Els petons es donen i es reben per amor i amistat.
Recordo el primer petó que van regalar-me de manera espontània. És una anècdota d’aquelles que explico per la seva simplicitat i que als meus ulls d’adulta resulta fins i tot simpàtica, malgrat ser una violació de la meva integritat.
Aquella acció va produir-me: ensurt, per l’inesperat; enuig, indignació i vergonya perquè va ser davant d’altre gent. Tanmateix, que fos públic va donar-li a l’autor un caire d’audàcia i valentia.
Tenia nou anys i abans d’anar a escola la mare em manà que anés a comprar, com feia altres dies quan mancava alguna cosa per a l’esmorzar o el dinar. Volia fer llenties i va demanar-me que anés a comprar-les a la botiga de queviures a prop d’on vivíem, Lo Gaiter del Llobregat, amb Enric Morera. Els botiguers eren molt amables i fiaven.
Bé, anem al gra. Vaig sortir pitant cap a la botiga, amb un cames agafeu-me, perquè sempre m’agradava arribar a escola ben d’hora per poder jugar al pati. El carrer serpentejava entre el rec i el camp protegit per un mur de pedres. En arribar a la botiga hi havia cua. Estava esperant i de cop, un vailet que va sortir de no se on es llençà cap a mi i sense dir res va fer-me un petó a la galta. Espantada vaig mirar-lo com fugia corrent i baixava els dos graons cap al carrer. Va desaparèixer com un llamp fugisser, sense temps per veure-li la cara. Indignada, em vaig revoltar i refregar la galta on havia deixat el bes, amb el puny tancat i tanta fúria que vaig fer-me mal i la galta enrogí. La gent de la cua em guaitava amb un somriure de complicitat. Tot havia estat tan sobtat.
No vaig saber mai qui m’havia fet el primer petó pre-adolescent. Llàstima, a aquesta edat ja començàvem a mirar-nos els nois i les noies i ens dèiem: aquest m’agrada, aquest no; aquest et mira,… Amors platònics, dèiem! El meu primer amor platònic va ser, no rieu!! El noi del xocolate Batanga! El trobava exòtic i guapíssim!!
Com ja havia fet la primera comunió m’havia de confessar per combregar el diumenge. Quin altre tràngol dir-li al capellà que m’havien fet un petó.
Anys 50/60, temps difícils els d’aquella infantesa i adolescència plens de pecats i tabús.
Frase de l’obstetra francès Michel Odent que defensa els parts naturals i
menys medicalitzats. Partint d’aquesta premissa, a Catalunya,
dones joves opten per abordar l’opció de ser mares des de la perspectiva que el
naixement és un acte natural i que cal tenir cura que sigui un moment especial
i fet amb amor.
Així ho
explica l’Anna Bordonada, doula, que ha acompanyat a dones que han pres l’opció
de parir a casa de forma natural, com ha fet ella:
El dia
del naixement és únic i especial. Que important cuidar-lo com una celebració de
la vida on mare i bebè seran els protagonistes! Juntes amb les persones
estimades: pare, germanes i germans, llevadora, doula, àvies… les persones
que volem que ens acompanyin en el viatge que serà parir. El dia del naixement
serà una celebració íntima. Un viatge a la cova, a la foscor, al silenci, a la
calma i la connexió, al respecte, al dolor, inclús a la por i, una altra cop, a
la calma, a donar a llum, a obrir-se i rebre.
Sabem parir, el nostre cos sap què fer, nosaltres solament ens parem, escoltem i sentim. Riem, plorem, gemim, udolem… silenci de nou. Ens deixem portar i acompanyar; els nostres instints ens guien, el bebè sap el camí.
Al cap d’uns anys, Mireia, també ha donat a llum els seus dos fills amb part natural. Una mostra del reportatge es aquesta bella i emotiva imatge que hem escollit entre totes
És
important sentir-se segura, en calma, a gust, sense pressions ni intervencions
externes innecessàries. Les nostres hormones ens ajuden; és un bon viatge,
inoblidable, irrepetible. Quan parim, el dolor passa a l’oblit i les hormones
de l’amor, les endorfines,
envaeixen el nostre cos i així succeeix l’enamorament del nostre bebè per a
sempre, en tant sols una mirada, només néixer, pell amb pell. Elles ens
acompanyen, ens cuiden, ens observen en tot el nostre poder, obrint-nos com una
flor que es mou lliurement al seu desig, escoltant el nostre cos, doncs té el
seu espai per fer-ho. El cos ha fet el bebè i sap exactament com fer-lo
néixer.”
Any
2008, Les Planes, Catalunya.
Mireia
Bordona cobreix com a fotògrafa un part natural a casa i el descriu gràficament
en el seu reportatge: “Endorfines”:
En ell
ens explica que:
“A
l’hora de fotografiar un moment tan important i delicat, una de les meves
principals obstinacions fou passar desapercebuda per no distreure la
concentració i el treball intern de la parella, advertida com estava que, en
cas contrari, podria generar un bloqueig en la dilatació de la mare, atès que
la hormona necessària per a aquest procés, l’endorfina, solament pot generar-se
en un estat de calma i intimitat. Aquest reportatge retrata les diferents fases
d’un part viscut i experimentat amb intimitat, felicitat i sense tabús.
L’obstetra francès Michael Odent definí així aquesta experiència: “Per
canviar el món primer hem de canviar la forma de néixer”.
El
reportatge gràfic es completa amb el testimoni d’una dona que ha parit
d’aquesta manera i que, a més a més, és doula, és a dir, una persona la
funcions de la qual és acompanyar a les mares per tal que l’embaràs, el part i
el postpart siguin experiències plenes, saludables, que l’omplin de goig i
satisfacció.
Construir un feminisme de classe per a les treballadores, les precàries i les immigrants.
Volem fer un petit resum del llibre “Patriarcado y capitalismo” de Cynthia Burgueño i Josefina L. Martínez.
Que algunes dones poderoses ocupin posicions en els consells d’administració de grans empreses no implica un canvi favorable en la vida de la majoria de les dones treballadores, precàries i immigrants. Quan Ana Botín es proclama feminista des de programes de TV com Planeta Calleja, nosaltres recordem les milers de treballadores acomiadades pels bancs i de totes les dones que han estat desnonades per no poder pagar les seves hipoteques.
Les feministes liberals parlen d’“apoderament” i “llibertat d’elecció” a nivell individual, però oculten que hi ha diferències de classe entre les dones, i que no totes tenen les mateixes possibilitats d’“escollir en llibertat” en aquesta societat.
En el primer capítol de “Patriarcado y capitalismo”, aportem algunes dades per a mostrar aquesta realitat. La fortuna personal d’Ana Botín es calculava en 2018 en més de 300 milions d’euros, amb una retribució anual d’11,01 milions, una xifra 404 vegades més alta que el salari mig espanyol i 641 vegades superior al salari més freqüent.
El 8 de març de 2019, durant la vaga de dones, un grup de treballadores va fer un piquet davant l’entrada del Banc Santander cantant: “Ana Botín, no és feminista”. Entre els sostres de cristall de les empresàries i els sòls enganxosos de la precarietat, s’obre un abisme. Per això el nostre feminisme és un feminisme de classe i anticapitalista.
Avui està sorgint quelcom nou. Hem vist en els últims anys les vagues de dones, massives manifestacions i confluències entre diferents lluites. En diversos capítols del llibre, la reflexió o la informació es combinen amb valuosos testimoniatges de treballadores com Las Kellys, lluitadores de la fàbrica Panrico, treballadores de telemarketing, immigrants i treballadores de la llar. En diferents països del món, grups de treballadores s’organitzen per a començar a lluitar pels seus drets. Això s’està veient amb força als carrers de Xile o França, on les dones estan al capdavant de la vaga general del transport contra la reforma de pensions de Macron.
A “Patriarcado y capitalismo” es recorren diversos temes des del punt de vista d’un feminisme anticapitalista: la feminització de la força laboral, el treball de reproducció o de cures i la doble jornada laboral, la croada anti-gènere de l’extrema dreta, la islamofòbia, el racisme i les migracions, el debat sobre la prostitució, la lluita per l’alliberament sexual i contra la violència masclista, així com debats sobre les estratègies d’emancipació entre diferents corrents del feminisme.
El llibre tracta especialment les transformacions en el capitalisme durant les últimes dècades, i que han donat com a resultat una nova feminització del treball. Al voltant del 40% de l’ocupació global està compost per dones. Aquesta enorme feminització permet trencar amb la idea d’una classe obrera reduïda a l’obrer masculí de “mono” blau, únic sostenidor i cap de família, nadiu i blanc. Però aquestes transformacions estan acompanyades de l’empitjorament de les condicions de treball, la fragmentació i divisió interna en múltiples categories. El capitalisme promou la divisió sexual del treball, no només entre la llar i l’ocupació -invisibilitzant el treball de reproducció, no reconegut com a tal a les llars-, sinó en la mateixa producció, amb treballs feminitzats i més precaris.
La nova força laboral femenina, concentrada en posicions estratègiques per al funcionament de l’economia capitalista, té una gran potencialitat per a canviar-ho tot, també les tradicions masclistes o corporatives que es conserven en molts sindicats. De la unitat de tota la classe treballadora, més feminitzada i diversa que mai, pot emergir la força per a lluitar per una societat de nou tipus, sota les ruïnes d’aquest sistema capitalista patriarcal que mereix perir. Aquesta és la hipòtesi d’aquest llibre, i també la nostra esperança.
Aurora Pulido. Secció sindical CGT Diputació Barcelona
“Siempre quise ser a la vez hombre y mujer para incorporar a mi ser, dentro de mi ser, las partes más fuertes y más ricas de mi madre y de mi padre -para distribuir valles y montañas por mi cuerpo de la misma manera que la tierra se reparte en colinas y cumbres”.
Audre Lorde
Cada vegada se sent parlar més de les persones transsexuals i transgènere (trans*). Cada vegada hi ha més mitjans de comunicació que parlen de les persones trans*. Hem de dir que, aquesta revolució dels cossos ho transforma tot i ha vingut per quedar-se. Aquesta revolta de cossos dissidents que interpel·len i qüestionen el cisheteropatriarcat i el binarisme de sexe, ens obliguen a replantejar-nos tant els nostres àmbits relacionals personals, com l’àmbit de les relacions laborals i professionals. En aquest sentit, val la pena parar atenció en el possible impacte d’aquestes persones -que capgiren l’ordre social amb la seva existència i la seva presència- en la gestió de les plantilles de les organitzacions.
Així, doncs, ens hem de preguntar: el fenomen trans* té una incidència directa (o no) en la gestió de Recursos Humans i en les plantilles
Per aproximar-nos a la resposta, abans, anem a presentar algunes conductes força habituals i anem a identificar si suposen (o no) una discriminació vers les persones trans*, si vulneren alguna llei o si, fins i tot, es pot considerar una delicte
CONDUCTA
DISCRIMINACIÓ?IL·LEGALITAT?DELICTE?
Negar l’existència de les persones trans*…
… ÉS TRANS*FÒBIA
Obligar les persones trans* a encasellar-se en la categoria de “dona” o “home”…
… ÉS TRANS*FÒBIA… ÉS UNA IL·LEGALITAT
Obligar una persona trans* a fer servir el bany del gènere no sentit…
… ÉS TRANS*FÒBIA
Obligar una persona trans* a fer servir un vestuari del gènere no sentit…
… ÉS TRANS*FÒBIA
Nomenar les persones trans* pel seu nom no sentit…
… ÉS TRANS*FÒBIA
Mantenir el nom no sentit d’una persona trans* en el correu electrònic corporatiu indicant causes tècniques i/o tecnològiques…
… ÉS TRANS*FÒBIA
Canviar de lloc de feina a una persona trans*, sense el seu consentiment, per fer-la menys visible…
… ÉS TRANS*FÒBIA
Xafardejar sobre els cossos i les pràctiques sexuals de les persones trans*…
… ÉS TRANS*FÒBIA
Fer servir paraules ofensives per referir-se a persones trans*…
… ÉS TRANS*FOBIA… ÉS DELICTE
Recollir dades sociodemogràfiques desagregades només per les categories “dona” o “home”…
… ÉS INTERSEXUALFÒBIA… ÉS TRANS*FÒBIA… ÉS UNA IL·LEGALITAT
Recollir les dades de la plantilla d’una organització, empresa, corporació… només fent servir les categories “dona” i “home”…
… ÉS INTERSEXUALFÒBIA… ÉS TRANS*FÒBIA… ÉS UNA IL·LEGALITAT
Bé, suposem que després de llegir el llistat i veure… que totes aquestes conductes impliquen (1) que s’està discriminant directament les persones trans*, (2) que en alguns casos s’estan vulnerant drets reconeguts en lleis que volen protegir-les d’una societat binària cisheteropatriarcal i lgtbifòbica i (3) que altres directament són delicte…, ha quedat clar que són conductes INTOLERABLES que s’han d’erradicar.
També cal dir que algunes d’aquestes conductes intolerables, execrables, violentes… són més freqüents quan la persona transita des d’un cos masculí cap a un cos femení (male to female). És a dir, la transició cap a un cos femení està més estigmatitzada i és causa de major burla, i situacions d’assetjament i de violència que quan la transició es fa des d’un cos femení cap a un masculí (female to male). En aquest sentit, en l’imaginari col·lectiu les dones trans* s’associen professionalment amb treballadores sexuals i han estat assassinades més dones que d’homes trans*. El patriarcat que menysté les dones i la feminitat es torna a manifestar en les persones trans*.
#El fenòmen trans* ho transforma tot
#El fenòmen trans* ha vingut per quedar-se
En tot cas, pel que fa a la gestió de les plantilles, es posa de manifest la necessitat de disposar en el si de les organitzacions, empreses i corporacions d’instruments:
Per a la contractació i acollida de persones trans*;
Per preparar el personal treballador quan en una unitat, secció, departament… hi ha un company o una companya que vol fer o està en un procés de transició de gènere (passing);
Per desnaturalitzar conductes intolerables, assetjadores i violentes cap a les persones trans* dins dels equips i de l’organització en el seu conjunt; i
Per a una professionalització del personal per a què vegi l’impacte del fenomen trans* i de la normativa legal vigent en les seves tasques i funcions (p. e. desagregar les dades de la plantilla i les dades sociodemogràfiques territorials en les caselles “dona” , “home”, “persona no binària”, “no contesta”).
Aquests aspectes s’han de tenir en compte a l’hora d’elaborar i NEGOCIAR plans d’igualtat de gènere, la qual cosa implica eixamplar la mirada i incloure mesures i accions que per tal de garantir els drets de les persones trans* en entorns laborals i professionals.
Algunes de les mesures passaran necessàriament per una formació de tota la plantilla, però no només, ja que:
Si trobes que hi ha conceptes i paraules que no entens, és evident que necessites una formació en igualtat de gènere. Cap persona neix ensenyada.
Si consideres que titllar algunes de les conductes citades prèviament com trans*fòbes és molt exagerat, es posa en evidència que necessites una formació general en igualtat de gènere i una formació específica en normativa.
Si practiques algunes de les conductes citades anteriorment, necessites una trans*formació personal profunda.
#La revolució serà trans*feminista o no serà
En tot cas, és obligació de les organitzacions, empreses i corporacions garantir entorns laborals segurs, saludables i lliures de discriminacions per a tot el personal (incloent les persones trans*) i la qüestió i fenomen trans* la interpel·la. Cal que les empreses es trans*formis i es posin a remar.
Verónika Aráuzo. Activista llibertària i feminista
Treball sexual des d’una perspectiva llibertària
El meu nom és Verónika Aráuzo, sóc una dona trans de 45 anys. Activista i lluitadora anarcofeminista. Activista pels drets de les treballadores sexuals i lluito per la prostitució lliure.
El meu compromís amb la lluita social sempre ha compartit tres eixos, l’anticapitalisme, la lluita per l’equitat social i el dret d’autodeterminació sobre el propi cos. Sóc activista en diferents grups socials que comparteixen les lluites per trencar les fronteres, que s’han imposat a les persones, els cossos, les identitats i la sexualitat. Sóc d’essència feminista, de ment transfeminista i d’acció anarcofeminista. Des de 2005 lluito perquè es reconegui els drets de les persones que treballem com a prostitutes.
El que anomenem Treball Sexual comprèn
moltes maneres d’exercir-ho, webcam, porno, strippers, etc. Però el que genera
el conflicte social és la Puta.
Sí. Ella… la dona cis o trans prostituta.
Davant de la problemàtica de com
abordar aquest conflicte social referent al nostre exercici, hi ha diferents
maneres d’entendre-ho. Per una banda dins de les Pro-Drets existeixen dos
fronts, que sempre ens han generat diferències i conflictes entre nosaltres, les
que volen treballar per a tercers i les que no ho volem. Òbviament en un
sistema capitalista com en el que vivim és una postura a tenir en compte, però
des del respecte i a la meva manera d’entendre, totes dues postures xoquen per
sí mateixes, ja que d’entrada quan es demana regular una activitat que parteix
d’ella és considerada un delicte penal, no es pot crear aquest debat només des
de les que ho exerceixen, perquè es
necessita saber què pensa la gerència. En contra d’aquesta postura, i des del
respecte a aquestes companyes, estan els nostres interessos, les que no volem
que el nostre exercici sigui gerenciat,
més encara en un país on els drets laborals estan a punt d’extingir-se. És molt
ingenu pensar que creant convenis laborals, sobre una empresa que legalment no
existeix com són les cases de treball sexual, que a un col·lectiu profundament
estigmatitzat se’ls resoldria d’un cop de ploma aquesta circumstància…
D’altra banda, com a independents, hem modificat la nostra manera d’exercir preus i oferta a partir d’haver hagut de competir amb aquesta mena d’indústria, que no és legal, però que creix desmesuradament. I llavors…. Per què els meus drets han de servir per a legitimar el proxenetisme?
No deuríem totes i tots fer un pas al davant i perdre privilegis en detriment d’una legalitat? Se’ns diu que podem declarar-nos autònomes, però un autònom que no reconeix res del que són les meves despeses, publicitat, desplaçaments, lloguer d’espai per a exercir, condons, etc. ni les nostres possibles baixes laborals o com es destinaran els nostres impostos, entre altres coses, no podem deixar-ho a les seves mans. La solució seria poder associar-nos com a autònomes en una mena de cooperativa horitzontal, que no permeti l’explotació de companyes però que ens serveixi per a fer front a despeses. Aquests espais autogestionats tenen la finalitat d’evitar la tracta i tràfic de persones per proxenetisme i explotació sexual. D’aquesta realitat que exposo, em reverteixo al projecte de La Paz, Bolívia on companyes anarcofeministes de Mujeres Creando i OMESPRO van donar, al meu entendre, amb el que és la solució.
“Per què els meus drets han de servir per a legitimar el proxenetisme?”
El nostre exercici no pot ser obviat ni
silenciat, no és un treball qualsevol, ni qualsevol pot exercir-lo, jo mateixa
no serveixo per a Kelly, ho vaig intentar i no vaig superar el tercer dia de
prova, o per la tanatopraxia o per la neteja de claveguerams o moltes altres
feines més.
El concepte de dignitat és molt relatiu
segons d’on vingui i la posició social en la qual es trobi qui ho menciona, el
que per a unes persones és digne per a unes altres no ho és. L’eradicació de la
prostitució tal com l’entenc, autodecidida, no es podrà realitzar en aquest món
mentre continuï existint el concepte de propietat, família convencional,
monogàmia, amor romàntic, capitalisme, diners, religió, fronteres, classes
socials, racisme, lgtbifòbia i xenofòbia. Totes aquestes estructures amanides
amb la moral judeocristiana que
colonitza les nostres ments generen l’estigma pel qual es permet l’abús a les
classes oprimides, on molts col·lectius, i també les putes, ens trobem.
Podem barallar-nos entre nosaltres,
però aquesta realitat no canvia pel fet de prohibir-la, només es transformarà, mentre
no solucionem les desigualtats socials que ens envolten, continuarem sent
usades i explotades.
La nostra demanda, les que som
independents i rebels -la que subscriu- és per les que, indistintament del seu
estatus social o formació, decideixin exercir com a prostitutes, aquesta via és
només per les que així ho decideixen i trenquin tots els dubtes de si és o no
coaccionada per tercers. Perquè la meva lluita va en la direcció de destruir la
prostitució forçada.
Audre Lorde ens deia: Perquè les eines
de l’amo mai desmunten la casa de l’amo. Potser ens permeten obtenir una
victòria passatgera si seguim les seves regles del joc, però mai ens serviran
per a efectuar un canvi autèntic.
En un món perfecte el treball no seria
dignitat… la comunitat, l’intercanvi, el respecte i les cures mútues serien una
veritable dignitat.
