Òscar Murciano. Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya
Fa poc més d’un mes vam conèixer un posicionament del jutge Santiago Vidal declarant legal l’esquirolatge realitzat per Fira de Barcelona, denegant l’aplicació de mesures cautelars per garantir el dret de vaga. L’empresa va sotscontractar un altre proveïdor de muntatge d’escenaris per així rebentar la vaga del personal en lluita. El jutge va fer servir com excusa una jurisprudència encara en litigi per la qual una empresa client podia adjudicar el servei prestat per una empresa proveïdora en vaga a una altra. A banda d’això, Santiago Vidal va afegir de la seva collita que seria ‘desproporcionat’ que el dret de vaga passés per sobre de les afectacions a terceres persones que participarien a les activitats programades al festival Sònar.
Em pregunto quina vaga no
afecta a tercers. Com es pot posar a la mateixa alçada aquest suposat dret per
sobre de la capacitat de poder igualar les forces en una taula de negociació? Si
el jutge hagués fet efectiu el dret fonamental recollit a la constitució per
sobre dels poderosos interessos de la Fira, el conflicte s’hauria solventat en
unes hores. Per contra, va deixar la vaga a l’alçada d’un acte folklòric sense
conseqüències reals de pressió. No passem per alt que l’Ajuntament de Barcelona
i Generalitat de Catalunya formen part del patronat de la Fira i no van moure
un dit.
Un parell de setmanes
després es va conèixer que el senyor jutge va demanar la seva jubilació
voluntària i a viure, que són dos dies. En tot cas aquesta aberració que escup
al dret de vaga de la classe treballadora es contextualitza dins d’una ofensiva
general que ens ha de fer reflexionar al respecte.
El primer que cal
comprendre és que el dret de vaga hauria de ser il·legal en qualsevol sistema
capitalista. Som, objectivament, davant un sabotatge col·lectiu contra
propietats alienes i que provoquen un dany econòmic als seus legítims
propietaris. Amb aquesta coacció, es vol que l’altre part cedeixi en els seus
plantejaments. Quina diferència hi ha amb la figura del xantatge penal? Cap,
perquè ho és.
No hi ha cap altre acció sota aquests paràmetres que sigui tolerada pel sistema. Si no es reprimeix pel simple fet de fer-ne és única i exclusivament perquè es va arrencar per la força i el capitalisme va haver de cedir com a mal menor d’altres escenaris. Actualment no es pot eliminar sense més, doncs encara és valorat positivament com a signe de ‘democràcia’ pel conjunt de la població. Per tant la utopia neoliberal de l’oligarquia és rebaixar-ho a un dret formal més de la vitrina de les hipocresies del sistema, sense força real efectiva. Posar el dret de vaga just al costat de l’article 47 de la Constitució que diuen garanteix el dret a una vivenda digna a tot ciutadà/ana. Risas.
“normalitzar mecanismes de socialització, apertura dels conflictes laborals al territori, creació d’escenaris imprevisibles i una major confrontació del tipus que es decideixi i convingui en cada moment”
El dret de vaga no és
només que algunes persones puguin fer-ne, sinó que la vaga sigui efectiva, que
tingui el suficient poder de coacció com per fer modificar la voluntat
d’empresaris o governs. Això implica la capacitat d’aturar els mitjans de
producció i no permetre esquirolatge de cap tipus. Tot el que no sigui això la
converteix en una farsa sota unes normes de domesticament cada vegada més
estretes.
Sense estendre’ns gaire,
la via cap a la irrellevància de les vagues segueix tres principals camins:
Uns serveis
mínims brutals. Només al darrer mes, les convocatòries de vagues a RENFE de la
CGT només les poden realitzar el 3% de la plantilla. La vaga de Ryan Air té
serveis del 100% en els viatges a les illes (com si tota la comunicació amb
aquestes depengués d’aquesta companyia). Ampliació dels serveis mínims a les
vagues de Metro a Barcelona per “contaminació” (episodi que no va causar
restriccions a la circulació de vehicles privats), i un llarguíssim etcètera
que en ocasions demana més personal en servei mínim que el que hi ha sense vaga.
La
criminalització de les vagues. Conscients que la població no estarà per
l’eliminació d’aquestes, almenys de moment, els mitjans de comunicació en mans
del poder econòmic o polític es centren en les afectacions. Creen el context
adequat per facilitar les restriccions que realitzaran els governs o promocionant
un ambient per ‘regular’ més encara les vagues al sector privat. “Jo no tinc cap culpa, Em sembla bé que hi
hagi vagues però sempre paguem els mateixos”.
En aquesta
criminalització a nivell polític hi participa gairebé tothom. Els que ho fan
obertament o els hipòcrites que filtren salaris manipulats de treballadors de
Metro per a llençar a la població contra ells, les que diuen que ‘no es pot
negociar amb vaga convocada’ o les que parlen en xats privats que la CGT ‘és un
càncer pel sector públic’ per les diferents lluites que realitzem.
Creació de
nous precedents, les vagues de proveïdors. Aquest punt, encara en litigi, és
molt preocupant. L’economia productiva avui dia es basa en les
externalitzacions dels processos productius. A tota empresa important hi ha una
galàxia de proveïdors. Quan un d’aquest fa vaga, la seva capacitat de pressió
ve donada moltes vegades en el dany que exerceix al negoci del client, que
habitualment afegeix pressió addicional al proveïdor perquè solventi el seu
conflicte.
Amb la sentència del Suprem sobre el cas Altrad (encara en recurs) s’obre la porta a que tota empresa client pugui fer esquirolatge legal, derivant la prestació de servei de l’empresa en vaga a una altra. S’acaba d’aquesta forma amb la capacitat d’aturar de forma efectiva la producció del servei, deixant molt minvada de força la vaga: el proveïdor només ha de resistir la pèrdua temporal de plusvàlues del contracte, el client tenir plans de contingència.
Amb aquest panorama, que legalment anirà a pitjor, i que pot tenir el toc de gràcia tard o d’hora en la redacció d’una llei de vaga, tenim dues alternatives com a sindicat i sindicalisme en general. La primera és seguir adaptant-nos a les normes existents i assumir-les, acceptant una estratègia que posa punt i final a la capacitat efectiva de la majoria de les vagues. La segona és incrementar el conflicte i la resposta a les agressions per defensar i compensar la pèrdua de poder de la vaga legal.
Aquí cadascú ha
d’explorar noves vies (vagues “il·legals”, diferent tipus d’accions
complementàries, etc.), però sembla clar que moltes passen per afegir noves
formes de pressió a la realització de les vagues. I això implica normalitzar
mecanismes de socialització, apertura dels conflictes laborals al territori,
creació d’escenaris imprevisibles i una major confrontació del tipus que es
decideixi i convingui en cada moment. Hem d’anar deixant més de banda la mirada
legal per unir i enfortir de forma més decidida la sindical i social. Ens
juguem molt.
Dani Marinova. Afiliada al sindicat d’AADD de Sabadell, politòloga i treballadora de la UAB
La Llei Aragonès és un projecte de llei que pretén regular l’externalització d’un ampli ventall de serveis de sanitat, educació i cura de les persones. Si fos implementada, donaria màniga ampla per fer negoci a costa d’aquests serveis, empitjorant les condicions laborals d’educadores, infermeres i cuidadores, entre d’altres. A més, preocupa que el projecte de llei no contempla mecanismes eficaços per exercir control sobre les empreses adjudicatàries, i que els criteris de l’adjudicació de contractes beneficiaran a les empreses grans i a les multinacionals. A la llarga, podem anticipar un deteriorament de la qualitat dels serveis socials externalitats, una major concentració de les riqueses, i un augment de les desigualtats econòmiques.
Més precarietat laboral
A primera vista, el projecte de llei sembla força esperançador pel que fa a
millores en les condicions laborals. En el preàmbul, cita com a objectiu “la
promoció de la qualitat, la professionalitat i el respecte de les condicions
laborals de les persones que presten aquests serveis” i compta amb el vistiplau
dels sindicats CCOO de Catalunya i UGT Catalunya. Concretament l’Article 7
contempla “la millora en les condicions laborals respecte del conveni
col·lectiu de referència, així com la implementació de mesures d’igualtat de
gènere i no discriminació de les persones treballadores de l’empresa o
entitat.”
Tot i així, l’Article 12 no preveu que aquest criteri –ni la resta dels
criteris vinculats a la responsabilitat social de les empreses en l’Article 7–
es valori en l’adjudicació de contractes. Es preveu com a criteri opcional en una eventual selecció prèvia
de licitadors, que s’emprendrà només en casos excepcionals, quan els contractes
afectin col·lectius vulnerables.
L’actual projecte de llei, per tant, no impulsa les administracions públiques a valorar les pràctiques laborals de les empreses en l’adjudicació de contractes. Sense incentivar les bones pràctiques laborals, és poc probable que la Llei compleixi els objectius que fixa: millorar les condicions laborals i promoure l’estabilitat en l’ocupació.
Seguiment ineficaç de la gestió de
serveis
Malgrat que el projecte de llei se centra principalment en la fase
d’adjudicació de contractes, els problemes en la privatització de serveis
públics generalment sorgeixen en la fase d’execució d’aquests contractes, i concretament
en el control sobre el compliment dels seus termes.
Aquí l’article 20 preveu que les administracions públiques anomenin una
persona per fer seguiment del compliment del contracte. La llei no determina
les facultats de control d’aquesta persona, sinó que deixa que aquestes siguin
determinades en cada contractació. A més d’aquesta persona responsable, no s’esmenten
altres recursos dels què disposaran les administracions públiques en seguir la
gestió dels serveis.
El seguiment del compliment del contracte es fa encara més difícil en els
casos on hi hagi empreses subcontractades per part de l’empresa adjudicatària.
Tot i que el projecte de llei estipula que les empreses subcontractistes hauran
de complir els mateixos termes que l’empresa contractada, la tasca de seguiment
es duplica en casos de subcontractació. No es preveu que les administracions
públiques disposin de recursos addicionals per poder exercir control sobre les
empreses subcontractistes.
Fonamentalment, el projecte de llei no estableix cap mecanisme de control directe dels usuaris dels serveis sobre les empreses contractades. Tampoc es contemplen vies de seguiment o avaluació dels serveis prestats entre els usuaris i les administracions públiques. Es fa difícil creure que els recursos previstos en el projecte de llei –concretament, una sola persona responsable per cada contracte i els eventuals subcontractes– siguin suficients per poder fer un seguiment continu i efectiu de la qualitat dels serveis prestats.
“La privatització i la precarització laboral tensen la relació entre la treballadora i els usuaris i les usuàries dels serveis, i aquesta relació és central en la qualitat de les cures, l’ensenyament i de molts altres serveis socials”
Beneficia les grans empreses i genera desigualtats
Les grans empreses es podran adaptar més fàcilment als criteris de
puntuació que especifica el projecte de llei. S’estipula que el preu del
contracte tindrà un pes màxim del 40 per cent de la puntuació total. Aquest pes
molt significatiu dóna un clar avantatge a les grans empreses i les
multinacionals que més fàcilment podran reduir costos i competir en
l’adjudicació de contractes. En canvi, perjudicarà les entitats del tercer
sector especialitzades i les petites i mitjanes empreses.
A més, es valora l’experiència prèvia en la gestió de servies i s’estipula
que el valor del contracte no podrà passar del 60% de l’import anual de
l’empresa, un altre cop donant avantatge a les empreses ja especialitzades en l’adjudicació
i l’execució de grans contractes públics i a les grans empreses amb més volum.
Aquí podem destacar l’empresa Clece, que pertany al conglomerat ACS de Florentino Pérez, i Valoriza, que pertany a la constructora Sacyr. Les dues empreses ja operen en els sectors vinculats a la dependència, els serveis socials, l’assistència i l’ensenyament preescolar. Clece, des del 2015 ha obtingut contractes públics per valor de 13,2 milions d’euros mentre Sacyr va registrar en els primers nou mesos de 2018 un benefici net de 108,8 milions d’euros.
Quan les grans empreses es veuen beneficiades a costa de les empreses
petites i mitjanes, i de les treballadores i els treballadors, a llarg termini
podem anticipar una major concentració de les riqueses en mans de pocs i un
augment de les desigualtats econòmiques.
Deteriorament de la qualitat dels serveis públics
Quan el preu del contracte té un pes important en l’adjudicació de grans
concursos públics, com és el cas de la Llei Aragonès, sorgeixen incentius clars
per reduir costos. Incentivades d’aquesta manera, les empreses competiran per
mantenir els costos baixos – i maximitzar els seus beneficis – a costa de les
condicions laborals, la qualitat dels materials i dels productes, i
l’accessibilitat als serveis. Podem anticipar escassetat de personal, una alta
taxa de rotació del personal deguda a sous baixos i a inestabilitat laboral, i,
com a conseqüència, una baixada en la qualitat dels serveis.
Nombrosos estudis de l’externalització dels serveis públics apunten que la
precarietat laboral és especialment perjudicial en la qualitat dels serveis
vinculats als sectors socials. La privatització i la precarització laboral
tensen la relació entre la treballadora i els usuaris i les usuàries dels
serveis, i aquesta relació és central en la qualitat de les cures,
l’ensenyament i de molts altres serveis socials. L’alta càrrega de les
treballadores, l’elevada taxa de rotació del personal i l’enfocament en el
rendiment quantitatiu, i no qualitatiu, a la llarga rebaixaran la qualitat
d’aquests serveis.
Encetem el nou curs amb els pals d’un Estat repressor.
Valgui la redundància. Un setembre per oblidar, on les negres tempestes han
entrat a casa nostra a emportar-se i segrestar companys i companyes. On els
tricornis, aquests maleits tricornis, tornen a descarregar la por de l’estat
sobre la població que es mou. On el concert de la mentida, la difamació, la
manipulació acaba de començar i l’orquestra dels mitjans de comunicació fa
sonar a tota veu la cantarella de la por. La cantarella del terrorisme.
Però sabem que no és el primer cop. No és el primer cop que
l’Estat, amb tota la seva maquinària ataca indiscriminadament i cruel aquells i
aquelles que lluitem. Abans vam ser els sindicalistes, els anarquistes, els
comunistes, els bascos… ara els independentistes. Però ni aconseguiran
fer-nos callar ni aconseguiran que desistim de la nostra organització i lluita.
L’estiu també ens ha deixat victòries, com la dels companys i companyes del bus
turístic de Barcelona. Lluites com les del Riggers al Sònar, com la dels
companys i companyes del Telepizza o les Kellys. L’anarcosindicalisme en el seu
sentit ampli cada cop creix més, cada cop es fa més present a la quotidianitat
de la població. Cada cop som més i cada cop som més alternativa. Una
alternativa no només necessària sinó imprescindible a aquest sistema econòmic
que ens escanya i que destrueix a passos tristament grans el planeta. Però com
deien algunes, no som les que defensem el planeta, som el planeta que es
defensa. De la mateixa manera nosaltres diem que no som els qui defensen els
empresonats, els explotats; som els explotats i els empresonats que ens
defensem.
Així que deixem les deixalles i els romanços a banda, les
entrevistes triangulars i les conspiranoies autocomplaents. No tenim més remei
que afrontar i enfrontar-nos a l’Estat, a la precarietat, a la manipulació.
Deixem les que només busquen excuses. Sumem als qui busquen els mitjans.
Per la llibertat i la justícia social. I per que caiguin,
d’un cop per sempre, tots els murs de totes les presons.
Sovint, les discussions i debats pedagògics es fan al voltant de dues línies crítiques. D’una banda, la que ataca l’educació frontalment, amb l’afirmació que l’escola no reuneix les condicions necessàries per aprendre a causa de la pobresa de les seves infraestructures i del seu desfasament tecnològic. De l’altra, la que es basa en la crítica de l’educació tradicional i mecanicista que naturalitza l’explotació, genera i potencia desigualtats, limita la creativitat de l’individu i construeix relacions jerarquitzades, tant des de dins com des de fora de les escoles (instituts i altres institucions educatives), alhora retroalimentant-se del medi social capitalista.
Que
des de l’escola s’eduqui, des de ben petits, en el pensament crític i divergent
per ser capaços de transformar el nostre context a partir de l’acció i la reflexió,
és un reclam recurrent dels agents de la comunitat educativa (universitat,
escoles, mestres, administració, equips directius, sindicats, AMPES, AFES,
etc). Ara bé, no ens enganyem, que es reclami no vol dir que es materialitzi, i
el que és urgent, és que cada col·lectiu reflexioni sobre quin és el seu paper
perquè aquesta demanda de paraules es transformi en fets.
Quan
analitzem el dia a dia actual de mestres i professorat a l’hora d’afavorir la
generació de pensament crític a partir de la seva pràctica, ens trobem amb uns
fets que dibuixen un escenari poc optimista. Malgrat tot, situar-nos en el
fatalisme no ajuda a avançar, sí que cal reflexionar sobre quina és o quina
hauria de ser la manera de fer dels i les docents davant una situació cada vegada
més precària i excloent, si de veritat el que es persegueix, és canviar-la. Ara
mateix però, existeixen una sèrie de fets que apuntem tot seguit i que
evidencien com d’allunyades estem de les condicions que haurien de permetre
despertar la consciència crítica de l’alumnat.
Primer de tot, la manca de mobilització del professorat.
Costa
d’entendre que un col·lectiu que va assolir les seves victòries a partir de
lluites que incloïen vagues indefinides per la defensa dels seus drets, hagi
caigut en la desmemòria i conseqüent inacció que comporta fets com que el
seguiment d’una vaga convocada del sector, no superi el 15% de participació. Portem
ja gairebé una dècada d’aplicació de mesures que afecten les condicions
laborals dels treballadors i la qualitat del sistema educatiu: decret de
plantilles, decret d’autonomia de centre, decret d’avaluació, privatització de
l’escola pública, etc., i la resposta del col·lectiu docent ha estat
minoritària i ineficaç.
Si
callem, atorguem, i això és el que la majoria de mestres i professorat hem fet.
Sense reacció aplanem el camí i donem carta blanca a l’administració de torn
perquè dispari amb més força el gallet d’una arma mortífera.
La
pregunta que se’n deriva és obligatòria, com podem arribar a pensar que eduquem
per generar pensament crític i divergent si com a col·lectiu no donem exemple?
Com exigim aquesta competència al nostre alumnat si mentrestant els adults
tenim tendència a ser els grans obedients del sistema capitalista? Emerson en
tenia una resposta:
El ruido de lo que somos llega a los oídos de nuestros
alumnos con tanta fuerza que les impide oír lo que decimos
Els infants i joves aprenen dels seus mestres i professors allò que són i allò que fan, i no tant el que diuen ser o el que diuen fer. Cal exercir, com diu una màxima llibertària, la Propaganda pel Fet.
Un segon element que allunya els docents de generar una
educació crítica és la universalització de l’educació, una arma adoctrinadora.
Els
estats han tingut molt clar que l’educació és l’eina més poderosa per canviar
el món. I han treballat per posar-la al seu servei. La idea de la institució escola
neix de grans famílies capitalistes que decideixen adoptar el model pedagògic
prussià i l’imposen “per al bé de tothom”, esdevenint les escoles un mitjà d’instrucció
per al “consum indiscriminat” on els joves aprenen indirectament que viuen per
comprar coses, sentir-se bé i obeir. Així, aquesta universalització, que a
priori ens beneficia, estant al servei del poder se’ns gira en contra ja que és
utilitzada per rellançar el capitalisme.
El
poder té clar que l’escola és una eina poderosa per perpetuar el sistema i
d’aquesta manera és utilitzada per consolidar la selecció que ens ve donada per
la classe social en què naixem i per
inculcar les formes competitives que el neoliberalisme necessita per
existir. Per mitjà d’exàmens, de premis, de càstigs, de divisions segons
criteris d’edats i capacitats, etc. les desigualtats es perpetuen embolcallades
dins una falsa prospecció d’oportunitat de futur, si seguim el camí de la
competitivitat. I tot es fa des de la ideologia de la neutralitat, des de la
invisibilitat. Aquesta invisibilitat és la manera que té el poder de
condicionar la manera de fer de la població. Fer creure que l’educació és
neutral és una manera inicial d’imposar el feixisme però sense que vegem qui
són els responsables ni quins són els propòsits ideològics i polítics. Així, la
gent no els podem identificar, assenyalar i rebel·lar-nos contra els culpables,
perquè no els veiem. Aquest és un debat de fons que ha desaparegut del discurs
de la comunitat educativa perquè s’ha acceptat i adoptat el model universal
d’escola pública com a nostre, sense fer-hi una anàlisi de fons. Creiem que és
un error, perquè tot i ser conscients de que la realitat és la que és i que ara
mateix sol ens queda lluitar i transformar l’escola pública des de dins,
aquesta postura fàcil i acomodada ens fa oblidar certes coses i no prendre
consciència d’on som. Fent un símil, l’escola pública per a la classe
treballadora és el mateix que la institució política (ajuntaments, diputacions,
etc…) per als moviments socials. És a dir, és tant forta i tant absorbent que
és impossible de canviar-la radicalment des de dins. Seguint les idees
desescolaritzadores de Holt o de Illich, s’hauria de destruir per començar de
zero.
La Nova Escola del segle XXI. Revolució pedagògica?
En
un context de retallades que han afectat plenament la inversió en formació del
professorat, apareix, a mode d’anunci, un nou producte revolucionari (fruit
d’una aliança entre entitats i fundacions privades) que assegura que arriba per
arreglar els problemes de l’educació d’aquest país. Parlem de l’EN21. Alguns
centres escolars amb els seus claustres s’afegeixen a la iniciativa, sobretot
perquè els prometen recursos (que no han arribat). En el seu relat hi inclouen
com a vàlides les experiències reals i transformadores de la pedagogia
llibertària de principis del segle passat. En els seus discursos hi ressonen
les pràctiques de Francesc Ferrer i Guàrdia, Celestin Freinet o Maria
Montessori.
Amb
aquesta entrada el que s’està produint és que unes entitats de caire privat,
estiguin legitimant què és el que s’està fent bé i què no, dins de l’escola
pública. En el seu discurs menystenen la feina i l’esforç del professorat i anuncien
que s’ha de canviar perquè no s’està fent bé, fins al punt de verbalitzar que
actualment només funciona l’escola privada.
Mestres i professorat, amb la tendència acrítica dels últims anys, han anat assimilant el discurs, en comptes de rebel·lar-se per demanar els recursos necessaris per treballar en condicions.
“el pensament crític a l’escola (…) no tan sols no el tenim a prop, sinó que ens hi estem allunyant”
El mutisme selectiu dels docents, també hi juga en contra
Més
amunt apuntàvem la dificultat de canviar l’escola des de dins. Malgrat això,
cal posar en valor les etapes en què s’havia aconseguit que els claustres
fossin espais d’intercanvi, on es valoraven les aportacions i es construïa el
projecte educatiu amb la participació de tothom. Ara mateix, la situació ha
canviat radicalment i mentrestant ens omplim la boca dient que hem de passar
d’una educació basada en l’obediència i l’autoritarisme a una educació basada
en la coresponsabilitat, l’autogestió i la participació col·lectiva, els
claustres s’han convertit en reunions informatives en detriment de
l’intercanvi, el debat i la discussió. Com ens posicionem davant aquest atac
frontal? Muts i a la gàbia en front una perspectiva neoliberal que imposa un
decret de plantilles i d’autonomia de centre que provoca i perpetua una
jerarquització, una estratificació i una fragmentació dels càrrecs a tots
nivells (l’alumnat obeeix mestres i professors, aquests als caps de
departaments i als directors, aquests als inspectors, aquests als delegats
territorials i aquests als polítics de torn, etc.). S’atorga tant poder a les
direccions dels centres que la democràcia ha desaparegut per si sola. Els llocs
de treball depenen (no sempre) de la relació que es construeix entre patró
(director) i mestres (obrers). “Si em
porto bé, si no formo part de la dissidència, si sol obro boca als passadissos
i no als espais de debat, etc., tinc bastantes possibilitats de continuar al
lloc de treball sense tenir plaça. Tot dependrà del director o directora de
torn que em confirmi i per això necessito quedar bé i no ser una veu crítica
dins el claustre.” Aquest pensament passa per moltes ments del col·lectiu. Simplement
ens autocensurem i ens vetem qualsevol capacitat crítica perquè ens hi va el
lloc de treball. La reflexió en aquest punt seria: com hem d’educar els nostres
alumnes en el pensament crític?
I el sindicat, què fa?
En
un moment en què el paper dels sindicats com a eina útil per a la defensa de
les treballadores es veu molt qüestionat, sobretot per la connivència que els
sindicats majoritaris han tingut a l’hora de signar mesures que ens han anat en
contra, creiem imprescindible plantejar un debat i una discussió profunda per intentar
respondre certes qüestions que, de moment, queden a l’aire:
El discurs dels sindicats és prou obert, flexible i
actual o s’està quedant desfasat?
Continuem amb els mateixos “mantres” de sempre respecte
l’educació pública en general?
Es fa un qüestionament propi o es segueix en un
immobilisme que no ens permet avançar?
Hi ha una reflexió profunda del nostre paper més enllà
dels discursos de sempre?
Debatem sobre decrets, sobre retallades, sobre lluites
socials, sobre mesures polítiques, etc.; però per què ho fem poc sobre
pedagogia?
Quin ha de ser el posicionament del sindicat davant casos
de companyes professionals que evidencien males pràctiques als centres
educatius? Podem acceptar sense critica oberta que un sistema públic
funcionarial assumeixi que la mediocritat pedagògica sempre hi serà i que en
part el propi sistema dóna cobertura i protegeix a professionals tòxics? Quin
ha de ser el filtratge per evitar-ho? Hi ha d’haver un filtratge? La nostra
resposta ha de ser sempre el corporativisme professional abans que un
posicionament públic en contra de la pràctica educativa de companys i companyes
encara que això vulgui dir alinear-te amb l’administració (el patró)?
O,
d’altra banda, la reflexió també ha de ser sobre les dinàmiques pròpies:
Què passa quan dins els sindicats predomina el patriarcat
i el tolerem en lloc de combatre’l?
Què passa quan dins el propi sindicat es veuen actituds
intolerants i irrespectuoses entre els mateixos companys i companyes?
El
focus d’aquest article és l’anàlisi del rol del professorat a l’hora de generar
pensament crític a l’escola, i qüestionant el fet que, ara per ara, no tan sols
no la tenim a prop, sinó que ens hi estem allunyant. Sense ànim fiscalitzador,
el que es pretén és reflexionar sobre la importància del nostre fer, i la
necessitat d’organitzar-nos per tenir la força suficient per generar el
conflicte continu i col·lectiu perquè el canvi es faci realitat. El dubte i la
pregunta han de ser la base del nostre plantejament de vida, i aquest dret no
l’hauríem de deixar perdre.
Assumir debilitats i incoherències pròpies s’ha de convertir en l’inici del camí per canviar, després queda un llarg recorregut per transitar. Necessitem clarificar els qüestionaments que estem realitzant entorn als valors, principis i formes que assumiria un alternativa (llibertària?) en educació. Com diu el biòleg i filòsof Humberto Maturana, segurament tenim la necessitat de parlar contínuament de valors perquè realment no els vivim. Si aquests valors (nosaltres preferim parlar d’actituds) els visquéssim i els tinguéssim incorporats en el nostre fer diari, els infants i els joves ja no sol serien els receptaris de les concepcions morals de l’adult o del tècnic pedagògic. Ans el contrari, serien persones plenes, autònomes, amb capacitat de decisió que participen, inventen i estableixen relacions d’igual a igual amb els altres individus, tenint la possibilitat de sembrar i construir una nova societat.
També
podríem parlar d’altres temes com són de la formació inicial de mestres (realment un “cementiri d’elefants”
exigint un canvi educatiu que des de la universitat són incapaços
d’implementar), les pràctiques
educatives (mà d’obra gratuïta que no té cap mena de reconeixement ni cap
als estudiants ni cap als tutors, però com sempre tothom es queixa i ningú es
planta. Sol ho va fer el professorat de secundària), els continguts educatius i l’acció educativa (què se’ls està desprestigiant
ja que no se li dona la importància que tenen tot i que són bàsics per desenvolupar competències. No
es parla de desigualtats socials, de racisme, de feminisme, de segregació, de
pobresa, de misèria, de privilegis, de centralisme, i a més, si es treballen
aquests continguts es fan des d’un àmbit teòric i abstracte, no des de l’acció
col·lectiva i pública), el tant defenestrat currículum (podem parlar de currículum com a eina de transformació
educativa? I tant! Nosaltres creiem que si, sols cal coneixement de causa i
voluntat per part de qui ho aplica) o de la pedagogia llibertària (realment existeix o ha existit com a tal? la
pedagogia anarquista ha sabut contemporaneïtzar el discurs o sols ens quedem en
l’Escola Moderna, el CENU i l’Escola Activa? Com aprofitem el context actual
per elaborar un nou discurs pedagògic llibertari? Com incorporar les arts, el
discurs dels moviments socials, la misèria capitalista, la consciència de
classe, etc… en la pedagogia? Com s’imbriquen aquests temes en el currículum
oficial i en l’ocult?). Ja hem dit que podríem i ens agradaria parlar de tots
aquests aspectes però ara no toca. En una altra ocasió hi incidirem. O potser no.
