Redacció Catalunya
El projecte crimenesdeodio.info està coordinat pels periodistes David Bou i Miquel Ramos, amb la col·laboració de diverses persones que treballen en l’àmbit de la prevenció i la sensibilització en matèria de delictes d’odi. Aquest any, s’ha actualitzat el mapa de llocs on s’identifiquen aquests crims, una actualització que ha estat coordinada amb SOS RACISME del País Valencià. El passat mes, el projecte crimenesdeodio.info ha encetat una campanya de sensibilització, amb els tècnics gràfics i de programació web Diego i Gerald Kogler.
Parlem amb en David i el Miquel.
- Expliqueu-nos, què és això de Crims d’Odi?
Aquest projecte és una eina de memòria sobre els crims d’odi amb resultat de mort comesos a l’Estat espanyol entre 1990 i 2020. Hi podreu trobar una base de dades i un mapa interactiu que recull els 101 casos amb 103 víctimes que hem pogut identificar, contrastar, classificar per tipologia i documentar, amb la intenció de recuperar la seva memòria. El motiu pel qual van triar l’any 1990 per iniciar la nostra recerca és l’eclosió d’un nou fenomen eminentment violent com són els grups ultres lligats majoritàriament al món del futbol i la instrumentalització que en fan grups de cap rapats neonazis per estendre la seva ideologia basada en l’odi al diferent. Fins a finals dels anys vuitanta encara ens trobem en un període de violència post-transició, on aquest tipus de crims tenen un marcat caràcter polític a l’hora de seleccionar les víctimes per la seva ideologia. En canvi, amb l’assassinat de Lucrecia Pérez i Sònia Rescalvo a inicis dels noranta, considerats els primers crims racista i contra una transsexual, respectivament, es dóna el tret de sortida a una nova era que arriba fins a l’actualitat.
- D’on sorgeix la idea? Quins són els criteris per considerar un crim d’odi?
La idea sorgeix l’any 2015, quan constatem que l’extrema dreta tant a nivell mundial, europeu com estatal comença a prendre noves formes i estratègies aprofitant la cronificació de la crisi econòmica i la incapacitat del sistema polític d’oferir sortides a les classes populars. Durant les darreres dècades, a l’Estat espanyol no ha cessat la violència ultra i considerem que no s’ha prestat prou atenció a aquest fenomen, que es manifesta amb la propagació de discursos i delictes d’odi que acaben comportant víctimes mortals. D’acord amb la definició de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), un crim d’odi és “tota infracció penal, incloses les infraccions contra les persones i la propietat, quan la víctima, el lloc o l’objecte de la infracció són seleccionats a causa de la seva connexió, relació, afiliació, suport o pertinença real o suposada a un grup que pugui estar basat en la ‘raça’, origen nacional o ètnic, l’idioma, el color, la religió, l’edat, la minusvalidesa física o mental, l’orientació sexual o altres factors similars, siguin reals o suposats”. En el cas espanyol, són tants els incidents i delictes que es cometen anualment per aquests supòsits, que només hem pogut recollir els que han suposat víctimes mortals. El que mostrem és tant sols la punta de l’iceberg.
- Com us ho feu per trobar informació sobre alguns casos?
En un primer moment, hi havia un llistat de crims sense documentar ni sense cap mena d’informació, que circulava per webs antifeixistes. Tot i que alguns d’aquests casos eren coneguts, altres ni tan sols hi havia el nom de la víctima. Vam partir d’aquest llistat per investigar tots aquests casos. Vam tractar d’ampliar la informació que en teníem i trobar-ne de nous. A partir d’aquí vam trobar-ne més. Inclús vam poder posar nom a algunes víctimes desconegudes. L’últim lustre, després de la presentació del projecte fins a l’actualització que acabem de llançar durant el mes d’octubre d’enguany, hem estat nosaltres mateixos qui ha anat recollint els nous crims que es cometien, amb l’ajuda d’entitats i col·lectius. També hem afegit d’altres anteriors que ens han fet arribar persones anònimes durant aquests anys, fruit de la difusió i bona acollida que va tenir el projecte des del seu naixement. La nostra tasca principal ha estat passar hores navegant per les hemeroteques dels mitjans de comunicació fins aconseguir donar amb noves dades.
Fent aquest exercici, hem pogut copsar el desinterès de la premsa per fer-ne un seguiment efectiu d’aquestes morts, tractant-les com a successos i defugint una cobertura que denunciés la vertadera motivació que havia portat els botxins a cometre’ls. Rere eufemismes com “baralla entre bandes” o “no generar alarma social” s’hi amaga la voluntat explícita d’ocultar una problemàtica que posa en risc els fonaments del que hauria de ser una societat diversa i inclusiva.
“les institucions han obviat aquesta realitat durant dècades”
- Quin paper han jugat les institucions i quin paper creieu que haurien de jugar?
Les institucions han obviat aquesta realitat durant dècades, aquest va ser un dels motius principals pels quals nosaltres vam decidir iniciar aquest projecte. No hi ha cap registre oficial del crims d’odi comesos a l’Estat espanyol, de fet, fins fa una dècada l’Estat no recollia estadístiques sobre els delictes d’odi ni va començar a crear fiscalies especialitzades per combatre’ls. Amb les successives reformes del codi penal, s’han introduït aquest tipus de delictes i actualment hi ha diversos articles que permeten sancionar aquestes conductes i aplicar agreujants a les condemnes dels casos on la motivació per cometre el delicte ha estat la discriminació. A la pràctica això no passa, i veiem com molts casos que s’ajusten perfectament a aquests paràmetres s’acaben jutjant sense aplicar la llei com correspondria. En canvi, des de fa uns anys estem observant com els cossos policials i fins i tot la Fiscalia estan pervertint aquesta legislació, donant-li la volta i aplicant-la contra militants antifeixistes que fan front a l’extrema dreta, com recentment hem pogut veure al barri valencià de Benimaclet, on tres persones van ser detingudes el 12 d’octubre per protestar contra una marxa d’España 2000 i enfronten càrrecs de delictes d’odi, entre d’altres. És evident que l’Estat no té una voluntat real de perseguir la ultradreta.
- Què hi ha sobre els crims d’estat? Perquè no estan recollits? És a dir, quin tipus de criteri s’utilitza en aquest sentit per no incloure el crims realitzats per policies, el terrorisme d’estat…?
En el nostre projecte no recollim aquests casos perquè ja hi ha altres col·lectius com l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans (OSPDH), el Comitè per la Prevenció per la Tortura (CPT) o en Centre Irídia per la defensa dels drets humans, per citar-ne alguns, que ja aborden aquesta tasca. A més a més, la denúncia de la violència institucional se centra en aquells episodis on els perpetradors són funcionaris públics en servei, que com ha quedat clar no era el nostre objecte d’estudi. Aclarir, això sí, que en alguns dels casos que recollim els botxins són membres de les forces i cossos de seguretat de l’Estat fora que van cometre els crims estan fora de servei.
- Els feminicidis no estan contemplats com a crims d’odi. Perquè?
En les definicions internacionals que utilitzem per a bastir el nostre marc conceptual és cert que no estan contemplats. En canvi, nosaltres discrepem d’aquesta lectura i sí els hem inclòs en el nostre projecte, mitjançant la categoria “misogínia”, que seria l’aversió o odi a la dona pel simple fet de ser-ho, una tendència ideològica o psicològica que consisteix a menysprear la dona com a gènere i a tot el que es considera com a femení. Malauradament, hi ha tantíssims casos de dones assassinades els darrers trenta anys, que hagués estat impossible fer un recull ni tant sols aproximat o representatiu. Per això, hem optat per redirigir aquesta categoria del nostre web al projecte feminicidio.net, que des de fa un temps fan una encomiable tasca de recull i denúncia d’aquesta xacra.
- Hi ha altres projectes similars a altres llocs?
Existeixen altres projectes que fan recull de crims d’odi en altres països, com a Alemanya. Aquí a l’Estat espanyol, hi ha recull de dades sobre persones sense llar, de delictes d’odi que no tenen tots resultat de mort però que mostren una realitat que existeix i que no compta amb una especial atenció ni pels mitjans ni per les institucions, a no ser que hi haja imatges i reaccions públiques. Aquestes tasques les solen fer entitats que treballen amb i pels col·lectius vulnerables. Però no existeix cap registre unificat sobre aquests incidents més enllà dels que fa el Ministeri de l’Interior. Però com els seus criteris per avaluar un delicte d’odi parteixen d’uns paràmetres que nosaltres no considerem adequats, no ens guiem per aquestes xifres.
