquest número elements per a la reflexió i el debat el proper 22 de febrer. Un dia assenyalat, a més, ja que la nostra publicació està d’aniversari, celebrant els 83 anys de la Revista Catalunya. Des d’aquí, volem recordar que és gràcies la militància i al la inestimable dedicació de tots i totes les que ens han precedit que, avui, podem treure el número 215 del Catalunya.

L’explosió d’IQOXE: la història d’un accident anunciat

Equip Comunicació CGT Catalunya
Marta Minguella. Afiliada CGT Baix Camp-Priorat
@marta_minguella

A les 18.41h del 14 de gener la població del Camp de Tarragona patia un dels pitjors efectes que comporta viure al costat d’un complex on es produeix el 25% de tota la indústria química de l’estat espanyol (el més gran dins d’aquest territori, i 5è dins de l’àmbit europeu) i l’1% de la fabricació mundial. L’errada d’un reactor d’òxid d’etilè va provocar l’explosió de l’empresa que el fabrica, Industrias Químicas del Óxido de Etileno S.A. (IQOXE), situada a la banda sud del polígon químic del Camp de Tarragona, a la població de La Canonja. Fruit de l’accident, 3 persones van morir (2 n’eren treballadores), 8 en van quedar ferides, i multitud de veïns i veïnes es troben amb vivendes i vides afectades.

El sòl del camp… dels conreus fèrtils a la indústria química

Resultado de imagen de explosión iqoxe

Corrien temps franquistes, cap a finals dels anys 60 i principis dels 70, quan es va iniciar el procés d’industrialització de la terra més rica i fèrtil del Camp de Tarragona. A la banda del sud, les empreses s’instal·larien en terrenys agrícoles molt plans i a prop del mar; a la banda nord es van ubicar a la llera del  Riu Francolí.

En aquell moment, el canvi de model socioeconòmic, geogràfic i ambiental es va percebre com un símbol de progrés. Per a la pagesia, la venda dels terrenys va representar una entrada de diners ràpida. Primer, s’hi van instal·lar indústries químiques, afavorint d’aquesta manera que al 1971 s’hi construís la refineria. L’expansió des d’aleshores ha estat tan gran que ara mateix, a banda de la refineria, s’hi troben 46 indústries de producció variada. Aquest fet provoca que l’espectre de compostos químics sigui molt més ampli del que es pot trobar en un nucli urbà.

No van caler massa anys per adonar-se que les promeses de progrés eren un regal enverinat que ha hipotecat els veïns i veïnes de la zona a viure sota fums, olors i sorolls i supeditats a un model econòmic que precisament no ha enriquit la població, sinó que l’ha fet més vulnerable i depenent d’unes empreses poderoses que s’enriqueixen a costa de la desprotecció de qui hi treballa i de qui hi conviu.

El mantra de la no toxicitat…

Les persones tenim instint de supervivència. Seria inviable viure en sensació de pànic constant i seria insofrible pensar que la fumera que un veu quan aixeca la persiana a primera hora del matí és la que l’acabarà matant. És bastant habitual passejar-se per pobles de l’entorn de la petroquímica i escoltar que en realitat, a ells no els afecta, perquè el vent bufa en direcció contrària i evita que els tòxics hi arribin.

Aquest seria un primer factor que ha afavorit que hagi costat molt d’esforç que les veus crítiques tinguessin altaveu. Però no és l’únic, n’hi ha d’altres que són molt més perversos i molt més nocius.

Són conegudes les quantitats suculentes de diners que reben els ajuntaments on està ubicada la química, a més, molts dels que ocupen cadires, alhora treballen en aquestes empreses. Això fa que durant molts anys, aquests lobbies que hi són amb la finalitat d’augmentar els seus ingressos, hagin comprat el silenci i hagin fet que al Camp hi ressoni com un mantra que no cal patir pel fum que s’hi veu, que si s’hi veu, és que no és tòxic.

“Són conegudes les quantitats suculentes de diners que reben els ajuntaments on està ubicada la química”

El cas és que a hores d’ara encara no se sap què s’hi respira. Les relacions clientelars entre empreses, Ajuntaments i Generalitat han impedit que es fessin les anàlisis que permetrien conèixer-ho.

Davant la desinformació, més pressió

En els últims anys s’han produït alguns canvis. Les veus i accions d’entitats com GEPEC, Canonja 3 i la Plataforma Cel Net han posat en qüestió el fals concepte de nivell segur que tan s’ha volgut repetir des de tots els altaveus possibles. La producció de documentals com La Vall del Francolí, l’alè del Camp, de Produccions Saurines, que van poder tirar endavant gràcies a un micromecenatge i És a l’Aire, de Un Capricho Producciones han fet visible el contrast entre la versió de l’administració, que assegura tenir-ho tot controlat i sota nivells permesos, i la versió dels tècnics de la Universitat Politècnica de Catalunya, que són els qui s’han encarregat de dur a terme l’estudi de la qualitat de l’aire del Polígon Nord. Des del Laboratori del Centre de Medi Ambient de la UPF es posen en qüestió els paràmetres amb què treballa la Generalitat. D’entrada, aquesta administració tan sols analitza el benzè i ignora les emissions del 1,3-butadiè, un contaminant també carcinogen i genotòxic. I no és que no ho faci perquè no existeixin els mitjans tècnics, al contrari, aquest compost s’està analitzant a diari des de fa més de 12 anys en zones d’altres països que comparteixen les mateixes característiques. No fer-ho, és una decisió política.

D’altra banda, els límits amb què treballa la Generalitat per determinar si les emissions són contaminants i afecten la salut de la població estan per damunt dels que marquen els criteris de qualitat de la Unió Europea. Cal tenir en compte però, que l’afectació a la salut hi és sempre, tant si els nivells que s’hi detecten estan per damunt, com si estan per sota dels recomanats. També hi és quan els fums no són visibles.

L’estudi de la qualitat de l’aire del Polígon Nord, que finalment es va aconseguir gràcies a la pressió exercida per Cel Net, s’ha realitzat en diferents fases. La primera, el 2014, va evidenciar l’alt nivell de 1,3-butadiè que es respira a les poblacions del Morell i de Puigdelfí i també es va detectar la presència de benzè a Constantí. Les anàlisis de 2015 i 2016 van mostrar una disminució d’aquest compost, en canvi, el 2017 va tornar a repuntar.

Malauradament, l’aire que es respira al Polígon Sud continua sent una incògnita. Fins ara, l’Ajuntament de Tarragona, ha aturat tots els intents per fer-ho possible. Fins a dia d’avui, no hi ha cap govern que hagi vetllat per tenir informada la població, forçar que les empreses redueixin les emissions i fer prevaldre la vida dels veïns i veïnes davant els interessos de la petroquímica.

Els culpables i els seus còmplices

Els primers a assenyalar quan parlem de responsables serien els que de la precarietat, tant laboral com mediambiental, en treuen beneficis. Aquests són els empresaris, els inversors i directors generals de les empreses que s’agrupen a l’Associació d’Empreses Químiques de Tarragona i que de ben segur no viuen a prop del complex, doncs aquesta zona la guarden per a la gent més empobrida.

Ara bé, això no ho poden fer sols. Per poder mantenir-se en la impunitat requereixen d’una xarxa que els ajudi a reforçar la falsedat que tot està sota control. Es tracta dels seus còmplices, i per tant corresponsables del que està passant. I en aquest grup hi trobaríem els consistoris municipals, la Generalitat, els mitjans de comunicació, universitats, i sindicats afins al poder que signant reformes laborals provoquen l’augment de la precarietat laboral. A través de les relacions clientelars que s’estableixen entre ells, els lobbies químics tenen via lliure per precaritzar, contaminar i saltar-se qualsevol normativa que els podria fer afluixar el ritme d’ingressos.

Per tal de fer justícia, cal posar en valor la feina de mitjans independents com Porta Enrere, que amb el periodista Rafa Marrasé al davant, ha fet que l’opacitat existent amb tot allò relacionat amb les irregularitats que es cometen en aquestes empreses es redueixi.

A tall d’exemple, l’elaboració de l’estudi de la qualitat de l’aire del Polígon Nord comptava inicialment amb la col·laboració de quatre ajuntaments, el del Morell, el de Vilallonga, el de Perafort i el de Puigdelfí (el de La Pobla de Mafumet se’n va desmarcar per decisió del seu alcalde). En la segona i posteriors fases només hi va participar l’ajuntament del Morell. Les pressions que van rebre van fer que els altres no continuessin.

Els treballadors, els més afectats

Tenint en compte que el nivell d’afectació pot variar depenent de diversos factors com poden ser les hores d’exposició, la proximitat geogràfica, la climatologia, si el contacte que s’hi ha tingut és inhalat o ingerit, etc., és deduïble que treballar en un complex químic té conseqüències per se i per tant és als treballadors a qui més cal protegir per minimitzar els riscos a què estan sotmesos.

La realitat però, és ben diferent. Les legislacions permissives, les reformes laborals que han comportat una flagrant precarització s’han aprofitat a les químiques per reduir les seves plantilles, per augmentar la temporalitat, a deixar-les subjectes a condicions laborals d’estrès. Quan la lògica empresarial és fer diners a costa del que sigui, hi ha d’haver una administració que aboqui els recursos humans necessaris per fer complir la normativa. Això seria de mínims, tenint en compte fer només això, de ben poc serviria, ja que les sancions estan fetes perquè les empreses, o bé les puguin assumir, o bé les ignorin, sense que en pateixin cap conseqüència. Forçar la inversió en formació i que aquesta sigui adequada al lloc de treball que s’ha d’ocupar, prohibir els contractes de pràctiques, no permetre les subcontractacions, que han demostrat ser de facto, cessions legals de treballadors, o dit d’altra manera, mecanismes de precarització de les condicions de treball i de salut laboral.

Malgrat es vulgui desmentir, els accidents al complex químic no són fets aïllats. El maig del 2019 una explosió a l’empresa Carburos Metálicos, de La Pobla de Mafumet, causava la mort d’un treballador i 13 ferits. Aquesta empresa, tot just un any abans de l’accident havia rebut el reconeixement de FEIQUE (Federació Empresarial de la Indústria Química Espanyola) atorgant-li el premi especial de seguretat 2018. Afortunadament, la sinistralitat laboral no sempre implica la pèrdua de la vida. Els incidents són constants i variats, des de baixes per estrès laboral, accidents, etc. Un cas flagrant que s’ha pogut demostrar gràcies a una sentència que ha fallat a favor d’un treballador de REPSOL Petróleo S.A. acreditant que el càncer que pateix (un limfoma funicular) va venir originat per l’exposició als compostos químics presents a l’empresa i per tant es tractava d’una malaltia laboral. Les traves que el treballador s’ha trobat per acreditar la categoria d’aquesta malaltia són immesurables. L’empresa fins i tot va intentar oferir-li diners per no haver d’anar a judici. La seva sentència ha causat jurisprudència.

IQOXE no n’era una excepció

La informació que es destapa arran de l’explosió d’IQOXE posa en evidència que les irregularitats que es cometen en les empreses químiques i que posen en risc la vida de qui hi treballa, així com la dels veïns i veïnes, estan basades en fets reals. Les pràctiques d’aquesta empresa són representatives de tot el que les veus crítiques alertaven sobre la situació del complex químic.

 A IQOXE hi coincidia tot: un empresari ric (entre els 200 més rics de l’estat espanyol) i precarització dels treballadors i exposició a situacions de risc. Arran de l’explosió molta més gent s’ha atrevit a parlar i s’ha pogut saber que aquesta empresa ha acumulat 73 incidents i accidents en 5 anys.

Les veus dels treballadors finalment han ressonat, i han explicat les condicions en què els feien dur a terme la seva tasca. Un recull de declaracions recollides per diferents mitjans durant els darrers dies ens fa un retrat del que s’hi cou. Destaquen que a partir del 2014, amb l’entrada del grup empresarial Cristian Lay, van augmentar les retallades, es va reduir la inversió en manteniment i en personal qualificat. Alhora, prioritzant la producció i l’estalvi en despeses es compraven els materials més econòmics. Els treballs de manteniment es treien a subhasta, sempre escollint l’oferta més barata; l’increment dels acomiadaments provocava un nivell d’estrès laboral insuportable. L’acomiadament del bomber de planta es va poder evitar perquè la normativa no els ho va permetre.

Farts de callar, també assenyalen els responsables: Ricardo Leal, l’amo; José Luís Morlanes, el conseller delegat i Juan Manuel Rodríguez Prats, director.

“IQOXE havia acumulat 73 incidents i accidents en 5 anys”

D’altra banda, és arran de l’accident que s’ha publicat que l’empresa havia estat sancionada fins a quatre vegades per d’Inspecció de Treball de la Generalitat. D’aquestes, tres estaven relacionades amb la salut i el medi ambient, i l’última, amb les condicions de treballs dels seus treballadors. Val a dir, que aquestes sancions es van saldar amb multes d’entre 2.000 i 8.000€, quantitats insignificants per aquest tipus de negocis.

L’empresa també ha estat assenyalada per incompliments en matèria mediambiental, els informes d’inspecció d’aquesta matèria que s’han fet a IQOXE els últims 6 anys, certifiquen que s’han produït incompliments pel que fa a la contaminació atmosfèrica, funcionament de l’activitat i residus. Aquesta informació es troba publicada a la pàgina de medi ambient de la Generalitat. I, quines conseqüències ha tingut? Cap.

L’explosió d’IQOXE ha fet evident que ni l’empresa ni la Generalitat treballen amb un pla de minimització de riscos. No van sonar les alarmes, van negar la toxicitat de l’òxid d’etilè. En resum, ells s’emporten els beneficis, nosaltres els morts. I això cal revertir-ho.

Activar l’organització, solidaritat entre territoris

La distribució territorial que ja es va començar a dissenyar en temps de pujolisme va atorgar a Tarragona la tasca de producció d’energia i de recollida de residus. Els i les habitants de més avall de Barcelona porten molts anys batallant contra els monstres que representen les centrals nuclears, cementiris nuclears, la central elèctrica ENRON, les centrals eòliques, el transvasament de l’Ebre, el Castor, la petroquímica, els abocadors de Tivissa i de Ribaroja d’Ebre, la construcció Barcelona World… I normalment, tot i que amb algunes excepcions, han batallat soles.

L’explosió d’IQOXE hauria de ser el detonant  per activar la solidaritat entre els territoris, generar el debat necessari per respondre contundentment davant de tanta ignomínia. La Plataforma en Defensa de l’Ebre ho va aconseguir i ara cal tornar-hi.

Fins ara, mai cap concentració de denúncia a la situació del complex químic havia aplegat més de 50 persones. El dia 15, això va canviar. La gent va trencar el silenci i no va fallar a les crides, a la Plaça de la Font se’n van ajuntar més de 3.000. Les associacions de veïns també han reaccionat convocant una manifestació i una marxa pel dia 28 de gener. Esperem que cap temporal s’emporti les ganes de lluitar i de fer justícia. Cal estar a l’alçada i treballar conjuntament perquè sindicats combatius i plataformes facin que els empresaris i responsables dels lobbies sentin l’alè de lluita al seu clatell.