Editorial de l’edició impresa del Catalunya núm. 235 de setembre – octubre de 2024
Passat l’estiu i a les portes de la tardor afrontem un nou curs. La costa de setembre, que com la de gener i la de cada mes enfilem la classe treballadora d’aquest país pútrid i carregós.
La desesperança i les vides trencades són omnipresents; els desnonaments quotidians; la degradació del sistema sanitari i l’enfonsament del sistema educatiu, innegables; l’alça del cost de vida imparable. En els primers sis mesos de l’any han mort 360 treballadors en accidents laborals a l’estat espanyol, 45 a Catalunya; els problemes de salut i els intents de suïcidi van a més, sobretot entre la classe treballadora (els intents de suïcidi als barris més pobres de Barcelona tripliquen la mitjana de la ciutat). Cada cop treballem més i som més pobres i ens proposen jubilacions més tardanes i més minses. La piconadora neoliberal ho tritura tot al seu pas. I al capdamunt del runam moral que és el nostre present, s’alça un paisatge de cinisme i mediocritat.
Als governs i els parlaments, titelles i titellaires representen un espectacle que ja no s’empassa ningú; les polítiques a tot arreu són força similars: una escala de grisos, un ventall de dretes amb algun toc de xenofòbia, patriotisme o ciment armat segons el cas. Sempre braç jurídic i armat de la patronal.
A l’estat espanyol el règim del 78 s’ha refet —el tornisme es cronifica i es dretanitza— i a Catalunya, finiquitat el Procés, torna la pax regionalista amb un nou govern encara més dretà que l’anterior; que ja és dir. Genuflexions a Montserrat, a Felip VI i a Jordi Pujol. Apoteosi del nacional catolicisme a la pell de brau.
Des de les institucions, els diners es mouen a cabassos de les nostres butxaques a les dels grans capitals. La Copa Amèrica és la darrera escopinada a la cara.
Fora d’aquí, la internacional de l’odi i la xenofòbia s’estén pel món i els esclats violents, atiats per les xarxes i les fake news, comencen a sovintejar.
El genocidi a Palestina continua amb la connivència de gairebé tothom i els atacs ja s’estenen a països veïns. Tampoc s’han alçat gaires veus davant l’ofensiva dels talibans per silenciar les dones afganeses. Només des de baix se senten algunes veus de denúncia, boicot i vaga; en aquest sentit, des de la CGT hem impulsat la vaga general i les mobilitzacions del 27S.
Els llibertaris no som idealistes, utòpics ni ingenus: abatre el capitalisme, destruir aquest món opressiu i insuportable que ens estan imposant, és una necessitat; ens hi va la vida. I només ho podem fer nosaltres, des de baix i més enllà del sistema liberal.
L’anarcosindicalisme ha de créixer, formar-se i enfortir la militància i l’acció directa. I caure amb mala llet com una torrentada i esbandir-ho tot.
