Toni Álvarez, Mal d’escola
Un dels recursos més valuosos en un centre educatiu és el temps. Deia l’Adriana, a la columna del número passat, entre moltes altres coses, que «els dies se succeeixen a una velocitat sorprenent, no pots despistar-te, cada segon és un instant fonedís on està en joc aprendre o no». Amb aquesta angoixa primària vivim el fet educatiu als centres. Acostumem a parlar de la falta de temps per fer les coses: per produir més, per tenir més volum d’experiències, per coordinar-nos més. Aquest acostuma a ser el concepte de temps que es demana a les escoles, el relacionat amb el rellotge, el temps cronològic, una quantitat ascendent de dies, hores i minuts que ens han de permetre construir i pensar en comú.
Però a la vida dels centres educatius hi ha un altre temps molt més important, aquell dels moments crucials o oportuns per intervenir, els imprescindibles per fer dels centres espais habitables i d’aprenentatge, on el vincle i les relacions, necessàriament conflictives, tinguin el seu temps i espai per poder-se parlar i comprendre, per dialogar entre elles: entre alumnes, alumnes amb mestres, mestres amb famílies, entre professionals. Múltiples són les formes de pensar i habitar el món, molt és el temps que es comparteix colze a colze, pupitre a pupitre, com per no dedicar un temps imprescindible a entendre, conèixer o relacionar-nos amb qui compartim tant espai. Uns moments imprevisibles i difícils de preveure, perquè la vida a les escoles i instituts és tal com raja, per molt que es vulgui planificar.
Són aquells moments, els que es desfermen de forma urgent i intempestiva, quan el món s’atura just abans del caos o el malentès. Aquell minut, petita estona o part del matí que és imprescindible per fer possible un ambient agradable, de confiança, de respecte al petit poble, o gran ciutat, que és un centre educatiu. Un espai on centenars de persones mirem de conviure, aprendre i créixer cada dia durant molts anys; un espai que necessita temps per curar i cuidar les ferides que la relació quotidiana crea com a lògica de la trobada, del creuament, de la vida en si mateixa.
Diria que als centres educatius necessitem menys Chronos i més Kairós, però sense caure en el parany de les polítiques i els relats naïf del conseller, fàcil d’imaginar-lo enunciant la seva enèsima gran idea: «no cal tenir més temps per fer intervencions més ajustades i plenes de sentit, visca Kairós.» Qui treballem en un centre educatiu sabem del cert com és d’exigent el temps quotidià, com és de difícil trobar el moment Kairós per intervenir d’una forma acurada i amb sentit educatiu davant de situacions extremes de gran exigència emocional i professional; pensar en les respostes que els alumnes necessiten, sense deixar-nos portar per la frustració, el cansament i el neguit acumulat que provoca el no tenir temps cronològic, ni l’espai a la planificació o la manca de recursos humans i espais dignes per atendre tots els alumnes amb una educació i oportunitats d’aprenentatge de qualitat. Sense oblidar que el copagament de les famílies per l’educació bàsica pública , tot i no ser legal, està totalment instaurat i multiplica la segregació educativa al país produïda per l’ensenyament concertat.
El paper tot ho aguanta, la publicitat institucional tot ho sosté durant uns minuts, però el dia a dia dels centres educatius és possible perquè milers de docents repartim el nostre temps (Chronos i Kairós) de la millor manera que podem, tot i saber que no hi podrem arribar. Conviure amb aquesta frustració professional és esgotador i injust, també, per als nostres alumnes. Fins quan?
