Rubén Páez i Xavi Rojals. Redacció Catalunya
Des de l’inici d’aquesta crisi sanitària sense precedents que està sent el COVID-19, molts ja prevèiem la tempesta que s’hi amagava al darrere per a la classe treballadora i la que ens podia caure a sobre. Crisi (en aquest cas sanitària, però crisi al cap i a la fi) i neoliberalisme no són mai una bona combinació. Algú acaba pagant sempre els plats trencats i des de fa massa temps, sempre som nosaltres.
La CGT, junt amb altres organitzacions sindicals i socials, va signar un decàleg d’exigències a les administracions quan es va declarar el període d’excepcionalitat que estem vivint que entre altres reivindicacions demanava la reversió de totes les retallades en sanitat dels últims anys, la intervenció dels serveis sanitaris privats sense costos, una moratòria dels lloguers i hipoteques, la cobertura del 100% del salari dels treballadors afectats, la prohibició d’acomiadaments (incloent-hi EROs i ERTEs) i ajudes (no préstecs) pels autònoms, entre altres mesures. El manifest va esdevenir gairebé profètic perquè només un dia després de la declaració d’estat d’alarma per part del govern espanyol, els acomiadaments van començar a arribar. Les xifres són esfereïdores, el 20 de març ja eren més de 152.000 els treballadors afectats per un ERTO i no ha parat de pujar.
Quan per fi el govern va sortir a explicar-nos les mesures econòmiques excepcionals que es prendrien arran de la crisi, totes anaven en la línia d’acontentar la patronal, i les ajudes gairebé estaven completament destinades a afavorir les mans privades. Pel que fa a les mesures en relació als acomiadaments, només es recomanava tèbiament que les empreses no fessin fora a ningú. Les remeses d’urgència que arriben a la increïble xifra de 200.000 milions d’euros, no van adreçades a les persones afectades, sinó a les empreses afectades. És a dir, la mateixa cantarella neoliberal de totes les crisis. I mentre a la França del neoliberal Macron i a Itàlia els seus respectius governs prohibien els acomiadaments durant tot aquest període, la coalició suposadament d’esquerres que governa l’estat només feia una trista recomanació.
“cal plantejar-nos seriosament formes d’organitzar-nos alternatives al model capitalista en què estem sotmeses”
Sobre moratòria de lloguers, ni un esment, només es contemplava una moratòria per a les hipoteques (que no condonen ni un cèntim, només ajornen el cobrament), malgrat actualment el 75% dels desnonaments són de persones en règims de lloguer. I encara vam haver d’empassar-nos les declaracions de la ministra Calviño preguntant-se què seria dels propietaris si es fes una moratòria, mostrant un menyspreu total a totes les famílies treballadores que abans que acabi el confinament no podran pagar els abusius preus dels “pobres” propietaris.
I pel que fa a les mesures d’urgència preses per a la sanitat, tot ocupant hospitals privats i fins i tot hotels per poder atendre des de la seguretat social, absolutament col·lapsada, l’allau de malalts, aquestes no ens sortiran de franc.
Les empreses privades “afectades” un cop acabada la crisi passaran la factura a l’estat. I no serà l’única factura que haurem de pagar entre tots, o algú es pensa que els 200.000 milions no els haurem de tornar? Recordem com els 60.000 milions de rescat a la banca (que mai van tornar) de la crisi econòmica es van traduir en retallades brutals, especialment en educació i en sanitat? Veiem possible que els mateixos que ahir van retallar la sanitat un cop i un altre i que avui tracten d’herois als esgotats i desbordats treballadors del sistema sanitari, tornin a retallar la sanitat després d’aquesta crisi? Podran arribar a aquest nivell de cinisme? Quantes vides es podrien haver salvat durant aquesta crisi si no haguessin retallat durant vint anys els pressupostos de sanitat? No ho sabrem mai. Però una cosa tinc clara, d’aquesta gent, m’ho espero. O més aviat, ja no espero res. Però no són ells els que em preocupen, sinó nosaltres, la classe treballadora. Perquè si aquesta crisi sanitària que encara no hem superat ha demostrat la solidaritat i la capacitat cívica de la majoria de la gent (això donaria per un altre article que valdria la pena escriure), també dibuixa un panorama desolador per quan per fi haguem superat (excepte aquells que no ho facin) aquest mal tràngol.
Aquesta és la cara i la creu del neoliberalisme i de la seva “doctrina del shock”. De cada crisi algú en treu profit, i d’alguna manera els pobres en sortim sempre més pobres i els rics, més rics. I quan aquest malson s’acabi, és previsible que en comenci un altre. Amb centenars de milers d’acomiadaments, una economia malmesa, i al cap de poc temps, conseqüències que hi estan associades, com una previsible allau de desnonaments, i unes arques públiques buides, les coses es posaran molt magres per a la classe treballadora, un cop més.
A les nostres mans està el no acceptar-ho, no fer-ho aquesta vegada. Podem dir prou. Perquè aquesta crisi l’han de pagar els rics. Aquest cop hem de fer que paguin ells. Per justícia, per sentit comú i fins i tot, per decència. Ens hem de preparar per tornar a omplir els carrers que avui per consciència, buidem. Probablement aquesta lluita serà de les més dures de les que haguem viscut mai. Cal plantejar-nos seriosament formes d’organitzar-nos alternatives al model capitalista en què estem sotmeses, que ens fa depenents dels qui no tenen altre objectiu que explotar-nos sense límits per omplir les seves arques. Hem de ser capaços de forçar canvis perquè tots aquells serveis que asseguren una vida digna, estiguin al servei de les persones i no del capital. És hora de perdre la por i que aquestes paraules passin a fets. Només fent-ho, hi podem guanyar.
