Irene Puig Rocher. Dona trans, professora i militant de CGT-Ensenyament.
La lluita de les persones LGTBI+ pel seu dret a desenvolupar-se plenament com a persones a la societat és una lluita continua que comprèn tots els àmbits en què vivim. Un dels més importants són les aules. Tant perquè tothom passem per elles, com pel fet que són l’àmbit laboral per moltes persones que ens guanyem la vida amb l’educació. Ja siguem docents, tècniques especialistes o personal de serveis.
La intenció
d’aquest informe subjectiu és doble. D’una banda explicar com veig
l’estat actual de les persones LGTBI+ a les aules. Explicat com
professora, activista feminista i dona trans.
D’altra banda vull
explicar que la lluita pel reconeixement del dret a la diversitat sexual
i afectiva sempre ve marcada per dos verbs, estimar i ser, que sovint
marquen la gran diferència al col·lectiu LGTBI+. La diversitat afectiva i
la diversitat d’identitat de gènere.
De la diversitat afectiva en parlem molt. Hem viscut lluites, normatives, protocols, formacions. Hem escoltat testimonis que ens parlen de patiment unes vegades, de lluita altres. Aplicat mesures. Impartit lliçons. Fa anys que, afortunadament, se’n parla a les classes.
Com docent m’he trobat sovint amb casos d’alumnes que ixen o volen eixir “de l’armari”. I cada vegada els casos són més acceptats, menys freqüents i menys traumàtics.
Menys freqüents perquè cada vegada tenim més normalitzat que una persona pugui estimar de forma diferent sense que això hagi
d’implicar cap explicació per part de la persona. Hem après que la
forma com estimen les altres persones forma part de llur intimitat.
I sí, sabem que encara queda molt per fer. Molta feina perquè les persones LGB+ puguin desenvolupar-se plenament a dintre del sistema educatiu sent elles mateixes. Però hem avançat molt. Especialment en l’última dècada. He escrit LGB+ expressament, no he oblidat la T ni la I.
“aquest és l’armari que queda per eliminar, el que tanca les identitats a les aules”
Parlem de l’altre verb, de ser. Parlem d’identitat. La T representa les persones amb identitats de gènere discordants amb el model hetera patriarcal establert. En aquest model només existeixen dues identitats possibles, home o dona. I a més amb rols socials molt marcats. Rols que canvien d’una societat a altra però molt marcats.
El concepte “clàssic” de transsexualitat fa referència a aquelles persones que des del seu naixement són assignades a un gènere concret, normalment en funció dels seus genitals, però la seva identitat com a persones es correspon amb l’altre gènere. Però sempre dins d’aquest model d’home i dona.
Per la nostra societat ha estat relativament senzill entendre que les persones podem estimar de forma diferent. Entendre que una persona pot sentir-se del gènere diferent del que se li ha assignat costat més, però dins d’aquest concepte binari és acceptable.
Ara
bé, a la sigla T ens trobem un gran espectre de formes de ser respecte
al gènere. Persones que no es troben en un gènere concret, que varien
amb el temps la seua identitat. O simplement, que no accepten el rol assignat al gènere de què se senten.
Que un professor pugui donar classe amb els ulls
pintats, sentint-se i declarant-se com home, sense que ningú li digui
que “no és convenient”. Que una estudiant pugui un dia venir amb una
roba “masculina” i altre amb una de “femenina”, sense que se l’enviï al
psicòleg o la tutora es vulgui reunir amb els pares per parlar-me.
I la sigla I, la intersexualitat. Per parlar-ne caldria que inventéssim una paraula que no existeix, el dinem-ne “inning”.
L’estat actual a les aules de les persones transsexuals és força millor. Gràcies en part a l’avanç en la visibilització que hem fet el professorat trans. Gràcies en part a la lluita d’associacions i sindicats com CGT-Ensenyament. Hem passat de quan a una treballadora, o alumna, canviava de gènere se la canviava de lloc de treball. Que l’anomenada “transició” es faci al propi centre. Tenim protocols fixats per llei que obliguen els centres a tenir-nos en compte. Però encara ens trobem sovint amb la falta de suport al personal docent per dur a terme la seua tasca. La falta de formació tant vers treballadores dels centres, no oblidem que això inclou a docents, com vers les famílies. Els principals topalls amb què ens hi trobem les persones transsexuals són l’assetjament o la negació de la nostra realitat. Però també trobem que simplement no se’ns entén. Cal formar la societat en què és la realitat trans i aquesta no és la nostra tasca, la de les persones trans. És tasca del sistema educatiu i de la societat en conjunt.
Aquest és l’armari que queda per eliminar, el que tanca les identitats trans i la intersexualitat a les aules, ocultant-les, no deixant que les persones es desenvolupen segons la seua pròpia forma de ser.
I en part és perquè la resta de persones no coneix la nostra realitat. Temem allò que no coneixem. Allò que no comprenem.
Per això en un futur m’agradaria explicar-vos com són aquestes realitats trans, perquè aquesta és just la missió de les persones que ens declarem com docents. Explicar. Educar. Ajudar que les persones ens comprenguem i estimem.
