Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries
De la saga Elvira
Des de la cova estant, la mirada es perd per la finestra esculpida a la pedra. Lluny s’albiren dos marrecs que corren pels camins entre camps i matolls, són Manuel i José. Amb la imatge aflora un guèiser d’emocions i recupero la història familiar:
L’any 1939, en acabar la devastadora guerra, Manuel es reuneix a Madrid amb la seva muller i veu amb desesperança que la seva mare Elvira no hi és amb la família. Ha de tornar a treballar i quan sol·licita la incorporació al seu lloc de marmitó en el restaurant de la Companyia ferroviària de vagons llits es troba que, supervisades per la Prefectura Militar de Ferrocarrils, estant fent depuracions entre els seus treballadors. Li afecta molt directament. En represàlia pel seu servei a intendència en el front republicà el traslladen del seu lloc de treball a l’exprés Hendaia-Lisboa a fer la ruta de l’exprés Barcelona – Port-Bou. L’any 1940, Manuel i Boni, després de casar-se de bell nou ja que els matrimonis de la República no es consideren vàlids, agafen rumb cap a Barcelona on viuran al barri de la Ribera, prop de l’estació de França.
¿Què havia passat amb José, el fill que l’Elvira havia somiat tantes vegades abraçar?
- De petites, José ens contava que combatia en la zona nord quan el feren presoner les tropes franquistes. Va restar amuntegat en un camp de concentració i ja l’anaven a afusellar quan arribà l’ordre d’aturar les sentències de mort. En la batalla de l’Ebre s’havien produït moltes baixes i per cobrir-les van enviar molts presoners a primera fila de combat. Posava èmfasi quan ens explicava que no va fer mai cap tret contra els seus. Va suportar un fred aterridor; deambulava pels camps i dormia al ras a l’abric de cossos abandonats en les terres on es lliuraven les darreres batalles.
La recerca d’aquests fets m’adreçaren a la web “Asturias Republicana” on vaig ampliar informació més detallada de la història:
Pel Camp de Concentració de Camposancos, situat a La Guardia (Pontevedra), van passar milers de presoners de les captures a les tropes republicanes que eren, en la seva majoria, naturals o veïns d’Astúries, del nord de les províncies de Palència i Lleó com també de Galícia, Cantàbria i País Basc. En aquest camp de concentració actuava el Tribunal Militar Permanent núm. 1 i durant els mesos de juny, juliol i agost de 1938 es van celebrar nombrosos consells de guerra. Segons dades dels supervivents, cada dia es feien sis consell de guerra, tres pel matí i tres per la tarda, amb tandes de vint presos cadascú. En aquesta web es relacionen els noms dels presoners que van passar pels consells de guerra. I en el del 24.6.1938 hi consta: “José Alvarez Fernández. Condena: pena de muerte. Conmutada el 3.1.1939”
També tinc informació a través dels documents oficials que conservo que detallen que el 29 de setembre de 1938 van enganxar-lo al tercer terç de la Legió, banderí Talavera.
En acabar la guerra el traslladen a Larache, al nord-oest del Marroc, on treballà de marmitó per les tropes de la legió. Un any després, el 14 d’agost de 1940 el llicencien per “inútil físic”. Havia contret el paludisme. Amb aquesta malaltia latent li concedeixen el passaport de sortida de la legió. A Barcelona l’acull l’única família que li resta: en Manuel i la Boni.
Així comença la història de José en terres catalanes: viure sota el jou del control franquista no va impedir la seva militància en l’organització clandestina “Liberación Nacional Republicana”, fundada per Elios Gómez Rodríguez amb la finalitat d’implantar la Tercera república federal a Espanya. A partir del juny de 1945 la policia militar va desarticular l’organització i va detenir els seus membres. Amb l’auto final d’11 de febrer de 1947 es confirma la presó condicional pels delictes d’associació i propaganda il·legal per a tots ells. José va viure la resta de la seva vida en llibertat condicional.
———————————————–
Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries
