Redacció
Il·lustració Isabel Couchoud
Des de fa un temps, uns anys potser, l’educació ha anat prenent una forta presència pública, des de les converses de carrer a les xarxes socials, a la premsa i en el món editorial. Com una bomba de rellotgeria, cada cop més present, omplint hores i hores de converses, tertúlies, llibres i articles, sovint com un verí.
Parlar d’educació és parlar de diverses qüestions que s’entortolliguen de manera natural i sovint interessada, per amagar intencions: la ideologia —i aquí, la pedagogia— i les qüestions socials i laborals. Aquestes darreres, ocultes massa sovint rere una cortina de fum espès.
Ara que comencem un nou curs, hem volgut posar en el focus el món de l’educació, un món que ens és ben nostre, ben present i ben viu des de sempre en el món llibertari.
De què parlem quan parlem d’educació?
Quan es parla d’educació avui en aquest país es sol parlar del sistema educatiu, de la institució; sovint, focalitzant en l’educació obligatòria, tot i que l’educació va molt més enllà. Per nosaltres, fins i tot si ens cenyim a l’educació formal i institucionalitzada, tenim en compte totes les etapes, des de 0-3 a l’educació infantil, primària i secundària, el batxillerat, la formació professional, la universitat, els centres de formació d’adults. I, més enllà, el sector social, tant important i amb una implantació rellevant a la CGT.
Educar és un repte, sempre ho ha estat; i ho és més en el món d’avui en una societat com la nostra, amb processos de socialització extremadament complexos i diversos on conflueixen les xarxes socials, els tik-tokers, youtubers i streamers diversos, les sèries i pel·lícules, la música, la família, el veïnat, les amistats… i no poques vides amb experiències dures com la migratòria, les violències sistèmiques o puntuals i un llarg etcètera. En definitiva, el capitalisme i el capital econòmic, social i/o cultural són omnipresents en l’equació. No tirem pilotes fora ni som ingenus: volem ser part important de l’educació de la nostra societat i fem mans i mànigues per no defallir i arribar a bon port; i sabem, així mateix, que els contextos no sempre ajuden i tindran tanta força o més en la formació de l’alumnat que escoles i instituts.
No es pot fer, només, des de les aules: per educar un infant cal una tribu, diuen. I això ens lliga, doncs, a les famílies i a tota la societat.
Una lluita compartida
El poder —fins i tot els governs que es vanten de republicans o progressistes—, quan es tracta de la cosa pública sol atiar els enfrontaments entre les classes populars, descapitalitzant allò públic i creant mala maror. Ho fan als serveis socials, al sistema de salut… i molt clarament, els darrers anys, en l’educació. I aquí i allà hem d’esborrar aquesta línia divisòria que ens volen imposar, la que separa i enfronta usuaris (sic) i prestadors del servei (sic).
Des dels governs i sobretot la premsa es dibuixa una fissura entre docents i famílies inexistent —com si els docents estiguessin fora de la societat; com si no fossin, sovint, pares i mares i familiars d’alumnes—. Docents i famílies som part d’un mateix procés d’educació i hem d’anar colze a colze alçant aquest castell que és l’educació de nadons, infants, nens i nenes, joves que es van fent grans. I si cal, fer pinya davant una administració que ens està fallant a tota la societat.
La pròpia Llei d’Educació de Catalunya (LEC) preveu una inversió en educació del 6% i fa molts anys que les necessitats van a més i seguim molt i molt lluny d’aquest 6%. Es parla d’educació inclusiva però tot queda només en el titular, sense recursos. Es lluita contra el «fracàs escolar» maquillant les dades en comptes d’impulsar una educació de qualitat. La política educativa, en fi, s’ha atrinxerat en la propaganda.
Els sindicats
Sovint sentim direccions dels centres educatius —afortunadament no tots, encara— parlar d’els sindicats arronsant el nas, amb cara d’ensumar merda; el Departament, en el rol de patronal, tres quarts del mateix; i la premsa, col·laborador necessari per construir opinió, és un bombardeig constant contra sindicats i docents.
Enmig de tanta intoxicació, que no pot ser casual, deixeu-nos fer memòria sindical ni que sigui per posar una mica de llum a la foscor.
És en el convuls segle XIX, en plena imposició de l’estat liberal i extensió del capitalisme, que la classe treballadora es va anar organitzant per defensar-se d’aquesta implantació violenta. I va suar i van ser anys de fer mans i mànigues fins i tot per tenir el dret d’associació! Els sindicats, en fi, són les organitzacions dels treballadors i treballadores per defensar-se davant l’estat i la patronal.
Avui, la gran majoria de la classe treballadora no està afiliada a cap sindicat (i fins i tot escasseja la consciència de ser classe treballadora) i, no és casual, cada cop patim pitjors condicions laborals i de vida. En comptes de fer el ploricó i esperar que els altres ens treguin les castanyes del foc, cal afiliar-se, participar en les assemblees, aportar propostes, picar pedra. Si ningú treballa per tu, que ningú decideixi per tu.
La CGT: l’anarcosindicalisme i la mirada de classe
La nostra és una història que entronca amb la Il·lustració i la lluita del moviment obrer i que prendrà forma en l’anarcosindicalisme.
És la lluita per millorar la vida de la classe treballadora, i una lluita que es fa dibuixant un horitzó social a atènyer i dotant-nos d’una cultura pròpia.
Deixant enrere les associacions gremials, l’anarcosindicalisme ja es va estructurar fa més d’un segle com una confederació de sindicats de classe —a la CGT hi ha Sindicats d’Ensenyament, de Sanitat, del Metall, de Transports, i un llarg etcètera—; perquè la classe treballadora és una i exercim la solidaritat i el suport mutu. I perquè la nostra no és una lluita corporativista i de curta volada sinó que tenim un projecte social compartit, un ideal llibertari a l’horitzó.
L’anarcosindicalisme i la cultura
La força emancipadora de la cultura va ser en tot moment un element central de la nostra cultura política, quan l’escassa educació —que arribava a pocs— era en mans de l’Església. Per això els obrers catalans de seguida van posar en circulació la seva pròpia premsa, els seus espais d’oci, la seva pròpia literatura, etc., i van alçar ateneus i van organitzar classes per a infants i adults.
Una onada d’escoles racionalistes van anar-se escampant per Catalunya de la mà de la classe treballadora i del moviment llibertari. Hi anaven els infants; hi anaven treballadors i treballadores després de llargues jornades de treball. La cultura era un valor, n’eren conscients i la reivindicaven i lluitaven.
Aquestes són les nostres arrels. Els ateneus de la classe obrera, les escoles racionalistes, Ferrer i Guàrdia; o l’obra revolucionària de 1936 a les aules: el Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), endegat ja el mateix juliol de 1936 i amb un pedagog llibertari al capdavant, en Joan Puig Elias. Des del CENU es va aconseguir per primer cop a Catalunya la plena escolarització dels infants catalans i en la primera experiència d’immersió lingüística en català, tot des d’una pedagogia d’acord a les idees racionalistes i llibertàries.
Avui, seguim defensant la cultura i l’educació com eines d’emancipació que volem per a la classe treballadora catalana.
Els nuclis i sindicats d’Ensenyament de la CGT fem assemblees, impulsem l’organització dels treballadors, pensem i repensem la nostra feina, impulsem vagues quan cal, fem jornades d’educació o trobades per compartir reflexions i propostes (els darrers mesos, les Jornades Pedagògiques de Reus o l’Escoleta d’estiu), etc. I en les conferències sindicals, com la del passat mes de juliol per a l’educació pública no universitària, afinem la nostra brúixola ideològica i reivindicativa a partir de la participació de tota l’afiliació, des de baix.
Interessos espuris, homes de palla i plats trencats
Si hem assenyalat els orígens i vincles entre el món llibertari i anarcosindicalista amb la cultura i l’educació, ara toca respondre’ns qui tenim davant, els rectors de les institucions educatives.
Una onada d’escoles racionalistes van anar-se escampant per Catalunya de la mà de la classe treballadora i del moviment llibertari.
El sistema educatiu i els consellers i ministres de torn van passant, el sistema es bressola en un vaivé constant de lleis i normatives. Sentim la veu de l’OCDE, de fundacions i entitats diverses —la Fundació Bofill, la Fundació Botín, el BBVA, La Caixa…— i els seus interessos espuris. Veiem com s’estenen els tentacles des de la Via Augusta, utilitzant tots els recursos de la Conselleria; a vegades fent de titellaires, més o menys enfora de la seva estructura orgànica: aquells articles i reportatges a la premsa amiga, aquell simulacre d’associació —nascuda gens casualment en plenes jornades de vagues docents— que des del primer dia repeteix consignes de la Conselleria i té veu als TN i allà on vulgui.
Els darrers anys, la situació al Departament d’Educació català s’ha anat enverinant. Corrents de fons han anat erosionant el sistema des de dalt, passant els docents per la piconadora, disciplinant per decret i manu militari des de les direccions. Aquesta situació violenta, on un govern imposa els seus objectius contra els professionals del ram, els docents, s’ha volgut dissimular rere una cortina de fum pedagògica.
Corrents de fons han anat erosionant el sistema des de dalt
I aquí els defensors de la Conselleria no poden sinó alçar un home de palla per construir el seu relat: que hi ha una suposada renovació pedagògica —en referència, sovint, a principis pedagògics d’inicis del segle XX— que està patint les traves i reticències d’uns professors carques ancorats (diuen) en un model tradicional —solen usar aquesta expressió—, i que amb quatre pinzellades podríem dibuixar com uns professors que esperen que l’alumnat reciti de memòria les llistes dels reis gots, que castiguen els alumnes fent-los agenollar de cara a la paret amb uns quants llibres voluminosos sobre el cap i les mans o bé colpejant-los la punta dels dits amb un regle, que fiten els infants amb mirades d’odi des d’una tarima, i els escridassen i els peguen i se’ls mengen a la porta de l’escola quan surten ben bé com aquell Saturn de Goya es menja els seus fills. En fi, un autèntic home de palla. L’objectiu? Disciplinar i imposar els seus criteris, que són essencialment ideològics.
Contra la ignorància
Deia Mikhaïl Bakunin, un dels grans referents de l’anarquisme, que:
«Un home condemnat a ser tota la vida un ésser brutal, sense educació humana, un home privat d’instrucció, un ignorant, és necessàriament un esclau; i si exerceix drets polítics, podeu estar segurs que, d’una manera o d’una altra, els exercirà sempre contra ell mateix, en benefici dels seus explotadors, dels seus amos.»
Per això el moviment llibertari i l’anarcosindicalisme sempre hem tingut una gran estima al món de l’educació i hem defensat sempre la necessària formació de la classe treballadora per assolir la seva emancipació.
I per això veiem amb temor aquesta degradació de l’educació al nostre país, tant per als docents (i altre personal: PAS, PAE, vetlladores, etc.) com per a l’alumnat. És a dir, contra tota la societat.
La ignorància fa éssers dèbils, obtusos i reaccionaris, com deia Bakunin. I veiem dia a dia com creix el suport i les actituds d’extremadreta entre els joves (i aquí, el masculí no és genèric). Potser hi ha això rere la política educativa que patim: una recerca de mà d’obra barata i dòcil.
La ignorància fa éssers dèbils, obtusos i reaccionaris, com deia Bakunin.
A l’educació i a la societat és cada cop més present el que popularment anomenem cunyadisme i que en la psicologia social es coneix com l’efecte Dunning-Kruger, un biaix cognitiu segons el qual els individus amb escassa habilitat o coneixements pateixen un efecte de superioritat il·lusori, considerant-se més intel·ligents que altres persones més preparades, tot mesurant incorrectament la seva habilitat per sobre de la realitat. La ignorància és molt atrevida. I no en pot sortir res de bo.
Treballadors, tanmateix
La CGT és una organització sindical i com a tal —més enllà del nostre interès per la cultura i l’educació— defensem els treballadors de l’educació tal i com ho fem en la resta de sectors. Perquè, per més que ens parlin de vocació (o fins i tot ens la creiem i la defensem), no deixem de ser treballadors i tenim drets laborals. I n’hem de ser conscients, i deixar d’omplir forats amb les nostres ganes i vocació. La degradació de l’educació arriba per aquí, també.
El sector de l’educació és —de lluny— on es fan més hores extra no retribuïdes: prop del 16% de les hores extra no retribuïdes són de personal docent! I tots som conscients que sense aquestes hores, el sistema educatiu s’enfonsaria, tal com està organitzat.
Si entrem en altres qüestions de salut laboral, podem parlar de les temperatures amb què treballen sovint els docents (i l’alumnat!) —fora d’allò que estableix la legislació (RD 486/1997): entre 17 i 27 ºC—; dels riscos psicosocials ben acusats i presents en la professió docent; i d’un llarg etcètera de qüestions laborals que com a treballadors que són, els docents no haurien d’oblidar.
DE LA CONFERÈNCIA SINDICAL DE L’ENSENYAMENT PÚBLIC NO UNIVERSITARI
CGT en defensa d’allò públic
CGT Ensenyament aposta per una xarxa educativa pública i única, la desaparició dels concerts educatius, que es deixin de destinar diners públics a entitats privades, i, per tant, a derogar les normatives necessàries per fer-ho possible.
Estem en contra de l’existència d’escoles concertades i volem que s’integrin a la xarxa pública, que el seu professorat i altre personal passin a ser treballadors de la funció pública, i que els edificis passin a ser de titularitat pública.
Així mateix, CGT Ensenyament treballarà per la internalització d’aquells sectors de l’educació on s’apliqui una subrogació entre empreses, demanant que siguin “internalitzats” i que s’integrin dins de la plantilla del centre també tot el personal dels centres educatius (incloent-hi vetlladores, personal de neteja, de cuina, monitors del lleure…).
De la mateixa manera, lluitarem per acabar amb la subcontractació de serveis públics perquè passin a ser de titularitat municipal o autonòmica, i que el seu personal passi a formar part de les plantilles municipals o autonòmica, segons el cas.
Un sol cos dins el sistema educatiu
La Federació d’Ensenyament de CGT defensa que tot el personal educatiu ha de ser un cos únic des de l’etapa 0-3, sense diferències de sou —és a dir, cobrant tots i totes la remuneració màxima establerta actualment, que correspon al cos docent de secundària—, però mantenint, evidentment, l’especialització.
+ plantilles, – ràtios
CGT Ensenyament seguirà focalitzant la seva lluita perquè s’incrementi la plantilla de les treballadores de l’educació, ja que això porta implícit una millora de l’educació pública al servei de la classe obrera per:
- Millorar l’estabilitat laboral.
- Convertir les vacants estructurals o perfilades en ordinàries.
- Acompanyar de forma paral·lela i progressiva una reducció de ràtios i evitar el tancament de línies públiques.
- Incrementar el personal PAE.
- Millorar la coordinació entre les treballadores dels centres.
- Ampliar noves figures professionals al servei de la comunitat educativa.
- Internalitzar i incrementar les vetlladores.
L’accés a la funció pública
CGT Ensenyament prioritza una única via d’accés (de manera progressiva) a la funció pública educativa per al personal educatiu. Una via que tingui en compte l’experiència i l’avaluació de la tasca pedagògica entre iguals, entesa com un procés basat en la pràctica-reflexiva i que permeti una millora de la professió.
a) Accés a la borsa
Proposem l’existència d’una borsa docent i de personal educatiu, on el requisit únic d’entrada sigui la formació reglada necessària per exercir la professió; una formació prèvia que ha de ser de qualitat, pública i gratuïta amb places suficients per a tothom —cosa que no passa actualment—.
Cal exigir i treballar perquè els ensenyaments que habiliten per la pràctica docent a secundària (Màster de Professorat) siguin realment una eina útil, amb un programa ampli i coherent amb la pràctica docent, i que totes les places siguin oferides a les universitats públiques.
Per aconseguir-ho s’ha de planificar aquests estudis amb tota la comunitat educativa,amb professionals que estiguin a l’aula, amb un treball conjunt entre professionals de les Universitats i de Primària i Secundària i amb intervenció sindical, per garantir una visió global i unes pràctiques útils i realistes. A més, cal impulsar la formació sobre la participació activa als òrgans de debat i decisió col·lectiva als centres.
Així mateix, defensem que cal oferir assignatures optatives als diferents graus relacionades amb formació didàctica i/o de caràcter pedagògic.
Finalment, quant a les pràctiques de la formació defensem que cotitzin en la vida laboral i que els estudiants en pràctiques han de tenir les mateixes condicions laborals que les companyes de professió, per tal d’evitar la precarització dels i les estudiants.
Aquesta formació que hem esmentat és la que ha d’avalar i garantir la capacitat teòrica i pràctica per poder fer la tasca educativa.
b) De la borsa al funcionariat
Un cop dins la borsa, durant els primers tres anys amb vacant (estructural) en 3 centres diferents, al personal novell se l’hi haurà de fer un seguiment i acompanyament per tal de fer una avaluació formativa i formadora. La comissió avaluadora haurà de ser àmplia, escollida de forma democràtica pel claustre, i formada per companys/es de feina, professionals d’altres centres educatius, inspecció, representants de les famílies i la part social. I, en tot cas, el sindicat ha de poder intervenir i incidir en l’acompanyament per defensar els interins avaluats de qualsevol mala praxi. L’avaluació ha de ser entesa com un procés d’acompanyament constructiu i en cap cas controlador ni punitiu.
En finalitzar aquest període de seguiment/avaluació es passaria a formar part del cos funcionarial docent i educatiu.
Aquesta proposta està supeditada a:
- La derogació completa i total del decret d’autonomia de centres, decret de direccions i decret de plantilles.
- Les hores de seguiment de la comissió han d’estar contemplades dins l’horari lectiu.
- L’avaluació/seguiment ha de ser transparent i ha d’estar subjecte a un protocol de revisió externa sempre que així se sol·liciti.
Finalment, per acostar posicions entre la pràctica docent i les investigacions educatives, es lluitarà per aconseguir la col·laboració de personal educatiu en actiu en la investigació i la docència universitàries, per aconseguir una recerca que neixi amb la pràctica des d’un punt de vista crític i reflexiu.
Concursos de trasllats del personal funcionari
Per als concursos de trasllats del personal funcionari de carrera:
- Exigim que surtin totes les places estructurals vacants disponibles;
- Exigim que es coneguin les vacants ofertes abans de l’inici de presentació de sol·licituds;
- Ens oposem al Decret 39/2014 per definir perfils i provisió dels llocs de treball, que permet als equips directius bloquejar l’oferta de determinades places;
- Defensem que haver aprovat un concurs d’oposicions puntuï com a mèrit en el concurs de trasllats;
- Defensem concursos de trasllats d’àmbit autonòmic cada dos anys, alternant-se amb el concurs de trasllats estatal.
Aquesta FP sembla del PP
En aquest curs 2024-2025 s’implanta un nou currículum a la formació professional, que podríem resumir assenyalant que hi haurà menys inversió, més segregació, menys aprenentatge i més explotació.
Hi podem afegir, a més, que milers d’alumnes s’han quedat sense plaça aquest curs per poder estudiar formació professional.
Una Xarxa pel 03
Sota el lema de “Construïm una lluita comuna, fem Xarxa pel 03”, des de CGT vam impulsar una trobada de professionals de la petita infància. Mestres i educadores ens reuníem el passat 27 de febrer per compartir les nostres realitats, parlar dels diferents aspectes que ens preocupen i començar a teixir una xarxa de suport i acció de totes les professionals del 0-3 arreu de tota Catalunya.
Sabem que som un col·lectiu gran, però també molt dispers i això comporta situacions en què algunes companyes es puguin sentir soles davant les males condicions que pateix el 0-3. A CGT ho teníem clar, ens cal un espai per fer pinya, trobar-nos, coneixen’s, visibilitzar la nostra etapa i organitzar-nos per aconseguir dignificar-la!
Contacte: cgt03catalunya@gmail.com
El PAE en lluita
El PAE (Personal d’Atenció Educativa) també educa, i treballa al costat dels docents, dins les aules, estretament, amb les tutores i especialistes. Organitzat com a secció sindical a CGT Ensenyament, el PAE lluita per unes funcions clares i un reconeixement de la seva tasca educativa i la defensa dels drets i condicions laborals del col·lectiu.
Una lluita que es va iniciar de forma individual, on cada treballadora negociava amb el seu centre els dies de treball i les funcions (moltes de les quals no eren pròpies de la seva categoria laboral), i des de la secció s’ha col·lectivitzat la lluita assolint major força.
Les TEEI (Tècnic/a Especialista en Educació Infantil), TIS (Tècnic/a Superior en Integració Social), EEE (Educadores d’Educació Especial) i AEE (Auxiliars d’Educació Especial) s’han mobilitzat per exigir la seva reclassificació professional al grup que els pertoca segons els seus graus d’estudis, implementant la LEC en els respectius convenis col·lectius.
Recentment, han aconseguit que el DOIGC (Document per a l’Organització i la Gestió dels Centres) incorpori la modificació de les funcions TEEI i la situació del PAE el mes de juliol, una petita però gran victòria després de 20 anys d’abusos i discriminacions causades per l’immobilisme per part de l’administració.
Una lluita, però, que continua. Animem a totes les treballadores a participar en les mobilitzacions que es duguin a terme durant aquest curs; perquè sense conflicte no hi ha victòries!
Contacte: laboralseducacio@cgtcatalu
