Juanjo Gallardo. CGT Ensenyament Barcelona
La grippe de 1918 va conèixer la seva onada més virulenta a la fi de la Gran Guerra. La neutralitat havia permès els empresaris espanyols l’acumulació d’enormes beneficis venent als contendents. Un industrial de l’època, Gual Villalbí (futur ministre amb Franco) va arribar a dir: “Fou una època fantàstica, un somni portentós en el qual tots els negocis foren pròspers i fàcils, fou una vertadera orgia de guanys i beneficis”.
Les classes treballadores no van viure aquesta època amb la mateixa alegria. L’exportació massiva de productes alimentaris bàsics com l’arròs, les patates, els cigrons, l’oli, etc., va provocar una pujada de preus exorbitant a conseqüència de la seva escassetat al mercat interior. Aquesta situació va generar una vertadera crisi de subsistència que va accentuar les miserables condicions de vida en què es trobaven les classes populars. La situació es feia encara més indignant en la mesura que la riquesa generada durant el període era gaudida per una burgesia que immisericordement i ostentosa malbaratava la seva riquesa en plaers i diversió.
Fam, inexistència de polítiques de salut pública, serveis de neteja urbana insuficients, higiene pública molt pobre, falta d’assistència mèdica, col·lapse de cementiris, suïcidis de persones terroritzades pel virus, habitatges amuntegats, falta d’aigua corrent, falta de vàter a les cases, higiene personal deficient, poc costum de rentar-se les mans o dutxar-se, patis interiors amb animals, convivència amb animals a cases i balcons, cadàvers sense recollir, cementiris col·lapsats, especulació amb els preus de funeràries i de productes bàsics. Pandèmia classista, ja que els burgesos viuen en barris més higiènics i en cases més saludables, tallers infectes, insalubres, sense llum natural, amb sostres baixíssims, en atmosferes plenes de pols asfixiant pel cotó o altres materials, sense menjador, sense lavabos, sense lloc on rentar-se o dutxar-se després de la feina, jornades de més de 10 hores, treballant els dissabtes, sense condicions especials per a les treballadores embarassades… Aquesta era la “cantarella” que acompanyava les denúncies que Solidaritat Obrera feia durant l’epidèmia de grip de 1918. Vegem-ho.
Ja des dels primers dies se’ns explica com a Freila (Granada) els 800 malalts detectats vivien en coves insalubres, o com a Noja (Santander) els casos s’atribuïen a les males condicions higièniques del cementiri. Pocs dies després, s’alertava que a Benavente (Zamora) havien mort tots els metges i la població s’havia quedat sense assistència, o com a Valdeverdeja (Toledo) es propagava l’epidèmia “per les males condicions higièniques del poble on els carrers són femers. Com són tots els carrers d’Espanya”. A Ourense, un metge es trobava a tres malalts en un mateix llit. Es tractava d’un matrimoni i una filla. La nena afectada de meningitis, la mare de pneumònia i el pare amb grip. De Salamanca es deia: “Les notícies que vénen d’aquesta regió respecte a l’epidèmia són aterridores. (Són diversos pobles on) l’epidèmia causa veritables estralls. El focus és Béjar, on hi ha més de 3.000 afectats (…) La situació és paorosa perquè a l’epidèmia s’uneix la misèria de la gent malalta (…) Moltes fàbriques, tallers i comerços no tenen més del 50% de personal“. L’informant acabava denúncia-ciant a les autoritats: “Com es veu, tot i els informes oficials, l’epidèmia ha arribat per la incúria dels governants i de les Juntes de Sanitat a assolir proporcions aterridores“. A Barcelona l’extensió de la grip afectava massivament a treballadors de sectors estratègics com correus i tramvies, que havien deixat de funcionar a causa de la gran quantitat d’infectats.
“la situació (…) era gaudida per una burgesia que immisericordement i ostentosa malbaratava la seva riquesa en plaers i diversió”
En aquesta ciutat, els bàndols d’alcaldia i les informacions que arribaven dels mateixos veïns reflectien les condicions de vida a les àrees populars, on a moltes cases es convivia amb gallines, coloms o altres animals, situats en petites terrasses o balcons. Una carta a la Soli deia: “… en els patis interiors de les cases núm. 11 del carrer Sant Jeroni i 8, 22 i 21 del carrer Cadena hi ha gallines, conills i ànecs, i els veïns no poden obrir els balcons doncs és insofrible l’olor que desprenen tants animals“. No eren animals “de companyia”, sinó que habitualment servien com a complement alimentari. També es denunciava com al carrer Cremat existia un magatzem de peix o un altre de plàtans prop de la redacció de la Soli: “les condicions higièniques contribuí a propagar l’epidèmia… en barris d’alta densitat de població“.
En aquestes condicions, les pompes fúnebres estaven completament desbordades. Un col·laborador de la Soli denunciava com, a l’edifici on habitava, tots els pisos tenien infectats i que havia mort un nen el cadàver del qual portava dos dies sense recollir, amb la família convivint amb ell. El dia 18 es deia: “Al carrer Robador núm. 7, 4º1ª va morir una senyora, el dia 13 i segueix sense enterrar. En el mateix pis queden dos fills de la difunta, i respirant les emanacions de el cos de la seva mare, sense mitjans i sense que les autoritats es preocupin per res tot i que se’ls ha avisat. I com aquest cas que relatem hi ha molts a Barcelona“. Es qüestionaven també les mesures de l’ajuntament sobre la desinfecció dels carrers, ja que “les creiem inútils mentre que els morts per la epidèmia romanguin tres dies i de vegades més, sense rebre sepultura“.
Una nota d’aquest mateix dia 18 qüestionava l’optimisme de les autoritats respecte a la davallada d’infectats i es deia: “L’espectacle que Barcelona ofereix és poc consolador. Per tot arreu se senten laments contra l’abandonament sanitari en què es té a la ciutat, el que permet que, en ocasions com la present, calgui resignar-se a esperar la mort creuats de braços, ja que tot el que es fa individualment resulta estèril a causa del mal estat sanitari de la població en el seu conjunt“.
A les presons, on s’amuntegaven centenars de sindicalistes, la pandèmia causava estralls, però no a tots afectava de la mateixa manera quan es relatava el cas de Bravo Portillo (policia flagell de sindicalistes que es trobava pres arran d’una denúncia de CNT): “… mentre que per a Bravo Portillo té llit a la infermeria, per a altres processats no les ha hagut i se’ls ha deixat morir com gossos a les cel·les sense assistència de cap tipus“
