Redacció
Il·lustració Isabel Couchoud
Des de fa un temps, uns anys potser, l’educació ha anat prenent una forta presència pública, des de les converses de carrer a les xarxes socials, a la premsa i en el món editorial. Com una bomba de rellotgeria, cada cop més present, omplint hores i hores de converses, tertúlies, llibres i articles, sovint com un verí.
Llegeix més
Àuria Soriano Boldú
CGT Ensenyament Barcelona
Amb el present text voldria fer una petita aproximació a com podria ser una educació revolucionària en una societat post-capitalista ja que sovint ens trobem massa immersis en defensar-nos dels atacs que el capital exerceix contra l’educació i no trobem temps per a pensar quin model creiem que seria el millor per al conjunt de la classe obrera. Per a reflexionar sobre aquest afer, primerament cal analitzar l’estat actual de l’educació catalana.
Llegeix mésToni Álvarez. Mal d’escola
Comença setembre i l’any escolar, entre molts altres anys. Com si fos un ritual de pas, famílies amb infants passegen per les botigues de material a la recerca de les llibretes, carpetes i llapis que les diferents escoles demanen. Amb expectació i nervis, s’omplen les motxilles dels alumnes, mestres i professores. Molts infants ja saben el camí de l’escola, coneixen l’escola i, potser, les seves mestres. També és molt possible que, el primer dia de setembre, moltes mestres encara no sàpiguen a quina escola aniran a treballar. Claustres que hauran d’esperar alguns dies per mostrar l’escola a les mestres que hi treballaran aquest curs; res nou sota el sol escolar català. Des del departament d’educació es considera que per preparar un curs escolar no calen més que tres dies; per cohesionar equips docents, per compartir informació i propostes pedagògiques n’hi ha prou amb tres dies. Els mateixos tres dies per preparar aules i convocar a les primeres reunions a les famílies. Això si hi ha tot el personal docent nomenat al centre el primer dia de curs, cosa que no és molt comuna.
Llegeix mésToni Álvarez, Mal d’escola
Un dels recursos més valuosos en un centre educatiu és el temps. Deia l’Adriana, a la columna del número passat, entre moltes altres coses, que «els dies se succeeixen a una velocitat sorprenent, no pots despistar-te, cada segon és un instant fonedís on està en joc aprendre o no». Amb aquesta angoixa primària vivim el fet educatiu als centres. Acostumem a parlar de la falta de temps per fer les coses: per produir més, per tenir més volum d’experiències, per coordinar-nos més. Aquest acostuma a ser el concepte de temps que es demana a les escoles, el relacionat amb el rellotge, el temps cronològic, una quantitat ascendent de dies, hores i minuts que ens han de permetre construir i pensar en comú.
Llegeix més
La lluita de les persones LGTBI+ pel seu dret a desenvolupar-se plenament com a persones a la societat és una lluita continua que comprèn tots els àmbits en què vivim. Un dels més importants són les aules. Tant perquè tothom passem per elles, com pel fet que són l’àmbit laboral per moltes persones que ens guanyem la vida amb l’educació. Ja siguem docents, tècniques especialistes o personal de serveis.
La intenció
d’aquest informe subjectiu és doble. D’una banda explicar com veig
l’estat actual de les persones LGTBI+ a les aules. Explicat com
professora, activista feminista i dona trans.
D’altra banda vull
explicar que la lluita pel reconeixement del dret a la diversitat sexual
i afectiva sempre ve marcada per dos verbs, estimar i ser, que sovint
marquen la gran diferència al col·lectiu LGTBI+. La diversitat afectiva i
la diversitat d’identitat de gènere.
De la diversitat afectiva en parlem molt. Hem viscut lluites, normatives, protocols, formacions. Hem escoltat testimonis que ens parlen de patiment unes vegades, de lluita altres. Aplicat mesures. Impartit lliçons. Fa anys que, afortunadament, se’n parla a les classes.
Com docent m’he trobat sovint amb casos d’alumnes que ixen o volen eixir “de l’armari”. I cada vegada els casos són més acceptats, menys freqüents i menys traumàtics.
Menys freqüents perquè cada vegada tenim més normalitzat que una persona pugui estimar de forma diferent sense que això hagi
d’implicar cap explicació per part de la persona. Hem après que la
forma com estimen les altres persones forma part de llur intimitat.
I sí, sabem que encara queda molt per fer. Molta feina perquè les persones LGB+ puguin desenvolupar-se plenament a dintre del sistema educatiu sent elles mateixes. Però hem avançat molt. Especialment en l’última dècada. He escrit LGB+ expressament, no he oblidat la T ni la I.
“aquest és l’armari que queda per eliminar, el que tanca les identitats a les aules”
Parlem de l’altre verb, de ser. Parlem d’identitat. La T representa les persones amb identitats de gènere discordants amb el model hetera patriarcal establert. En aquest model només existeixen dues identitats possibles, home o dona. I a més amb rols socials molt marcats. Rols que canvien d’una societat a altra però molt marcats.
El concepte “clàssic” de transsexualitat fa referència a aquelles persones que des del seu naixement són assignades a un gènere concret, normalment en funció dels seus genitals, però la seva identitat com a persones es correspon amb l’altre gènere. Però sempre dins d’aquest model d’home i dona.
Per la nostra societat ha estat relativament senzill entendre que les persones podem estimar de forma diferent. Entendre que una persona pot sentir-se del gènere diferent del que se li ha assignat costat més, però dins d’aquest concepte binari és acceptable.
Ara
bé, a la sigla T ens trobem un gran espectre de formes de ser respecte
al gènere. Persones que no es troben en un gènere concret, que varien
amb el temps la seua identitat. O simplement, que no accepten el rol assignat al gènere de què se senten.
Que un professor pugui donar classe amb els ulls
pintats, sentint-se i declarant-se com home, sense que ningú li digui
que “no és convenient”. Que una estudiant pugui un dia venir amb una
roba “masculina” i altre amb una de “femenina”, sense que se l’enviï al
psicòleg o la tutora es vulgui reunir amb els pares per parlar-me.
I la sigla I, la intersexualitat. Per parlar-ne caldria que inventéssim una paraula que no existeix, el dinem-ne “inning”.
L’estat actual a les aules de les persones transsexuals és força millor. Gràcies en part a l’avanç en la visibilització que hem fet el professorat trans. Gràcies en part a la lluita d’associacions i sindicats com CGT-Ensenyament. Hem passat de quan a una treballadora, o alumna, canviava de gènere se la canviava de lloc de treball. Que l’anomenada “transició” es faci al propi centre. Tenim protocols fixats per llei que obliguen els centres a tenir-nos en compte. Però encara ens trobem sovint amb la falta de suport al personal docent per dur a terme la seua tasca. La falta de formació tant vers treballadores dels centres, no oblidem que això inclou a docents, com vers les famílies. Els principals topalls amb què ens hi trobem les persones transsexuals són l’assetjament o la negació de la nostra realitat. Però també trobem que simplement no se’ns entén. Cal formar la societat en què és la realitat trans i aquesta no és la nostra tasca, la de les persones trans. És tasca del sistema educatiu i de la societat en conjunt.
Aquest és l’armari que queda per eliminar, el que tanca les identitats trans i la intersexualitat a les aules, ocultant-les, no deixant que les persones es desenvolupen segons la seua pròpia forma de ser.
I en part és perquè la resta de persones no coneix la nostra realitat. Temem allò que no coneixem. Allò que no comprenem.
Per això en un futur m’agradaria explicar-vos com són aquestes realitats trans, perquè aquesta és just la missió de les persones que ens declarem com docents. Explicar. Educar. Ajudar que les persones ens comprenguem i estimem.
