Sobre la revolta popular, el paper del la joventut i la violència estructural d’un sistema que ens nega un futur digne.
Rubén Páez, afiliat al sindicat de Transports i Telecomunicacions de Barcelona
Ara, de cop i volta, tothom sembla tenir una anàlisi propi de com i perquè a Catalunya, en relació amb el moviment sobiranista, hem passat del més escrupolós dels pacifismes a imatges constants a la televisió que ens feien pensar més en la Barcelona de la setmana tràgica que no pas en la de les últimes diades de l’11 de Setembre. Tractaré de donar la meva visió de com hem arribat fins aquí, i la meva opinió d’allò que com anarquistes penso que hauríem de fer. Però anem a pams.
Molts es pregunten i ens pregunten què ha passat a Catalunya aquests últims dies. El que ha passat és evident i malgrat tota la intoxicació i males praxis periodístiques a les quals lamentablement estem ja tan acostumats, ve a ser el que amb un exagerat dramatisme s’ha pogut veure en tots els mitjans: disturbis en tota Catalunya, barricades i foc als carrers i enfrontaments amb la policia que s’ha vist desbordada per la virulència de les protestes. Al centre de Barcelona, mentre amb pics uns arrencaven llambordes per llançar-les, a pocs metres de la policia i rere barricades fetes amb mobiliari urbà la gent feia retrocedir la policia i tancava els carrers adjacents calant foc a tot allò que pogués cremar-se i estigues a mà. Alguns portaven ulleres, escuts i proteccions, i guants per retornar els gasos que tirava la policia sense cremar-se les mans. D’altres ni tan sols es tapaven la cara. Tot plegat un caos prou organitzat, si se’m permet la llicència poètica.
Això és el que ha passat, i el que he vist. Però no és això el més important, ho és el perquè i sobretot el qui. Qui era aquests dies al carrer? Qui són els protagonistes dels aldarulls?
Molt s’ha parlat d’infiltrats i de grups antisistema (hi ha qui diu que estrangers, els famosos 300 anarquistes italians que ningú ha vist) i sí, una mica d’això hi ha hagut, però els autèntics protagonistes de l’acció directa aquests dies eren majoritàriament xavals molt joves, alguns menors, i dels quals molt pocs pertanyien a alguna organització política. Ells eren els que defensaven i aixecaven les barricades, ells els que encenien els focs.
“aquesta última sentència obre la porta a la criminalització salvatge de qualsevol moviment social que protesti”
El perquè, com tots sabem, són les sentències del “judici”. Però en realitat pensar que es tracta només d’això és un error. Seria com dir que el que està passant a Xile és conseqüència d’una pujada dels preus del transport. El rerefons ho és tot, l’espurna no pren si no hi ha benzina. Els que ja no som tan joves hem crescut a l’ombra del mal anomenat estat del benestar, de la socialdemocràcia, del capitalisme de la pastanaga i el pal. Els nois que aquests dies ocupaven els carrers pertanyen a una altra generació i només han conegut el neoliberalisme més salvatge, a les pastanagues ni se les veu ni se les espera. El futur que se’ls hi dibuixa és d’atur o precarietat, habitatges de misèria a preus desorbitats i saben que l’ascensor social està sempre avariat. Estan molt cabrejats i amb raó, i fa anys que, veuen i participen en actes i manifestacions tant multitudinàries com pacífiques i presenciant la indiferència, quan no és la repressió, com a única resposta per part de l’estat. Un xaval que no tenia ni divuit anys em deia fa poc “si em ficaran a la presó per terrorista per no haver fet res, almenys que m’agafin per haver fet alguna cosa”. Fa pensar. Les presons espanyoles estan plenes de presos polítics, els mediàtics del Procés i els centenars més o menys anònims dels que no parlen els mitjans, i aquesta última sentència obre la porta a la criminalització salvatge de qualsevol moviment social que protesti. Qualsevol. No només l’independentisme. Era per això pel que cremaven els carrers, però també per tota la resta. Era per la socialització de la misèria, la pèrdua de drets laborals, individuals i col·lectius, el desmantellament del poc que ens queda de públic, la degradació d’un sistema democràtic que cada vegada és més un estat totalitari encobert on les multinacionals manen i els polítics obeeixen. Ja ni dissimulen la seva convivència amb règims genocides com amb el de la Turquia d’Erdogan… Fa temps que això ja no va únicament d’independència. És molt més gran. És l’insuportable i insostenible estat actual de les coses. La generació més preparada de la història ha sortit aquests dies a prendre els carrers i sembla que li estan agafant gust.
No perdré el temps discutint sobre violència, és una discussió pervertida ja des de la semàntica que m’irrita molt i que només convé al Poder, però sí que diré que l’única violència que he vist és la mateixa que porto veient tota la meva vida, la de la repressió de l’estat contra els que protesten, és a dir, la de les seves mal anomenades forces de l’ordre. Avui dia cinc persones han perdut un ull, i els ferits (dos molt greus) es compten ja amb tres xifres, el mateix que els detinguts, dels quals un de cada quatre es troba a la presó preventiva únicament per protestar. De l’altre costat només he vist legítima defensa contra els que disparen pilotes de goma, gasos lacrimògens i donen cops de porra i puntades, la majoria de les vegades contra ciutadans pacífics. I dels contenidors que no se’n parli més si us plau, els he vist cremar i us asseguro que ni xisclen ni es retorcen. Els contenidors no sofreixen, cremar-los no és violència, vandalisme com a màxim i ni amb això estic d’acord. Vandalisme no és que paguem entre tots uns quants contenidors, vandalisme són els milions de diners públics que s’ha embutxacat Florentino per El Castor, per posar un dels milers d’exemples que em vénen al cap.
“els anarquistes hem de ser-hi (…) sense renunciar a res, sense canviar qui som, però hem de ser-hi”
A ningú no se li escapa que són els néts de les àvies que van ser apallissades l’1 d’Octubre els que lluiten avui al carrer, i que ho fan contra la mateixa policia que està dirigida per un govern que es diu sobiranista, però que envia als seus gossos a reprimir al poble mentre des de les seves tribunes els arenga a resistir. L’esquizofrènia del govern de Catalunya, o més aviat la seva hipocresia mai ha estat tan evident ni tan vergonyosa. I a l’altre costat, que hi ha? Els mals anomenats partits constitucionalistes i la seva falta de visió a mitjà termini, incapaços de veure més enllà de la següent enquesta, que han reprimit com a única resposta i no han volgut mai buscar cap sortida al problema polític de Catalunya per por a perdre algun escó. Tot això ha estat el clima en què han crescut els que ara prenen els carrers. I tenen una altra cultura política, una de nova i que encara està evolucionant. Però tenen clar que ”sols el poble salva el poble”. I els crits d’independència s’encavalquen amb els de Catalunya antifeixista o “puta policia”. No veuen la tele ni escolten la ràdio. Només es comuniquen i s’informen a través de les xarxes socials dels seus mòbils. Tenen uns altres codis. I saben que són el futur, però també el present.
Havent arribat a aquest punt, que hem de fer doncs avui els anarquistes a Catalunya?
Hi ha molta dignitat, molt coratge i moltes raons per aplaudir la lluita que a Catalunya s’està desfermant aquests dies, i a tots aquells que diuen que estem defensant un govern nacionalista i neoliberal els hi diré sempre el mateix: que si, que hi ha moltes contradiccions i moltes coses que grinyolen en tot això que està passant. Però viure és conviure amb les contradiccions que ens envolten, les personals i les col·lectives, que el paper ho aguanta tot, però al carrer la vida no és en blanc i negre, i sobretot, que mai hem convenceran de quedar-me a casa davant una injustícia, i uns abusos com aquests, i encara menys perquè aquesta lluita no és anarquista. Un anarquista per definició és qui lluita contra la injustícia (aquesta frase no és meva, és de Durruti). I a Catalunya hem tingut injustícies a cabassos aquest últims tres anys. Els anarquistes han de ser i estar amb el poble i mai teoritzant en torres de marbre. Jo almenys ho veig així. Mentre col·lectius anarquistes de tota mena, de tot l’estat espanyol inclús de l’estranger, mostren la seva solidaritat amb Catalunya, moltes persones a la nostra organització semblen no poder (o no voler) entendre el moment polític actual. Mentre la CGT es queda al marge (almenys les sigles, perquè moltes afiliades érem allà), un sindicat que es declara interclassista i que sembla més interessat en organitzar aturades patronals que vagues generals, creix i tensiona el moviment sobiranista cap a posicions més properes al nacionalisme que al de la lluita de classes. Si els anarquistes no hi som, altres hi seran i la possibilitat que aquesta inèrcia de lluita als carrers desaparegui o sigui instrumentalitzada per aquells que només veuen en tot el que està passant una manera de guanyar vots es fa cada cop més patent. Crec que ens hem equivocat en ser més presents en aquesta lluita fermament i braç a braç amb el poble organitzat i empoderat. Amb un discurs propi i diferenciat, sense renunciar a res, sense canviar qui som i sense cap renúncia ideològica ni de cap mena. Però hem de ser-hi. No estar és, a parer meu, un error. Hem de ser-hi i ser nosaltres, el que volem és un canvi estructural, volem eliminar el poder de les elits, volem un socialisme descentralitzat, on les necessitats i la vida digne estiguin com a eix central de la societat. I la única manera d’explicar-ho i d’encomanar-ho es estant. Els corcons de twitter o biblioteca no els escolta ningú més que els seus amics corcons.
Però passi el que passi, ningú ens traurà l’experiència d’aquests dies, que han estat tan intensos. Per primera vegada en la meva vida he vist als antidisturbis passar por i això, es miri per on es miri, és molt gran. Hi ha hagut un salt qualitatiu en les protestes relacionades amb el mal anomenat “procés català”. Finalment l’estat ha descobert que allò que cridàvem que “qui sembra la misèria, recull la ràbia” era cert.
No sabem quant durarà això ni on ens condueix, però sí que sabem d’on venim i on no estem disposats a tornar. Quan em pregunten què està passant a Catalunya l’únic que em surt dir és que fa molt de temps que cridem això de “ni un pas enrere”, el que passa és que aquesta vegada ho diem molt de debò.
