Revista Catalunya

Isaac Hernàndez i Monclús. Sindicat del Metall de Barcelona

La classe treballadora hem estat colpejada fortament per la crisi de la COVID-19 amb la connivència dels poders econòmics i polítics de l’estat; i això, quan encara arrosseguem les conseqüències socials, econòmiques i polítiques de la crisi de 2008. Veiem minvats els nostres drets socials i laborals, afrontem un accés cada cop més difícil a un habitatge digne, patim una sanitat pública cada cop més desballestada, una educació cada cop més elitista, etc. Fins aquí, res de nou: un dia més dins el sistema capitalista, un pas més en l’explotació que patim.

Però, davant d’aquesta crua realitat i en moments com aquest, tampoc és res de nou que la classe treballadora ens autoorganitzem al marge de les institucions. I ràpidament comencen a aflorar Xarxes de Suport Mutu arreu del territori. Veïnes organitzades creant grups de Whatsapp, canals de difusió, xarxes de recollida d’aliments, xarxes de cures per a cuidar les que més ho necessiten, punts d’assessorament laboral, etc. En definitiva, la classe treballadora demostrem una vegada més que una realitat alternativa és possible, i més encara: viable i necessària. Una realitat arrelada en el territori, assembleària i de base. Un model de lluita, llavor d’una societat millor, que porta molt de temps resistint les constants ofensives de l’actual sistema.

Dia rere dia veiem com persones que ens autooganitzem, en defensa d’un territori i en defensa d’una vida que pugui ser viscuda plenament, som perseguides pel sistema. Un sistema que, precisament, no ens vol ni organitzades ni arrelades enlloc. Un sistema que ens vol disposades a treballar el màxim sense poder desenvolupar-nos com a persones que som. Només ens volen per a produir, encara que sigui sense condicions dignes ni mínimes mesures sanitàries, i per a consumir de manera irracional, per a poder mantenir el sistema.

“tan mancada és la lluita sindical al territori sense la lluita sindical al centre de treball com a l’inrevés”

Però si d’alguna cosa som productores és del nou món que portem als nostres cors. I, són precisament aquestes lluites i maneres d’organitzar-se les que ens mostren un camí a explorar en la lluita sindical. Si més no, de manera més profunda. Així que som-hi.

La lluita sindical a les grans factories i mitjançant les grans estructures sectorials clàssiques s’ha mostrat com un gran dic de contenció per a les ofensives neoliberals. Ha mostrat la seva capacitat de frenar aquestes ofensives i, fins i tot, a vegades de tornar-los el cop encara amb més duresa. L’organització als centres de treball se’ns mostra indispensable a la classe treballadora. Com a eina de cohesió, de conscienciació i de lluita ideològica.

Però, com bé sabem, el capital s’adapta constantment en el seu afany d’augmentar els beneficis i una de les seves necessitats és desempallegar-se de la tan molesta organització sindical. Així, veiem com el mateix capital aposta per un model d’atomització dels centres de treball que, a part de donar-li més beneficis, dificulta encara més la feina sindical. En definitiva, facilita l’explotació, l’aïllament dels treballadors i el seu procés d’acumulació, el seu únic interès.

Davant d’aquest moviment de fitxa, hem de respondre amb mètodes de lluita diferents. Mètodes de lluita que diàriament desenvolupem, ensenyem i aprenem les veïnes i les organitzacions revolucionàries fora dels centres de treball, organitzacions amb arrelament al territori. I és aquí, on crec que radica el secret d’aquesta lluita. I és d’aquí d’on podem extreure una valuosa lliçó. En saber trobar l’equilibri entre la lluita al centre de treball i la lluita al territori. Perquè tan mancada és la lluita sindical al territori sense la lluita sindical al centre de treball, com ho és la lluita sindical al centre de treball sense la lluita sindical al territori.

Un model sindical d’implementació al territori que faci que els propietaris de comerços, tendes i botigues d’arreu s’ho pensin dues vegades abans d’intentar tocar els drets de la classe treballadora en una zona determinada. Un model que faci que la classe treballadora despertem valors inherents en nosaltres com ho són la solidaritat, la preocupació per les veïnes i gaudir d’una lluita compartida. Hem de generar una unitat d’acció entre els sindicats combatius, que aprofiti el coneixement del territori i impulsi una gran lluita veïnal en la defensa i la conquesta dels drets laborals. Perquè només si canviem el mode de producció podrem canviar les nostres condicions de vida. I a més a més, aquest pas cap a la territorialitat, també ens pot servir per a transformar els nombrosos dubtes que les nostres veïnes tinguin sobre la lluita laboral en implicació en la lluita. Hem de saber fer el pas de l’assessorament a la implicació directa i real en el territori.

Això no és nou, però potser sí que cal plasmar-ho d’una vegada per totes sense dubtes. Des d’un ja llunyà 2004, a les jornades organitzades per la Xarxa contra els Tancaments d’Empreses i la Precarietat vam veure la necessitat d’organitzar-nos en clau laboral a la feina i al territori; avui, a mitjan 2020, veiem proliferar nombrosos sindicats laborals de territori, com Acció Sindical Bages o el Grup Laboral de Sants, a Barcelona. És hora d’aprofitar aquesta experiència i capgirar el marcador. Com a classe treballadora hem de defensar tots els àmbits de la vida. I per arribar a tots els àmbits cal, també, organitzar-nos amb les veïnes igual que ho fem amb les companyes de feina. Tenim una gran oportunitat gràcies a l’organització sorgida d’aquesta darrera crisi. Utilitzem les sinergies que s’estan creant: teixim relacions, creem xarxa i generem grups d’acció laboral que tinguin incidència en el territori. En definitiva, apostem per moure’ns per a tenir una implementació real en els diferents territoris d’arreu.

Per últim però no per això menys important, no voldria acabar l’article sense recordar-me de les meves companyes del Nissan, que diàriament ens demostren que la lluita sindical és imprescindible per a un món millor. Molts ànims, companyes!

Javier López i Agustí Liñan. Membres del Secretariat Permanent de la Federació Intercomarcal de la CGT de Lleida

La CGT a Lleida ha crescut molt els últims anys. Aquesta federació intercomarcal, que agrupa diferents sindicats i seccions sindicals s’ha convertit en un dels pols anticapitalistes més importants de la província. Ens ho expliquen l’Agustí i el Javier. 

El 15 d’octubre de 2016, la Federació Intercomarcal de la CGT de Lleida celebrà la seva assemblea anual. Assemblea que serveix per escollir un nou Secretariat Permanent per gestionar la Federació els següents quatre anys. Així doncs, a l’octubre acaba el mandat de l’actual Secretariat Permanent en complir-se quatre anys des que un grup de persones, provinents de les seccions sindicals d’Ensenyament i Atento principalment, vam decidir llençar-nos a la piscina després de percebre la necessitat urgent de redreçar una deriva que enteníem que no permetia al sindicat tenir presència tant sindical com social, i tant dins de la mateixa organització com al territori.

Els objectius immediats que ens vam marcar aquest nou SP van ser bàsicament solucionar alguns dels problemes interns de gestió i d’espai, així com l’expansió del sindicat tant per sectors laborals com territorialment.

Aquest pla de ruta pretenia seguir el camí dels companys i companyes que ens van precedir en aquest propòsit. Des de la tasca de companys històrics amb l’empremta de la CNT com són el Paco, el Jordi, l’enyorat Jose, el Rafel, el Rafa, el Luis Antonio i altres, fins a la gestió més recent de companys i companyes com han estat el Pau, l’Esther, l’Anna o el JR Barri. Una feina que en ambdós casos pretenia que l’organització esdevingués quelcom més que un sindicat, abordant àmbits de treball fonamentals per a la transformació social. Des d’una perspectiva en la qual la intervenció social i la sindical són indestriables en una organització que pretén ser revolucionària, i per tant, motor de canvi de la societat. Per treballar en aquest sentit ens vam fixar dos eixos principals, l’organització interna i la projecció externa, i el que consideràvem (i considerem) com un eix transversal: la comunicació.

Organització interna

Pel que fa a l’organització interna ens proposàvem millorar la coordinació entre les seccions sindicals per tal d’implicar a les més despenjades en el funcionament orgànic. Volíem enfortir els llaços i el suport mutu entre aquestes per a funcionar com una única organització en cada un dels conflictes en els quals ens impliquéssim. Podríem dir que el balanç és agredolç. Tot i que sí que hem enfortit aquest espai quant a participació, implicació i debat, no trobem la manera de donar sortida de manera coordinada a les diferents lluites i reivindicacions de les diferents seccions. Les dinàmiques i les inèrcies de la tasca diària molts cops ens fa perdre de vista el conjunt de l’organització i tenir-la present per fer-nos forts en els conflictes en els que intervenim. No obstant això, considerem que és un eix fonamental el fet de continuar treballant en aquest sentit de cara als pròxims anys.

Fruit de la tendència creixent que s’està vivint, l’organització hem vist augmentada l’afiliació i les seccions sindicals. Així, més enllà de consolidar seccions com Paeria (amb una presència i un treball espectacular a l’Ajuntament de Lleida), Atento, Ros Roca, Ensenyament, AGE, Correus, etc., hem augmentat seccions sindicals amb representació en empreses com Indulleida, el Geriàtric de la Pobla de Segur o altres seccions sense representació, però amb molta empenta i ganes de treballar com són la a la Universitat de Lleida o a Ambulàncies Ivemon Egara. Percebem com la CGT cada cop té més presència i s’està convertint en un sindicat de referència entre la classe treballadora del nostre territori.

“el contingut polític de la nostra organització ens compromet com a classe obrera i amb el nostre territori”

Així mateix, convençudes que la CGT la fem les persones, i que l’activitat pública d’aquestes repercuteix en l’organització, intentem estar presents en lluites i en projectes culturals i socials de la ciutat. Aquest fet ajuda a fer que el sindicat esdevingui en un referent proper i vàlid.
També internament, crèiem imprescindible reprendre la participació orgànica dins el Confederal de Catalunya. En aquest sentit el balanç és més positiu en considerar que som una peça més en l’engranatge de l’organització. Hem participat periòdicament de les plenàries i ens hem implicat en els debats i decisions orgàniques del confederal. I el que és més important segons la nostra manera d’entendre les coses: hem generat i construït complicitats i afinitats amb diferents federacions, sindicats i persones arreu del territori, enfortint el suport mutu i la solidaritat, proposant debat sobre la pràctica anarcosindicalista dins l’organització i fent propostes de futur de com entenem la lluita obrera sindical des de la CGT.

Projecció externa

Quant a la projecció externa estava pensada en dos eixos principals, per una banda, desenvolupar una campanya d’expansió arreu de la província. Una província extensa on crèiem indispensable la presència d’espais i nuclis amb autonomia per a donar respostes ràpides a les demandes del territori i reforçar la visibilitat del sindicat més enllà de la capital. L’objectiu era i és treballar amb col·lectius propers de cara a obrir espais col·laborativament que reforcin la presència tant de la CGT com la d’altres col·lectius que facin acció política que complementi l’activitat sindical. Tot i que és un aspecte delicat que encara no hem pogut portar a terme, continuem teixint complicitats arreu del territori que ens permetin concretar-ho en el moment que el projecte sigui viable.

D’altra banda, teníem també l’objectiu de millorar la coordinació amb la resta de col·lectius, organitzacions i moviments socials propers i la participació en espais de confluència amb aquests, com marees ciutadanes, plataformes, projectes polítics concrets, etc. Aquesta fita és una de les que segurament hem pogut desenvolupar millor al llarg d’aquests últims anys.
La major part dels membres del SP venim dels moviments socials i ens vam atansar al sindicat precisament per la seva vinculació i suport cap a aquests. Suport no sempre valorat i reconegut, tot sigui dit. És amb aquesta vinculació que es teixeixen xarxes de solidaritat entre col·lectius que ens donem suport mútuament, amplificant les lluites respectives i donant peu a la reflexió política. 

La CGT és quelcom més que un simple sindicat. El contingut polític de la nostra organització ens compromet com a classe obrera i amb el nostre territori més enllà dels conflictes laborals. Al llarg d’aquests quatre anys hem treballat estretament al carrer amb els mateixos espais de lluita amb els que convergim des de fa dècades: l’esquerra independentista de caràcter anticapitalista, el moviment feminista i d’alliberament LGTQBI, el moviment okupa, el moviment llibertari, col·lectius antiracistes, moviments ecologistes i de defensa de la terra, la lluita pels serveis públics, etc. Concretant, hem col·laborat de diverses formes amb grups com la PAH o la PAICAM, el Casal Popular de Joves, l’Ateneu Cooperatiu La Baula, les diverses marees, la Biblioteca Anarquista Maria Rius, el Centre de Cooperació de la UdL, el Col·lectiu A les Trinxeres o la Plataforma Fruita amb Justícia Social.

La comunicació

Pel que fa a la comunicació, la vam establir com a eix transversal, atès que considerem que està estretament vinculada als dos objectius esmentats anteriorment, i que molts cops no dedicàvem l’atenció que es mereixia. Aquest eix el vam abordar des de dues vessant, la comunicació interna i l’externa.

En la nostra militància abans d’assumir responsabilitats vam observar com bona part de la feina feta a la CGT en el dia a dia per part de l’afiliació, de delegats i delegades, i de les seccions, difícilment arribava més enllà de les persones implicades directament. El conjunt de l’organització realitza una tasca immensa a la qual entenem cal donar difusió, i que aquesta difusió cal fer-la tant de cara a dins com de cara a fora del sindicat. Mantenir canals de comunicació interns actius ha d’ajudar a la participació i la vinculació de l’afiliació amb l’organització més enllà dels conflictes particulars, d’empresa, de sector, etc. I en aquesta tasca és imprescindible la implicació de les seccions que són qui realment produeixen aquesta informació. I en el mateix sentit, tenir major presència als mitjans de comunicació comercials per difondre la nostra activitat i les nostres idees al conjunt de la classe treballadora ha d’ajudar a convertir el sindicat en un referent més enllà de la gent propera a la militància. Tornem a tenir una sensació positiva en relació amb una major presència als mitjans i una altra de negativa en no haver aconseguit incrementar els continguts generats des de les mateixes seccions.Finalment, estem treballant en la imatge gràfica del sindicat. Una proposta que esperem implementar pròximament per ajudar a identificar l’organització als carrers i ajudar-nos en les tasques de comunicació. Tot això ha d’anar acompanyat del canvi de local, esperem que definitiu, recuperant el nostre patrimoni sindical.