Àuria Soriano Boldú
CGT Ensenyament Barcelona
Amb el present text voldria fer una petita aproximació a com podria ser una educació revolucionària en una societat post-capitalista ja que sovint ens trobem massa immersis en defensar-nos dels atacs que el capital exerceix contra l’educació i no trobem temps per a pensar quin model creiem que seria el millor per al conjunt de la classe obrera. Per a reflexionar sobre aquest afer, primerament cal analitzar l’estat actual de l’educació catalana.
La nostra educació es troba immersa en el sistema capitalista i tal i com ha passat a moltes parts d’Europa, promou una educació competencial, basada en projectes, que menysprea els continguts i la importància de li docent en el procés d’ensenyament-aprenentatge. Un model on prima el màrqueting, innovar per innovar i els beneficis empresarials. Un exemple d’aquest màrqueting seria una promoció de valors progressistes com la coeducació (educar per a la igualtat) i la inclusió sense els recursos necessaris per a desplegar-la, ja que tenim aules amb més de 30 alumnis per classe i amb problemàtiques diferents, provocant que sigui impossible oferir-los-hi una atenció educativa individualitzada de qualitat.
Els resultats són visibles, l’últim informe PISA, un estudi que justament avalua l’educació segons criteris competencials a través d’exàmens que fa l’alumnat a l’ESO, ha indicat uns nivells molt baixos entre l’estudiantat català. Aquest informe es veu confirmat quan compartim experiències amb altres docents per veure que hi ha greus problemes a l’hora de llegir, comprendre i reflexionar sobre un text o escriure una redacció. Les matemàtiques tampoc es salven, sent una matèria sovint difícil per al nostre estudiantat.
Com no podia ser d’una altra manera, la Generalitat de Catalunya (governada per ERC) no ha volgut assumir que els desastrosos nivells acadèmics són culpa de les polítiques que han executat des de fa anys juntament amb el PSC i CiU, inspirades per lobbies neoliberals com la Fundació Bofill.
La finalitat d’aquesta línia política compartida dels partits burgesos ha sigut la d’eliminar la vessant crítica de l’alumnat i crear una futura classe obrera adulta que faci determinades tasques sense qüestionar-se res, ja que tampoc dominaran continguts importants com poden ser els de la història i filosofia que mostren que el nostre futur no està determinat i que es pot canviar (per exemple, derribant el sistema capitalista).
No ens podem quedar en la simple defensa de l’educació pública amb certs valors progressistes
Una vegada analitzada la realitat, cal conformar una alternativa. No ens podem quedar en la simple defensa de l’educació pública amb certs valors progressistes com hem anat fent fins ara. No podem pensar tampoc en retornar a un suposat passat educatiu idíl·lic abans de la LEC (l’actual llei d’educació catalana), ja que també era un model que atemptava contra els drets de la classe treballadora catalana. Crec que és necessari recordar que l’estat capitalista no és neutral, és un instrument de domini polític que té la burgesia front el proletariat. Per tant, l’educació pública que ofereixi aquest estat tindrà la finalitat de reproduir les relacions de classe actuals, és a dir, serà una educació burgesa que fomentarà la desigualtat. Per tant, és impossible tenir una educació plenament anticapitalista dins de les institucions del capital.
Això no implica que actualment ens haguem de rendir davant l’ofensiva capitalista en l’àmbit educatiu. L’educació, com altres aspectes de la nostra societat, és un camp de batalla entre la classe obrera i la burgesia, i mentre no aconseguim la revolució hem d’arrencar les millores que puguem al capital. Si ho fem amb consciència i unitat de classe, combatem en els nostres termes i anem assegurant parcel·les de poder proletari podrem aconseguir experiència i tenir una base ben estable i sòlida per a un futur embat decisiu. No hem de confondre aquesta postura amb la lògica derrotista i de rendició incondicional que promouen els sindicats grocs com UGT i CCOO, que només recullen les molles que els seus amos burgesos permeten que caiguin al terra.
Per tant, cal posar en entredit el sistema capitalista i pensar en com ha de ser l’educació en una societat post-capitalista. Resulta cabdal elaborar els fonaments d’una educació revolucionària, és a dir, d’una teoria que s’haurà de traduir en una praxi concreta.
Per això, cal aprendre dels encerts i dels errors de les propostes pedagògiques anarquistes i socialistes que hi hagut al segle XX (com les del llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia) i analitzar també les propostes actuals (com la de l’Escola Paideia, de signe anarquista), tant des de la seva vessant teòrica com des de la seva part més pràctica. Per sort, hi ha autores que han investigat aquesta temàtica, com per exemple, l’Ani Pérez, en el seu llibre “Las falsas alternativas. Pedagogía libertaria y nueva educación “.
Una vegada situat el context de la qüestió, cal intentar respondre la pregunta inicial i reflexionar quina hauria de ser una educació vertaderament revolucionària i dirigida a beneficiar la classe obrera després de la caiguda del sistema capitalista. Aquest nou model podria constar dels següents elements que desenvoluparé a continuació.
Primerament, ha de ser una educació integral. És a dir, estar dirigida a fomentar que l’alumnat tingui uns coneixements bàsics generals que li aportin una visió panoràmica de la realitat actual i combinar-ho amb una educació en valors. És indispensable educar en valors per a combatre el masclisme, la lgtbifòbia, el racisme i altres discriminacions impulsades per l’antic règim capitalista. Aquesta vegada aquesta educació hauria de ser realment compartida per les famílies, ja que sense l’acció a casa serveix de ben poc, un fet que podem comprovar actualment. Per aconseguir-ho bé, caldria tenir unes ràtios de màxim 15 alumnis per classe, podent atendre com cal tot l’alumnat i assegurant una inclusió real.
En l’educació post-obligatòria l’estudiantat ja podrà estudiar allò que realment li motiva i no una formació segons la lògica del mercat. També, fomentar la seva autonomia i esperit crític. Per tant, aconseguir que sigui una persona que es valgui per si mateixa i ajudi a millorar la societat a través de la cooperació, abandonant la competitivitat capitalista actual.
A més a més, ha de mostrar el que ha resultat realment el període de l’època contemporània, un de dominació de la burgesia i de cruel sotmetiment i explotació de la classe obrera, un fet que no s’hauria de tornar a repetir, ja que tothom hauria de ser lliure i igual per a desenvolupar plenament totes les capacitats de les civilitzacions humanes i unir definitivament tot el planeta.
Val a dir que opino que no existeix una educació neutral, si reduïm la intervenció al mínim de li professori, sempre s’acaba reproduint la ideologia del sistema dominant, és a dir, del capitalisme. I si ens trobem en un context d’inici de la construcció d’un nou model de societat, encara haurem de lluitar contra els romanents ideològics del capitalisme durant força temps. La figura de li docent, és per tant, imprescindible.
En definitiva, caldria una educació que cimenti el nou règim post-capitalista amb valors com la igualtat, la justícia, l’equitat, la llibertat, la solidaritat i la tolerància, entre altres. Una educació de i per a la classe obrera, una vegada derrotada la burgesia. Finalment, la meva intenció és la d’encetar un debat per a crear un marc teòric d’aquesta futura educació entre totis i començar a abandonar la letargia ideològica imposada pel capital.
