El dret a la paralització de l’activitat productiva per «risc greu i imminent»

Equip Comunicació CGT Catalunya
Àlex Tisminetzky. Advocat laboralista i afiliat a la CGT.
@AlexTisminetzky

Anàlisi jurídic i pràctic de l’aplicació de l’article 21 LPRL durant l’estat d’alarma

Durant l’aplicació de l’estat d’alarma, decretat pel Real Decret 463/2020, de 14 de març, por el que se declara el estado de alarma para la gestión de la situación de crisis sanitaria ocasionada por el COVID-19 s’han generat molts dubte als centres de treball i en el món sindical sobre les possibilitats i límits de la paralització de l’activitat productiva, tant pels representants unitaris (Delegats de Prevenció o membres del Comitè d’Empresa) com pels propis treballadors.

Amb aquest article intentarem desenvolupar l’àmbit legal i la jurisprudència de la possibilitat de paralització de l’activitat productiva, intentant respondre a les principals preguntes pràctiques que hem rebut al Col·lectiu Ronda: quan ho puc aplicar? Quines infraccions empresarials ho justifiquen? Qui ho pot aplicar? Quines conseqüències pot comportar?

Hem de destacar però que la jurisprudència en cap cas ha analitzat una situació anàloga a la que estem vivint, i per tant, actualment només podem intentar aplicar les interpretacions legals passades a una situació totalment nova, i que en els propers mesos de ben segur els jutjats hauran de delimitar, en els seus límits i característiques.

En tot cas, atenent al gran ventall dels múltiples casos concrets que s’han donat aquests dies, és impossible analitzar-los tots específicament en un article, i sempre destacarem que el marc legal pot donar-nos eines, però només la lluita sindical dels propis treballadors podrà garantir la salut laboral real a cada centre de treball.

El dret a la paralització de l’activitat productiva, article 21 LPRL

La normativa en aquest àmbit és clara i de fàcil enteniment. Concretament, la «Ley 31/1995, de 8 de noviembre, de prevención de Riesgos Laborales», LPRL, determina literalment:

“Artículo 21. Riesgo grave e inminente.

(…) 3. Cuando en el caso a que se refiere el apartado 1 de este artículo el empresario no adopte o no permita la adopción de las medidas necesarias para garantizar la seguridad y la salud de los trabajadores, los representantes legales de éstos podrán acordar, por mayoría de sus miembros, la paralización de la actividad de los trabajadores afectados por dicho riesgo. Tal acuerdo será comunicado de inmediato a la empresa y a la autoridad laboral, la cual, en el plazo de veinticuatro horas, anulará o ratificará la paralización acordada.

El acuerdo a que se refiere el párrafo anterior podrá ser adoptado por decisión mayoritaria de los Delegados de Prevención cuando no resulte posible reunir con la urgencia requerida al órgano de representación del personal.”

Aquesta capacitat també ve recollida a l’article 19.5 de l’Estatut dels Treballadors (Real Decreto Legislativo 2/2015, de 23 de octubre, por el que se aprueba el texto refundido de la Ley del Estatuto de los Trabajadores), que literalment determina:

“Artículo 19. Seguridad y salud en el trabajo.

(…) Si el riesgo de accidente fuera inminente, la paralización de las actividades podrá ser acordada por los representantes de los trabajadores, por mayoría de sus miembros. Tal acuerdo podrá ser adoptado por decisión mayoritaria de los delegados de prevención cuando no resulte posible reunir con la urgencia requerida al órgano de representación del personal. El acuerdo será comunicado de inmediato a la empresa y a la autoridad laboral, la cual, en veinticuatro horas, anulará o ratificará la paralización acordada”

Per tant, en el que en alguns àmbits sindicals es coneix com «fer un article 21», els Delegats de Prevenció o el Comitè d’Empresa, estan facultats per a paralitzar la activitat dels treballadors afectats per un «risc greu i imminent» a causa d’una infracció preventiva de l’empresa. Poden realitzar aquesta actuació proposant-ho a l’òrgan de representació unitària, o (en cas d’urgència) per decisió majoritària dels propis Delegats de Prevenció.

Tal com determina la norma, un cop els Delegats de Prevenció o el Comitè d’Empresa han pres la decisió de paralització, es comunica de forma immediata a l’empresa, i s’haurà de comunicar a la Inspecció de Treball, per a que en un termini màxim de 24 hores determini per informe si aquesta actuació preventiva ha estat adequada o no.

Què significa la la paralització de l’activitat?

Aquesta paralització de l’activitat dels treballadors afectats pot tenir múltiples expressions; potser la més fàcil d’apreciar i «típica» és la suspensió d’activitat d’una maquinària defectuosa que posi en perill (greu i imminent) als treballadors (risc de cops, atrapaments o lesions físiques), i es pot aplicar també a tota una cadena de muntatge, grup de màquines o instal·lacions defectuoses. Per tant, si els Delegats de Prevenció o membres del Comitè d’Empresa detecten una màquina, eina o cadena de muntatge que pot provocar un «risc greu i imminent» poden paralitzar-la.

Com és evident, no existeix cap jurisprudència ni sentència concreta que hagi aplicat aquesta normativa al cas de la crisi que estem vivint del coronavirus, però la seva aplicació pot ser múltiple, i per posar només uns exemples:

– Paralització de centres de treball complerts per incompliments greus preventius empresarials que comportin un risc greu i imminent a tots els treballadors

– Paralització d’activitats productives de tasques concretes, com repartiment a una zona, del servei de menjador, o qualsevol activitat que suposi riscos especials greus i imminents,… sense afectar al conjunt d’activitat de l’empresa

– Paralització d’un espai determinat del centre de treball on s’han donat casos de positius i enviament a confinament als treballadors que hi han estat en contacte durant períodes importants amb possible càrrega viral.

– Modificacions de número de treballadors en un espai per complir el requisit de distància mínima entre persones.

És per tant aplicable a qualsevol activitat productiva o tasca dins el centre de treball que posi en perill (greu i imminent) als treballadors.

Què és un «risc greu i imminent»?

Per a que existeixi aquesta situació, la normativa i la jurisprudència han determinat que cal que es compleixi el requisit de que es donin indicis racionals de que la continuació de la situació de risc pugui produir danys greus als treballadors, tant de forma immediata com a llarg termini.

El primer qualificatiu de «greu» no té cap dificultat d’interpretació, i és literal; la gravetat del risc ha de ser real i demostrable (no pot ser una mera suposició o no determinable, no pot basar-se en «rumors» o en informacions que no puguin ser verificables públicament), podent produir un dany que ha de ser qualificat de «greu» per a la salut o integritat física dels treballadors.

El segon requisit del risc, «imminent» té una aplicació més complexa: pot ser un risc que pugui causar immediatament un dany als treballadors (per exemple una màquina que pot produir atrapaments o cops), però també s’inclouen aquells riscos actuals que, malgrat no poder provocar un dany immediat, podria causar un dany greu a llarg o mig termini. Per exemple, en el cas d’una exposició actual a amiant sense les mesures preventives legals, que després d’anys de latència podrà causar greus patologies als treballadors exposats, s’entén que estem davant d’un risc greu i imminent a afectes del compliment dels requisits per a la paralització per evitar l’exposició. Aquesta mateixa situació es pot donar en exposicions a altres substàncies, com agents biològics, cancerígens, o químics.

Aquesta definició de «risc greu i imminent» ve recollida a l’article 4.4 de la LPRL:

«Artículo 4. Definiciones.

(…) 4.º Se entenderá como «riesgo laboral grave e inminente» aquel que resulte probable racionalmente que se materialice en un futuro inmediato y pueda suponer un daño grave para la salud de los trabajadores.

En el caso de exposición a agentes susceptibles de causar daños graves a la salud de los trabajadores, se considerará que existe un riesgo grave e inminente cuando sea probable racionalmente que se materialice en un futuro inmediato una exposición a dichos agentes de la que puedan derivarse daños graves para la salud, aun cuando éstos no se manifiesten de forma inmediata.»

Com és evident novament, no existeix cap jurisprudència ni sentència concreta que hagi aplicat aquesta normativa al cas de la crisi que estem vivint del coronavirus. En els propers mesos i anys de ben segur que ja tindrem la interpretació dels tribunals, però a data d’avui haurem d’intentar aplicar aquests criteris a cada cas concret.

En tot cas, només la existència general d’una crisi sanitària pel coronavirus a l’Estat espanyol no és suficient per aplicar la paralització de l’activitat productiva actualment per si mateixa, i caldria una situació de risc concret, real i greu pels treballadors en el concret centre de treball en cas de continuar l’activitat productiva.

Qui pot prendre la decisió de la paralització?

Sempre és aconsellable que la decisió sigui de la majoria dels Delegats de Prevenció o del Comitè d’Empresa, com a representants unitaris dels treballadors. Aquestes persones tenen una protecció legal que els permet realitzar l’actuació amb més possibilitats reals d’èxit i sense haver de patir represàlies empresarials. A la pràctica, davant de situacions concretes a l’empresa, i davant la impossibilitat de reunir el Comitè d’Empresa d’urgència, solen ser els Delegats de Prevenció els que l’apliquen en la majoria de casos.

Pot aturar l’activitat productiva un treballador que no sigui Delegat de Prevenció ni membre del Comitè?

La norma ens informa que teòricament també podria ser decidida pels treballadors afectats (sense cap càrrec de representació), però és una opció no recomanable, i que només es podria portar a terme en casos molt extrems i en que no puguin actuar ni Delegats de Prevenció ni Comitè d’Empresa. La paralització per part dels treballadors pot comportar sancions i represàlies empresarials (fins i tot l’acomiadament), atenent a que no compten amb la protecció legal de ser representants, deixant la seva resolució final als jutjats, amb un resultat final sempre difícil de predir a priori.

Pot aturar la producció un Delegat de Prevenció o membre del Comitèd’empresa sense el consens o acord de la majoria de Delegats de Prevenció o Comitè d’Empresa?

No. La norma és clara en el sentit; la paralització ha de ser acordada per la majoria del Comitè d’Empresa, i en el seu defecte per la majoria dels Delegats de Prevenció.

Es pot aplicar l’article 21 a totes les empreses?

Hi ha sectors que degut a l’excepcional situació d’alarma no poden paralitzar la seva activitat productiva, especialment el sector sanitari, tal com determina expressament el Real Decret 463/2020, de 14 de març, por el que se declara el estado de alarma para la gestión de la situación de crisis sanitaria ocasionada por el COVID-19 en els articles 4, 8.2, 11 i 13, que determina prestacions personals «obligatòries» per a a la protecció de la salut pública.

Resultado de imagen de paralización trebajo

Que fer un cop aplicada paralització?

Es comunica immediatament a l’empresa, i es dona trasllat a la Inspecció de Treball, que teòricament en el termini de 24 hores haurà d’emetre informe sobre el risc, i si es complien els requisits de «greu i imminent» per a poder aplicar la paralització. Si la Inspecció de Treball valida la paralització, és evident que no es podrà reprendre l’activitat productiva paralitzada fins que el risc hagi desaparegut.

A la pràctica, i en la situació excepcional que estem vivint, la Inspecció de Treball no està complint (per impossibilitat) el termini de 24 hores per personar-se al centre de treball i emetre informe. Això comporta que la paralització de l’activitat productiva es pugui allargar dies o setmanes, fins que actuí la Inspecció de Treball.

Qui és el responsable de la paralització?

Els responsables en aquest cas seran els Delegats de Prevenció o membres del Comitè d’Empresa que ho han acordat, i no els treballadors que hagin acatat la paralització decidida. Els Delegats de Prevenció o membres del Comitè d’Empresa no poden patir cap perjudici derivat d’aquesta actuació preventiva al servei de la salut laboral dels seus companys, a menys que es demostrés la seva actuació amb «mala fe» o «negligència greu», o la inexistència del risc greu i imminent al·legat.

Per tant, en el cas d’analitzar si aplicar o no la paralització, per part dels Delegats de Prevenció o membres del Comitè d’Empresa s’ha de preveure poder demostrar documentalment o amb testimonis la existència del risc greu i imminent quan es personi la Inspecció de Treball. És important no aplicar aquesta paralització en base a rumors («es diu que ha passat això») o a testimonis que posteriorment no estiguessin disposats a certificar-ho davant de la inspecció o del jutjat (és molt comú en dies excepcionals com els actuals rebre «informacions» que la font no podria o voldria corroborar públicament).

En cas de que l’empresari entengués que s’ha paralitzat una activitat productiva sense la existència d’aquest risc greu i imminent, podria demandar pels danys i perjudicis causats als membres del Comitè d’Empresa o Delegats de Prevenció que ho hagin acordat. Fins ara, a la pràctica en els casos en que s’ha aplicat la paralització s’ha fet per situacions extremadament greus i riscos especialment severs en matèria de salut laboral, però és evident que és una eina que s’ha d’accionar amb cautela.

Per tant, és important poder demostrar documentalment o amb testimonis fiables la existència real del risc greu i imminent, i en aquest cas els que han aplicat la paralització només podrien ser condemnats en cas d’haver actuat de «mala fe» i no en defensa dels drets dels seus companys.

Sentències interessants en aquest àmbit:

  • Sentència Tribunal Suprem de 30/01/1989. Ponente: JUAN GARCIA MURGA VAZQUEZ
  • Sentència TSJ País Basc de 16/12/2014, Nº de Recurso: 2432/2014, Nº de Resolución: 2438/2014. Ponente: MANUEL DIAZ DE RABAGO VILLAR«”La conclusión es más patente cuando advertimos que otro de los supuestos protegidos por la garantía de falta de perjuicios dispuesta en el art. 21.4 LPRL es el contemplado en el art. 21.2 LPRL, que es uno de los escasos supuestos en que nuestro ordenamiento jurídico faculta al trabajador para actuar por propia iniciativa en protección de su derecho suyo, de tal forma que también él, individualmente, tiene derecho a dejar de trabajar y abandonar el lugar de trabajo si considera que está expuesto a un riesgo grave e inminente para su vida o su salud. Lo importante no es que exista tal tipo de riesgo, sino que él crea que se da, bastando con que su apreciación sea de buena fe y no constituya una grave negligencia. En tal caso, su cese en el trabajo no le genera merma en su derecho al salario.”»
  • Sentència TSJ Cantàbria de 17/01/2002, Nº de Recurso: 937/2000, Nº de Resolución: 22/2002, Ponente: SANTIAGO EDUARDO PEREZ OBREGON

“Estem vivint una situació en que els EPIs de que disposem són insuficients”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

Des del Catalunya, intentarem aportar el nostre granet de sorra en aquesta crisi del Covid-19, conegut com Coronavirus. Per això, avui, hem parlat amb Beatriz Casas, treballadora d’ambulàncies Falck VL, delegada d’igualtat per la CGT al comitè d’empresa i secretària de gènere de la Federació comarcal de la CGT Baix Llobregat. Degut a la situació actual, realitzem aquesta entrevista telemàticament, entre torn i torn de la Bea, que ens explica la situació mentre va a la feina a treballar.

Imagen
Una prestatgeria a l’Hospital Universitari de Bellvitge, on es veu la mancança de materials.

Bona tarda Bea. Primer de tot, en què consisteix la teva feina?

Porto dotze anys treballant al Transport sanitari urgent (TSU), però ara treballo al Transport sanitari no urgent. Ens ocupem bàsicament de portar persones a diàlisi, radioteràpies, quimioteràpies, rehabilitació… bé, ara la rehabilitació no s’està fent. Ens movem a la comarca del Baix Llobregat: Molins de Rei, L’Hospitalet, Sant Joan Despí, el Prat, Cornellà… i excepcionalment fem sortides també fora d’aquest territori.

Suposem que amb la crisi actual del Coronavirus haurà canviat la vostra feina.

Sí. Ara ens veiem en la situació de que hem de fer altes o trasllats interhospitalaris amb pacients afectats per Coronavirus, és a dir, que tenen positiu en Covid-19. Els traslladem a centres hospitalaris que estiguin més a prop de casa seva o, simplement, els hem de traslladar perquè hi ha saturació als hospitals. Una altra cosa que fem són altes a domicili, és a dir, portar pacients a casa seva perquè facin la quarantena.

Aquesta feina, no suposa un augment de risc de propagació del virus?

El problema no és tant si ens infectem nosaltres, que també, ja que d’aquesta manera hi haurà menys personal sanitari disponible. El problema és que després de fer una alta o un trasllat d’un pacient positiu en Coronavirus, hem de traslladar pacients de diàlisi, o de radioteràpia, pacients molt delicats, amb un sistema immunològic molt deteriorat pels tractaments, és a dir, que són persones d’alt risc. I això és un perill, no sé si m’estic explicant…

“no tenim material de prevenció adequat, ni a ambulàncies, ni a centres hospitalaris ni en stok”

Però com a personal sanitari, teniu equips de protecció individuals (EPIs). Aquests equips us haurien de protegir a vosaltres i als pacients.

Els EPIs que tenim són completament insuficients. A banda d’això, clar, penseu que per exemple nosaltres, amb el material que ja és insuficient de per si, hem de portar diferents pacients amb els mateixos EPIs.

Llavors, com us ho feu?

Com us he dit, estem vivint una situació en que els EPIs de que disposem són insuficients. Pel Transport sanitari urgent, quan hi ha un cas sospitós de Coronavirus, sí que hi ha uns equips que són els que s’utilitzen al medi hospitalari. Aquests són guants: doble guant, unes ulleres de protecció per a que no puguin entrar gotes als ulls, una mascareta FPP2 o FPP3, que són les mascaretes que s’han d’utilitzar, i una bata de màniga, que a més són impermeables.  Això és el que s’hauria d’utilitzar. Nosaltres al transport sanitari no urgent, utilitzem mascaretes quirúrgiques que no estan catalogades ni com FPP2 ni com FPP3, ni tal sols com a FPP1, i guants, fins i tot quan són casos confirmats de positius en Coronavirus.

Les bates que utilitzen el personal de transport sanitari no urgent són completament insuficients.

Deu ni do… la falta de recursos degut a les retallades s’està notant en moments així doncs.

Sí, es nota moltíssim. Es nota per tot el que he comentat, perquè no tenim el material de prevenció adequat, ni a ambulàncies, ni a centres hospitalaris, i tampoc no hi han en stock. És un problema que va més enllà de les empreses. És un problema del govern, que no ens ha facilitat els mitjans per poder tenir una sanitat protegida. Es nota molt la falta de recursos a la sanitat.

I no hi ha un protocol per a això? Tenim entès que s’ha fet un nou protocol.

El protocol que tenim és que jo, que sóc una treballadora d’una ambulància de transport sanitari no urgent, he de fer trasllats interhospitalaris de pacients positius en Coronavirus, o fins i tot altes a domicili perquè facin la quarantena, amb una mascareta quirúrgica de les verdes i uns guants normals, ni tan sols una bata d’aïllament! Ni ulleres, ni res. Quan el protocol diu que hem de portar tot el kid. I a nosaltres, transport sanitari no urgent, només ens donen una mascareta quirúrgica i guants, i al pacient igual. I a aquesta persona l’he de portar on sigui, i després de desinfectar el cotxe, he de portar a altra gent, a diàlisi, radioteràpia, quimioteràpia… Hem d’anar a centres de diàlisi, etc. és una merda. No tenim material suficient. I el protocol va en consonància amb l’stock de material.

Aquesta falta de recursos, també s’haurà notat a nivell de personal. Com us afecta aquesta mancança a nivell laboral? S’han modificat torns per exemple?

En principi no s’han modificat. Però sí que tenim ordre del Ministeri de Sanitat de que ara es necessita que tot el personal estigui operatiu. És a dir, ara no podem gaudir ni de vacances, ni de permisos, etc. A més, hem d’estar les 24h disponibles, perquè si ens truquen, encara que no estiguem dins la jornada laboral, hem d’estar disponibles per a que ens cridin en qualsevol moment. I acudir. Fem torns de 12 hores o fins i tot 24, no podem dinar…

Mascaretes totalment insuficients per evitar la propagació del COVID-19.

Aquesta situació doncs, deu generar un estrès psicològic considerable, no?

Som un sector que ja de base patim un maltractament psicològic constant per part de les empreses, i per part inclús de les usuàries, que no entenen que la nostra feina és per ajudar… 

“no ens estan donant cap informació, ni a nosaltres ni als nostres familiars”

Ara, amb aquesta crisi del Coronavirus, s’estan restringint molt els serveis. Però amb aquesta falta d’EPIs, falta d’informació i la quantitat de companys i companyes en quarantena que tenim ara mateix… sí, tenim por. Estem anant a treballar amb por. Principalment pels pacients que estem portant en ambulància, perquè són pacients molt delicats, immunodeprimits i que no tenen la tranquil·litat que podem tenir gent més jove o gent sana. Després quan marxem cap a casa, també tenim famílies, persones delicades al nostre càrrec, però hem de continuar treballant. A mi m’ha arribat a trucar gent plorant directament perquè el nou protocol ens deixa desemparades. A nosaltres, als nostres pacients i als nostres familiars.

A més de l’estrès emocional a que esteu sotmeses normalment, aquesta situació i falta de recursos sanitaris, ho empitjora…

Genera molt estrès, perquè no ens estan donant cap informació a les treballadores. Personalment, tinc la sort i el privilegi de viure en una casa amb bastant d’espai, i m’estic preparant un “zulo” a casa meva, una habitació tancada per no sortir, perquè en cas que jo em contagiï, no contagiï el meu company que té problemes respiratoris, i per tant és població d’alt risc.

“Anem a treballar amb por. La gent sovint plora”

Amb tot això vull dir que no ens estan donant cap informació, ni a nosaltres ni als nostres familiars. Res. No ens estan donant res, no ens diuen res. Jo arribo a casa i no sé si estic malalta, si estic infectada. De fet hi ha companys i companyes que han tingut contactes directes i continuen treballant, amb nens i nenes a casa, amb familiars sota tractaments com les quimioteràpies, diàlisis… anem a treballar amb por, la gent sovint plora, tal qual us ho dic. És una situació caòtica. Caòtica referent a les treballadores, caòtiques per les usuàries, caòtic en la gestió.

Des de la redacció del Catalunya només us poden donar les gràcies per la feina que feu i molts ànims a totes les companyes.

Dones amagades darrera l’espectacle

Equip Comunicació CGT Catalunya

La lluita per aconseguir una major conciliació de la vida laboral amb la vida familiar.

Redacció Catalunya

Elles són algunes de les dones que treballen en el sector de l’espectacle, algunes  darrera del teló, però sense elles, l’espectacle no seria possible. Són dones que treballaran el diumenge 8M, i tots els dies festius, per tal que la resta de la societat en puguem gaudir. Als horaris que han de fer, on no existeixen festius, caps de setmana, nits, etc. Per això ens volem endinsar en aquest sector que utilitzem molt sovint, però que coneixem molt poc, malgrat que és un sector, també, molt feminitzat.

Entrevistem a diferents dones, amb feines molt diverses dins del món de l’espectacle: Guisela Zannerini, treballadora del Liceu com a mezzosoprano estable en el cor d’aquesta institució. Pilar Martin, treballadora a l’àrea d’imatge de TV3, al departament de disseny de vestuari; i Betlem Zamora, documentalista de TV3.

En què consisteix la vostra tasca.

Gisela: la meva feina consisteix en prendre part en la programació artística de la temporada del Teatre del Liceu en concert i òperes. A més de les actuacions assagem gairebé cada dia per tal de preparar la programació prevista.

Pilar: la meva feina consisteix en vestir a partir de pautes tècniques, de realització i del tipus de programa (personatges de ficció, informatiu, magazine…). Construir looks a partir de cessió de fabricants, compra o reciclatge de la roba que solem guardar a la “vestiteca” per donar-li nova utilitat i sobretot, estalviar en programes amb poc pressupost. Un cop preparat el vestuari, seguim la gravació per possibles rècords, perquè no sempre es grava en ordre cronològic ni en el mateix dia. A més, compagino la meva feina amb la representació de CGT al Comitè d’empresa.

Betlem: jo sóc documentalista a TV3. Treballo a l’arxiu d’imatges, catalogant tots els programes que s’emeten per després poder recuperar imatges segons les necessitats de cada programa.

Com podeu conciliar la vida laboral i familiar?

G: Degut al  tipus de feina hi ha moltes restriccions que dificulten la conciliació amb la vida familiar. Malauradament pot passar que ens posin també assajos en aquests dies que més necessitaríem estar amb la família. D’aquesta manera és veritablement un repte poder conciliar, de forma plena, la vida personal amb la vida laboral.

B: Tenim horaris de torns, perquè l’empresa no tanca mai. Els treballs a torns fa difícil conciliar la vida laboral i familiar, així que ho fem fent equilibris en segons quins moments i comptant amb l’ajuda familiar.

P: La reivindicació que més ens preocupa és la de la conciliació, la de ficar la vida de les persones en el centre, per sobre dels interessos econòmics i productius del capitalisme i de l’empresa.   

Hi ha discriminació laboral de les dones respecte als homes?

P: Sí, això és així. Ho hem constatat amb les dades que hem aconseguit amb la negociació del Pla d’igualtat. Les dones patim una bretxa salarial del 8’6% dins la mateixa categoria, i en els complements de tots els sostres de vidre sota els que treballem, arriba al 50,6%. Hem de recordar que som una empresa pública amb un conveni col·lectiu propi, i amb més homes que dones dins la plantilla.

B: Imaginem que també per un major compromís de les dones en relació a les responsabilitats i cures  familiars, cosa que no significa un menor compromís amb la feina. A més, evidentment les dones en categories inferiors i en situacions més precàries són les que pateixen una major discriminació laboral.

Constateu que hi ha bretxa salarial entre les dones?

G: Les xifres parlen per sí soles, la constatació és real en el dia a dia. En molts casos el salari és el mateix, però encara s’ha de treballar molt en la percepció del nostre col·lectiu en relació a l’equitat a nivell de feina. De fet, sovint, ens trobem amb comentaris molt masclistes que ens acusen de treballar molt menys.

Teniu Plans d’igualtat a les vostres empreses… es compleixen?

P: Estem negociant el Pla d’acció, és a dir, la segona etapa. Com ens va costar molt aconseguir una bona diagnosi per aconseguir reduir la bretxa salarial i les discriminacions de les dones evidents en les dades quantitatives, malgrat ser una empresa pública, les dades ara mateix les hem d’actualitzar perquè ja són del 2015. En tot aquest temps no hem millorat ni tampoc s’ha trencat cap sostre de vidre amb la promoció de les dones. Encara que no tenim el Pla d’igualtat, estem contentes del que hem estat aconseguint com a CGT en tota la llarga i duríssima negociació.

Quines demandes urgents teniu?

P: Aconseguir un Pla d’igualtat real, en la pràctica, de la vida dins i fora de la empresa. Demanar a l’empresa una veritable manera de conciliar la vida laboral i familiar. Acabar amb la discriminació salarial i laboral de les dones, amb el sostre de vidre que no ens permet treballar amb igualtat de condicions només pel simple fet de ser dones. I aconseguir, d’una vegada per totes, una major conciliació de la vida laboral amb la vida familiar.

Aquest 8M Vaga de consumir, també de consumir espectacles

Recuperant a l’Alice Guy, pionera del cinema

Equip Comunicació CGT Catalunya
Marta Parreño

El cinema primitiu va néixer entre les mans d’Alice Guy. I no deixa de ser frustrant que el gruix de la societat ni tan sols hagi sentit parlar d’ella. Els efectes de la indiferència i l’oblit cap a figures clau de la cultura i les arts suposen una pèrdua irrecuperable per la humanitat en el seu conjunt, però quan aquest oblit s’ha centrat principalment en les dones, encara sobreviu un vel de justificació que li resta importància. I no, no només és important, sinó que hi ha casos com aquest en què aquesta indiferència resulta flagrant, per no dir vergonyosa.

Resultado de imagen de alice guy

Ignorar la vida i l’obra de l’Alice Guy produeix un forat negre importantíssim en l’imaginari qualsevol persona que estimi el cinema. Per això, escriure sobre ella i donar-la a conèixer no és només un acte de justícia cap a una sola dona, sinó cap a la història i la indústria del cinema en el seu conjunt. És posar-hi nom a la mare del setè art, perquè més enllà de si l’Alice Guy va dirigir o no la primera pel·lícula de ficció de la història del cinema (fita atribuïda històricament a George Mèliés), el que està fora de tot dubte és que tant la seva figura com la seva aportació tècnica i creativa, així com la seva ingent obra, indispensables pel naixement del cinema a França i els Estats Units, han estat sistemàticament ignorades i silenciades.

El 1895, l’Alice Guy, secretària de la companyia fotogràfica de Léon Gaumont, es trobava al centre de l’univers. S’acabava de construir la Torre Eiffel. En un París accelerat pel canvi de segle, envoltada d’un ambient de constant estimulació i innovació tècniques, va conèixer als germans Lumière, que la van convidar a la primera projecció privada de presentació del cinematògraf, a la qual van assistir un nombre molt reduït de persones. Tot anava molt ràpid i inicialment les imatges que s’havien projectat com a demostració només s’utilitzaven per documentar la realitat. Filla d’un editor, amant dels llibres i dotada d’una imaginació desbordant, a l’Alice se li va encendre una llum des del primer moment. Aquell aparell podia servir per explicar històries. I amb l’excusa d’ajudar al seu cap, el prestigiós Gaumont, a vendre la càmera, li va proposar que la deixés utilitzar-la. Així seria més fàcil vendre-la. Convençut amb aquesta idea, en Léon va accedir a deixar-li la càmera, com qui li deixa una joguina a una nena per jugar, doncs ni tan sols ell era conscient del potencial que tenien entre mans, amb una condició: que no deixés de banda la seva feina com a secretària.

Així va ser com, en un pati de formigó darrere de l’empresa, l’Alice va rodar, abans de maig de 1896, La Fée aux Choux, un conte tradicional francès que explicava que les nenes naixien de les cols i els nens de les roses. Començava aquí la seva carrera com a cineasta, i també la història del cinema. 

“Ignorar la vida i l’obra de l’Alice Guy produeix un forat negre importantíssim en l’imaginari qualsevol persona que estimi el cinema”

L’Alice portava el cinema a les venes abans que el cinema existís. I va ajudar a gestar-lo i a fer-lo créixer fins que la van deixar. La seva vida és fascinant, i no tenim aquí espai per explicar tot el que va aconseguir, però a continuació farem un tast de les seves fites principals: va rodar la primera pel·lícula de ficció de la història del cinema; va descobrir nombrosos trucs d’imatge que després s’utilitzaven habitualment; va ser la primera a utilitzar el pla curt com a recurs narratiu; va ser la primera persona a rodar una pel·lícula íntegrament amb actors negres; va ser la primera a pintar a color a mà el negatiu; va ser la primera persona a realitzar fonoescenes (antecedent de l’ús del so en el cinema); va ser l’única dona directora durant 17 anys; va ser la primera dona propietària d’un estudi cinematogràfic –la Solax company-; va construir una carrera importantíssima a França i després als Estats Units; va rodar més de 750 pel·lícules. 

El seu nom no es va incloure en els primers compendis d’història del cinema, i les seves pel·lícules van ser atribuïdes a altres, majoritàriament al seu marit. No cal dir molt més.

És cert que en els últims anys de la seva vida va rebre la Legió d’Honor francesa com a reconeixement a la seva indispensable aportació al món del cinema. Tenia 82 anys, i feia més de trenta que no agafava una càmera.

A la seva mort, el 24 de març de 1968, l’Alice no havia aconseguit recuperar cap de les seves pel·lícules, ningú havia volgut publicar les seves memòries ni cap diari va publicar la seva esquela. La mare del cinema acabava de morir en un silenci tan dens com el que va regnar en la segona meitat de la seva vida.

Però poc a poc, algunes i alguns van començar a destapar vels. El 1999 un ferroveller que buidava cases va trobar quinze pel·lícules de nitrat que es van identificar  com obres de l’Alice. Diversos llibres i documentals han estudiat la seva figura, i amb l’auge del feminisme, cada cop son més les veus que la reivindiquen. El 2012, una comissió de cinema va recaptar fons per dotar a la tomba de l’Alice, a New Jersey, d’una làpida que reflectís qui va ser aquesta dona, doncs en l’anterior tan sols apareixia el seu nom i les dates de naixement i decés. 

Una frase seva resumeix la seva història: “La meva joventut, la meva inexperiència, el meu sexe, tot conspirava contra mi”. Jove, inexperta i dona i, malgrat tot, l’Alice va desenvolupar en un món eminentment masculí una carrera tant extraordinària com la invisibilitat a la qual es va veure sotmesa al llarg de la seva existència. Per sort, gairebé 150 anys després del seu naixement, hem recuperat les seves memòries, més de cent pel·lícules i la reivindicació d’una figura essencial per a tots els amants del cinema.

La resistència de les dones a Rojava

Equip Comunicació CGT Catalunya
Gemma Parera. Ensorrem Fronteres

Des del 9 d’octubre de 2019, Turquia i els seus aliats gihadistes, amb el nom de l’Exèrcit Nacional Siri (opositor a Al Asad) estant envaint els territoris de nord i est de Síria (Rojava).

Turquia té l’objectiu d’ocupar el territori, desplaçar la població que ara hi viu per tal de turquificar-lo (imposant la llengua, les escoles i l’administració turca) i poblar-lo amb famílies de combatents gihadistes que estan saquejant i apoderant-se de cases i propietats de les persones que van fugir dels bombardejos (com està passant a les zones recentment ocupades de Serêkaniyê i Girê Spi, i a Afrin des de fa dos anys). A més de fer una neteja ètnica, el president turc Erdogan també pretén destruir el projecte polític que la població ha estat construint al llarg dels darrers vuit anys entorn de la democràcia directa, l’ecologia i l’alliberament de les dones.

Rojava és un exemple per a la llibertat de les dones a l’Orient Mitjà, i a tot el món: tenen organitzacions no mixtes i participen en tots els espais polítics i representatius; impulsen cooperatives i altres projectes per a l’autonomia econòmica; hi ha acadèmies, centres culturals i mitjans de comunicació de dones, així com tribunals no mixtes responsables d’abordar casos com la violència masclista. Una altra experiència a destacar és l’espai de convivència comunitària entre dones al poble de Jinwar, ara amenaçat per la guerra.

Cal recordar, també, la dura lluita que el poble kurd i altres pobles de nord i est de Síria, a través de les Forces Democràtiques Síries, han lliurat i lliuren contra l’Estat Islàmic. Les dones tenen un paper molt important, a través de les YPJ (unitats de protecció de les dones) en què moltes donen la seva vida. L’objectiu de les YPJ és l’autodefensa, així com aconseguir l’alliberament de les dones a través de la lluita contra la mentalitat patriarcal i els atacs militars. Per això les YPJ, a la vegada que lluiten al front també eduquen les dones, intel·lectualment i culturalment, perquè aprenguin a defensar-se elles mateixes, mentalment i física. És clau la lluita de les dones contra la mentalitat patriarcal, a les escoles, als barris, a les famílies, a les institucions polítiques… 

Kongra Star és una estructura paraigua dels grups de dones en Rojava amb l’objectiu de construir un Orient Mitjà democràtic i que promogui la llibertat de les dones. Kongra Star es va crear al 2005; l’organització va ser clandestina sota el règim Baaz i es va enfrontar a moltes dificultats. Durant la revolució va tenir un paper clau en l’organització de les dones i des d’aleshores no ha parat de créixer.  

“Rojava és un exemple per a la llibertat de les dones a l’Orient Mitjà, i a tot el món”

Des del 9 d’octubre les dones han estat un objectiu directe de les forces d’ocupació i s’han convertit en víctimes de desplaçaments massius, bombardejos, segrestos, execucions i violacions. Fins i tot, les milícies gihadistes aliades de Turquia han difós en vídeos les seves atrocitats, per tal de destruir la voluntat i resistència de les dones, com van fer amb l’assassinat i mutilació del cos de Hevrîn Xalef, una política i activista pels drets de les dones, la unitat dels pobles i la pau a la ciutat de Raqqa. 

No obstant això, les dones de tot el nord i est de Síria s’estan organitzant per resistir a aquests atacs. La seva mentalitat no és en absolut de víctimes, sinó que diuen: “aquí la resistència és vida i desenes de milers de dones de tot el nord i est de Síria viuen amb aquest principi”. La resistència de les dones es du a terme a través de les YPJ, com a força de defensa de les dones i de la societat en contra de l’opressió de l’Estat islàmic o de qualsevol agressor, avui l’estat turc i els seus grups armats aliats gihadistes. Dins les YPJ hi ha dones de diferents grups ètnics: la majoria són kurdes i àrabs, però també n’hi ha de siríaques, assíries i d’altres, a més de les internacionalistes d’altres països i regions. Defensen la importància de connectar la defensa de les dones contra els atacs patriarcals i militars de tot el món. “Si estem unides, la nostra força i la nostra voluntat es tornen més fortes”, diu Zenûbîya Athro.

També existeixen les Forces de Protecció de les Dones de Bethnahrin HSNB, una força militar siríaca formada exclusivament per dones. Els siríacs inclouen assiris, caldeus i arameus, pobles originaris de l’Orient Mitjà supervivents, així com els armenis, del genocidi que l’Imperi Otomà va dur a terme contra ells entre 1915 i 1917. Aquestes organitzacions de defensa que van néixer per fer front a l’Estat Islàmic, integrades en les Forces Democràtiques Síries, s’enfronten avui també a la invasió turca i temen un nou genocidi cap al seu poble. 

Resultado de imagen de rojava women

L’autodefensa ha arribat també a les comunitats. Les Forces de Dones d’Autodefensa de la Comunitat, HPC-Jin van ser fundades en 2014 per a la seguretat de les comunitats i els barris, la defensa contra qualsevol tipus de violència contra les dones i també per a l’educació, la medicació i el canvi de mentalitats. La majoria de les dones que treballen en HPC-Jin són mares, àvies i dones grans, algunes d’elles tenen entre 60 i 70 anys. Però també hi participen dones joves de totes les comunitats. Actualment tenen un paper molt important en la lluita contra les cèl·lules dorments de l’Estat Islàmic perquè no s’infiltrin ni ataquin les poblacions. 

Les dones són també majoria entre el personal de la Mitja Lluna Roja Kurda (Heyva Sor), una ONG local que organitza el suport mèdic a les zones atacades- sovint en grans condicions de risc perquè el personal sanitari és objecte dels atacs-  i ajuda als desplaçats. 

Són moltes les periodistes que denuncien els crims de guerra, i els atacs indiscriminats contra la població civil, fins i tot amb armes químiques. El 13 d’octubre l’exèrcit turc va bombardejar un comboi de cotxes de civils i periodistes que anava a Serêkaniyê a evacuar els ferits. Onze persones van ser assassinades, entre elles dues periodistes. Una periodista de Jin TV, una cadena de notícies no mixta,  també va ser ferida cobrint la guerra. 

Són dones també les que mantenen la moral alta, es donen suport mutu i comparteixen el dolor com a mares de shehids (màrtirs) i formen part del Consell de les Famílies dels Màrtirs, fundat el 2014 per proporcionar ajuda, tant moral com material, a les famílies, i recordar als que han donat la via en la lluita. 

“empreses espanyoles com Indra, Maxa, La Caixa o Banc Sabadell donen suport militar i logístic a Turquia”

Des que va començar la invasió, hi ha hagut manifestacions massives, accions de protesta, i també demandes a organitzacions internacionals de drets humans, tant per part del moviment de dones com de totes les organitzacions civils. El moviment de dones joves també ha dut a terme accions independents. 

Arran de la invasió, més de 300.000 persones s’han vist obligades a abandonar les seves llars. Moltes han estat acollides pels seus familiars en altres ciutats o han trobat refugi en escoles i altres allotjaments organitzats, però la majoria viuen en camps de desplaçats, on sobretot hi ha dones i nens. Però les dones no són només víctimes del desplaçament: treballen per Heyva Sor de Kurdistan, les ONG locals i les forces de seguretat dels campaments. I formen part de les comunes, el sistema d’organització del camp, tal com a les ciutats i pobles. Les comunes de camp estan organitzades amb el sistema de copresidència, el que vol dir que una dona i un home són igualment portaveus. La Fundació de Dones Lliures de Rojava, creada el 2014, dona suport a les dones als camps de refugiats amb cursos de formació per a la salut, tallers de suport psicològic, projectes educatius…  i també acompanyen a dones exmembres de l’Estat Islàmic. 

La resistència de les dones, una lluita global

WomenDefendRojava és la campanya internacional per a la defensa de la revolució de Rojava i per enfortir els vincles entre les lluites de les dones arreu del món. Silava Şêxmûs, jove kurda que treballa en la campanya explica que “Women Defend Rojava tracta sobre donar-se suport mútuament”. 

També han llençat la campanya “Boicot a Turquia”, que fa un crida a deixar de consumir productes turcs, així com anar de turisme a Turquia, per minar l’economia de la guerra. I, evidentment, a posar fi al comerç d’armament amb Turquia. 

Acabem amb la venta d’armament a Turquia

L’estat espanyol dona suport logístic i militar a Turquia en el marc de l’OTAN: protegeix amb els seus míssils Patriot i un total de 150 militars la base d’Incirlik, des la qual s’enlairen cada dia els avions turcs que bombardegen la població del Nord i Est de Síria. 

D’un banda, són moltes les empreses armamentístiques espanyoles – com Maxam que fabrica explosius i mines antipersona, Indra amb els seus components electrònics, per esmentar-ne algunes – que venen els seus productes a Turquia. I el suport financer d’aquestes empreses prové de bancs com ara el BBVA, el Banc Sabadell, La Caixa o Bankia. De l’altra, el consorci europeu Airbus ha subministrat a Turquia els avions A400M que estan sent utilitzats per a transportar material militar, tropes turques i milícies gihadistes per a l’ocupació.

Per tot això, des de la secció sindical de CGT Airbus Getafe, CGT SOV del sud de Madrid i altres organitzacions han fet un acció de protesta el 18 de febrer davant l seu de l’empresa en aquesta ciutat. 

Cal que des de l’acció sindical, des de les organitzacions socials, des de tots els moviments socials utilitzem les armes del boicot, la protesta, la denúncia i, sobretot, la solidaritat per aturar el genocidi al nord i est de Síria, per defensar la revolució de les dones i unir-nos contra els estats patriarcals, capitalistes, colonials i les polítiques de guerra.