Un dels moments més bonics del treball de recerca històrica és aquell en què trobes, entre centenars de documents insípids o repetitius d’un lligall, un full, o de vegades una senzilla nota, en la qual algú, revoltant-se contra l’estupidesa de les preguntes fora de lloc d’un imprès que ha d’emplenar, es decideix a explicar en una breu acotació que aquell formulari està antiquat i no pot intentar abastar la realitat existent perquè ja no és possible, ni en el paper, ni en la mentalitat del buròcrata que ho ha redactat amb cura per “arxivar” la realitat social i laboral.
L’èxode republicà de 1939 fou l’inici de la
reorganització de les institucions i de tots els moviments polítics i sindicals
derrotats pel franquisme. La Diputació Permanent de les Corts Espanyoles es van
reunir a París el 27 de juliol de 1939, però la guerra mundial va deixar-la
inoperant fins que va reconstruir-se l’agost de 1945 a Mèxic, sota la
presidència interina de Diego Martínez Barrios, aleshores la presidència del
govern republicà espanyol va recaure en José Giral. També es va reorganitzar a
l’exili els governs de la Generalitat de Catalunya i del poble basc. Després de
l’afusellament de Lluís Companys el 15 d’octubre de 1940 al Castell de
Montjuïc, el president del parlament català Josep Irla va assumir-hi la presidència
interinament. El lehendakari del govern basc a l’exili va continuar essent el
membre del PNB José Antonio Aguirre.
Malgrat que la feina era feixuga, era necessari obrir
vies de resistència per refer els ponts del diàleg i lluitar per recuperar les
llibertats perdudes. Davant les dificultats, els partits realitzen reunions per
tal de reorganitzar-se com és el cas del PSUC i el PCE, l’ERC, els socialistes,
i també els moviments sindicals: CNT i UGT. Les dues centrals majoritàries
d’Espanya es reorganitzaren a l’interior de la península i a la resta del món
on s’instal·laren nuclis de militants. Les dues centrals ho feren
paral·lelament als camps de concentració de França, malgrat la condició de
refugiats, els cenetistes, ja havien muntat a l’hivern de 1939 un comitè dins
d’Argelers. Paral·lelament, es creaven comitès a l’Àfrica del Nord. Els
cenetistes crearen tota mena d’activitats culturals i educatives als mateixos
camps per tal d’enlairar la moral dels refugiats espanyols.
La CNT també fou la primera entitat sindical a organitzar-se clandestinament dins de l’Estat espanyol, ja l’any 1939 disposava de comitès a les presons, els camps de treball i a les fàbriques de ciutats com València i Barcelona. Poc després s’organitzava la UGT, que va seguir, més o menys, el mateix model dels anarcosindicalistes, doncs el primer objectiu era l’ajuda als refugiats dels camps de concentració de França i als que estaven patint repressió dins de les presons espanyoles. Els Consells Militars se succeïen condemnat a milers de persones a la presó, als camps de concentració o directament a ser afusellats. La UGT i la CNT van crear a meitat dels anys quaranta un Comitè d’Enllaç a la imatge dels que ja havien existit durant l’etapa de la Guerra Civil. El Comitè d’Enllaç era un organisme per coordinar les lluites contra el franquisme. El setembre de 1946 van treure un òrgan del Comitè Nacional d’Enllaç CNT-UGT, Fraternidad. En aquest primer número es presentaven, alhora que es dirigien al proletariat espanyol: “(…) Nace Fraternidad como consecuencia lógica de la que realmente existe entre los trabajadores de la UGT y de la CNT, fraternidad adquirida, tanto por la igualdad en el castigo y en el sufrimiento dados por querer pensar de que por ser común el mal, común ha de ser el remedio, es pues Fraternidad una publicación conjunta de la CNT y de la UGT. (…) Saludamos con la máxima emoción a los que, por no adaptarse a la esclavitud, purgan en cárceles y penales el delito de desear una España en la que no haya privilegios y resplandezca e imperen el deseo de vivir y la alegría en los rostros de sus ciudadanos, desterrando para siempre el espectro del mañana en unos, y la trágica realidad del presente en otros. Podemos y debemos poseer todo ese gesto de rebeldía que supieron mantener ante el frío y cruel penitenciario cuando intentan escarnecer su dignidad y torturar su consciencia.”
El franquisme, per llei de 9 de febrer de 1939, reprimia
a les associacions Culturals i socials: (Escoles Racionalistes, Ateneus
Llibertaris, Ateneus Populars, Casals catalanistes, Cases del Poble,
Cooperatives de Cases Barates, etc.) i totes les Lògies Maçòniques. Amb la
victòria de Franco el nacionalcatolicisme s’imposava a tots els espanyols amb
la creu i l’espasa. L’Església catòlica va jugar un paper determinant en el nou
sistema totalitari imposat per la força de les armes a Espanya. Els matrimonis
civils van ser anul·lats, els divorcis de l’època republicana van deixar de
tenir efecte. L’Església va dedicar-se a fer misses a espais públics per expiar
els “dimonis ateus” de la República.
L’educació de l’escola va retornar als pitjors temps de
l’exaltació de la pàtria imperial espanyola i del catolicisme més conservador.
La repressió moral va afectar a la censura del cinema, del teatre, del
music-hall, de la literatura, de la història, etc. La censura s’aplicava a tots
els mitjans de comunicació, tant la ràdio com la premsa, fins i tot els mitjans
que eren controlats per l’anomenat “Movimiento Nacional”. Tot havia de passar pel
sedàs de la censura la qual era controlada per l’Església, la Falange Espanyola
o per el Ministeri d’Informació i Turisme. Les úniques organitzacions que
imperaven eren aquelles que exaltaven els valors del nacionalcatolicisme: FET i
de les JONS, OJE, AC, Auxilio Social, Secció Femenina de FE i SEU. La Falange
Espanyola i l’Església catòlica imposaven una estricta moral carrinclona als
súbdits del règim franquista. Els costums del poble eren manipulats pels
vencedors. Espanya retrocedia dos segles…
En la immediata postguerra la propaganda del règim va girar a favor de Hitler i de Mussolini. Franco es va entrevistar amb els dos mandataris europeus, amb Hitler ho féu a Hendaya el 23 d’octubre de 1940, acompanyat dels ministres d’afers estrangers Ramon Serrano Suñer i Joachim Von Ribbentrop; i amb Mussolini a Bordigera (Alps italians), el 12 d’abril de 1941, novament amb el seu cunyat Serrano Suñer i el ministre Conde Ciano. Espanya no va entrar a la guerra mundial, però va enviar els voluntaris de l’anomenada “División Azul” a combatre amb els nazis al front de Rússia.
La relació del règim amb Alemanya va continuar durant la guerra mundial, sobretot mentre els nazis anaven ocupant Europa. Molts espanyols van anar a Alemanya a treballar a les seves fàbriques, era un avanç de la gran immigració dels anys seixanta. A finals de 1940 va visitar Espanya el cap de les SS Heinrich Himler, que va recórrer en olor de multitud Madrid, Toledo, Burgos, Sant Sebastià i finalment Barcelona. El cap de les SS fou rebut al port de Barcelona amb arcs triomfals i amb la desfilada de les Joventuts Hitlerianes de l’Escola Alemanya i de l’OJE. Himler va visitar una txeca i va pujar fins a Montserrat tal vegada cercant el Sant Grial o mites esotèrics estrets de Parsifal. Malgrat les simpaties nazi-feixistes del règim franquista, aquest va sobreviure als seus aliats alemanys i italians, gràcies a l’inici de la guerra freda entre el món occidental i la URSS.
Durant aquests mesos s’està duent a terme el procés per l’organització del Congrés d’Habitatge de Catalunya. Parlem amb Aitor Terradelles, membre del Sindicat d’Habitatge de Vallcarca i membre del Grup Motor del Congrés d’Habitatge de Catalunya, que ens explica què és i quina importància té aquest congrés.
– Primer de tot, explica’ns què és això del Congrés
d’Habitatge.
En poc temps
la lluita pel dret a l’habitatge ha canviat molt. Els preus de lloguer tenen
una importància que fa 5 anys no tenien. La PAH s’ha centrat en la ILP i a tot
el territori (especialment a l’AMB i al Maresme) han aparegut nous col·lectius
d’habitatge amb les seves pròpies dinàmiques.
Des
d’algunes militants del moviment, volíem intentar reflexionar sobre el moment
on ens trobàvem i, sobretot, veure cap allà on podíem anar conjuntament.
Malauradament, la dinàmica sindical dels nostres col·lectius (molts amb poca
experiència) no ens permet dedicar-li temps a tenir debats profunds i sabíem
que no volíem construir una coordinadora que no durés més d’un any degut a les
diferents opinions.
Vam pensar
que l’organització d’un congrés, preparat amb temps i impulsat per un grup
motor, podria ser la fórmula per trobar punts en comú, teixir estratègies i
plantejar models organitzatius. Així doncs, el Congrés d’Habitatge de Catalunya
és tot un procés que va començar cap al juny de l’any passat i on hi trobem
diverses fases de debat i decisió.
– Entenem llavors que és una iniciativa dirigida a
posar en comú i dotar d’una mateixa coherència totes les iniciatives
relacionades amb la lluita per l’habitatge?
Sí, la idea
de tot plegat és trobar diverses línies des d’on abordar aquest conflicte
conjuntament. No volem que aquesta lluita s’apagui quan ja no tinguem més força
o idees, hem d’aprofitar ara, que estem amb ganes, per implementar noves
estratègies i formes de lluita i passar al següent nivell.
En aquest
sentit, la idea s’inspira en el Congrés de Sants organitzat el 1918 (ara farà
101 anys) quan els sindicats van decidir canviar el seu model organitzatiu i
com això va suposar una gran millora en la lluita, resultant en la Vaga de la
Canadenca de l’any següent.
– Perquè, com al Congrés de Sants, pel que fa a la
participació al congrés, hi poden participar multitud de col·lectius i
entitats, sense perjudici de la seva naturalesa organitzativa?
El Congrés és tot un procés i, en cada un, hi participen uns agents concrets. Creiem que, qui lideri aquest procés i qui en tregui les línies finals hem de ser els grups d’habitatge que ja treballem en base al suport mutu (PAH’s, Sindicats de Llogaters, grups i xarxes d’habitatge, etc.).
“la idea de tot plegat és trobar diverses línies des d’on abordar aquest conflicte conjuntament”
Entenem
també que, en diversos pobles del territori, on hi ha menys activitat, hi han col·lectius
que fan feina d’una mica de tot: no els hi volem barrar al pas a participar.
L’únic requisit és que treballin el tema de l’habitatge a través del suport
mutu entre afectades.
Dit això,
ara hem tingut uns debats locals on hem donat veu al veïnat perquè aportessin
les seves idees. Tenim planejat diversos debats sectorials (laboral, feminisme,
cooperatives, jovent) on volem que hi vinguin els actors claus de cada àmbit.
Hem de plantejar línies de cooperació entre altres àmbits de lluita, doncs els
problemes d’habitatge sempre van junts amb problemes de salari, d’edat, de
gènere, origen…
– En aquest sentit, hem vist que en el decurs del
procés d’aquest Congrés hi ha diferents fases. Perquè?
No volíem posar tota la llenya a un intensíssim cap de setmana i, potser, no posar-nos d’acord. Sabem com funcionen les dinàmiques de debat i no és sa ni productiu plantejar grans debats d’aquesta manera. A més, partim de bases ideològiques diferents. Per això, plantegem diverses jornades i moments on fer les preguntes adequades. D’altra banda, això ens ajuda a mantenir els nostres ritmes de militància, que no són baixos, mentre les diferents comissions treballen. A part, com ja hem dit, volíem que hi participessin col·lectius molt diferents i, fer-ho en diferents fases ens ha permès anar reclutant gent i fer el congrés més extensiu.
– Tenim data per la trobada, per la celebració del
Congrés en si?
La trobada
final, on s’aprovaran les ponències generals, es celebrarà, aproximadament, a
principis de Novembre.
– Quantes organitzacions estan participant a hores
d’ara?
Ara mateix
tenim més de 20 col·lectius que han aprovat la seva participació i estem,
pràcticament, en permanent expansió. Hi ha especialment presència a l’AMB i al
Maresme. Dins les possibilitats de cada grup, s’aporten mans a treballar en les
diferents comissions del grup motor, que és l’òrgan que va impulsant les fases
del procés. També hi ha grups que no poden aportar gent i simplement confirmen
que participaran de les decisions més claus, que també és una forma de
participar.
– El mes passat vam assistir a mobilitzacions a
Barcelona. Es fan de forma coordinada? Quin pes tenen aquestes mobilitzacions
en el Congrés d’Habitatge?
La majoria
de grups participants ja estem coordinades de manera informal, ja que la nostra
militància es creua per casos que portem conjuntament o campanyes que creiem
interessants. Les mobilitzacions són una part important dels debats que
hem de tenir i hem de reflexionar sobre quines són les seves oportunitats i debilitats.
– La PAH, per exemple, porta molts anys de lluita per
l’habitatge digne i, a més, a infinitat de modes: escraches, manifestacions,
okupacions, etc. Hi ha una aposta per algun tipus de mobilització determinada
per part del Congrés d’Habitatge?
Justament
volem posar totes aquestes dinàmiques que hem estat practicant fins ara sobre
la taula i dir: “ens estan sent útils? Què volem aconseguir amb
elles?” No apostem per res en concret perquè existeixen moltes postures i
el que fa falta és posar-se d’acord.
– Sindicat de Llogaters. Quina relació i quin pes té
amb el Congrés?
El Sindicat
de Llogaters participa al Congrés com un actor més, aportant gent a les
comissions i impulsant tot aquest procés.
– Finalment, anima’ns a participar d’aquest
Congrés.
Per les
persones que ja participin en grups d’habitatge: poseu-vos en contacte amb
nosaltres i estarem 100% disponibles a resoldre-us tots els dubtes i pors que
tingueu. No volem que es tracti d’un procés tancat a quatre assembles de
Barcelona, sinó que volem que sigui extens i plural, encara hi sou a temps! Per
qui no participi dels grups d’habitatge: si coneixeu col·lectius que tractin
aquesta problemàtica, poseu-los en contacte amb nosaltres.
Per últim,
si ja participeu d’altres sectors en lluita, estigueu atentes als debats
sectorials que s’aniran donant.
En suport a la vaga de fam de Leyla Güven y les 7.000 activistes que la secunden
Ensorrem Fronteres
CGT Catalunya, a través del Comitè de Resistència Internacionalista (CRI), ens sumem a la campanya internacional en suport i solidaritat amb Leyla Güven i les més de 7.000 persones preses en vaga de fam en protesta per les condicions d’aïllament imposades a Abdullah Öcalan, president del PKK, empresonat des de 1999 per l’estat turc i en règim d’aïllament a l’illa d’Imrali, el que li impedeix rebre amb regularitat visites dels seus familiars i advocats.
Leyla Güven , impulsora d’aquesta massiva protesta, ha dit que “hi ha violacions molt greus de drets humans a les presons. La resistència a les presons és molt valuosa”. Violacions de drets, aïllament i morts a les presons és també una realitat que trobem a l’estat espanyol. I la vaga de fam és també una forma de resistència utilitzada per les persones preses a l’estat espanyol, on una trentena van començar el primer de maig una vaga de fam col·lectiva en defensa d’una taula reivindicativa de catorze punts exigent respecte als seus drets fonamentals. En ambdós casos, coincideix, també, el silenci mediàtic i la repressió cap a les que alcen les seves veus a les presons.
Donar
suport a la vaga de fam iniciada per Leyla Güven és una forma de trencar amb la
impunitat dels estats i de les seves armes de guerra i repressives, com les
presons, i donar suport a la resistència de les dones kurdes, dels presos i
preses i de totes les persones que lluiten per una vida digna, contra tota
forma d’opressió, ja sigui de l’estat, el patriarcat, el capitalisme o el
colonialisme. Alcem la veu abans que sigui massa tard!
Més de 700 persones en vaga de fam
El 8 de
novembre de 2018 Leyla Güven va començar la vaga de fam a la que s’han sumat 7.000
persones, a les presons, activistes a Kurdistan i a la diàspora. A Estrasburg
14 activistes kurdes estan també en vaga de fam.
A Turquia
s’enfronten a la repressió dins de les presons; estan en aïllament, s’impedeix
la seva comunicació amb l’exterior, mitjançant càstigs disciplinaris que no els
permeten rebre visites de familiars, fer trucades, o enviar i rebre correus.
Estan sotmeses a violència física i psicològica, i es troben en risc de tenir
danys irreversibles; la pressió arterial i la pèrdua de pes no es mesuren
regularment, no se’ls està proveint la quantitat adequada de sal, sucre, carbó,
llimona i suc de fruita, el que tenen els és confiscat, i si volen comprar als
mercats de la presó els cobren el doble.
Aquesta és
una mesura de resistència extrema que ja ha portat a la mort a diverses
persones, la majoria dones, que s’han suïcidat a la presó a Turquia. El 20 de
febrer el militant kurd Ugur Sakar es va immolar a Alemanya com a protesta
contra el silenci d’Europa respecte a les vagues de fam. Va morir el 22 de març
a conseqüència de les ferides.
Amb aquesta lluita, les autoritats turques han permès al germà d’Abdullah Öcalan, Mehmet, visitar-lo el gener d’aquest any, per primera vegada des de 2016. I també ha rebut una visita dels seus advocats el 2 de maig (la primera des de juliol de 2011). Tot i que Öcalan va manifestar que no volia que ningú morís per ell, Leyla Guven va decidir continuar una lluita que és pels drets humans.
L’obertura d’un raig d’esperança
Leyla
Güven afirma que si es garanteixen els drets legals, si s’acaba amb l’aïllament
d’Öcalan, hi haurà un raig d’esperança i la possibilitat que les negociacions
de pau tornin a l’agenda.
Leyla és
copresidenta del Congrés de la Societat Democràtica (DTK) i parlamentària de
Hakkari pel Partit Democràtic dels Pobles (HDP). Ha estat alcaldessa de
Küçükdikili el 2004 i de Viransehir el 2009. Ha lluitat sempre contra la
repressió del govern turc, el que li ha ocasionat problemes amb la justícia de
l’estat turc. Ha estat detinguda en vàries ocasions, la última el 2018, per
oposar-se a l’atac i la invasió de l’exèrcit d’Afrin, regió kurda situada a
Síria. Al juny d’aquest mateix any, estant a la presó, va ser escollida
diputada pel HDP a l’Assemblea Nacional turca. La diputada va ser alliberada el
25 de gener de 2019 a causa del seu deteriorat estat de salut però contínua en
espera de judici i mantén a casa la seva vaga de fam, només pren Vitamina B i
líquids salats i dolços.
La vida de Leyla Güven és un exemple de la resistència i lluita de la població kurda per la llibertat, la justícia, l’alliberament de la dona i l’ecologia, i també és una de les persones que ha patit la brutalitat del règim turc contra pobles, treballadors i treballadores i dones.
“Erdogan està intentant acabar amb tota forma d’autoorganització, democràcia de base i autonomia kurda arreu de Kurdistan”
La repressió de l’estat turc
Recep
Tayyip Erdogan és responsable de milers de detencions d’activistes del moviment
per l’alliberament del Kurdistan i després de la ruptura del procés de pau el
2015, centenars d’alcaldes i diputats kurds, periodistes, sindicalistes,
professors i activistes han estat empresonats o s’han hagut d’exiliar. Tots els
que s’oposen al règim autoritari d’Erdogan poden ser detinguts.
L’última
acció antidemocràtica del govern d’Erdogan ha estat impedir que els regidors
kurds, elegits en els últims comicis municipals del 31 de març, ocupin els seus
càrrecs. Ha arribat a anul·lar les eleccions municipals a Istanbul perquè havia
perdut el seu candidat i s’ha de repetir les eleccions.
Erdogan està intentant acabar amb tota forma d’autoorganització, democràcia de base i autonomia kurda arreu de Kurdistan. Des de desembre passat amenaça també amb una invasió de Rojava, després de que el gener de 2018 envaís Afrin (el cantó més a l’oest de Rojava) amb l’Exèrcit Lliure de Síria, on perduren els saquejos i incendis de cases i comerços, l’espoli de les seves collites d’olives, i els assassinats i segrestos de la població.
Silenci internacional
Fins al
dia d’avui, tot i les cartes i les trucades de persones preses i familiars al
govern turc, als organismes i al Parlament Europeu, al Comitè Europeu de
Prevenció de la Tortura (CPT), i a parlamentaris de diversos estats, organismes
i organitzacions de drets humans (9000 correus s’han enviat amb la campanya
‘Aixeca la teva veu per Leyla’), no hi ha hagut cap resposta.
Totes les
institucions mundials i, en particular, la Unió Europea, es mantenen en silenci
tot i ser testimonis de totes les accions repressives i antidemocràtiques de
Turquia. Leyla Güven ha dit que “crec que si el govern del AKP ignora totalment
els acords internacionals dels quals forma part, és perquè se sent animat pel
silenci de la Unió Europea”.
La
col·laboració espanyola amb Turquia és important sobretot en l’àmbit militar
tant en el marc de l’OTAN com en el de l’exportació d’armament a aquest país.
Turquia és el segon comprador d’armament a l’estat espanyol. El 2016 , Turquia
va comprar armament per valor de casi un milió d’euros, el que representa el
17% de les exportacions espanyoles d’armament. Armes que s’utilitzen contra la població
kurda de Bakur (el Kurdistan de Turquia), o d’altres estats (Rojava a Síria o
Basur a Iraq, on Turquia està bomberdejant). A més, l’Estat espanyol ha
importat de Turquia 10.000 tones d’oli d’oliva, entre les que es troba oli
robat d’Afrin.
Iniciativa Aixeca la teva veu per Leyla
Davant
d’aquesta aliança entre els poders dels estats i organitzacions afins, ens hem
d’unir els pobles i les classes treballadores. El 2 de març de 2019, diferents
organitzacions socials i de drets humans, activistes, periodistes i
parlamentaris d’esquerres van posar en marxa la Iniciativa “Aixeca la teva
veu per Leyla” per trencar amb el silenci internacional amb l’incompliment
de drets i garanties a les presons, posar fi a l’aïllament carcerari i
denunciar la complicitat dels estats europeus amb el règim feixista d’Erdogan.
Com a part
d’aquesta iniciativa, el CRI ha realitzat tres accions a Barcelona. El
divendres 3 de maig, encartellades en suport a la vaga de fam i de denúncia del
règim d’aïllament d’Erdogan, al portal del Consolat Turc i a la seu de la Unió
Europea al Passeig de Gràcia de Catalunya.
El dijous
9 de maig, ens vam sumar a la convocatòria internacional del Moviment de dones
kurd, fent una nova concentració davant el consolat i la darrera acció per el
moment, ha estat una concentració de protesta a l’oficina d’Amnistia
Internacional a Barcelona, el dilluns 13 de maig per denunciar la complicitat
d’aquest organisme amb el règim turc, el seu silenci davant la situació de les
preses en vaga de fam a les presons turques i fins i tot el desallotjament de
companyes kurdes que protestaven a la seva seu a Londres.
Les accions no s’aturen aquí. Seguim ampliant la nostra veu per donar a conèixer la lluita del poble kurd, la total vulneració de drets de les seves preses, les vagues de fam com a acció radical i sostinguda, fins a aconseguir trencar el silenci còmplice de la Unió europea.
*Nota editorial: El passat 26 de maig es va posar fi a la vaga de fam a petició de Abdulà Ocalan a l’haver aconseguit els objectius de la mateixa*
Com a Dones Llibertaries volem recordar i reconèixer a lideresas llatinoamericanes en lluita per la defensa i la cura de la terra. Un número important d’aquestes dones han estat assassinades per defensar aquests principis, “Terra i Llibertat”. Dones que no els ha estat possible participar i acompanyar-nos en aquesta revolució feminista, però que estaran sempre a la nostra memòria. I també alhora, reflectir la labor que estan duent a terme unes altres lideresas que continuen exigint justícia per als seus pobles i per la cura del planeta.
Des de Dones Llibertàries
tenim clar la dificultat que representa lluitar contra corrent i gairebé sempre en
posició de minoria. El pensament llibertari pot ser el més just possible, però alhora
rigorós i difícil de mantenir-ho a la pràctica, però aquí estem, intentant-ho!!
Enfrontant-nos no només als sistemes de governs patriarcals que oprimeixen a
totes i que exerceixen la violència contra les dones, sinó també a companys
que, en diferents espais i accions compartides, no assumeixen els canvis i la
practica més enllà de la ideologia partidista i personalista.
Algunes d’aquestes dones
que volem recordar, han portat una lluita tenaç, enfrontant-se al poder i en
moltes ocasions en una gran solitud. Volem assenyalar que des de fa anys, va
creixent el nombre de dones víctimes de l’atroç repressió que es dóna, en els
conflictes medi ambientals a tot el món.
Recordem a algunes
d’elles: Margarita Murillo,
hondurenya, va ser assassinada a l’agost de 2014. Activista de Drets Humà. Era
una defensora del medi ambient i una icona de la defensa pagesa per les seves
terres.
Murillo estava afiliada a la Unió de Treballadors del Camp (UNC). La seva vida va estar dedicada a la lluita per l’accés a la terra de les dones pageses hondurenyes. Segons la tradició lenca, en els rius resideixen els esperits femenins i les dones són les seves principals guardianes, per això Murillo va ser una de les lideresa del moviment contra el lliurament dels rius a empreses privades i a la construcció de plantes hidroelèctriques, pel seu impacte ambiental i cultural en terres històricament habitades per indígenes.
Va ser una de les
fundadores de la
Central Nacional de treballadors del Camp (CNTC) en la dècada
dels 80, Murillo va ser segrestada i torturada per motius polítics pels
esquadrons de la mort de Gustavo Álvarez
Martínez (Cap d’Estat Major Conjunt de les Forces Armades d’Hondures)
Aquest fet la va portar a
exiliar-se. Sostenia la defensa de la sobirania nacional. Murillo va ser una de
les fundadores i coordinadora del Front Nacional de Resistència Popular (FNRP)
després del cop d’estat de 2009. En 2013, va ser candidata a Diputada del
Congrés Nacional, per Cortès, en les eleccions internes del Partit LLIURE
(Llibertat i Refundació)
En 2014, havia tornat al
camp després de presentar-se en les campanyes electorals. Va ser assassinada,
d’un tret en el front, per un sicari mentre estava treballant la terra en la Costa Nord d’Hondures.
La fiscal a càrrec de la recerca de la seva mort, Marlene Banegas, coordinadora de la Fiscalia de Delictes contra la Vida, i la fiscal Patricia Eufrahio, van estar també assassinades dos mesos després de l’assassinat de Murillo, mentre l’estaven investigant.
Lèsbia Yaneth Urquía, que va ser activista del Comitè Cívic d’Organitzacions Populars i Indígenes d’Hondures (Copinh). Lèsbia tenia 49 anys quan va ser assassinada. Era originària del municipi de Marcala, departament de La Paz, i fronterer amb El Salvador. Activista i militant en defensa de la naturalesa i els drets indígenes.
El Copinh ho va liderar, la també ambientalista i defensora de Drets Humans Berta Càceres, que va ser Coordinadora General. Va ser assassinada tres mesos abans que Lèsbia, a la ciutat de l’Esperança, a l’occident d’Hondures, lloc on vivia. Activista i militant en defensa de la naturalesa i els drets indígenes. Aquestes lideresas ambientalistes estaven en contra de la construcció de grans projectes Hidroelèctrics al seu país, ja que causen un mal irreparable a les comunitats indígenes, i al país i en general.
Nema Grafa, presidenta de la Nacionalitat Amazònica Sapara. Nema va enviar un comunicat a la Universitat Central
de l’Equador, demanant una signatura de solidaritat per a realitzar un acord
amb el Govern Nacional de l’Equador, declarant el seu territori com a
“territori dedicat a la pau, al desenvolupament de la ciència i dedicat
sobretot a desenvolupar el coneixement i l’amistat entre les cultures i els
pobles del món”. Demanant al rectorat de la Universitat que avalés
i treballés conjuntament per la conservació de la mare naturalesa, la
recerca de la
Biodiversitat i d’altres coneixements mil·lenaris.
“… ara només som 523 i és
la nostra última oportunitat de sobreviure, mira el que ofereix el Candidat de
dreta a la presidència del Brasil, Bolsonaro, que matarà a tots els indígenes
perquè són una molèstia per al progrés. Aquesta tal vegada és la nostra última
oportunitat necessitem el teu suport, si no et solidaritzes amb nosaltres ens
exterminaran” diu la carta. Nema Grafa finalitza la seva carta amb aquestes
paraules: “…gràcies, estem segurs que el seu gest de solidaritat serà reconegut
per la història”.
Recordar a Salome Aranda, que va rebre amenaces,
van apedregar la seva casa en Puyo. Va ser una de les Dones Amazòniques,
lideresa de la Comunitat Moretecocha
que es va reunir amb el President Lenín
Moreno, el març del 2018. En aquesta trobada va denunciar al president que
després de 28 anys d’operació de la
Agip Oil, els
impactes ambientals a la conca del riu Villano eren evidents, a més va
denunciar la violència de gènere que les dones sofreixen a causa de l’operació
petroliera en el seu territori.” Les Dones Amazòniques veuen amb molta
preocupació com es repeteix el mateix patró per a acoquinar-nos en la nostra
lluita per la vida”.
No podem oblidar a
l’equatoriana Patricia Gualinga que
serà guardona amb el Premi Brot Activisme Mediambiental 2019, en el Festival
Internacional de Cinema Mediambiental de Canàries (Ficmec), per la seva
increïble labor en defensa de la sostenibilitat mediambiental de la Amazonía Equatoriana.
“L’equip directiu del Festival ha decidit reconèixer amb el premi Brot
Activisme en la seva 21a edició a Patricia Gualinga, pel seu excelent treball
anteposant a vegades la seva pròpia vida, en defensa de la sostenibilitat
mediambiental a la
Amazonía Equatoriana, sent un exemple internacional de
convivència en harmonia de l’ésser humà en la naturalesa”.
En cada edició del
festival es premia a diverses personalitats internacionals per la seva labor i
compromís amb el medi ambient. En els anys anteriors el guardó li ho han portat
activistes com Berta Càceres
(Hondures), Ikal Angelie(Kenya) i Ruth Buendía (el Perú)
El Festival es duu a
terme en el municipi Garachico a Tenerife, del 25 de maig al 2 de juny.
Gualinga va ser una de les principals defensores del Cas Sarayaku en contra de
les empreses petrolieres internacionals, les labors de les quals afectaven el
poble indígena Kichwade Sarayaku. Els indígenes van guanyar aquest cas a
l’Estat equatorià davant la Cort Interamericana de Drets Humans en 2012
Segons el Consell Cívic
d’Organitzacions Populars i Indígenes d’Hondures (Copinh, són “feminicidis
polítics” l’objectiu dels quals és “callar les veus de les dones que, amb
coratge i valentia, defensen els seus drets en contra del sistema patriarcal,
racista i capitalista, que cada vegada més s’acosta a la destrucció del nostre
planeta”.
Els estudis que s’han realitzat sobre comunitats
indígenes i en concret sobre les dones d’aquestes comunitats, creuen que
aquestes lideresas són sovint víctimes d’aquests crims polítics perquè, “d’una
banda, són més vulnerables en la societat i, per un altre, fan una major
denúncia i resistència contra el extractivismo, perquè els afecta directament”,
segons explica Yayo Herrero
(antropòloga i enginyera agrícola), directora general de la Fundació Fuhem
(FUHEM, una fundació que treballa en els àmbits de l’educació i de l’ecologisme
amb un enfocament social) i “En moltes d’aquestes comunitats, les dones són les
que s’encarreguen de tasques com la cerca i utilització de recursos, com
l’aigua. Per tant, són més conscients de la importància de mantenir-los per a
sostenir un nivell de vida que la comunitat ha aconseguit, en part, gràcies a
elles”, assegura.
Global Witness, una
organització no governamental, amb seu a Londres, i que es dedica des de 2002 a
documentar els conflictes i la corrupció, vinculats amb els recursos naturals i
a denunciar els abusos mediambientals i dels drets humans a nivell
internacional, segons les seves dades, declara, que l’any 2015, va ser un any
negre per als i les cuidadores de la terra , ja que van ser més 185 activistes
ecologistes assassinats “Aquest nombre d’assassinats és el més alt des del
2002 en el qual comencem a recollir dades” .
Estadístiques recollides segons estudi de Global
Witness
Amèrica Llatina és
l’escenari del major nombre d’assassinats, que representen gairebé el 60% del
total. El nombre de morts: regió per regió any 2017
El Brasil va registrar
major quantitat d’assassinats que qualsevol altre país, amb 57 persones
assassinades, 80% de les quals van ser assassinades mentre protegien les
riqueses naturals de l’Amazones. A Colòmbia, 24 persones defensores van ser
aniquilades en 2017, a causa dels conflictes per la terra. A Mèxic i el Perú
van augmentar els homicidis de tres a 15 i de dos a vuit respectivament. Va
haver-hi menys assassinats a Hondures – cinc en comparació amb els 14
registrats en 2016 – però la creixent repressió de la societat civil ha
restringit el que les persones defensores poden dir i fer. Nicaragua va
registrar la major quantitat d’homicidis per càpita, amb quatre persones
defensores assassinades”.
