La Confederació General del Treball de Catalunya i el col·lectiu Doctorands en Lluita denuncien que el passat 31 de març, 216 investigadores del sistema universitari català han estat acomiadades de forma improcedent.
El passat 31 de març, 216 investigadors predoctorals del sistema científic i universitari català han estat acomiadats de forma improcedent. Aquests acomiadaments es sumen a 122 (fins on sabem) que ja hem anat veient en l’últim any. Aquestes persones, previsiblement, seguiran treballant de forma gratuïta en els seus projectes d’investigació. En un moment en què l’epidèmia del COVID-19 fa evident la necessitat d’invertir en investigació, aquests acomiadaments (escandalosos en qualsevol moment) posen de relleu la nul·la intenció de l’administració pública (Generalitat, Universitats i centres de recerca CERCA i CSIC) de dignificar mínimament les condicions laborals dels treballadors de la investigació.
“aquests acomiadaments es sumen a 122 que ja hem anat veient en l’últim any”
Des de fa mesos el col·lectiu
Doctorandes en Lluita i la CGT hem emplaçat reiteradament a les diferents
universitats catalanes a l’aplicació del Reial Decret 103/2019 sobre l’Estatut
del Personal Investigador en Formació (EPIF) vigent des del 16 de març del
2019. Fruit de diverses mobilitzacions i lluites dels i les investigadores
predoctorals i del conjunt del personal docent i investigador organitzades per
Doctorandes en Lluita i la CGT s’ha aconseguit que progressivament les
diferents universitats hagin aplicat els increments salarials que estableix el
Reial Decret. En canvi, totes les universitats públiques s’han mantingut fermes
en no aplicar la pròrroga d’un quart any dels contractes predoctorals
(recollits en la forma de Personal Investigador en Formació, PIF), tal com
indica la normativa. Aquest fet aboca a centenars d’investigadors/es
predoctorals cada any a acabar la seva recerca cobrant l’atur, fet que suposa
un frau a llei. Únicament la Universitat Autònoma de Barcelona, arrel d’un
acord signat amb CGT el passat 4 de juny en el marc de la negociació de la
resolució d’una vaga, està complint aquest aspecte de la normativa.
Aquesta situació, que ha persistit
després de nombroses mobilitzacions per part de Doctorandes en Lluita i la CGT,
així com diversos requeriments, tant de les persones afectades com d’alguns
comitès d’empresa, va motivar que la CGT presentés el dijous 21 de novembre un
conflicte col·lectiu davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
(TSJC). Tant el Síndic de Greuges, en una actuació d’ofici iniciada el maig,
com Inspecció de Treball (arran d’una denúncia també de CGT), han exposat plantejaments
similars als nostres a les mateixes universitats, negant-se aquestes a aplicar
l’actual marc legal. En el conflicte col·lectiu es denunciaven les universitats
i el Govern per la seva inaplicació de la pròrroga de quart any de contracte,
ja sigui en la contractació per part de les universitats, com en el finançament
de la mateixa contractació, que el govern desenvolupa en el seu programa
d’ajuts a contractes FI (de formació d’investigadors).
Quina va ser la nostra sorpresa,
quan, tan sols un dia més tard, el 22 de novembre, el conjunt de les
universitats públiques catalanes van denunciar a la part sindical del conveni
col·lectiu, és a dir, als representants dels treballadors, per la interpretació
de l’aplicació de l’EPIF. Una demanda vergonyosa amb l’única
intenció de dotar-se de raonaments jurídics per no haver d’aplicar una llei,
l’EPIF, que millora de forma mínima les precàries condicions laborals dels
investigadors predoctorals.
La interposició del conflicte col·lectiu arriba després d’una denúncia interposada també per CGT davant d’Inspecció de Treball contra les universitats que no apliquen l’EPIF. En el marc de les diligències iniciades en motiu d’aquesta denúncia, la mateixa Inspecció de Treball ha comunicat ales parts que les universitats estan obligades al compliment del Reial Decret 103/2019 i, en especial, de la pròrroga d’un quart any dels contractes d’investigadores i investigadors predoctorals que encara estan desenvolupant les seves tesis doctorals. Ha informat també de la previsió d’importants sancions en el cas d’incompliment d’aquest aspecte.
“aquests acomiadaments deixen treballant sense contractes a centenars d’investigadors a Catalunya”
Les universitats i el Govern són perfectament conscients de l’obligació de la pròrroga del quart any dels contractes. Així mateix, són plenament coneixedores que el seu incompliment deixa treballant sense contractes a centenars d’investigadors a Catalunya, investigadors que es troben en la fase més rellevant de la seva carrera i, generalment, duent a terme recerca d’alt impacte científic i social. Considerem que els endarreriments en aplicar la normativa responen a una voluntat d’escatimar recursos econòmics encara que sigui a canvi de malmetre la qualitat de vida, ja de per si precària, dels joves investigadors. Un recursos econòmics que el Govern, amb Pere Aragonès al capdavant, es nega a deixar anar per contribuir a resoldre el problema. Per aquesta raó, aquesta demanda no és més que una altra passa en la lluita que des del Col·lectiu de Doctorandes en Lluita i la CGT duem endavant per la dignificació de les condicions de treball a les universitats públiques.
Confederació General del Treball Col·lectiu de Doctorands en Lluita
Des de l’inici d’aquesta crisi sanitària sense precedents que està sent el COVID-19, molts ja prevèiem la tempesta que s’hi amagava al darrere per a la classe treballadora i la que ens podia caure a sobre. Crisi (en aquest cas sanitària, però crisi al cap i a la fi) i neoliberalisme no són mai una bona combinació. Algú acaba pagant sempre els plats trencats i des de fa massa temps, sempre som nosaltres.
La CGT, junt amb altres organitzacions sindicals i socials, va signar un decàleg d’exigències a les administracions quan es va declarar el període d’excepcionalitat que estem vivint que entre altres reivindicacions demanava la reversió de totes les retallades en sanitat dels últims anys, la intervenció dels serveis sanitaris privats sense costos, una moratòria dels lloguers i hipoteques, la cobertura del 100% del salari dels treballadors afectats, la prohibició d’acomiadaments (incloent-hi EROs i ERTEs) i ajudes (no préstecs) pels autònoms, entre altres mesures. El manifest va esdevenir gairebé profètic perquè només un dia després de la declaració d’estat d’alarma per part del govern espanyol, els acomiadaments van començar a arribar. Les xifres són esfereïdores, el 20 de març ja eren més de 152.000 els treballadors afectats per un ERTO i no ha parat de pujar.
Quan per fi el govern va sortir a explicar-nos les mesures econòmiques excepcionals que es prendrien arran de la crisi, totes anaven en la línia d’acontentar la patronal, i les ajudes gairebé estaven completament destinades a afavorir les mans privades. Pel que fa a les mesures en relació als acomiadaments, només es recomanava tèbiament que les empreses no fessin fora a ningú. Les remeses d’urgència que arriben a la increïble xifra de 200.000 milions d’euros, no van adreçades a les persones afectades, sinó a les empreses afectades. És a dir, la mateixa cantarella neoliberal de totes les crisis. I mentre a la França del neoliberal Macron i a Itàlia els seus respectius governs prohibien els acomiadaments durant tot aquest període, la coalició suposadament d’esquerres que governa l’estat només feia una trista recomanació.
“cal plantejar-nos seriosament formes d’organitzar-nos alternatives al model capitalista en què estem sotmeses”
Sobre moratòria de lloguers, ni un esment, només es contemplava una moratòria per a les hipoteques (que no condonen ni un cèntim, només ajornen el cobrament), malgrat actualment el 75% dels desnonaments són de persones en règims de lloguer. I encara vam haver d’empassar-nos les declaracions de la ministra Calviño preguntant-se què seria dels propietaris si es fes una moratòria, mostrant un menyspreu total a totes les famílies treballadores que abans que acabi el confinament no podran pagar els abusius preus dels “pobres” propietaris.
I pel que fa a les mesures d’urgència preses per a la sanitat, tot ocupant hospitals privats i fins i tot hotels per poder atendre des de la seguretat social, absolutament col·lapsada, l’allau de malalts, aquestes no ens sortiran de franc.
Les empreses privades “afectades” un cop acabada la crisi passaran la factura a l’estat. I no serà l’única factura que haurem de pagar entre tots, o algú es pensa que els 200.000 milions no els haurem de tornar? Recordem com els 60.000 milions de rescat a la banca (que mai van tornar) de la crisi econòmica es van traduir en retallades brutals, especialment en educació i en sanitat? Veiem possible que els mateixos que ahir van retallar la sanitat un cop i un altre i que avui tracten d’herois als esgotats i desbordats treballadors del sistema sanitari, tornin a retallar la sanitat després d’aquesta crisi? Podran arribar a aquest nivell de cinisme? Quantes vides es podrien haver salvat durant aquesta crisi si no haguessin retallat durant vint anys els pressupostos de sanitat? No ho sabrem mai. Però una cosa tinc clara, d’aquesta gent, m’ho espero. O més aviat, ja no espero res. Però no són ells els que em preocupen, sinó nosaltres, la classe treballadora. Perquè si aquesta crisi sanitària que encara no hem superat ha demostrat la solidaritat i la capacitat cívica de la majoria de la gent (això donaria per un altre article que valdria la pena escriure), també dibuixa un panorama desolador per quan per fi haguem superat (excepte aquells que no ho facin) aquest mal tràngol.
Aquesta és la cara i la creu del neoliberalisme i de la seva “doctrina del shock”. De cada crisi algú en treu profit, i d’alguna manera els pobres en sortim sempre més pobres i els rics, més rics. I quan aquest malson s’acabi, és previsible que en comenci un altre. Amb centenars de milers d’acomiadaments, una economia malmesa, i al cap de poc temps, conseqüències que hi estan associades, com una previsible allau de desnonaments, i unes arques públiques buides, les coses es posaran molt magres per a la classe treballadora, un cop més.
A les nostres mans està el no acceptar-ho, no fer-ho aquesta vegada. Podem dir prou. Perquè aquesta crisi l’han de pagar els rics. Aquest cop hem de fer que paguin ells. Per justícia, per sentit comú i fins i tot, per decència. Ens hem de preparar per tornar a omplir els carrers que avui per consciència, buidem. Probablement aquesta lluita serà de les més dures de les que haguem viscut mai. Cal plantejar-nos seriosament formes d’organitzar-nos alternatives al model capitalista en què estem sotmeses, que ens fa depenents dels qui no tenen altre objectiu que explotar-nos sense límits per omplir les seves arques. Hem de ser capaços de forçar canvis perquè tots aquells serveis que asseguren una vida digna, estiguin al servei de les persones i no del capital. És hora de perdre la por i que aquestes paraules passin a fets. Només fent-ho, hi podem guanyar.
El passat dia 16 de març, treballadors i treballadores de diferents seccions de la CGT de Catalunya van realitzar una roda de premsa telemàtica al local del sindicat on denunciaven la falta de recursos als centres sanitaris.
Representants sindicals de la CGT Catalunya han avisat que els falten
equips de protecció individual (EPIs) adequats per a poder-se protegir del
Covid-19 en els sectors hospitalari, de transport sanitari i d’atenció
domiciliaria. Denuncien que tal com estan treballant ara poden ser transmissors
del coronavirus a la població
En una roda de premsa telemàtica diversos representants sindicals del
sector sanitari de CGT Catalunya han avisat de la falta de recursos i prevenció,
i denunciant que els hi calen més i millors equips de protecció individual,
coneguts com a EPIs, per a poder continuar fent la seva feina sense posar en
perill a la població davant el Covid-19.
“Els EPIs són un material que necessitem de manera preventiva per no contagiar-nos”, ha dit Samuel López, treballador del sector de les ambulàncies. Per això, ha denunciat que en el transport sanitari no van disposar des del primer moment del material de protecció adequat i que ara els arriba de manera racionalitzada i insuficient.
“com a sanitaris no li tenim por a aquest virus, però no volem ser transmissors del virus a la població”
“Les bates i els barrets que ens donen no són impermeables”, com haurien de
ser per a protegir-se del Coronavirus, ha explicat López. “Maribel Ramírez
treballadora a l’Hospital Universitari de Bellvitge i delegada per CGT, a qui ja
vam entrevistar al darrer número, ha explicat que “com a sanitaris no li tenim
por a aquest virus, però tenim famílies i no volem ser transmissors del virus a
la població”.
“Si el personal sanitari no està ben protegit pot contagiar-se més
fàcilment i això pot causar que la ràtio de treballadors sigui menor i calgui
doblar torns. Això, al cap dels dies, pot fer que hi hagi un moment on els
sanitaris no arribin a tot, encara que intentin donar més del 100%”, ha afegit.
Celia Sanjuan, del sector de l’atenció domiciliària, ha denunciat que no
tenen resposta de l’administració davant d’aquesta manca de material de
protecció: “Aquest matí ens havien de donar el material i només ens han donat
pots d’aloe vera”. Ara mateix hi ha 4.000 treballadors d’aquest sector a
Barcelona, atenent 2.600 usuàries sense EPIs, ha explicat.
“Els nostres treballadors fan entre 4 i 5 visites al dia sense mascaretes i
sense poder-se netejar entre visites. Per això crec que cal que es posin
mesures ja, perquè el contagi cada vegada serà més gran”. Sanjuan també destaca
la diferència entre serveis d’atenció domiciliària i teleassistència privats i
municipals, ja que els darrers sí que disposen de materials de protecció. La
representant a l’Hospital de Bellvitge ha denunciat també que l’estat espanyol
és un dels darrers en llits hospitalaris, “Tenim 3 llits per cada 1.000
persones. Som dels darrers països amb llits hospitalaris”, ha denunciat
Ramírez.
Samuel López ha detallat que a les ambulàncies s’està portant pacients de
l’hospital a casa “per fer la quarantena, perquè són positius per Coronavirus,
sense mesures o amb mesures insuficients”. Això els fa patir pels pacients no
infectats que van als hospitals. “No podem garantir la seva protecció”, ha
denunciat. “Farem tot el que estigui a les nostres mans, però necessitem els
EPIs per no posar en perill més companys, ni famílies, ni pacients”.
Protocols canviants i insuficients
“Als hospitals anem pel sisè protocol en 5 o 6 dies i això suposa que, amb
unes càrregues de treball brutal, els treballadors no tenen temps d’aprendre’s
bé els protocols”. A més de la manca de protecció, els representants sindicals
també han volgut destacar el canvi de protocols que s’està vivint els darrers
dies. A l’Hospital de Bellvitge, per exemple, es canvien els protocols dues o
tres vegades al dia, ha explicat Ramírez.
López també ha explicat que a ells també els modifiquen els protocols dia a
dia segons el material del qual es disposa. “Si no tenen les mascaretes
impermeables, en posen de quirúrgiques; si no tenen guants, diuen que es posen
entrar sense… i als treballadors del transport sanitari no urgent fins i tot
els donen mascaretes de paper. Sabem que aquests materials són més cars, però
necessitem treballar de forma segura”. Tot plegat, un despropòsit que no només
deixa desemparades les treballadores sanitàries, sinó també a tota la població.
Va ser un dels integrants de ‘La Nueve’, la companyia formada per espanyols integrant de la 2a Divisió Blindada de la França Lliure, que va alliberar París dels nazis.
Rafael Gómez
Als 99 anys i sense complir el seu últim somni, festejar els 100 amb un gran dinar, aquest dimarts va morir a Estrasburg Rafael Gómez, l’últim combatent de La Nueve, la companyia de republicans espanyols que va liderar l’alliberament de París el 1944, per complicacions del coronavirus.
Gómez, nascut en Adra (Roquetas de Mar, Almeria) el 1921,
portava ingressat tres dies en un hospital d’aquesta zona de l’est de França,
la més colpejada del país per la pandèmia del COVID-19, segons va confirmar a
Efe l’escriptora Evelyn Mesquida, pròxima a la família.
“Assegurava que anava complir els 100 i que faria un
gran dinar pels seus fills i alguns amics, és a dir, se sentia amb força
suficient encara. Fins fa molt poquet que es va trencar el peu encara sortia
amb el seu cotxe per a anar a la compra ell mateix, era molt independent”,
va comentar Mesquida, autora del llibre ‘La Nueve: els espanyols que van
alliberar París”.
Oblidats
Gómez i els seus companys es van resignar a viure -molts
d’ells fins al final dels seus dies- amb un sentiment de traïció: Espanya els
va deixar enrere i França, per la qual havien donat la seva vida, aviat va
oblidar l’ajuda que li havien brindat.
“Quan els vaig conèixer als anys 90, ni tan sols havien rebut la Legió d’Honor. Ell sempre deia que, quan hi havia problemes, sempre enviaven a la Nueve en primera línia, però després no van saber reconèixer-los”, explica Mesquida.
“La missió de la Nueve va començar a ser reconeguda fa poc més d’una dècada”
Malgrat que el 24 d’agost de 1944, quan les primeres
avançades de la França Lliure van entrar a París, va ser un dia de goig en la
capital, la labor de la Nueve va caure en l’oblit. La seva missió va començar a
ser reconeguda fa poc més d’una dècada quan, gradualment, França va començar a
retre’ls homenatge pel treball de recuperació d’investigadors com Mesquida i
associacions com 24 août 1944,
formada per fills d’exiliats espanyols.
El 2015, els jardins adjacents a l’ajuntament de París van ser batejats amb el nom d’aquesta divisió i, recentment, a l’agost de 2019, un mural de la ciutat va ser pintat en el seu honor.
A la guerra amb 16
anys
En esclatar la Guerra Civil a Espanya, Gómez va posar rumb a
Cadis, després a Madrid i finalment a Barcelona, on amb tot just 16 anys va entrar
en l’anomenada Quinta del Biberó. El 1939, en caure Barcelona, va travessar els
Pirineus al costat del seu pare per a arribar a França.
Tots dos van ser tancats a camps de concentració on van patir la fam, els polls, el maltractament i la humiliació, fins que uns familiars residents a Orà els van reclamar i, pagant el trasllat, se’ls van emportar a Algèria. Allà van treballar com a sabaters fins que el novembre de 1942, Gómez es va enrolar de nou en la Legió estrangera, quan els estatunidencs van arribar al nord d’Àfrica.
Espanyols de La Nueve entrant a París
Després de desembarcar a Normandia el juny de 1944, Gómez va
combatre a les files de la França Lliure fins a l’estiu de 1945. Llavors va
tornar a Algèria, abans de formar una família i establir-se definitivament als
afores d’Estrasburg, on va viure la resta de la seva vida.
Mesquida recorda que Gómez va trigar tres anys a brindar-li
el seu testimoni, decisió que va prendre únicament per salvar la memòria de la Nueve,
perquè no volia recordar tot el patiment que havia viscut. Ni tan sols parlava
en espanyol amb la seva família, per temor al fet que els seus fills poguessin
ser assenyalats com a estrangers i ser humiliats. Fa poc, ells van decidir per
iniciativa pròpia aprendre espanyol, en reconeixement al seu pare.
“Encara sort que en els últims anys, aquests homes van
rebre reconeixement, a poc a poc, perquè encara no és total a Espanya. Gómez no
va arribar a tornar a Roquetas de Mar”, comenta Mesquida.
Durant els últims anys, Gómez va posar rostre a les desenes de milers d’homes del carrer que van combatre convençuts de donar la seva vida per la qual era per a ells la causa més justa, la llibertat.
L’expansió de la pandèmia del COVID-19 segueix accelerant-se dia a dia. Desenes de milers de persones s’han contagiat a tot l’Estat. Una xifra que sabem que no reflecteix la realitat ja que no es fa el test a la majoria de les persones que presenten símptomes que no són greus. En el moment de tancar aquesta edició les dades oficials ens parlen de 65.719 infectats i 5.138 morts a tot l’estat, sent d’aquests 14.263 infectats i 1.070 morts a Catalunya. Ja hem superat el sostre psicològic d’haver superat a la Xina en defuncions. I les dades no paren d’augmentar.
Però la situació dramàtica no acaba
només amb aquesta crisi sanitària que està portant a milers de persones a la
mort. Aquesta crisi està repercutint de forma molt dura sobre la classe
treballadora. És una crisi que té un biaix de classe molt clar i que, amb tota
seguretat, condicionarà els propers anys de les nostres vides. No cal oblidar
que el referent més proper que tenim és la crisi financera i econòmica que
esclatà el 2008. I tots i totes sabem qui l’ha acabat pagant.
Aquest biaix de classe s’expressa en diferents aspectes. El primer i més clar pels efectes que està tenint sobre el treball. Estem veient com cada dia augmenten els acomiadaments, els ERTOs, els EROs… com obliguen a la gent a agafar vacances obligades sota l’amenaça de l’acomiadament, etc. sumat a les irregularitats patronals que dia a dia denuncien els i les treballadores. Òbviament, les reformes laborals que han generat un escenari on el treball és molt més insegur, han abonat el camp per a que la indefensió de la classe treballadora sigui el pa de cada dia i s’agreugi en moments com aquest.
Les declaracions de Foment de
Treball en les que sol·licitava al govern mesures excepcionals (i ràpides) per
facilitar els acomiadaments ens pot donar una idea de per on van els trets en
la gestió d’aquesta crisi vírica que s’ha convertit en una crisi econòmica. Les
pressions al govern per part de l’empresariat, sens dubte, estan determinant la
postura d’aquest, caracteritzada per la inacció, les mesures a mitges tintes, i
la preponderància de salvaguardar el Capital per sobre de les vides humanes.
El segon aspecte en que s’expressa aquest biaix de classe és que la pandèmia afecta, de forma molt més crua, a la classe treballadora i, concretament, als sectors més precaritzats d’aquesta. Les mesures de confinament, que s’estan presentant com totalment insuficients, s’estan basant en que una part de la població, la més vulnerable econòmicament, continua havent d’anar a treballar, sovint en sectors no essencials i innecessaris per combatre la pandèmia. Treballadors de Glovo obligats a repartir, sectors industrials o de serveis continuen a tota màquina, obligant a milers de persones a agafar transports públics amb el risc de contagi que suposa aquesta exposició.
“l’única sortida a l’atzucac en que ens trobem és precisament el contrari: la transferència dels recursos privats a allò públic, a la col·lectivitat”
Però tampoc podem oblidar que la
situació de la sanitat pública es troba pràcticament convalescent després de
les diferents onades retalladores durant els anys precedents. Mostra d’això són
totes les veus de sanitaris i sanitàries que denuncien la falta de recursos, la
falta de mesures de prevenció (en aquest número del Catalunya en tenim uns
quants exemples). Aquesta falta de mitjans esta sent suplerta per l’esforç dels
treballadors i treballadores de la sanitat pública. Torns interminables,
pressió psicològica, un elevat risc de contagi degut a l’exposició constant a
virus, etc. I mentrestant, la sanitat privada controla, encara, el 41,6% del
total dels hospitals de l’Estat espanyol. En aquest sentit, la situació a
Catalunya no és millor: un 70,5% dels hospitals són de titularitat privada, el
42,3% d’aquests amb ànim de lucre, deixant un escàs 26,8% d’hospitals de
titularitat pública, com ho demostra el Catàleg Nacional d’Hospitals 2019 del
Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social.
La prioritat en aquest cas hauria
de ser salvar la vida de les persones, i salvaguardar les vides de milions de
persones que, d’una manera o d’una altra, estan veient els seus ingressos
reduir-se, amb una perspectiva de futur gens encoratjadora.
Pla de xoc
En aquest sentit, la solidaritat
no ha trigat en sorgir. És cert que en moments de crisi tot s’accelera, i en un
escenari com el que estem vivint, on tot és nou, les iniciatives solidàries
afloren arreu per intentar parar el cop, el cop del COVID-19 i el cop econòmic
a que ens estem veient exposades la classe treballadora. De fet, podem comptar:
en el moment del tancament d’aquesta edició, només a Catalunya, hi ha
presentats 58.843 ERTOs que afecten a un total de 459.182 treballadores.
Les organitzacions empresarials,
els sindicats majoritaris i els grans lobbies
han elaborat ja el seu pla de xoc particular. Les mesures del govern van
encaminades a aquest escenari: flexibilització dels Expedients de Regulació
Temporal d’Ocupació (ERTOs), mesures de suport a l’activitat econòmica per
garantir la seva liquiditat, etc. Però en aquest cas, i tal com assenyala
Yasmine Khris (a la secció d’internacional), el que ens van vendre com l’única
forma d’estabilitat ens ho estan venent ara com l’única forma de combatre la
pandèmia. I és curiós perquè, a més, Yasmine, assenyala que, efectivament, tot
allò que la Troika demanava com a imprescindible, ara s’està evidenciant com a
inoperant.
La patronal catalana i la del
País Valencià presentaven a l’inici de la pandèmia una sèrie de mesures –a les
quals ha donat suport, no ho oblidem, CCOO i UGT– dirigides a evitar la pèrdua
de capital per part de les empreses. La majoria de les demandes, tal com
apuntava la Directa fa uns dies, destinades a que el govern espanyol apliqui
línies de finançament amb tipus d’interès zero, exempcions o ajornaments
graduals sense interessos del pagament dels impostos i de les cotitzacions
socials o incentivar les inversions per “minimitzar el màxim possible” els
efectes de la crisi a les empreses. Doncs bé, sembla que, com sempre, les
pèrdues econòmiques es socialitzen (atents a que les cotitzacions a la
seguretat social dels i les treballadores no acabi corrent a càrrec de l’Estat,
és a dir, a càrrec nostre) mentre que els beneficis continuen anant a parar a
uns pocs. Als de sempre.
Però paral·lelament, ha sorgit
també, de la població autoorganitzada, un paquet de mesures alternatiu, un Pla
de Xoc que res té a veure amb el que proposa el Capital i l’Estat, on la CGT hi
tenim un paper a desenvolupar. La filosofia que hi ha darrere aquest pla de xoc
l’expressava molt bé la CGT de Catalunya fa uns dies: “que el Coronavirus no
sigui la coartada per a una nova retallada de drets i una transferència de
recursos públics a les empreses privades” perquè, al cap i a la fi, l’única
sortida a l’atzucac en que ens trobem és precisament el contrari: la
transferència dels recursos privats a allò públic, a la col·lectivitat.
Aquest Pla de Xoc passaria per, al contrari de les mesures preses pel govern, enfortir la sanitat pública, protegir les treballadores dels serveis essencials, paralitzar tota activitat econòmica no essencial, prohibir els acomiadaments i introduir una renda bàsica universal i incondicional, suspendre el pagament de lloguers, hipoteques i subministraments bàsics per la població, destinar recursos per prevenir la violència masclista que en aquests dies de quarantena pot generar autèntics estralls, l’alliberament de persones preses majors de 60 anys o amb patologies greus i el tancament dels CIEs i la fi de les deportacions.
El sindicat com a antídot
Nosaltres, militants de la CGT de
Catalunya en nuclis, seccions, sindicats, federacions no hem de, i no podem,
restar passives a tota aquesta dinàmica que s’està generant. És més, hem de ser
conscients que som el tercer sindicat de Catalunya i, si ens ho mirem bé, el
primer sindicat que actua com a sindicat, i no com a una extensió i una crossa
de la classe empresarial i del govern.
El confinament en que ens estem
veient aquests dies no ha d’aturar la nostra tasca sindical, és més, ha de
servir per fer-ne més. Hem rebut milers de consultes d’afiliats i no afiliats,
ens hem vist immersos de sobte en una realitat en la que hem hagut de fer front
a tot tipus d’abusos patronals, ens hem vist en la tessitura d’haver de
defensar la nostra salut i la dels nostres companys a carteries, a fàbriques, a
supermercats, a consultories, a hospitals, a tot arreu. Hem editat centenars de
fulls informatius amb l’objectiu de promoure l’autodefensa laboral. Hem
denunciat públicament aquests abusos, hem destapat tripijocs de caps i
sindicats grocs, hem aturat ERTOs… Hem fet el que ha de fer un sindicat. Ni
més ni menys. I això queda. Es percep. Molta gent ha vingut a trucar a la porta
del sindicat a demanar ajuda i han vist clarament que la CGT, a diferència
d’altres, som un sindicat de i per la classe treballadora. Que estem quan hem
d’estar i on hem d’estar.
Amb les cartes que ens ha tocat jugar, hem jugat i estem jugant de la millor manera que sabem. Però cal no abaixar la guàrdia, perquè vindran temps més difícils, i tot apunta a que un altre cop el conflicte entre Capital i Treball es tornarà més cru, més visible, i més violent. I hem d’estar preparades i preparats per fer-hi front. Així doncs, cap on caminar enmig de la tempesta? Quin és el recorregut a fer? En un escenari nou, on tot canvia d’un dia per l’altre, què fer?
“la sortida social i col·lectiva a la crisi del COVID-19 passarà pels treballadors i treballadores, que som qui dia a dia fem funcionar el món”
Posar la vida al centre
Potser és en aquests temps on hem
d’aprendre més de les lliçons que el feminisme ens està donant durant els
últims anys. La lluita contra el COVID-19, tot i les metàfores i la
parafernàlia bel·licista dels discursos oficials, vindrà de la mà precisament
de les cures, en tota la seva dimensió, però sobretot, de l’imperatiu
feminista: Posar la vida al centre.
Ara més que mai és
imperiós posar tota l’activitat de la nostra societat al servei de les
persones. Al servei de la vida, i no dels diners. Per fer-ho, cal una
intervenció pública immediata de tota l’activitat econòmica privada i enfortir
també el teixit de l’economia social, de les cooperatives reals. És
imprescindible que orientem tota l’activitat cap a l’esforç col·lectiu per
combatre l’expansió del COVID-19. I per poder fer això, hem de prescindir i
deixar de banda els interessos capitalistes que no cerquen altra cosa que
obtenir rèdits de les seves empreses, encara que això suposi uns quants o molts
milers de morts. Unes morts que són vistes com de persones prescindibles,
principalment gent de més de 60 anys i malalts, en una espècie d’eugenèsia
social com la que els anys 1930s defensava el nazisme.
En aquests context, la
sortida social i col·lectiva a la crisi del COVID-19 passarà pels treballadors
i treballadores, que som qui dia a dia fem funcionar el món, i no pas pels
accionistes i empresaris. Som nosaltres qui sabem com treballar i com fer que
una indústria produeixi i un servei social funcioni. Com a organització de
treballadores i treballadors que som, la CGT de Catalunya ens posem al servei
del conjunt de la població per contribuir a construir aquesta resposta
col·lectiva i social a la crisi. Per això, ens hem de fixar els següents punts:
Paralització de tota activitat econòmica no essencial. En l’actual situació és criminal posar en risc la salut dels i les treballadores, de les seves famílies i persones properes (i, per tant, del conjunt de la societat) només per obtenir benefici privat. S’ha desuspendre qualsevol activitat productiva i de serveis que no s’adreci al bé col·lectiu. I això s’ha de fer de forma immediata. Exigim a les administracions que prenguin les mesures oportunes per garantir-ho.
Intervenció pública de tota l’activitat econòmica així com de tots els recursos productius. L’activitat econòmica, tant productiva com de serveis, s’ha de subordinar a les necessitats col·lectives. Les fàbriques s’han de posar a funcionar per cobrir les necessitats d’equipaments sanitaris, de neteja i d’atenció de les persones. Els serveis s’han d’enfocar, exclusivament, a garantir les cures i el suport a tota la població, començant per les persones malaltes, aïllades i les que presenten factors de risc. Per això és imprescindible que des de les administracions públiques s’intervingui l’activitat econòmica amb aquesta finalitat.
Control dels treballadors i treballadores de les activitats als centres de treball. Ja hem vist com des de l’inici de la crisi, a molts centres de treball els directius s’han esfumat i han sigut els i les treballadores les que els han fet funcionar. Som nosaltres qui sabem com funcionen les màquines. Qui sabem què poden fer i què no. Qui sabem com atendre a les persones, com netejar o com realitzar una distribució d’aliments. Som també nosaltres qui sabem que cal protegir-nos quan treballem i qui no dubtarem a sacrificar la nostra salut laboral. A més, els i les treballadores som solidàries. Com a sindicat ens oferim, en aquelles activitats que siguin essencials per sortir de la pandèmia i salvar vides, a contribuir a organitzar el funcionament de la producció i serveis a través dels espais d’organització col·lectiva dels i les treballadores i treballadors. L’única exigència que posem és que la finalitat de l’activitat ha de ser, única i exclusivament, social.
La sortida de la crisi
del COVID-19 no la resoldran ni els capitalistes, que només miren pel seu
benefici, ni uns polítics que, a banda de retallar durant anys la sanitat
pública, no volen posar en risc els interessos del Capital. Conscients d’aquest
fet, fem una crida al conjunt de la població a organitzar-nos per construir una
solució social i col·lectiva a la pandèmia i a la crisi actual. Amb el suport
mutu a pobles i barris i posant l’economia al servei de la població.
