Toni Álvarez. Mal d’escola
Comença setembre i l’any escolar, entre molts altres anys. Com si fos un ritual de pas, famílies amb infants passegen per les botigues de material a la recerca de les llibretes, carpetes i llapis que les diferents escoles demanen. Amb expectació i nervis, s’omplen les motxilles dels alumnes, mestres i professores. Molts infants ja saben el camí de l’escola, coneixen l’escola i, potser, les seves mestres. També és molt possible que, el primer dia de setembre, moltes mestres encara no sàpiguen a quina escola aniran a treballar. Claustres que hauran d’esperar alguns dies per mostrar l’escola a les mestres que hi treballaran aquest curs; res nou sota el sol escolar català. Des del departament d’educació es considera que per preparar un curs escolar no calen més que tres dies; per cohesionar equips docents, per compartir informació i propostes pedagògiques n’hi ha prou amb tres dies. Els mateixos tres dies per preparar aules i convocar a les primeres reunions a les famílies. Això si hi ha tot el personal docent nomenat al centre el primer dia de curs, cosa que no és molt comuna.
Setembre podria semblar una rutina, però és un canvi de vida, per a famílies i alumnes que acostumen a canviar i evolucionar cada any, cada mes, cada dia, tot i ser empassats per la quotidianitat que tot ho aplana i no et fa diferenciar el dia anterior amb l’endemà. Però també ho és per les professionals que treballem als centres educatius, cadascú amb una vida pròpia i particular en l’organització, les relacions i els recursos per atendre la diversitat i particularitats del seu alumnat. Quan un docent canvia de centre i arriba a una escola o institut nou, per molt que estigui a 100 metres de distància, canvia molt de forma de fer i treballar, ha de conèixer una nova forma de funcionar i organitzar-se, d’estar i conviure. Noves companyes de claustre quan encara ressonen les abraçades de final del curs anterior, aprendre nous noms i començar a compartir bagatges, coneixement i fulls de ruta.
Setembre necessita pausa i calma, començar amb urgències i presses, sense tenir les qüestions bàsiques col·locades, implica anar de corcoll tot el curs, un extra d’estrès innecessari. Començar el curs lectiu quatre dies abans no concilia res i provoca desajustos enormes als centres educatius, afegits a la falta dels recursos humans necessaris per acollir a les necessitats educatives dels alumnes. Les escoles i instituts necessiten temps i calma institucional, no tensió amb decisions imposades, poc reflexionades i que provoquen rebuig. Aquests quatre dies són l’oli mínim per començar a engreixar el motor del curs; ho serien més encara si totes les professionals ja estiguessin al centre el primer dia. I si fossin tots els recursos necessaris per atendre els alumnes, ai!
La consellera diu que està lligada pels pressupostos, des de fa molts anys ens diuen que la planificació escolar a Catalunya és molt difícil per la mobilitat constant i variant al llarg dels anys. Vull pensar que seria diferent si es dediqués a educació el 6% del PIB que la pròpia LEC aprovava el 2009, si la prioritat del Govern impliqués fer una mirada a llarg termini a l’educació i no per fer clickbaits. Però hi ha decisions que no costen diners; començar el curs després de l’11 de setembre n’és una. Si es vol racionalitzar el calendari escolar podríem començar per no deixar que sigui l’Església catòlica amb el Nadal i la “Setmana santa” la que ordeni els trimestres del curs, per exemple.
Setembre no són quatre dies, va d’arrencar un curs amb dignitat. Ho sabem totes les persones que treballem a un centre educatiu, i Via Augusta 202 no ho és.
