El passat 23 de setembre va fer un any de la coneguda com Operació Judas, on van ser detinguts diferents integrants dels CDR de Catalunya. La Guàrdia Civil detenia a cops i de forma il·legal a nou companys i companyes, dues de les quals del CDR de Mollet, l’Alexis i el Germi. Les acusacions de terrorisme i tinença d’explosius van resultar objectivament “inexistents” segons els propis informes policials. A causa d’aquesta operació, set persones van passar tres mesos de presó preventiva en règim FIES i, dos d’elles, en aïllament social complet a Soto del Real.
Per parlar de tot això entrevistem el Germi i l’Alexis. La seva vida va canviar profundament i les conseqüències a nivell familiar, laboral i personal encara perduren.
Quant de temps vau estar tancats a la presó?
Germi: Per ser exactes, 110 dies des del segrest. 3,5 mesos.
Alexis:Jo vaig estar 95 dies, tres detingut a comissaria i després a Soto del Real.
Què se sent durant aquest empresonament?
G: Uf, moltes coses… Por, sobretot al principi, durant els primers moments. Incertesa, que encara continua; preocupació, per la família, pels amics i les companyes d’arreu. Neguit, confusió, incredulitat… I molts moments de ràbia continguda… molts d’ells encara continuen, per la repressió, que segueix i per les repercussions que van tenir els fets del 23S. Però també alegria, companyerisme, i comprensió de com funciona el sistema judicial i la seva politització. Però sobretot agraïment, per tota l’ajuda rebuda, l’escalf i el suport.
A: De tot, des de la ràbia més profunda, fins l’emoció més bèstia, des de la soledat absoluta fins l’escalf més fort, veient solidaritat i humanitat fora i dins.
Dins la presó, éreu coneixedors de les xarxes de suport que es van crear arrel del vostre empresonament?
G: Inicialment no, comptava amb els amics i el meu CDR, però no tenia en ment tota la gentada que es va bolcar en nosaltres. El meu pare, quan ens veiem o parlàvem per telèfon, sempre m’explicava la quantitat de gent que hi havia darrera nostre. Un cop vaig sortir, vaig entendre la dimensió del què m’ havia explicat.
A: Al principi no ho sabia, després l’Anna, la meva companya, m’ho deia, i poc a poc vaig anar veient la magnitud de la xarxa de solidaritat, aquesta ha estat molt important i sento un gran agraïment per a totes les persones que ens estan ajudant.
Com us sentiu un cop sortiu de la presó?
G: Desbordat, de tant escalf, alleugerit i amb la sensació de que el dia 23, s’havia parat el món, per nosaltres, però que el món havia continuat i ens havíem perdut tres mesos i escaig de la vida, com si haguéssim estat a una altra realitat.
A: Desbordat, desubicat, com si fos un espectador. No acabava de sentir cap alegria… encara no he acabat de recuperar-me.
Quines problemàtiques us trobeu un cop fora?
G: En el meu cas, em van respectar la feina, i l’empresa em va donar tot el seu recolzament. A nivell familiar, va ser un cop dur, la situació amb la meva ex-parella ja estava en conflicte i la detenció va acabar per trencar-la. Hi han hagut molts canvis a la meva vida des de que vaig sortir. Des de sacrificar la meva gossa, fins a moltes altres més.
A: He hagut d’assumir que l’opció laboral que tenia abans de la detenció, que era treballar per hores -sóc autònom i tinc fibromialgia i fatiga crònica- ara no em servia, veure que la vida es queda en standby… amb un futur molt incert.
Es triga molt en adaptar-se a la “realitat de fora” un cop surts?
G: Encara l’estic fent. Realment, com que la repressió continua i seguim tenint un futur incert, no podem fer gaires plans més enllà d’una o dues setmanes. Vaig trigar a centrar-me tres setmanes, que va ser quan vaig reincorporar-me a la feina, i a la rutina.
A: No l’he fet encara, em sento controlat i vigilat, m’espanto quan els gossos borden, em sento incòmode en ambients que estigui molt exposat.
Com està ara mateix la causa a nivell jurídic?
G: És complicada, seguim sota investigació i en espera a que s’acabi aquesta etapa per poder continuar, encara no sabem ni l’acusació fiscal, per tant, encara tampoc hi ha data pel judici. Tot és molt incert, i hi ha moments molt desesperants. Però això també demostra que és un judici polític a tot nivell, ens tindran a l’espera fins que a ells els interessi. Per sort, tenim un equip d’advocats, que no paren i que estan molt a sobre del cas.
A: Vam sortir amb llibertat sota fiança de 10.000€, a l’espera de judici i anant un cop de setmana als jutjats. Ara mateix, amb aquesta pandèmia, molt complicat. Els terminis d’instrucció han començat des de 0 quan ja s’haurien d’haver acabat, i a més han afegit ara a quatre companyes més – tres d’elles també companyes de Mollet- a la mateixa causa. Sentim que poden continuar la repressió sempre que vulguin, de fet, ho estan fent.
Des de la redacció del Catalunya, els mostrem el nostre suport, solidaritat i força en la lluita.
Gioconda Belli. Rebel·lions i revelacions. “Si ets una dona forta preparat per a la batalla: aprèn a estar sola a dormir en la més absoluta foscor sense por a que ningú et llenci cordes quan brami la tempesta a nedar contracorrent.”
Li agrada fer-se fotos, vestida tota elegant, amb posat i
esperit captivador. Les envia per wasap a la seva família: àvia, fill, filla i
netes, que estan molt lluny, com a demostració que està bé i que malgrat tots
els diners que els envia encara li’n queden per ella. És feliç en aquesta terra
d’acollida.
Yolanda va néixer a Chinandega, Nicaragua, fa 54 anys.
L’he coneguda en un poblet de la comarca del Camp Belchite.
Treballava com a cuidadora d’una veïna del barri, la Manuela, que havia tingut
una tenda de queviures i, encara que està molt bé del cap i ens coneix quan
arribem de Barcelona, li manquen les forces per caminar i fer les obligacions
diàries per cuidar-se, com el dinar, la higiene personal, etc. Per això té la
Yolanda que viu amb ella. A canvi del sou, casa i menjar, la cuida i fa tota la
feina.
La contractació de dones per a la llar és una opció molt estesa
en aquests poblets on no hi ha a prop una residència per a gent gran on viure o,
simplement, no els agrada l’opció d’abandonar la casa i marxar lluny de família
i amistats. La majoria d’aquestes dones que venen a fer aquest servei de cura
de persones són joves emigrants llatinoamericanes o de països de l’est.
Yolanda m’explica la seva odissea fins arribar a aquell poblet
perdut entre grans extensions de camps de cereals.
La mare l’havia abandonada de petita i quan morí el seu pare en
fer els 12 anys es quedà a viure amb l’àvia paterna, l’Anastàsia López, doctora
en medicina. Anà a l’escola fins a secundaria. Quan compleix els 14 anys fins
els 23, juntament amb altres noies del poble van i venen a Costa Rica on
treballen en feines de la llar per a famílies jueves, alemanyes i ticos, nom
pel qual es coneix als costa-riquenys.
Els esdeveniments s’amunteguen en els anys següents amb molts
canvis en la seva vida. És mare d’un fill i una filla als quals deixa amb
l’avia Anastàsia quan decideix marxar amb el pare a provar fortuna a El Salvador.
Hi viuen dos anys i des d’aquest país intenten creuar Mèxic per entrar als EEUU.
No s’estén en explicar-me el perillós procés migratori, acompanyats de coiots,
que resulta infructuós i retornen a Chinandega.
Dono per suposats els moments dolorosos que no agraden de
recordar.
L’any 2009, amb 43 anys, vista la penúria econòmica, sorgeix
l’oportunitat de viatjar a Saragossa. Unes amigues li presten els diners per
comprar el bitllet d’avió i 2000 euros de moneder per poder entrar al país.
Després les haurà de tornar amb el producte del seu treball. El fill i la filla
de nou es queden amb l’àvia Anastàsia.
El viatge és llarg a través de Nicaragua, Costa Rica, Veneçuela,
París i Saragossa.
A Saragossa s’hi està dos mesos treballant de substituta en hospitals
com a companyia de gent gran i discapacitada. Moment en què una amiga li ofereix
anar a Moyuela per tenir cura de la Manuela. Yolanda l’accepta.
Els estalvis que recull els envia a l’Anastàsia i als seus fills
que es fan una casa a Chinandega i tenen la possibilitat de tenir una vida
digna i formar-se.
A Moyuela va per les cases, neteja, planxa, renta i cuina.
Yolanda coneix a Mateo, un solter del poble que viu amb la seva
mare. S’agraden i sorgeix l’amor. Comencen la relació de parella i després de
conviure 8 anys decideixen casar-se celebrant una boda esplèndida a la qual no
falta la família nicaragüenca.
Breu procés històric:
Yolanda neix el 1966 en plena decadència de la dictadura
somocista. L’any 1962 s’havia fundat el Front Sandinista d’Alliberament
Nacional (FSLN) i començà el procés revolucionari a Nicaragua.
En el anys 70 per l’expansió del cultiu del cafè i el cotó, les terres s’acumulen en mans dels
terratinents amb la conseqüent pèrdua de terrenys de cultiu dels camperols i l’augment
de la pobresa. L’any 1972 un terratrèmol destrueix Managua i entre 1974 i 1978
a causa de la repressió política creix la tensió social i la crisi econòmica.
Dels anys 1977 al 1979 se concentra l’etapa insurreccional del
procés revolucionari que finalitza el 19 de juliol de 1979 amb l’entrada del
FSLN a Managua.
Yolanda compleix els 14 anys quan la coalició del Front
Sandinista arriba al poder i el país es troba immers en una extrema pobresa
després del procés revolucionari i de quatre dècades de dictadura somocista.
L’any 2009, Roberto Arana
González, en Nicaragua. Dictadura y revolución. Revista digital de Historia y
Arqueología desde el Caribe, conclou:
“Desafortunadament, avui després de 30 anys només
resten cendres de l’aconseguit en aquella revolució i el nou sandinisme liderat
per l’etern dirigent Daniel Ortega (avuí novament president) sembla com un
vaixell sense destí obstinat en romandre en el poder a tota costa. Mentre la
majoria de la població es manté oblidada i condemnada a “otros cien años de soledad” com en els anys
de la dictadura somicista, ja que les transformacions socials dels primers anys
de la revolució s’han anat diluint…”
El 14 d’abril de 1931 s´havia proclamat la República. El 25 d’abril, onze dies després, en un Ple de Locals i Comarcals reunit a Madrid, la Confederació Nacional del Treball (CNT) va adoptar dues mesures organitzatives que assolirien un enorme èxit posterior: la formació dels sindicats de barri i la fundació dels comitès de defensa.
La
CNT en els anys trenta no era només un sindicat entès a la manera clàssica com
una organització que defensa els drets laborals dels seus afiliats. La CNT
formava part d’una xarxa llibertària de solidaritat i acció, que abastava tots
els aspectes de la vida del treballador, tant els socials com els culturals,
familiars, lúdics, polítics i sindicals. Aquesta xarxa estava formada pel
sindicat de barri, els ateneus (amb les seves selectes biblioteques), les
escoles racionalistes, les cooperatives, el comitè de defensa econòmica (que
s’oposava als desnonaments), els grups d’afinitat anarquistes, els grups de
defensa (coordinats a nivell de barri
i després de districte i ciutat) i els sindicats de barri; constituint en la
pràctica quotidiana una forta, solidària i eficient societat autònoma, amb
valors alternatius als capitalistes.
Si no
entenem la importància d’aquesta xarxa llibertària de solidaritat i acció, no
comprendrem mai la força i radicalitat del moviment llibertari a Barcelona i
Catalunya durant la Guerra civil, ni les seves conseqüències:
1.
Negació, en la seva totalitat, de
la forma de vida imposada pel capital, assajant en teoria, i sobretot en la
pràctica, noves vies en les relacions socials i individuals, en la cultura, en
l’economia, etcètera. Ara parlaríem d´una
mena de contracultura.
2.
Negació teòrica i pràctica de l’Estat en la futura societat postrevolucionària,
que posicionava contra l’auge de l’estatisme en els partits reformistes
socialistes i contra-estalinistes, així com en contra de tota mena de
col·laboracionisme en les institucions estatals.
3.
Pràctica de noves relacions socials i assajos de noves societats al marge dels
diners, del salari, la propietat privada, la jerarquia social i la
mercantilització de la vida quotidiana. Les expropiacions, les
col·lectivitzacions i la socialització de l’economia van ser assajos i
experiències pràctiques d’un moviment subversiu profundament revolucionari, que
tendia a transformar la utopia en realitat palpable.
4. No
es combatia per una ideologia abstracta, sinó en una experiència col·lectiva
pràctica que transformava la societat i la realitat.
5. Els comitès revolucionaris de barri eren el moviment social real que en la seva pràctica quotidiana substituïa totes les funcions estatals i que amb la seva mera existència encarnaven la revolució social en curs.
“la CNT als anys trenta no era només un sindicat”
El
1923, Joan García Oliver havia
aixecat l’organització pràctica del que es va anomenar “gimnàstica
revolucionària”, secundat per Aurelio Fernández
i Ricardo Sanz. Era el final dels anys del pistolerisme. La
CNT havia hagut de defensar la vida dels seus militants de la liquidació física
a què eren sotmesos per l’aliança del terrorisme de la patronal i l’Estat, que
finançaven als pistolers de l’anomenat Sindicat Lliure i donaven carta blanca
als assassinats dels sindicalistes de la CNT per part de la policia i de la
guàrdia civil, amb la pràctica de l’anomenada “llei de fugues”,
consistent en assassinar als presos i detinguts en el moment del seu trasllat o
alliberament, pretextant un intent de fugida.
En
1931, la creació dels comitès de defensa significava la refundació dels grups
d’acció dels anys del pistolerisme (1917-1923), encara que ara orientats no
només a la protecció dels vaguistes i de les manifestacions reivindicatives,
sinó com a garantia indispensable per exercir els drets fonamentals de reunió,
expressió, associació, premsa, manifestació, sindicació o vaga, encara no
reconeguts per una República constituent que havia d’aprovar una constitució,
però que tanmateix no havia dissolt a la ciutat de Barcelona als sometents,
això és, a l’odiosa guàrdia cívica dretana, especialista en trencar vagues i en perseguir els
sindicalistes.
L’1
de maig de 1931, en el míting de la jornada, van aparèixer per primera vegada
unes enormes ensenyes roig-i-negres com a senyal d’identitat de la CNT. Es va
acordar elaborar una plataforma de reivindicacions que serien portades en
manifestació al Palau de la Generalitat. En arribar els manifestants a la plaça
de Sant Jaume (on hi són les seus de l’Ajuntament de Barcelona i de la
Generalitat) van ser rebuts a trets. El tiroteig, que va ser respost pels
comitès de defensa, va durar tres quarts d’hora, fins que es va permetre que es
lliuressin les reivindicacions a l’autoritat i alguns treballadors sortissin al
balcó de la Generalitat per a dissoldre la manifestació.
Els
comitès de defensa es presentaven, doncs, no com un grup “terrorista”
o militar, aliè a la classe treballadora i al poble, sinó com una peça més,
indispensable a la lluita de classes, al costat del sindicat, l’ateneu, l´escola racionalista o la cooperativa. Els
comitès de defensa protegien els drets dels treballadors, perquè no existien
més drets que els apropiats per la lluita de carrer, perquè no existien més
drets que els que podien defensar-se, posant-los en pràctica.
Però
la tàctica insurreccional de la “gimnàstica revolucionària”,
consistent en armar-se ràpidament per a l’ocasió, proclamar espontàniament el
comunisme llibertari en un poblet o en una comarca i esperar que la resta del
país s’unís a la insurrecció va mostrar aviat els seus límits, i sobretot, els
seus inconvenients i desavantatges. Les insurreccions de gener de 1932 i de
gener i desembre de 1933 havien desarmat als comitès de defensa, sotmesos a una
fortíssima repressió que havia conduït a la majoria dels seus components a la
presó, de manera que la tàctica de la “gimnàstica revolucionària” no
havia fet més que desmantellar als comitès de defensa. Calia donar un cop de
timó i canviar de tàctica.
El passat dia 25 d’Agost l’empresa Saint-Gobain convoca al Comitè d’empresa per tal de tractar problemes de l’absentisme laboral, quina va ser la sorpresa dels representants dels treballadors quan es van adonar que aquesta reunió era una mentida a la qual els té acostumats aquesta empresa, en comptes de parlar de l’absentisme, van exposar el tancament de la Divisió Glass de la fàbrica i d’iniciar el període de consultes de l’ERO.
La decisió va agafar de sorpresa al Comitè, ja que durant el 2019 l’empresa va guanyar 10,5 milions d’euros i avui dia encara falten dos anys de vida útil del forn de vidre. A poc a poc es va anar descobrint una estratègia de l’empresa que va eliminar la fàbrica dels seus plans de futur l’any 2018 deslocalitzant la producció a Polònia amb una legislació laboral i mediambiental molt més laxa que la península. Després de dos anys enganyats decideixen tancar a correcuita sense tenir cap mena de sensibilitat amb la plantilla.
Després d’aquesta gran ofensiva de la patronal, la plantilla es va mobilitzar totalment i va aconseguir arrossegar en aquestes mobilitzacions a famílies, amics i veïns. A partir del 6 de setembre es va iniciar una vaga indefinida que significava una parada total de la planta. Veient la unió de la plantilla l’empresa va començar amb el joc brut, alliberant de l’ERO als representants dels treballadors i coaccionant a la plantilla posant en dubte futures recol·locacions. El que no sabia l’empresa és que aquestes tretes no van fer si mes no unir més que mai a un col·lectiu “cristalero” que òbviament va rebutjar qualsevol privilegi i no va tenir gens de por de la resta de coaccions.
Després d’uns dies de seguiment de la vaga del 100%, el col·lectiu es va adonar que l’empresa havia produït més que mai els darrers mesos i que el material havia d’estar a algun lloc. Aquella ubicació eren els magatzems de Bellvei on van descobrir que les portes no tenien gual, va ser el moment d’organitzar-se i dividir-se en 3 grups per ocupar les portes del magatzem amb 15 vehicles, 3 torns i set dies a la setmana. En aquell moment va començar #LaHuelgaDelVado.
L’empresa deixava passar els dies, no entrava en detalls a la negociació i es va negar a presentar-se a dues reunions al·legant falsos problemes de seguretat a l’entrada de fàbrica, jugava amb el temps però amb el tancament de Bellvei el temps el controlaven els treballadors. No van trigar en arribar els piquets de la patronal per fer-nos fora, per amenaçar amb multes, amb grues i amb furgonetes ARRO, però els Cristaleros van continuar asseguts a les seves cadires de plàstic, les mantes per dormir a la nit, el servei d’esmorzar, de dinar i sopar que venien des de l’Arboç on estaven la resta de companys a la porteria de la fàbrica. Els dies van anar passant i els estocs de les fàbriques d’automoció van caure en picat, la urgència per a Saint-Gobain era màxima.
El dijous es van alliberar tres camions de les naus de Bellvei per evitar parar vàries fàbriques a canvi d’un preacord que finalment no va ser ratificat per l’assemblea, perquè en bon criteri faltaven detalls importants per definir. El Comitè no ho van dubtar dues vegades i es va posar mans a l’obra per treballar en un futur acord. Mentre durava el tancament van rebre la visita de molts polítics que estaven més preocupats en fer-se la foto que en donar-los un salvavides al que agafar-se, un Secretari d’indústria, Raül Blanco, parlant pel mòbil en comptes d’escoltar-nos, un Secretari General del PSC, Miquel Iceta, que se li tancaven els ulls a la sala de premsa, però cal destacar un Conseller d’Empresa de la Generalitat, Ramon Tremosa, que per un costat afalagava l’orella als treballadors i amb l’altra mà els clavava un ganivet ben oxidat per l’esquena. Un Ramon Tremosa que la seva única preocupació era finalitzar el bloqueig de Bellvei i així salvar a les seves fàbriques i poder posar-se la primera medalleta del seu mandat. Cal recordar el seu tweet insultant a la classe treballadora pocs dies després de reunir-se amb la plantilla de Saint-Gobain. No tot han sigut desgràcies, afortunadament el PP i Ciutadans es varen quedar a les trinxeres de la patronal i no han sumat forces amb la ultradreta Catalana. Per sort Els comuns els van obrir les portes del Parlament i la CUP va bolcar-se en la nostra causa recolzant-nos en tot moment.
“la lluita ha estat exemplar, en cap moment han faltat companys per tancar el centre logístic”
La lluita ha estat exemplar, en cap moment han faltat companys per tancar el centre logístic de Saint-Gobain, en aquests moments els treballadors es van veure reforçats amb el suport solidari dels companys i companyes de les diferents confederacions de la CGT. El nerviosisme de l’empresa era patent, els intents de treure vidre de la nau eren cada vegada més desesperats arribant a intentar fer un forat a les parets de les naus al més pur estil delinqüència butronera. Les visites dels mossos d’esquadra cada vegada eren més intimidants, però la plantilla continuava a la vorera, amb cançons i somriures. El xantatge i la coacció es van convertir en pràctiques habituals demostrant una vegada més que el cos de mossos d’esquadra continua sent el braç ferotge de la ultradreta catalana, prenent nota de matrícules, apropant furgonetes ARRO per intimidar i arribant a coaccionar vàries vegades al Comitè d’empresa amb intervenir amb els antidisturbis si no deixàvem sortir algun camió.
L’empresa per la seva part va decidir que era millor obrir la via penal contra els seus treballadors en comptes de negociar i va procedir a realitzar vàries denúncies al col·lectiu de treballadors per coaccions, i els mossos van trigar poc a tornar a amenaçar-los, però en aquells moments ja era massa tard per tirar-se enrere i els “cristaleros” no van dubtar ni un moment a quedar-se a la seva nova llar “Bellvei”, cal dir que la jutgessa de Vendrell desestimà la denúncia interposada per Saint-Gobain, en no existir cap desordre públic. A mesura que avancen els fets, ens adonem que el Polígon està en una situació d’alegalitat i per això el gual no es pot tramitar a l’Ajuntament i l’empresa va decidir anar al basar dels xinessos i posar-los com a efecte intimidatori. El moviment de resistència ara tenia més força que mai, tanta força que ni en un moment tan crític com el dissabte al matí van cedir ni un mil·límetre.
Dissabte al matí la ultradreta Catalana instada per la Dreta rància Euskera perpetra un crim sagnant per qualsevol democràcia. El President de la Generalitat, El conseller d’interior i el Conseller d’Empresa, Quim Torra, Miquel Samper i Ramon Tremosa respectivament, decideixen que és bona idea saltar-se la resolució del jutjat de Vendrell, treure les competències als mossos de Vendrell i donar-se-les a la BRIMO de Sabadell, una BRIMO que van arribar amb 8 furgonetes amb poques ganes de negociar. I que van fer els Cristaleros/as? Òbviament quedar-se al polígon no sense patiment, interposar una denúncia contra als jutjats de guàrdia de Vendrell contra el Conseller d’Interior Miquel Samper. Es va fer una crida a treballador/es, veïns, familiars i companys i companyes de la CGT, que en tot moment del procés han demostrat la seva solidaritat, reforçant aquesta lluita.
Finalment la intervenció de la BRIMO no es va produir per la pressió exercida pel comitè davant la gran mobilització de la ciutadania i l’eco extensiu als mitjans de comunicació. Aquest exercici de pressió sobre els polítics de la ultradreta catalana, va provocar l’acceptació d’una mediació demanada pel Comitè d’empresa per abordar la legalitat del conflicte de la vaga. Mai ens oblidarem que Saint-Gobain i el govern del PdCat prefereix atonyinar-nos que asseure a negociar.
La mediació va ser realitzada pel Sr. Josep Ginesta, Secretari General de Treball i Enric Vinaixa, Director General de Relacions laborals, va començar a les 12 del migdia amb una actitud de la patronal que ens va provocar vergonya aliena, arribant tard, demanant un recés fins a les 13:50 i per acabar dient que si a les 14 h no es tenia un acord per carregar dos camions per la Mercedes de Vitòria, s’aixecarien de la taula i marxarien. La representació dels treballadors no va acceptar aquesta coacció que va sorprendre tant als mediadors com a aquesta part. Després de 15 h de reunió i finalitzant a les 3 de la matinada, el procés va acabar amb acord de mínims, aturant la vaga i desbloquejant Bellvei. Acord:
– Es va garantir un 100% de recol·locacions mantenint els salaris i l’antiguitat.
– En el suposat de que qualsevol treballador recol·locat fora de la fàbrica de Sekurit, no s’adaptés pels motius que fossin al nou destí, podrà, dins dels tres primers mesos següents a la seva incorporació al lloc de destí, desistir de la mateixa i acollir-se a la percepció de les indemnitzacions per cessament pactades a la lletra
– Es negociarà un Pla Social, dins del període
legal de consultes de l’ERO, que contempli
les següents mesures: baixes incentivades pels treballadors amb edat superior a
60 anys que hauran d’anar acompanyades, a més de les indemnitzacions que es poguessin
pactar amb aquest col·lectiu, d’un pla d’acompanyament fins l’edat legal
voluntària de jubilació.
– Indemnitzacions per acomiadament: en cas de que algun treballador refusés la recol·locació que se li ofereixi, el seu contracte serà extingit a l’ERO i se i abonarà, al moment del cessament, una indemnització equivalent a 60 dies de salari per any de servei, sense límit. Així mateix, tindrà dret a una indemnització addicional a l’anterior de 30.000€.
– Viabilitat del Sekurit de deu anys com a mínim, en el cas d’un tancament total o parcial de la planta es garanteixen les condicions del present acord Un acord que ha significat una victòria de la classe obrera davant dels lobbys econòmics, de la màfia politicopolicial i d’una empresa que no ha parat de mentir, humiliar i menysprear-nos en tot moment. Destacar que és una lluita d’uns 50 obrers contra el 10% del PIB Espanyol en el que queda demostrat que tot és possible, que la unió, la solidaritat i la lluita és l’única medicina contra aquells que ens volen esclafar.
En l’actualitat ens trobem a les portes del major col·lapse ambiental de la nostra era, degut a les polítiques econòmiques i socials englobades sota el paradigma del capitalisme, on el benefici i el creixement infinits (oxímoron), estan destruint tota mena de formes de viure i de vida que no s’englobin dins la retòrica del mercat (oferta-demanda). En aquest context de crisi ambiental estan sorgint nombroses “alternatives”, algunes dins la mentalitat capitalista (capitalisme verd, greenwashing) i altres que busquen crear espais i eines per a superar aquestes formes d’organització social, política i econòmica, per tal de revertir la situació, en la mesura del possible.
Acció Ciclista s’erigeix en eina en defensa del sector de la bicicleta per tal de fer front al paradigma de la mobilitat sostenible des d’una perspectiva transversal i crítica per a la transformació social. Per tal d’incidir en la societat ens vertebrem en tres eixos diferenciats:
Poder popular Quan parlem de poder popular ens referim al concepte que implica l’exercici efectiu del poble organitzat de manera democràtica i participativa dels diferents aspectes de la seva vida comú.
Ecofeminisme L’ecofeminisme parteix d’una visió del món que considera que els éssers humans som alhora éssers socials i biològics, sociodepenents i ecodepenents, que es desenvolupen i operen en contextos socials i ecològics particulars.
El patriarcat no només condiciona i sotmet als cossos, ments i vides humanes, sinó que també sotmet als altres éssers vius i la natura no humana.
Alliberament nacional Davant l’estat d’excepció en el qual ens trobem, ens posicionem en la defensa dels drets polítics del poble català a determinar lliurement el seu estatus polític, així com al lliure exercici d’emancipació nacional enfront l’imperialisme lingüístic i cultural als que es veu sotmès. Sense oblidar al conjunt de persones empresonades, exiliades i represaliades, en defensa del legítim dret a l’autodeterminació.
Drets i compromisos Per tal de garantir el correcte funcionament de l’associació, així com els drets i compromisos, del conjunt de les sòcies; s’estableix un model de gestió horitzontal per tal d’assegurar l’equitat entre aquestes. Per mantenir la independència econòmica de l’associació, aquesta es dota del conjunt de quotes de les seves associades, a més d’oferir una sèrie de prestacions.
Acció Ciclista Club Social El club social de l’associació neix amb l’objectiu d’aglutinar les diferents activitats d’oci relacionades amb la pràctica del ciclisme dins la mateixa entitat, tant de caràcter popular com professional; així doncs possibilitant la participació de la mateixa associació en esdeveniments esportius.
Campanyes i accions Des d’Acció Ciclista hem participat del conjunt d’accions en defensa de l’ús de la bicicleta (implementació de carrils bici, pacificació de zones urbanes, etc.); a més de desenvolupar campanyes pròpies. Aquestes han estat:
• La Bicicleta no és delicte, en contra de la criminalització de l’ús de la bicicleta durant el confinament per la COVID-19.
• La bicicleta transport del poble, campanya per afavorir l’ús de la bicicleta, així com l’edició d’una petita guia ciclista militant.
• Riders, una història de precarietat, on denunciem la precarietat laboral que s’amaga darrere d’un sector creixent en la nostra societat actual, a més de donar suport als diferents col·lectius en defensa del sector.
En l’actualitat estem gestant la nova campanya d’associades que veurà la llum en les properes setmanes, per tal de seguir implementant-nos i creixent. Això ens permetrà dotar-nos de més recursos per seguir desenvolupant accions concretes en defensa del sector de la bicicleta i transformant radicalment l’estat actual de les coses.
Animem a totes aquelles persones que tinguin relació amb la bici a unir-se a nosaltres i a sumar esforços per esdevenir ferramentes útils en la transformació social.
Ningú és imprescindible, però totes som necessàries. La bicicleta com a ferramenta per la revolució social!
