Amada Santos i Rosalia Molina. Dones Llibertàries i Dones de CGT
Fotografies: Dídac Salau
L’actual situació d’alarma social, amb un decret de confinament a casa, agreuja la desigualtat de gènere i magnifica les desigualtats ja existents. Aquesta pandèmia, i la seva gestió, estan tenint i tindran més endavant un cost especialment alt per a les dones afegint-ne a les situacions on les dones ja ens trobem en situació de desigualtat.
L’actual crisi sanitària que estem patint, amb: falta de personal, llits, d’EPIS, respiradors i un llarg etcètera, és la conseqüència directa de les retallades a la sanitat pública, i a tots els àmbits socials, que es van fer entre els anys 2010 i 2015, on la sanitat pública catalana va perdre 2.400 professionals i més de 1.100 llits hospitalaris durant els governs d’en Mas, tenint actualment una greu repercussió en la gestió d’aquesta crisi.
Aquestes retallades van ser denunciades per molts sectors socials, societat civil i des dels sindicats combatius, plataformes de defensa de la sanitat pública, al crit de : No a les retallades, per una sanitat pública digna i de qualitat.
Però tant el govern autonòmic com el central, basant-se en el sistema capitalista, van optar per retallar la sanitat pública i anar privatitzant gran part del sistema sanitari, amb el beneplàcit del món empresarial i dels sindicats afins al poder, que van callar davant aquest atemptat contra la salut públic.
La incorrecta gestió d’aquesta crisi està tenint un gran impacte en col·lectius ja de per si molt vulnerables, feminitzats, precaritzats i en molts casos, racialitzats, com el del personal de neteja, cuidadores a domicili, caixeres, auxiliars d’ajuda a domicili, cambreres de pis i treballadores domèstiques, moltes a temps parcial. La conseqüència immediata: augment de l’atur en les dones i pobresa femenina.
A més s’està produint un total incompliment pel que fa a la prevenció de riscos laborals que patim principalment les dones, sense recursos per treballar en condicions on ni se’ns fan tests de diagnòstic, reservats a la classe política i patronal. Una gestió pèssima de la crisi que aboca a la classe treballadora a arriscar-se la salut.
No volem deixar de fer incidència en la greu problemàtica que representa per les dones maltractades, o en risc, el fet d’estar obligades a conviure 24 hores amb els seus maltractadors, on la violència s’amplifica amb el confinament. Malgrat aquestes situacions , no s’està duent a terme una política d’urgència davant això, com la separació de l’agressor de l’àmbit familiar, tot i que s’ha accentuat la violència i abusos físics i sexuals a nenes i nens.
Les situacions actuals, arrel del tancament dels centres educatius, llars d’infants, escoles bressol, llars d’avis, casals de joves, residències per a gent gran o dependent, centres de dia, centres per a persones amb diversitat funcional, etc. impliquen una doble càrrega en les cures, que desenvolupem majoritàriament les dones, havent de compaginar-les amb les feines remunerades, les tasques de llar, a més de les cures a les filles, persones grans, i/o dependents.
Totes aquestes situacions estan produint una sobrecàrrega física i mental per a moltes dones, així com depressions, estrès, trastorns de la son, etc..
És important exigir la implementació de mesures reals de conciliació a llarg termini, flexibles i adaptades a la situació de cada nucli familiar. A més d’exigir una corresponsabilitat de tota la societat en tot el treball de cures.
Aquesta càrrega es veu agreujada sobretot per a les famílies monoparentals, a qui el confinament els hi està suposant un malabarisme impossible, aquestes dones tenen unes dificultats afegides tant econòmicament, de tasques, de responsabilitats. Una reducció en els ingressos que les condemna a una pobresa energètica abocant-les a l’exclusió social, a l’elevada feminització de la pobresa.
“les mesures econòmiques adoptades pels Governs han deixat una altra vegada fora a col·lectius precaritzats i vulnerables”
La conciliació de la vida familiar i laboral, en definitiva, concepte de per si poc normalitzat, esdevé pràcticament inexistent, sobretot pel que fa a la trampa que s’ha convertit el teletreball, trampa a escala econòmica; estàs utilitzant els teus recursos energètics i digitals: llum, telèfon, Internet, lloguer, materials, despeses que van a càrrec teu, així com una sobrecàrrega laboral on no existeixen horaris, estàs treballant tot dia, trampes laborals que serveixen a les empreses per no respectar l’horari, amb l’agreujant de no poder demanar reducció i conciliació laboral fent teletreball.
Altres situacions que no podem oblidar és la situació de les dones grans, aquestes dones segueixen arrossegant diverses formes de discriminació que les fan, molt més vulnerables. Havent estat sempre cuidadores, se’ls dificulta accedir a programes i beneficis socials, a subsidis, a pensions; així com poder accedir a programes d’educació permanent i espais de recreació; estan més exposades a patir abandonament i aïllament; pateixen majors taxes de violència, maltractament, abús… En qualsevol de les seves formes (físic, psicològic, patrimonial, sexual…) atemptant així contra la seva integritat, la seva dignitat, la seva llibertat. Es tracta, per tant, d’una discriminació multidimensional que exigeix mesures específiques orientades al col·lectiu de dones grans.
Sense oblidar la caòtica gestió que s’ha produït en moltes residències de gent gran, durant la pandèmia. El resultat ha estat el de residències amb pràcticament tots els residents i el personal contagiat i un nombre esfereïdor de morts. No hi ha hagut personal suficient per atendre adequadament les residents, perquè en massa casos existia un incompliment de les ràtios establertes. En molts centres hi ha hagut denuncies per homicidi d’imprudència, maltracte i abandonament i discriminació per raó de la seva edat. Cal denunciar la responsabilitat de la Generalitat per les retallades a Benestar Social, deixant les residències en mans de la gestió privada i sense cap mena de seguiment.
L’administració, amb uns serveis d’atenció social insuficients, condemna als col·lectius més precaris a una exclusió social, ampliant-se l’elevada feminització de la pobresa i provocant dificultats econòmiques per poder pagar el lloguer, llum, aigua… Per contra, la ciutadania ens estem organitzant creant xarxes de suport mutu als barris i poblacions; on es lluita per reivindicacions concretes com l’actual campanya de vaga de lloguers. Les mesures econòmiques adoptades pels Governs han deixat una altra vegada fora a col·lectius precaritzats i vulnerables, grups socials invisibilitzats com els manters, les treballadores sexuals, les treballadores de la llar, tots i totes treballadores de l’economia submergida.
Al mateix temps es dóna la situació contradictòria on es fa una demanda de treball (campanya de la fruita), a persones migrades per treballar, però sense regularitzar-les i sense poder accedir a cap servei ni ajuda, donant-se una clara vulneració dels seus drets.
Ens indigna veure com s’intenta normalitzar la repressió. Un clar exemple és la brutalitat policial vers persones que caminen pel carrer que de vegades és criticada però en d’altres és aplaudida i a vegades reproduïda: veïnat que interpel·la, denuncia o agredeix, fent de policies de nosaltres mateixes. Davant d’aquests fets, cal tornar a valorar la importància de la solidaritat i la necessitat de la unió entre veïnes per lluitar en contra de la repressió i control policial i de l’Estat.
D’igual manera denunciem que cada compareixença del govern es faci mitjançant els cossos repressius i militars de l’estat, fent-nos assumir i normalitzar el país com un estat militaritzat. Tot això agreujat pels mitjans de comunicació que constantment ens emeten un discurs de por, de mentides, d’insolidaritat i de conformisme, mostrant els seus serveis al govern i als empresaris.Davant tot això, l’única manera d’aconseguir que aquesta crisi sanitària, econòmica i social, no la paguem les de baix és, sens dubte, l’organització de la classe treballadora, exercint el suport mutu, la solidaritat i lluitant per la justícia social. Perquè si tot ho produïm, tot ho decidim.
Volem una societat on la vida estigui al centre.
