La lluita a Nissan no s’atura

Equip Comunicació CGT Catalunya
Daniel Mulero. Redacció Catalunya

La plantilla de la Nissan manté el pols a la multinacional i a les administracions per evitar el tancament de les factories a territori català. Després de més d’un mes de vaga indefinida, la lluita de les treballadores s’aguditza.

La plantilla de Nissan fa més d’un mes que està de vaga indefinida i amb l’objectiu d’evitar el tancament de les fàbriques a Catalunya, però també a la resta de l’Estat. La vaga va començar el passat 4 de maig a la fàbrica de Montcada i Reixac. L’empresa volia aixecar l’ERTO a una part de la plantilla per poder produir un encàrrec pendent de furgonetes Mercedes (empresa del mateix grup empresarial). La proposta de la Direcció de Nissan era que un cop realitzada aquesta comana tornaria a afectar a la totalitat de la plantilla a l’ERTO i comunicaria a l’estiu quin pla té respecte a totes les plantes que hi ha actualment a l’Estat. Ara ja sabem quin pla té: el tancament de les plantes a la província de Barcelona.

El Comitè d’Empresa en bloc ha demanat poder reunir-se amb la direcció de Nissan en diferents ocasions però quan no s’han assegut a una taula de negociació, ho han fet per no donar cap solució a la continuació de la producció o garantir els llocs de treball. Recordem que estan en joc més de 3000 llocs de treball directes i uns 22000 d’indirectes.

Per aquests motius la plantilla de Nissan va recórrer a una vaga indefinida com a mesura de pressió. Per poder resistir en una lluita que està sent llarga i dura (i es preveu mantenir-se), la vaga només es va realitzar formalment en el centre de treball de Montcada i Reixac on es produeixen la majoria de peces necessàries. L’aturada de la producció d’aquesta planta ha provocat que no es pugui produir en la resta de plantes, ja que se segueix una cadena de muntatge. Així doncs permet reduir costos de la vaga a la plantilla i poder disposar d’una Caixa de Resistència que equilibra (i democratitza) l’afectació de la vaga alhora que s’aconsegueix paralitzar totalment l’activitat empresarial. És una estratègia per poder aguantar tot el temps que faci falta. Des del 13 de maig també s’han sumat a la vaga la vintena de treballadors de la planta de Sant Andreu de la Barca que havien de produir una línia petita que abasteix de material i peces a Renault i Nissan Anglaterra.

“cal assenyalar no només la responsabilitat de la direcció de Nissan sinó també el paper de les Administracions Públiques”

El 28 de maig es va fer públic la decisió en ferm de la multinacional nipona de tancar a finals d’any les plantes que té a la província de Barcelona. Aquesta decisió s’emmarca dins d’una política global de l’aliança empresarial automobilista de Nissan-Renault-Mitsubishi. Per entendre millor aquesta decisió hem de tenir en compte que l’Estat francès té participacions en Renault o que l’Estat japonès les té en les altres dues empreses. Al seu torn, Renault té accions de Nissan, i Nissan en té de Mitsubishi. Dins d’aquesta aliança s’ha establert que per fer front a la nova crisis econòmica, el Govern francès ha posat com a condició per “rescatar” a Renault, que aquesta haurà de construir tots els cotxes, especialment els elèctrics, en el propi territori. El govern nipó, també actua de forma similar traslladant les seves fàbriques cap al Japó, la Xina i els EUA. L’Estat espanyol ha mantingut sempre una política en el sector de l’automòbil de rescatar/subvencionar les fàbriques a canvi de res, i veu ara com la falta estratègica el deixa sense possibilitat d’intervenció directa en les decisions de les multinacionals.

La plantilla de Nissan, conjuntament amb treballadors d’empreses auxiliars o de llocs de treball indirectes, ha realitzat diferents mobilitzacions per tal de visualitzar aquest gran conflicte. El 29 de maig es van fer concentracions a diferents concessionaris de Nissan en vàries ciutats metropolitanes com Barcelona, Molins de Rei o Granollers, secundades per centenars de persones. Fins i tot, davant l’entusiasme de les treballadores es va tallar l’AP-7. El 2 de juny es va fer una concentració única davant del concessionari de Renault a Esplugues del Llobregat per assenyalar també a l’aliança empresarial, còmplice del tancament de les fàbriques. Vam poder veure milers de persones com perdien la por a manifestar-se conjuntament, tot utilitzant mascaretes. També es va produir un tall de carretera a la B-23.

El 3 de juny va haver-hi una concentració de les treballadores d’Acciona davant la seu central de l’empresa multiserveis. A les plantes de Nissan hi treballen unes 500 persones subcontractades per Acciona fent tasques logístiques i d’una part del muntatge. A part dels més de 22000 llocs de treball indirectes, també hi ha centenars de treballadors que hi treballen directament a les plantes de Nissan subcontractats a través d’empreses auxiliars com també és el cas de la trentena de treballadors de Faurecia. Aquestes plantilles estan participant de les mobilitzacions perquè estan quedant en l’oblit de les patronals i els hi afecta directament el tancament.

En moltes concentracions hem vist apropar-se no només treballadors afectats (de forma directa o indirecta) sinó també altres col·lectius com va ser el cas dels taxistes que es van sumar a la marxa lenta de cotxes el 4 de juny que va col·lapsar la Diagonal de Barcelona. Hi ha hagut molta solidaritat per part de la societat civil a través de la Caixa de Resistència (ES21 0049 1944 2623 1003 0440) que es va voler visibilitzar en la concentració del piquet de la fàbrica de Montcada “La Resistance” el dissabte 6 de juny on vam poder veure milers de treballadors i treballadores. Les movilitzacions són continues i permanents, i  repartides per tot el territori metropolità. Moltes xarxes de suport han fet accions per reivindicar la solidaritat amb les plantilles en lluita. El 9 de juny al vespre es va fer una manifestació per les Rambles de Barcelona que va acabar a plaça Catalunya amb la crema d’uns ords que simbolitzaven als alts directius de la multinacional.

Cal assenyalar no només la responsabilitat de la direcció de Nissan sinó també el paper de les Administracions Públiques. En última instància aquestes haurien de fer les accions i inversions necessàries per mantenir els llocs de treball, continuï o no la multinacional. Ara és urgent una decidida aposta per un canvi de model productiu que produeixi béns sostenibles i ecològics. És fonamental que els Governs siguin valents i posin en marxa un pla industrial no només per potenciar la producció de vehicles elèctrics sinó per aprofitar una intervenció/nacionalització de les fàbriques i maquinàries per desenvolupar béns necessaris, per exemple relacionats amb el transport públic o la sanitat. A més seria desitjable que tot aquest procés comptés amb la participació de les treballadores, moltes d’elles formades en feines especialitzades i amb el coneixement per afrontar aquest repte. Si va ser possible en pocs dies transformar part de les cadenes de muntatge de Nissan per fabricar respiradors durant les pitjors setmanes de la pandèmia, per què no fer-ho per una reconversió industrial ecològica i social?

La classe treballadora s’està mobilitzant, no per un tema purament econòmic (o per possibles indemnitzacions) sinó per mantenir els llocs de treball. Com ja es va fer en la dècada dels setanta, on Motor Ibèrica (empresa precedent a Nissan en les actuals plantes) va dur a terme vagues que van durar més de noranta dies, la lluita no pararà fins a aconseguir els seus objectius: un futur digne per la gent treballadora.

Recuperem l’espai comú

Equip Comunicació CGT Catalunya
Plataforma per l’Espai Comú (Sabadell)

El centre social L’Obrera (Avinguda Barberà 142, Sabadell), neix el 1r de maig de l’any 2015. Una plataforma anomenada Recuperem l’Espai Comú, formada per entitats de la ciutat, havia estat gestant el projecte durant els mesos previs. El fonament era molt clar: regalar -o retornar- a la ciutat un gran espai en el qual desenvolupar, de forma comunitària i autogestionada, activitats quotidianes, de formació i d’oci sense ànim de lucre. Donat que no existia més full de ruta que aquesta declaració d’intencions, l’edifici va ser posat a disposició del veïnat de Sabadell a través d’assemblees obertes des del primer dia.

Propietat de l’entitat bancària Cajamar (i cedida al fons voltor Haya Real Estate, filial europea del devorador mundial Cerberus), L’Obrera és un edifici de 2000 metres quadrats que havia estat abandonat i sotmès a la degradació, al mig del barri de l’Eixample, durant vuit anys.

El seu nom és un homenatge a L’Obrera, construïda a finals del segle XIX, al carrer Estrella de Sabadell, que era la seu de la Federació Obrera de Sabadell, adherida a l’AIT, i que va ser el niu de nombroses lluites socials de treballadors. Com a espai dinamitzador de la resistència de la classe treballadora contra una realitat d’explotació i d’injustícia va guanyar-se grans simpaties que el van omplir de sentit, però també va cultivar l’odi d’aquells que perdien beneficis en cada victòria sindical. Durant la vaga general de 1917 va haver de ser defensada amb barricades contra l’envestida de la Guàrdia Civil que, sobrepassada, va acabar demanant covardament l’assistència d’artilleria (sent l’únic cop a la història que s’han disparat canons dins Sabadell). L’edifici va sobreviure a aquest atac i a les divisions obreres dels anys trenta, a l’apropiació per part dels sindicats feixistes un cop perduda la guerra i a la posterior propietat municipal encara sota el franquisme. Amb l’arribada de la democràcia burgesa, la pugna per la propietat de l’edifici va suposar un seguit d’ocupacions polèmiques que va resoldre l’organisme municipal, democràticament, a cop de martell, derruint-lo sense avisar i a correcuita. Així va perdre Sabadell un dels seus referents històrics de lluita obrera i associativa, i tot el seu potencial simbòlic per catalitzar les lluites del nostre temps.

Retornant ara a L’Obrera de l’Avinguda Barberà, des de la seva ocupació i durant aquests últims cinc anys, el centre social ha esdevingut un espai ple de vida que allotja projectes de gran participació. En són exemples el Gimnàs Popular Rukeli, un gimnàs d’arts marcials construït pels mateixos participants, en el qual entrenadors sense ànim de lucre ofereixen classes diàries de boxa, kick boxing, muay thai, grappling, MMA, judo i kung fu. En un món on la violència i l’individualisme són el pa de cada dia, alternatives d’esports de contacte en un espai de respecte i de construcció col·lectiva són fonamentals.

“La primera batalla contra l’imperi està en el dia a dia”

Un altre exemple seria La Madrasseta, escola gratuïta d’idiomes i repàs escolar que implica moltíssims professors i alumnes que, a part de gaudir d’un servei fonamental al qual molta gent no pot accedir econòmicament, descobreixen relacions d’aprenentatge mutu i de solidaritat.

Altres projectes serien La Sobirana, una xarxa d’autogestió d’aliments malbaratats per les grans superfícies i d’intercanvi de roba, que fuig de la caritat i que aposta per l’organització horitzontal; una coral popular; una agenda setmanal d’esdeveniments culturals gratuïts amb bar els divendres; així com la possibilitat d’espais per reunir-se i desenvolupar activitats a totes les entitats i persones a títol individual que ho sol·licitin.

l'Obrera | Ràdio Sabadell

Més enllà d’aquests projectes concrets, un altre punt fort de L’Obrera consisteix en els vasos comunicants que s’estableixen entre les diverses activitats i més enllà. A part de conviure-hi persones de diferents edats i gèneres, procedències geogràfiques o orientacions polítiques que no es trobarien de cap altra forma, allò que comença com les simples ganes d’aprendre boxa pot acabar convertint-se en oferir classes d’anglès com a professor a La Madrasseta, o col·laborant amb la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca i la Crisi o el Sindicat de Llogateres.
Des dels seus inicis, la voluntat de L’Obrera estava clarament relacionada amb transcendir l’anterior concepció dels centres socials okupats com a espais patrimoni de reduïts grups de joves per dur a terme festes o reunions, sovint autodenominats com a avantguarda però amb una qüestionable incidència en la transformació social positiva.

Així doncs, L’Obrera se situa més enllà de la propaganda amb proclames ideològiques ultraradicals, de les performances i de les conspiracions militants. Però també dels tempos organitzatius ràpids, mediàtics i disruptius que implica la política entesa com a maquinària electoral. L’Obrera explora altres lògiques, creant a poc a poc i amb grans dosis de paciència i feina modesta, alternatives reals de vida quotidiana, que capaciten per ser més lliures, autònomes i democràtiques a les persones que hi participen. En aquest sentit, el respecte, la fraternitat i les decisions col·lectives són imprescindibles.

El projecte, viscut des de dins, també mostra els límits de la teoria d’avantguardes. Venim d’una època de gran atomització social i les persones no tenen costums comunitaris ni organitzatius. Quan eixamplar la participació, acceptant a gent de tota mena i sense filtres ideològics a priori, educant a poc a poc i pacientment en pràctiques més democràtiques, no és una prioritat, s’acaben creant petits nuclis ultramilitants i saturats de tasques que acaben experimentant un gran cansament i desil·lusió.

Al capdavall, té poc sentit crear un centre social complex, que ofereix gran quantitat d’activitats i possibilitats, si tota la feina és assumida sempre per les mateixes, poques i saturades persones. Això no és la creació d’una alternativa real.

Actualment, L’Obrera està lliurant la batalla contra el seu desallotjament sense renunciar a cap front. Cajamar, tot i les pressions i invitacions al diàleg, aposta sempre a la carta de guanyar per la via judicial, ja que, tot i l’abandonament de la seva propietat durant molts anys, són ells qui posseeixen el títol i dret d’especulació legals. La situació de L’Obrera, pròxima al centre de Sabadell i entre tres de les artèries viàries principals de la ciutat, resulta molt llaminera per als plans econòmics del mercat immobiliari. Un solar valuós on poder construir un nou bloc de pisos, i una bona quantitat en beneficis, en una ciutat que condemna a les seves joves a cercar sota les pedres un lloguer que, com a mínim, puguin pagar entre unes quantes, per abusiu que sigui.

Papers de Versàlia - Lectura poética de Papers de Versàlia en el CSA L' Obrera de Sabadell.

D’una banda tenim el capital privat internacional reclamant el que considera seu per força de llei, per l’altra, tenim la comunitat veïnal defensant els espais on arrela i es nodreix. Així es va exposar davant la jutgessa, argumentant que la causa contra L’Obrera anava més enllà de decidir qui posseeix legalment l’espai. Desnonar L’Obrera suposaria destruir un dels pocs espais de vida popular que existeixen al sud de Sabadell.

“d’una banda tenim el capital privat internacional, per l’altra, la comunitat veïnal defensant els espais on arrela i es nodreix”

Sorprenentment els arguments a favor del fet col·lectiu i autogestionat no van entendrir la postura de les representants del poder judicial; dura lex, sed lex. Aquest fet, sumat a la total impotència institucional per salvar L’Obrera (tant pel que fa als partits de dretes com d’esquerres), fa que l’única possibilitat de conservar el centre social passi per l’organització popular i la creació d’un teixit de vincles sòlids entre el veïnat.

Esplais i caus, colles de cultura popular, grups musicals, grups de lectura, unions excursionistes, escoles populars, equips d’esport, etc. Avui en dia encara mantenim, de forma més o menys subterrània, estructures d’activitat més enllà del consumisme, ja que aquella joventut que omplia els ateneus en el passat encara persisteix i en té necessitat.

Però aquestes opcions associatives existeixen de forma desconnectada, aïllada, com és norma en aquesta època líquida i atomitzada. Manca l’entorn d’intercanvi, de contacte, on es forgen les complicitats. L’espai on del “molts” neix el “nosaltres”. L’espai comú.

És en aquesta conjuntura que neix la nova plataforma de Sabadell “Recuperem l’espai comú”. La problemàtica de la manca d’espais comunitaris que encarna L’Obrera no és un cas aïllat, sinó que es tracta d’una constant a les nostres ciutats. Com bé va dir el regidor Carles Rossinyol del Partit Demòcrata Català al Ple de l’Ajuntament del juliol de 2018, on es va aprovar una moció simbòlica contra el desallotjament de L’Obrera: “hi ha moltes entitats que necessiten locals i no es dediquen a okupar. Hi ha cua”.

Així doncs, la llarga cua d’entitats que esperen des de fa anys l’assignació d’un local municipal, sumada a les problemàtiques d’espai o de les condicions de locals municipals ja assignats, i sumada a la impossibilitat de pagar els desorbitats lloguers per part de les entitats sense ànim de lucre, genera a Sabadell una pila de necessitats no resoltes. Mentrestant, però, les grans empreses, els bancs i els fons voltor campen tranquil·lament devorant tot allò que poden.
El passat 2 de novembre vam celebrar la primera assemblea d’aquesta futura plataforma, a la qual van assistir 40 persones i 18 entitats de la ciutat, i van projectar-se els primers eixos de treball. Recuperar l’espai comú demana organització, convèncer a les persones treballadores, al veïnat, a la gent qualsevol, que val la pena defensar la possibilitat de comunitats democràtiques abans que les seves vides es converteixin en un desèrtic anar i tornar entre una feina precària, un oci estèril i consumista i les dificultats per pagar un habitatge.

Cal també que les organitzacions populars ja consolidades, les que basen la seva activitat en la defensa dels seus interessos, s’afegeixin i facin seva la lluita pels espais comuns, que no és altra lluita que la de recuperar allò que ja era nostre i vam perdre en mans del mercantilisme. Què ha passat amb aquells vells ateneus populars que oferien teatre, lectura i formació contra els locals d’alcohol, apostes i degradació a la joventut obrera? Destruïts i confiscats pel capitalisme armat, que imposa un oci que no només és consumisme, també és proselitisme ideològic.

La primera batalla contra l’imperi està en el dia a dia, en confrontar la constant i pesada cascada d’ideologia que aboca el poder sobre la població i en l’apropiació amb sentit de la vida quotidiana. Per tant, el dia a dia, i l’espai on es desenvolupa, és l’escenari principal on es prepara qualsevol futura lluita, on es decideix l’afiliació de cada persona a un corpus o altre d’idees i pràctiques. Ras i curt, cal ser-hi perquè se’ns escolti i per operar canvis reals i sòlids en les nostres vides.

Actualment la quarantena ha obligat a paralitzar l’activitat normal de l’Obrera, però la lluita per una societat diferent segueix viva. L’Obrera participa en les xarxes de suport mutu de la ciutat, i col·labora amb CGT Sabadell en el manteniment d’un Punt d’Informació Laboral a distància; aportant així el seu gra de sorra en la tasca de no deixar a cap persona enrere.
Qui segur no ha quedat paralitzat és el capital, que sempre viu davant l’oportunitat d’aprofitar les desgràcies. El passat 4 de maig Cajamar va enviar un parell d’operaris per tal de, aprofitant la quarantena, canviar els panys de les portes. Un intent de desallotjament encobert com ja hem vist en altres casos, però que en el nostre cas va ser frustrat per la intervenció de diverses veïnes.

Enllaços d’interès:

Dossier L’Obrera VS Cajamar: https://issuu.com/lobrerasabadell/docs/4_5938287852931514927

El ple, contra el desallotjament del centre social L’Obrera:
https://www.isabadell.cat/sabadell/politica/ple-municipal/el-ple-de-sabadell-contra-el-desallotjament-de-lobrera/

Apuntes desde nuestra trinchera:
https://marxismocritico.com/2018/03/05/apuntes-desde-nuestra-trinchera/

Gimnàs popular Rukeli: lents treballadors de tots els dies:
https://catarsimagazin.cat/gimnas-popular-rukeli-lents-treballadors-de-tots-els-dies/

Entrevista “L’Obrera, lucha vecinal y autogestión en Sabadell”:
https://www.youtube.com/watch?v=mRNoO4vz2co&feature=youtu.be&fbclid=IwAR0JN_21LYZSpJK5tkNBrb2WZcHObwTcKiGC8-2BYZoMlBQJgHHh3ih6PLo

Documental:

La “nova” normalitat

Equip Comunicació CGT Catalunya
Editorial

Arribem al mes de juny amb tot el territori català, almenys, a la fase 1. La pandèmia del Coronavirus ha canviat molts aspectes de la nostra vida quotidiana, i fa la pinta que continuaran canviant moltes coses, moltes dinàmiques i moltes costums de la gent. Un cop passat l’embat fort de la pandèmia, i a l’espera de propers rebrots, el que diuen “nova normalitat” es va instal·lant a casa i a la societat. Mascaretes, gel hidroalcohòlics, distàncies de seguretat…

Però no tot són canvis d’aquesta mena. L’atur ha crescut exponencialment els últims mesos. Les persones afectades per expedients de regulació es multipliquen i ja són un percentatge elevadíssim de persones les que els pateixen. Milers són també les que, degut a la incompetència de les administracions, han vist desaparèixer els seus ingressos de la nit al dia.

La nova normalitat està suposant una sagnia per la classe treballadora. El Capital ha tornat a guanyar el pols al Treball. Ara ens toca a nosaltres. Ara ens toca a nosaltres tornar als carrers, tornar a l’organització i la mobilització. Adaptant-nos a la nova realitat, reinventant mètodes, formes d’organització, formes de protesta. Perquè si hi ha quelcom que ha caracteritzat l’anarcosindicalisme durant tota la seva història ha estat, precisament, la seva capacitat d’adaptació i lluita.  

Catalunya 219 (juny 2020)

Equip Comunicació CGT Catalunya

Catalunya 219 (juny 2020)

– EDITORIAL: La “nova” normalitat

– TEMA DEL MES: Recuperem l’espai comú

– SINDICAL: La lluita a Nissan no s’atura

La pandèmia de la pobresa i la militància

Sindicalisme en temps de covid

Tant sectorial com territorial, autoorganització

Notícies sindicals

– OPINIÓ: Jose Alberto Villaverde, Sindicat d’Administració Pública CGT Barcelona: “Construïm alternativa, esquarterem la realitat”

Judit Benito Cabezas, veïna de Montcada i Reixac:  Ho confesso, això ho he desitjat

– L’ENTREVISTA: César i Jordi de l’espai autogestionat de Gramenet La Sisqueta i Capfoguer : “Despertem de tenir por a trencar la falsa
imatge de tranquil·litat i benestar”

– EL DOCUMENT: Treballadors especialment sensibles pel  coronavirus: com han de retornar a la feina?

– SOCIAL: Què hi ha de nou en la Covid-19? Reptes per a un futur de pandèmies globalitzades

Suport mutu o caritat?

– LES NOSTRES VEUS LLIBERTÀRIES I FEMINISTES: Les dones ja hem tingut prou, ara exigim canviar el sistema

Memòria històrica

– INTERNACIONAL: Coronavirus a Rojava: Fent front a una pandèmia sense un Estat

– DINAMITA DE CERVELL: Volin

Pandèmia en context de misèria obrera (1a part)

– AL TINTER: Damià Puig i Sergi Fàbregas, de la productora ACATS: “La lluita d’en Pedro és bressol i referència”

Descarregar en format PDF

– SUPLEMENT: La vaga de les dones de 1918

Descarregar SUPLEMENT en format PDF

Avui no ha mort un miner

Equip Comunicació CGT Catalunya
Máximo de la Corte. Secretari General de la CGT Sallent

[Escrit realitzat arran de la mort de Pau Camp a la mina de Vilafruns, el 4 de juny]

Avui ha mort un altre esclau, un altre esclau entre els molts que ICL Iberia subcontracta a aquests mercaders d’esclaus que s’anomenen RUS, OSSA, HIMESA, LOAL. I podríem seguir afegint noms a la llista, perquè mercaders sense escrúpols sempre n’hi ha hagut i n’hi haurà.

Cinc anys han hagut de passar per a veure un altre esclau mort, en Sergi Font Vilardell, també de RUS, però és molt més greu el que s’amaga a l’interior de la mina i dels despatxos dels caps de les mines. Amb la seva passivitat i deixadesa de les seves funcions fan de la mina un lloc molt insegur per a qualsevol però, si a sobre, tens la desgràcia que a la teva solapa no hi figuri l’anagrama d’ICL, la teva seguretat és molt menor.

Tres dies després de reprendre totalment les produccions, una roca mata en Pau. Ningú dirà res i, per descomptat, ICL faran els informes pertinents per a que es qualifiqui d’accident imprevisible. Ningú pensarà que aquestes són les conseqüències de què un treballador no pugui dir “NO, aquí no entro perquè no ho veig segur”. Tampoc ningú pensarà que aquestes són les conseqüències de l’escassa experiència que adquireixen els treballadors amb la seva rotació constant com a temporals en moltes d’aquestes empreses que, en el millor dels casos, tenen conveni del metall encara que estiguin treballant en una i per a una empresa minera. Perquè, és clar, si els apliquen els convenis de miners, surten més cars.

Sembla que aquest treballador es trobava efectuant una reparació en el ventilador en un “tajo” on es realitzava un rebaix. Prèviament s’havia fregat el sostre amb un minador. Sembla que ja s’havia avisat de la necessitat d’estrebar aquesta zona. Concretament la zona on s’ha produït l’esllavissada. Si ja s’havia dit que la zona havia de ser estrebada, com és possible que s’hagin enviat electricistes a fer una altra reparació al mateix lloc?

Escric això perquè no en tinc prou amb un llacet i un emblema de miner buit de contingut, sabent que el dilluns tot tornarà a ser com era ahir o abans-d’ahir. Perquè de res serveix un emblema amb un llacet acompanyat d’un silenci que ens fa còmplices.

Adéu, Pau Camp.

Adiós Pau Camp.