Caos. Pandèmia. Reclusió social. Doctrina del shock? Vivim uns temps, si més no, complicats. La crisi del COVID-19 està colpejant la societat d’una forma virulenta i brusca que, sembla ser, ningú no s’esperava. Els Estats europeus han vist com en poc dies, les nefastes polítiques sanitàries d’anys anteriors aboquen a la societat a un carreró sense sortida on la carn de canó tornem a ser la classe treballadora.
No contents amb això, les mesures per contrarestar aquesta pandèmia estan sent del tot insuficients i, per descomptat, destinades a salvaguardar el sacrosant Capital. Aquest és el temps que ens ha tocat viure. I lluitar. Perquè, deixem-nos de romanços, en aquesta situació qui no plora no mama. Ara bé, tampoc és qüestió de practicar el “campi qui pugui”, que és la doctrina social i ideològica que hem estat mamant en aquest capitalisme salvatge. Les situacions de crisi treuen el pitjor de molta gent, sobretot d’aquells que només comptabilitzen la vida, i la mort, en funció dels beneficis. També aquestes situacions treuen el millor de la gent, i arreu afloren iniciatives de solidaritat, de suport mutu, de lluita i de comunitarisme.
Es confirma la intuïció anarquista: el capitalisme és una merda però la societat és meravellosa. L’ésser humà és extraordinari. Sempre i quan sigui capaç de foragitar el bunker que el Capital ha construït a la nostra ment. Sumem-nos a les solidàries. Odiem a la burgesia que és infecta i rapaç. Només així podrem cuidar-nos entre totes ara, i en l’avenir.
I alcem la barricada de la vida contra la mort. Que la vida és lluita i, de moment, estem vius.
