Josep Pimentel
“La nostra revolució és la més profunda dels dos últims segles, aquí s’ha plasmat en realitats pràctiques, teòriques, utòpiques sense que l’autoritarisme ho hagi pogut impedir” (Abel Paz).
El col·lectivisme va ser una tradició arrelada en l’anarquisme i anarcosindicalisme peninsular organitzat i recollit a través dels seus congressos. L’obra constructiva de la revolució van ser les col·lectivitats que van tenir lloc tant en el camp com a la ciutat.
A Barcelona es col·lectivitzaren la construcció, la indústria metal·lúrgica, els escorxadors, els serveis públics, els transports, els serveis de salut, els cinemes, els teatres, les perruqueries, els hotels i les pensions, la distribució d’aliments… Com apunta Agustín Souchy, es van igualar els sous.
L’ocupació de la indústria es va produir de manera sorprenentment ràpida. Després dels primers dies i amb la majoria de quadres directius fora de les empreses, calia reorganitzar la producció. Els obrers van prendre el control de les fàbriques, passant la vida econòmica de les mateixes a les mans dels empleats que les ocupaven.
El primer testimoni documental de les col·lectivitzacions va ser el Ple Regional de Grups Anarquistes de Catalunya celebrat el 21 d’agost de 1936 en el qual es va aprovar la confiscació i la col·lectivització dels establiments abandonats pels seus propietaris i el control sindical obrer de les indústries explotades en règim d’empresa privada. La Generalitat de Catalunya va trigar a donar cobertura legal a les col·lectivitzacions. No va promulgar el Decret de Col·lectivitzacions fins al mes d’octubre de 1936, una vegada incorporats al seu govern a membres de la CNT.
No obstant, el 24 de juliol de 1936 i després de quatre dies sense transport, es va reprendre el servei dels ferrocarrils metropolitans de Barcelona, fent-se càrrec d’aquest servei el Sindicat Únic del Ram del Transport de Barcelona de la CNT. Es va constituir un Comitè Obrer de control format per treballadors del ferrocarril per controlar l’empresa col·lectivitzada i prendre les primeres mesures.
La primera d’aquestes mesures va ser l’acomiadament de 56 empleats i càrrecs de l’empresa, entre els quals figuraven el director gerent, els seus assistents i individus que cobraven a final de mes sense cap ocupació en l’empresa. Amb aquesta mesura l’empresa col·lectivitzada es va estalviar 30.000 pessetes al mes. Tenint en compte que el salari mensual de conductor rondava les 250-300 pessetes, ens podem fer una idea de la magnitud de la retallada. Els quinze afiliats que comptava la UGT van demanar voluntàriament integrar-se en la CNT, central sindical on estaven afiliats els 407 treballador que van constituir la col·lectivitat del Metro.
En el Comitè de la col·lectivització en una assemblea del dia 4 de setembre de 1936, va informar del treball realitzat durant aquests primers mesos. En aquesta assemblea es va informar del balafiament dut a terme per la companyia durant el període 1932 fins a 18 de juliol de 1936 equivalent a 1.300.000 pessetes, entre subvencions a la premsa i la ràdio, viatges a Madrid i pagaments a banquers, polítics i periodistes.
Abans de la revolució, les companyies de tramvia, metro i autobusos eren privades, cadascuna d’elles dirigides per diferents empreses. El sindicat de la CNT va acordar integrar-les en una única empresa col·lectivitzada sota un únic sistema més eficient i sense malversacions. Aquesta millora va ser viscuda pels usuaris del transport públic d’una forma molt favorable degut a que simplificava i millorava la mobilitat a la ciutat i la seva àrea d’influència. Es va determinar una tarifa de 0,15 pessetes per trajecte i es va acordar estudiar la baixada del preu del viatge a 0,10 pessetes, i un sistema d’utilització únic per a tota la xarxa de transport públic. Una altra mesura va ser la d’oferir transport gratuït per a escolars, persones majors, accidentats en el treball, milicians ferits i persones amb algun tipus de minusvalidesa.
Per facilitar el canvi al públic quan el paper moneda de l’Estat era escàs, es va posar en circulació el 20 de novembre de 1937 l’emissió de vals-moneda de 0,15 i de 0,05 pessetes.
Es va millorar la jornada dels treballadors de la col·lectivitat, de les 8 hores abans de juliol de 1936 van passar a realitzar 6,40 hores diaries. No obstant i finalitzat el curt estiu de l’anarquia, el 6 de novembre de 1936 es va acordar l’ampliació de la jornada a 9 hores diàries excepte pels treballs de nit a l’interior dels túnels. Decisió motivada per la situació de guerra i acordada per unanimitat.
Van experimentar una equiparació salarial de les diferents professions que agrupen els treballadors del metro (ferrocarril transversal), experimentant una pujada salarial. Aquesta equiparació salarial va implicar la puja d’un 15% del salari de mitjana.
Per a més informació:
Mintz, Frank (1977). La autogestión en la España revolucionaria. Madrid: Las Ediciones de La Piqueta.
Obra colectiva (1973). Colectivizaciones. La obra constructiva de la revolución española. Ensayos, documentos, reportajes. Toulouse: CNT de España en el exilio.
Paz, Abel (2002). Viaje al pasado (1936-1939). Madrid: Fundación Anselmo Lorenzo.
Memòria 1936 del Ferrocarril Metropolitano de Barcelona (Transversal), colectivización CNT-AIT (1937). Barcelona, 6 de gener.
Memòria 1937 del Ferrocarril Metropolitano de Barcelona (Transversal), colectivización CNT-AIT (1937). Barcelona, 31 de desembre.
Diari Solidaridad Obrera, Barcelona, 1936-1937.
