Revista Catalunya

Entre el 5 i el 12 per cent de participació han tingut les dues jornades de vaga convocades a l’ensenyament públic de Catalunya pels sindicats Aspec i CGT. Tant el 9 com el 15 d’octubre, milers de docents de Catalunya hem sortit al carrer per mostrar el nostre desacord amb la gestió de la pandèmia de la covid-19 que ha fet la Conselleria d’Educació des que, al setembre, hem tornat a les aules.

Al juny, ja van provar com seria la tornada sense condicions. Amb el suport de mitjans de comunicació i alguns periodistes, pares i mares, es van reobrir unes poques aules amb ràtios mínimes perquè tothom que va poder no va portar els seus fills i filles a fer experiments a les aules. De cara a la galeria, va anar tot bé. A l’estiu, els casals d’estiu van servir a l’administració per demostrar quelcom que sabem de fa molt: les treballadores i treballadors precaritzats obeeixen més que els que no ho són. Un èxit, també, diuen que va ser…

Al setembre, en tornar a les aules, un objectiu en què coincidim amb qui n’ha fet lema, tot i que nosaltres afegim que en condicions, vam corroborar que la manca de condicions continuava sent la tònica malgrat les declaracions. De fet, la Conselleria hi va afegir que sense cap condició, però amb molta propaganda. De cara al públic, l’addicte i l’obligat perquè no hi té cap altre remei, teletrès i La Vanguardia van fer un gran desplegament de mentides diverses i publireportatge va, publireportatge ve (si alhora hi poden colar la XXI del Vallori millor).

” no hem estat majoria (…) però hi tornarem i serem més, moltes més”

Ara, després de veure com molta de la gent més lluitadora dels sindicats majoritaris demanaven vaga general i només dues organitzacions minoritàries n’acabaven convocant, podem fer-nos una idea de com aniran les coses. Tindrem i tenim feina de la bona, perquè no només hi ha desconsideració per la nostra feina mentre continuen assenyalant-nos públicament sinó que algunes de les organitzacions en qui podíem confiar han decidit esdevenir pures gestories de papers i redactores de comunicats. Esperem que aquest paper sigui breu que de feina en tenim cada di amés. Perquè la feina se’ns menja i les mentides continuades del Departament no pot fer-nos oblidar les reivindicacions que en aquesta vaga i a tot l’ensenyament tenim, resumides en set punts de mínims:

1. Reducció de ràtios: 10-15 a EI-PRI; 20 a Secundària. A escoles bressol; 5 per a lactants, 9 per a caminants i 15 per a grans.
2. Increment de plantilles necessari per reduir les ràtios sense afectar les especialitats, atenció a la diversitat i de suport als alumnes amb NEE.
3. Dotació de personal sanitari a cada centre.
4. Substitució de les treballadores vulnerables que no es poden incorporar als centres.
5. Dotació de tot el material necessari als centres (mascaretes FFP2 i pantalles facials, hidroalcohols, termòmetres).
6. Increment dels recursos necessaris per part del Departament i ens locals per garantir l’aplicació dels protocols de neteja i desinfecció als centres.
7. Permís retribuït no recuperable per a les treballadores i els treballadors amb menors al seu càrrec en situació d’espera de resultat de PCR, aïllament o quarantena.

Res d’increment de sous, ni de millora de condicions generals, ni de res que no sigui i pugui ser compartit per tothom. A sales de professors, a passadissos i aules, l’absoluta majoria de docents demanem això i molt més. Quan el silenci es trenca i es parla, entre treballadors de l’ensenyament, de les condicions en què fem feina, aquests i altres temes surten dia sí i dia també. La tristor, el desànim, l’enutjament permanent i altres formes de frustració es passegen per les nostres escoles. Molts companys i companyes han passat a jubilar-se anticipadament perquè no poden més, altres viuen/vivim el nostre dolor en silenci. Molts en parlen fora de la feina. I altres, molts i moltes, hem decidit parlar en veu alta, cridar als quatre vents què volem i què ens cal per poder obrir les escoles sense ofegar-nos en el propi patiment.

De moment, però, hem estat minoria els que hem decidit parlar. El silenci mana encara. La majoria de docents volen pensar que això no va amb ells. El sindicat majoritari a l’ensenyament a Catalunya pensa que no va amb ells. Els i les mestres i professores no confinades encara creuen que no va amb ells. Els acabats d’incorporar i les més veteranes, que no va amb ells… i totes i tots sabem que sí que va amb nosaltres, que som nosaltres qui ha de dir prou i som les que som a les aules dia sí i dia també qui ha d’exigir i aconseguir que treballar no es converteixi en sis hores de neguit cada dia.

Sí, no hem estat majoria. Sí, no hem aconseguit trencar el silenci en què molta gent viu. Sí, no hem aturat l’educació pública per aconseguir canviar les coses. Però és fent-les que es fan les coses i no ens aturarem per aconseguir allò que és de mínims i que representa la dignitat de la professió, que suposa la mínima expressió del que necessitem per fer que aquest tros de món no esdevingui tan capçot com els manaires d’educació volen que sigui. Trobar-nos poques i pocs al carrer ho ha fet i ho farà possible. Perquè hi tornarem i serem més, moltes més, moltíssims més. La llavor està plantada i no defallirem fins a ser-hi totes i tots.

Caravana Obrim Fronteres 2020

9 d'octubre de 202025 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Rosalia Molina. Ensorrem Fronteres CGT

La Xarxa d’entitats i col·lectius que formem part de la Caravana Abriendo Fronteras hem tornat a organitzar la trobada anual, una Caravana feminista i europea amb l’objectiu de denunciar la violència i el silenci mortal de les fronteres. Fa just quatre anys, organitzàvem la primera caravana amb rumb a Grècia i continuaríem els anys següents assenyalant les violències i els assassinats a la frontera sud de l’Estat espanyol, arribant fins a Ceuta i Melilla, i fins i tot a Itàlia. Un rumb que ens ha permès articular vincles amb milers d’activistes d’arreu d’Europa i treballar per trencar el silenci de les polítiques migratòries de la Unió Europea, la vulneració dels drets humans i la militarització de les fronteres europees.

Com a membres d’Ensorrem Fronteres CGT, formem part de la xarxa a Catalunya, Obrim Fronteres. Aquest any, malgrat aquest format “atípic”, hem participat un important nombre de companyes de CGT, de diferents territoris.

Enguany, l’actual crisi sanitària ens va fer canviar el rumb de la Caravana que planejàvem cap a la Ruta Balcànica. Però aquesta situació no ha pogut amb la nostra xarxa, que ha seguit més activa mitjançant trobades virtuals i adaptant-nos a la nova situació, continuant amb la denúncia de la complicitat dels governs europeus en les guerres a l’Àfrica i Orient Mitjà, origen del desplaçament forçós de centenars de milers de persones. I enfortint la xarxa europea per donar una resposta a la situació de les persones migrades i refugiades que s’ha vist greument empitjorada per la pandèmia.

També vam denunciar les conseqüències del racisme institucional a casa nostra fent referència als milers de persones colpejades per la llei d’estrangeria i per a les quals s’exigeix una regularització incondicional com a mecanisme de justícia social.

Per tot això, la Caravana 2020 es va transformar en un programa simultani, del 26 al 30 d’agost, al País Valencià, el País Basc i Itàlia, amb els mateixos eixos de treball. Malauradament al País Basc van haver de modificar l’estructura inicial a causa de la normativa de restriccions a causa de la pandèmia, per accions de denúncia en diferents poblacions.

Un total de cinc dies plens d’activitats per denunciar la situació “insostenible” de les persones migrades i teixir aliances entre els diferents col·lectius

Els 4 eixos temàtics que es van treballar van ser:

1. Fronteres i desaparicions: Balcans i Mediterrani

2. Ports de Solidaritat i Ports de guerra

3. Explotació Laboral, Resistència i Alternatives: Rural & Urbà

4. Drets Humans. Conclusions i Accions a Futur

Eix 1 Fronteres i desaparicions: Balcans i Mediterrani.

Frontera Balcans: a càrrec de No Name Kitchen. Frontera Sud Melilla & Nador al Rif. Solidary Wheels

Eix 2 Ports de Solidaritat i Ports de guerra.

Mercaderes de muerte: Indra Aquest eix temàtic dels ports, s’ha treballat des de dues perspectives: ports de solidaritat i ports de guerra.

Els ports de guerra (Sagunt), són utilitzats per la indústria armamentística, i està dins del circuit internacional del comerç d’armes, facilitant el negoci de les guerres. Els ports anomenats de pau, son ports de solidaritat (Borriana), on arriben la majoria dels vaixells de rescat de ONGs europees que treballen al Mediterrani central, com el Alan Kurdi, el Sea Watch o l’Open Arms. El port els ofereix moltes facilitats per atracar i fer reparacions i avantatges en les taxes, sent així un lloc de referència per les organitzacions civils de rescats humanitaris. El vaixell Louise Michel, finançat per l’artista Bansky, havia marxat el dia abans.

A Burriana es va fer el debat: “Els reptes per a la pau i el desarmament a càrrec del Centre Delàs d’estudis per la pau.” Segons dades proporcionades per aquest centre el 2019 l’Estat espanyol va destinar 20.050 milions d’euros a la despesa militar.

En aquesta línia de visibilitzar la despesa militar i la indústria armamentística, les companyes de Catalunya vam presentar una acció de denúncia que es va fer a l’empresa Indra, que negocia amb la indústria armamentística i és una empresa líder en el control fronterer.

Eix 3. Explotació Laboral, Resistència i Alternatives: Rural & Urbà. Explotació laboral i cadena invisible de cures

Denúncia de les vulneracions de drets en el treball agrari.

Col·lectius de suport i denúncia: El mar d’oliveres de Jaén i la taronja de València , Conca Minera i temporeres de Huelva, El mar de plàstic i horta d’Europa Almeria. València Acull.

Resistència i alternatives. Cooperatives agràries: Iniciatives solidàries: Associació Solidaritat del taxi de Sevilla, Autoorganització: Sindicat de Manters Madrid,Girona Acull.

Les cadenes invisibles de cures, amb perspectiva feminista.

Retrospectiva i mundialització i sistema de Cures. Models d’autoorganització: Sindillar Barcelona i Aiphyc València, on van denunciar la doble opressió per ser dona i migrant. Vam completar la jornada amb una manifestació exigint la regularització incondicional de totes les persones migrants que viuen a l’Estat espanyol en situació irregular.

Eix 4. Drets Humans. Conclusions i propostes de futur.

L’últim dia es va celebrar una assemblea de valoració on se’n van compartir reflexions, i propostes de futur.

La taula de Drets Humans va treballar amb diferents associacions i entitats: Crida contra el racisme, CIES NO València, Azadi Jin, plataforma Solidaritat amb el poble Kurd

I amb aquests lemes, es va tancar la Caravana 2020

Respectant la distància de seguretat, però “acuerpándonos”

Rentant-nos les mans, però posicionant-nos.

Amb la mascareta, però sense callar.

Cal crear xarxes per lluitar juntes i en comunitat

9 d'octubre de 202029 de febrer de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Esther Canet. Plataforma per l’Educació Pública de Mollet

Davant la incertesa pel començament del curs escolar i com a mare de tres criatures de vuit, quatre i dos anys, veig que el Departament d’Educació està improvisant constantment, treballa sobre la marxa, no tenen cap mena de planificació, i van funcionant d’acord amb propostes, potser d’Europa. No hi ha criteris ni directrius clares, i sense cap coordinació amb la resta dels territoris de l’estat espanyol, les mesures no estan clares; de fet no hi ha una voluntat de consultar o crear comitès d’experts.

Les famílies ara ens estem coordinant arran d’aquesta pandèmia, no estem d’acord amb els protocols, però com aquests són tan confusos, cadascuna ho interpreta d’una manera diferent, i així es fa molt difícil arribar a acords i maneres de treballar.

En aquests moments hi ha dues línies de criteris per part de les famílies,algunes que optarien per l’educació virtual i d’altres que demanen una educació presencial.

Jo estic d’acord en fer-ho presencial, les nenes i nens i les joves necessiten socialitzar-se, relacionar-se, i l’educació virtual és aïllament social, on es perdrà l’empatia, la solidaritat.

No és el mateix l’educació presencial que la virtual, la meva filla va a una escola que és Comunitat d’Aprenentatge, en aquest tipus d’escoles es treballa de forma cooperativa, es fan debats, assemblees, i a més les famílies participem de manera voluntària i activa a l’aula. Però malauradament ara amb la normativa i els protocols de distanciament social que estem patint a la societat i a tots els centres educatius estem perdent la base pedagògica de l’educació, l’alumnat no poden participar, relacionar-se, mirar-se als ulls, no es podrà fer l’apropament, l’escalfor… i les famílies tampoc podrem participar a l’aula.

“l’educació virtual és aïllament social, on es perdrà l’empatia, la solidaritat”

A moltes escoles no hi ha llibres de text, tot és cooperatiu. A l’escola de la meva filla i fills, funcionen mitjançant una eina molt important que és l’assemblea, un espai de resolució de conflictes, es treballa de manera col·laborativa, molt treball d’equip, són assemblearis… i això potser també es perdrà. Les famílies hem d’anar en paral·lel amb el professorat, a casa s’educa i a l’escola es forma.

La majoria de centres educatius no han pogut crear més espais, moltes vegades perquè no existeixen aquests espais, i no han pogut baixar ràtios, ja que el departament no els hi ha enviat més professorat. Són mentida les promeses fetes de més professorat i la demanda de fa molt temps- de tota la comunitat educativa- de baixada de ràtios tampoc es compleix; quan s’hauria pogut aprofitar aquest moment per baixar ràtios.

Quan comencin els aïllaments, no ens han donat cap recurs a les famílies. Existeixen moltes dificultats en l’àmbit de conciliació de la vida laboral i familiar, a altres països d’Europa hi ha recursos i una veritable conciliació, la societat sencera tenen uns horaris assequibles, no com aquí amb uns horaris laborals molt llargs. El govern no té en compte a les famílies, no ens ajuden ni econòmicament, ni en l’àmbit de la salut, ni de recursos.

Cal un canvi a escala de societat: feines, comerç, serveis, escoles, etc. per poder aconseguir un estil de vida saludable. Ara, les famílies ens estem organitzant i fent costat a la comunitat educativa, el professorat no pot fer res més del que fan, ens hem unit per poder millorar, ni que sigui localment.

A través de la plataforma per la jornada continua, algunes famílies ens hem adherit a una vaga de no portar els nens a les tardes durant el setembre, com a forma de pressió, per minimitzar el risc minimitzant desplaçaments.

Es podria aprofitar aquesta situació, fent un aprenentatge, i sobretot per pensar propostes de canvi, sobretot en l’àmbit pedagògic,seria molt important, incloure les mocions, on l’alumnat poden opinar, i treballar els sentiments, emocions, però precisament ara amb aquest aïllament, la separació de les persones, es fa molt difícil. De vegades penso que volen un aïllament social molt important, ja que els bars, els transports estan molt plens, però les classes separades, sense poder-ne abraçar ni tocar, amb aquest distanciament que ens estan imposant.

Cal treballar en col·lectivitat, sobretot localment, ara estem fent una xarxa de suport mutu, i sentim que és molt positiu. És molt important que es comencin a crear aquestes plataformes i xarxes, penso que s’hauria de continuar sempre per a totes les lluites, xarxes en l’àmbit de l’escola i del municipi, en una lluita col·lectiva, tenint algú al costat per treballar plegades. En altres moviments, quan hi ha una xarxa de suport, tot és molt més fàcil i assequible, el fet de poder treballar juntes i en comunitat, ens mostra l’empoderament que tenim com a societat de poder treballar plegades.

Cal encoratjar a totes les famílies a tenir opinions, ser crítiques, i crear xarxes. No quedar-se només en el que et diuen, cal tenir opinió pròpia i treballar plegades per una educació pel futur.

Les de les “Bates Vermelles”: obreres tèxtils contra el Franquisme

9 d'octubre de 202025 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Cynthia Luz Burgueño. Dones Llibertàries

Fa quaranta-sis anys succeïa una de les lluites obreres més emblemàtiques durant el franquisme i la transició: la vaga de les joves obreres tèxtils de la fàbrica Valmeline a Tarragona, conegudes com les de les “bates vermelles”.

La història de les dones treballadores està plena de relats i gestes. El seu protagonisme ha estat un component essencial en allò que va significar la gran ‘oposició obrera’ al Règim franquista, que es va manifestar amb intensitat des de la dècada del 1940 i va continuar el seu desenvolupament fins a aguditzar-se durant els últims anys del Franquisme.

El rol que han exercit les treballadores en la conflictivitat laboral en aquesta època està relacionat perquè al segle XX, el treball assalariat femení havia crescut enormement, sent crucial en el desenvolupament econòmic i industrial sota un capitalisme en auge que requeria més mà d’obra femenina. D’aquesta manera, s’estava posant en qüestió tot l’aparell ideològic, la religió i la ciència, que buscaven impedir que la dona es converteixi en assalariada. Però alhora, aquest va anar creixent sota els mateixos patrons ideològics de la divisió sexual i complementarietat dels sexes, per justificar majors desigualtats, discriminació i des-jerarquització del treball de la dona fora de la llar.

D’aquesta manera, la conflictivitat de les dones s’ha desenvolupat amb una característica particular: la ‘doble presència’ en el treball assalariat i en el treball domèstic. El seu protagonisme estava impregnat d’una experiència a través de la qual, mentre lluitaven contra l’explotació a les fàbriques, qüestionava a un règim dictatorial en les seves arestes més misògines (Mary Nash, 2010).

Les obreres tèxtils: pioneres en les onades de vagues contra el Franquisme.

Van ser les obreres tèxtils les que van protagonitzar els primers conflictes, sent les fàbriques d’aquest sector un dels motors de l’economia i del comerç a Catalunya. I on les dones patien unes condicions laborals precàries, baixos salaris i jornades infinites, juntament amb les tasques reproductives que significaven una pesada càrrega.

En aquest context, l’estiu de 1974, es va desenvolupar l’emblemàtica lluita de les obreres de la fàbrica tèxtil de tall i confecció de samarretes, Seidensticker, que en 1973 es va anomenar Valmeline. Una lluita contra les dures condicions laborals imposades als setanta a les fàbriques tèxtils, on la mà d’obra femenina era fàcilment intercanviable i sense cap mobilitat cap a llocs qualificats. Llocs com la direcció, cap de producció, encarregat o tècnic, estaven reservats exclusivament per als homes. Això evidentment influenciava en la desigualtat salarial, els homes tenien accés a mobilitat de categories i per tant a millors salaris, qüestió que per a les dones estava totalment negat.

A més de la discriminació, les treballadores sofrien condicions laborals d’extrema explotació: “El treball era dur perquè era un treball a preu fet i en cadena, significa que “les peces anaven passant i si et trobaves malament, les teves peces quedaven endarrerides i en el descans o al final les havies d’acabar”, explica una treballadora. Un cronòmetre controlava la producció de les treballadores, que havien de complir un nombre de peces cada tant temps. Si superaven les peces que hi havia estipulades en el temps marcat, cobraven una sobrepaga que es deia a preu fet. Algunes treballadores entrevistades expliquen que trigaven 20 segons a acabar una peça i que si no s’arribava a complir el temps, l’hi descomptaven del destajo.

“el seu protagonisme ha estat un component essencial en allò que va significar la gran ‘oposició obrera’ al Règim franquista”

La primera vaga havia estat l’any 1965, davant l’anunci de la patronal de dividir la jornada laboral, que sempre havia estat continuada. La resposta de la patronal va ser l’acomiadament d’una de les treballadores, que va haver de ser readmesa perquè les dones van amenaçar amb majors accions de solidaritat.

A pesar que el corrent majoritari de CCOO -PSUC-PCE- no atenia a les reivindicacions de les treballadores, aquestes -moltes d’elles sindicalitzades- van saber confeccionar una forma d’organització per trencar l’aïllament tant dins com fora de la fàbrica, aconseguint una important xarxa de solidaritat d’altres fàbriques i sectors de treballadors i treballadores, “Sortim en grupets de dones, que participem bastant activament de la línia sindical oficial, però intentant trencar les pautes que ens marcaven des del propi sindicat”, va afirmar una activa treballadora dins del món sindical de l’època.

En 1974 la fàbrica comptava amb 300 treballadores –anteriorment van ser 500-amb una mitjana d’edat de vint anys. Començava la negociació del conveni de l’empresa el juny de 1974, en la qual les treballadores reclamaven millors condicions laborals i es presentaven a negociar a través de la “comissió de treballadores” amb elles al capdavant. No es va arribar a un acord amb la patronal, per la qual cosa van decidir en una assemblea fer una aturada que van començar el 10 de juliol, cada dia durant una hora. L’empresa, que els havia promès negociar després de les vacances d’estiu, va respondre amb una sanció de tres dies de sou i jornades de treball per a tota la plantilla. Les treballadores van continuar la vaga i l’empresa va respondre de forma més dura encara, amb l’acomiadament de 162 treballadores.

La decisió de la plantilla va ser continuar la vaga ocupant la fàbrica. La policia les va desallotjar per la força i les treballadores, lluny d’acoquinar-se, van començar a mobilitzar-se per les altres fàbriques difonent la seva situació. Fins i tot van enviar una comissió informativa a Alemanya on estava la seu de l’empresa, amb la finalitat que la vaga tingués repercussió internacional.

Les Bates Vermelles de la dignitat demanaven “Pa i Justícia”

Les treballadores de Valmeline van rebre solidaritat de moltes fàbriques, de treballadors i treballadores, organitzacions sindicals i polítiques d’esquerra. I amb el lema “Pa i Justícia a les Obreres de Valmeline S.A.” van publicar una octaveta en la que explicaven amb detalls la causa del seu conflicte. El dia 24 d’agost, una massiva manifestació va recórrer la Rambla Nova de Tarragona en solidaritat amb les obreres, van marxar amb els seus uniformes, amb bates vermelles, que es van convertir en un símbol de “dignitat”, perquè les seves reivindicacions i el motor de la seva lluita era per la millora de les condicions laborals. Amb les seves bates vermelles van encapçalar, des d’aquesta data, totes les manifestacions: “En les manifestacions ens enviaven a la policia, i quan ens veien en el Sindicat deien “Què Vénen les de les bates vermelles. Sempre que baixem a Tarragona anàvem amb l’uniforme perquè ens veiessin.” L’última lluita de les obreres de la Valmeline va ser l’any 1980, enfront de l’anunci de l’empresa de tancament al·legant motius de crisi, encara que el que s’estava preparant era una deslocalització de la fàbrica, en un context de crisi i recessió econòmica en tot l’Estat, especialment al sector tèxtil. La resposta de les treballadores va ser contundent i van ocupar la fàbrica durant vint-i-vuit dies, quelcom habitual en aquells anys. Finalment la fàbrica va acabar tancant. Però els anys de lluita de les obreres tèxtils de Bates Vermelles, van quedar en la memòria i tradició de la lluita de les dones treballadores i la classe treballadora, durant el franquisme i la Transició.

Una tradició i memòria de la qual la recuperació és una tasca necessària. Perquè la lluita de les dones, inscrita en la lluita de classes, no ha començat avui, sinó que té fils de continuïtat per recuperar en l’actualitat.