A voltes amb l’okupació

Equip Comunicació CGT Catalunya
Rubén Pérez Paez. Sindicat de Transports i Telecomunicacions de la CGT Barcelona

Fa uns dies el jutge Joaquim Bosch, de l’associació de jutges per la democràcia, deia en unes declaracions que: ”en setze anys com a jutge, no he tingut una sola ocupació de primer domicili” i assenyalava que ”s’ha d’aplicar la llei, però també garantir el dret a l’habitatge, sense generar por social per interessos econòmics”. Pocs mitjans s’han fet ressò d’aquestes paraules, i tanmateix, portem tot l’estiu assistint a un gran espectacle mediàtic en el qual semblen haver-se posat d’acord els interessos econòmics dels grans mitjans de comunicació, empreses de seguretat i determinats partits polítics per tal de generar una alarma social entorn d’un problema que afecta només al 0,01% dels habitatges que hi ha a Espanya. El percentatge de violacions de domicili a particulars és del 0,01% incloent-hi tant primera com segona residència. Tenint en compte que al nostre país existeixen més de 25 milions d’immobles, dels quals només un 0,3% es troben ”okupats”, i d’aquests, el 85% corresponen a entitats financeres i fons voltor, com pot ser que dia rere dia els mitjans de comunicació parlin de persones que surten a comprar el pa i en tornar es troben la seva casa okupada i la policia els diu que no es pot fer res? Tenint en compte que, de donar-se aquesta situació es tractaria d’un delicte penal que faria intervenir automàticament a la policia, és evident que ens menteixen descaradament, però llavors la següent pregunta és: per què?

Arrendar o comprar una casa suposa, per a una persona jove assalariada, destinar-hi entre el 90,7% i el 60,4% del seu sou net. Amb la nova crisi, l´atur es dispara (i es preveu que encara ho farà més) i com a conseqüència l’impagament d’hipoteques, i sobretot, la incapacitat de moltes famílies de poder pagar els preus abusius dels lloguers al nostre país fan preveure una nova allau de desnonaments en els propers mesos. Quan el 2008 els diferents moviments socials que clamaven per la situació de l´habitatge vam mediatitzar els desnonaments, la percepció social de l’ocupació va canviar cap a positiu en un sector important de la classe treballadora, i això és quelcom que no poden permetre. La campanya de criminalització de l’okupació busca que la classe treballadora, sense adonar-se, compri el discurs hegemònic que el dret a l´habitatge està per sota del dret a la propietat privada, relat que va en contra dels interessos de la majoria de la gent. El 58% de la població amb ingressos més baixos ha de gastar més del 40% del que guanya per tal de pagar un sostre sota el que viure.

“arrendar o comprar una casa suposa, per a una persona jove assalariada, entre el 90,7% i el 60,4% del seu sou”

D’ençà que va començar la crisi, més de 160.000 famílies han sigut expulsades de les seves cases per no poder pagar la hipoteca al banc.

El drama no ha acabat, però la pèrdua del domicili clarament ara afecta més a famílies que viuen de lloguer. Des de 2013 a 2018, 217.000 famílies van abandonar casa seva per no pagar la renda mensual, i la xifra va augmentant. L’any passat, el nombre de desnonaments a inquilins va superar els 37.000, el que suposa 127 persones al dia.

Des de 2014 a 2019 el pagament per llogar una casa es va disparar un 25%, a Barcelona un 36% i a Madrid un 33%. Són les dades d’avui, i tothom sap que no milloraran, ans el contrari.

Hi ha una constant vulneració de drets per part dels fons voltor, que són corporacions internacionals multimilionàries. La seva raó de ser és el mercat, el comerç i el benefici. Per a ells, estan al mateix nivell les maragdes que l’habitatge: ambdues són susceptibles de ser comerciables. El factor humà no els importa.

Aquests fons voltors, amb el beneplàcit dels poders econòmics i el suport dels poders fàctics, s’han apoderat de la immensa majoria del mercat immobiliari. Ara es tracta de crear un ambient hostil en torn les associacions que defensen l’habitatge com un dret bàsic, i aquí entra en joc tot el poder mediàtic, que es posa a rentar la cara als voltors i vendre’ls com a coloms de la pau. La intenció és deixar una càrrega de profunditat amb l’objectiu de confondre a la població perquè rebutgi al dèbil i defensi al fort. L’aporofobia d’alguns mitjans de comunicació fa vergonya. Quan veurem un reportatge sobre famílies vulnerables i les causes estructurals que porten a ocupar en precari enfront de la falta d’alternatives reals?

Els poders, en el seu benefici, es dediquen a alienar (deixar sense criteri) i a codificar (crear autòmats) a la població. Així s’empobreix la capacitat de pensar i raonar.

La misèria no et responsabilitza, és la cultura i el fet d’enraonar el que et fa adquirir ideologia.

Hem de fer entendre als nostres germans de classe que si no apaguen aviat els televisors, la mentida del fet que són els okupes els que deixen a les famílies al carrer i no els bancs acabaran calant a les seves ments. Com deia Malcom X “si no aneu amb compte amb els mitjans de comunicació, us faran estimar a l’opressor i odiar a l´oprimit”. I així estem, a voltes, com sempre.

El massa desconegut i molt útil «Recàrrec per Manca de Mesures de Seguretat»

Equip Comunicació CGT Catalunya
Àlex Titsminetzky. Advocat laboralista i afiliat a CGT

En el cas de que un Accident de Treball sigui causat per una infracció de l’empresa, la normativa preveu un (potser massa desconegut) augment de totes les prestacions professionals entre el 30% i el 50% a càrrec de l’empresari infractor. Un Recàrrec que pot representar no només un complement molt important de les prestacions professionals pel treballador afectat, sinó també un «al·licient» per l’empresari infractor per a complir la normativa preventiva, degut als costos molt elevats que li pot comportar, i per tant és també important tenir-lo en compte en l’acció sindical en matèria de PRL.

Què és?

El Recàrrec per Manca de Mesures de Seguretat és l’augment de totes les prestacions professionals derivades de l’Accident de Treball o la Malaltia Professional entre un 30% i un 50% en cas de que hagi estat causat per una infracció empresarial. Està regulat a l’article 164 LGSS (antigament al famós article 123), que literalment determina:

«1. Todas las prestaciones económicas que tengan su causa en accidente de trabajo o enfermedad profesional se aumentarán, según la gravedad de la falta, de un 30 a un 50 por ciento, cuando la lesión se produzca por equipos de trabajo o en instalaciones, centros o lugares de trabajo que carezcan de los medios de protección reglamentarios, los tengan inutilizados o en malas condiciones, o cuando no se hayan observado las medidas generales o particulares de seguridad y salud en el trabajo»

Per tant, ha d’haver una infracció en matèria preventiva de l’empresa que hagi causat de forma directa (hi ha d’haver «nexe causal») l’Accident de Treball o Malaltia Professional. Si es dona una infracció empresarial, però sense relació causal amb el sinistre, no s’aplica el Recàrrec, malgrat pugui ser sancionada l’empresa infractora.

A quines prestacions s’aplica?

S’aplica a totes les prestacions presents o futures que derivin de l’Accident de Treball o Malaltia Professional. Per tant, una vegada imposat un Recàrrec, es podria aplicar inicialment només a una prestació actualment existent, i després anar-se aplicant a futures prestacions que vagin apareixent.

Per exemple, podria donar-se que s’imposi un Recàrrec del 40% a un Accident de Treball que actualment ha comportat una Incapacitat Temporal, però que si en el futur les lesions que va causar el sinistre s’agreugessin causant una Incapacitat Permanent, l’augment del 40% s’aplicaria immediatament també a la invalidesa. I si desgraciadament el treballador morís a causa d’aquestes lesions professionals, també s’aplicaria immediatament a les prestacions de viudetat i/o orfenesa professional.

No hi ha cap prestació professional que n’estigui exclosa, i per tant també s’aplicaria a les Lesions Permanents No Invalidants, invalideses en tots els seus graus (parcial, total, absoluta o gran invalidesa) o viudetat/orfenesa.

Però el Recàrrec no s’imposa a cap millora (de les anomenades «voluntàries») de les prestacions a càrrec de l’empresa o d’asseguradores, com ara augments fins el 100% de la baixa establerts per Conveni o indemnitzacions.

En qué consiste el recargo de las prestaciones derivadas de accidente de trabajo o enfermedad profesional? | Grup Carles

Qui i com s’imposa?

Pot ser sol·licitat per escrit a l’INSS per qualsevol treballador que estigui percebent una prestació professional, o pot ser iniciat d’ofici per la Inspecció de Treball. En tot cas, és la Inspecció de Treball la que ha de fer un informe preceptiu sobre la possible existència d’infraccions empresarials i la seva relació de causalitat amb l’Accident de Treball o Malaltia Professional.

La Inspecció de Treball en el seu informe pot «proposar» (o no) la imposició del Recàrrec, que és posteriorment imposada formalment per resolució de l’INSS. 

Procediment de recaptació

L’abonament del Recàrrec és una responsabilitat exclusiva i intransferible de l’empresari infractor, i per tant no pot ser assegurat. Ho ha de pagar directament l’empresari. Però si l’INSS no aconsegueix recaptar-lo a l’empresa, no l’anticipa al treballador, i per tant aquest es quedaria sense percebre’l.

Veiem com ho recapta i calcula l’INSS: L’INSS envia a la TGSS l’expedient, per a que realitzi un càlcul del cost total de totes les prestacions professionals causades (anomenat «capital cost»). És un càlcul que a vegades pot ser senzill (si per exemple el treballador només ha estat 6 mesos de baixa) o més complex, si s’ha causat una prestació periòdica. En aquest cas, la TGSS haurà de calcular quan se li abonarà previsiblement durant tota la seva vida al treballador accidentat. Un cop l’INSS té el càlcul del «capital cost», calcula el Recàrrec imposat i ho recapta de l’empresa.

Per posar un exemple (molt simplificat per fer-lo més comprensible): imaginem que un treballador de 30 anys pateix un Accident de Treball, el reconeixen en situació d’invalidesa total amb una pensió de 1000 euros, i s’imposa a l’empresa un Recàrrec del 50%. La TGSS calcularà que cobrarà 12.000 euros anuals, i fins als 80 anys (edat mitja de vida) li falten 50 anys, i per tant percebrà durant tota la seva vida de la prestació d’invalidesa total de 6000.000 euros. El 50% del recàrrec és de 300.000 euros, que l’INSS intentarà recaptar a l’empresari infractor. Fins que  l’INSS no aconsegueixi recaptar aquesta quantia de 300.000 euros, no anticiparà cap quantitat al treballador accidentat, però un cop recaptada li abonarà al treballador accidentat un complement de 500 euros mensuals amb la seva invalidesa total de 1000 euros inicial durant tota la vida. 

Per tant, és evident que pot significar una despesa molt important per a les empreses infractores, i un «al·licient» per a que compleixin la normativa preventiva. 

Prescripció i data d’efectes (s’ha de demanar el més aviat possible)

La prescripció de la sol·licitud del recàrrec és de 5 anys, a comptar des del reconeixement de la darrera prestació professional reconeguda. Per tant, tenim un període bastant llarg per a poder presentar l’acció.

Però hem de tenir molt en compte que (sobretot a partir d’unes polèmiques sentències del Tribunal Suprem de 2016) la data d’efectes és de només 3 mesos cap a endarrere des de la sol·licitud. Per tant, només s’abonarà el recàrrec amb una retroacció de 3 mesos des de la presentació de la sol·licitud.

Per exemple, si el treballador accidentat només ha estat un període d’un any de baixa o té reconeguda una invalidesa, el recàrrec imposat només s’aplicaria a partir dels 3 mesos de retroacció des de la sol·licitud, restant un període de la baixa i/o d’invalidesa sense cap Recàrrec.

Per tant, és important presentar la sol·licitud el més aviat possible.   

En qué consiste el recargo de las prestaciones derivadas de accidente de trabajo o enfermedad profesional? | Grup Carles

Execució de les resolucions de recàrrec i no obligació de retornar el percebut

La resolució que imposa el Recàrrec és executiva des de que és emesa. Independentment de que l’empresa pugui presentar demanda, l’INSS inicia tot el procediment de recaptació. I si finalment es recapta, s’abona el recàrrec al treballador accidentat malgrat la resolució encara no sigui ferma, per estar pendent de sentència judicial.

Malgrat ser un tema inicialment polèmic, les darreres sentències del TSJC i el Tribunal Suprem han determinat la doctrina clara de que, en cas d’estimar-se la demanda de l’empresa, el treballador no ha de retornar el que ja li han abonat en concepte de Recàrrec, malgrat deixar de percebre el que li resta per cobrar.  

Conclusió

Per tant, el recàrrec (malgrat el seu desconeixement en amplis sectors de la classe treballadora) és una eina molt útil, tant pel treballador accidentat (pot suposar un augment molt important de les seves prestacions professionals) com per l’acció col·lectiva sindical, ja que és una normativa pensada per sancionar especialment els empresaris infractors en matèria preventiva, i que pot suposar un incentiu important a les empreses per a fer complir la normativa en matèria de PRL i per fer respectar la salut laboral.

Violència d’herència colonial i resistències ancestrals a Colòmbia

Equip Comunicació CGT Catalunya
Julia Matildelina. Col·lectiu Maloka

Revoltes i respostes populars en temps de pandèmia i d’acords de pau incomplets i incomplerts
“No hay nada sin historia. Quien no la tiene, se acabó.
Los blancos dicen a los indios: cuénteme un cuento.
Y si ellos hablan, los blancos dicen que es cuento.
Y sólo queda eso: un cuento.
Y allí se acabó la historia.
La historia es de todos; cada uno debe hablar su parte;
entre todos se da un redondeo”.
Taita Abelino Dagua, Exgobernador Misak
[Guambianos: hijos del aroiris y del agua]

Colòmbia viu temps difícils, cada notícia sepulta l’anterior. És difícil conviure amb les notícies d’assassinats i massacres que marquen el nou cicle de violència que van inaugurar uns acords de pau entre l’estat i la guerrilla de les FARC-EP que el govern colombià mai ha complert. Escollim quatre notícies que han marcat els darrers dos mesos i ens ajudem de la concepció del poble Misak per a entendre que necessitem la història per interpretar el que s’està vivint a Colòmbia. Potser no és lineal, sinó que camina com el dibuix de la closca d’un cargol, i a cada volta de l’espiral, creix, canvia o s’aprofundeix. A més, el poble Misak està insistint a dir la seva part. Comencem el camí per aquí.

16 de setembre: El poble originari Misak tomba l’estàtua del conqueridor Sebastián de Belalcázar
Popayán, capital del departament del Cauca, és coneguda com la ciutat blanca per la seva arquitectura colonial al centre històric, i és un clar exemple de l’herència colonial a Colòmbia. La seva imatge emblemàtica no representa un territori on un quart de població s’autoreconeix com indígena i gairebé un 17% com afrodescendent. Amb Belalcázar, al s. XVI va arribar no només la imposició de la religió i l’idioma, sinó també el cadastre que va permetre l’escriptura de les terres. Els descendents d’aquells que se les van repartir, són avui els grans terratinents i empresaris. Un exemple: Incauca, la indústria sucrera més gran del país, compta amb unes 44.000 hectàrees de canya de sucre cultivades al Cauca. La collita no només es tradueix en sucre, sinó també en bioetanol. Els indígenes reclamen com a pròpies moltes d’aquestes terres, ja que la violència de les guerres repetides els van arraconar a les muntanyes i han perdut àrees cultivables. El poble Nasa a aquestes recuperacions de terres les anomenen “liberación de la madre tierra”. Per això, el poble Misak proclama avui que venen “amb la sang indígena a les venes a lluitar contra els qui tenen la sang indígena a les mans”.

Matinada del 8 de setembre: La Policia mata a un home a Bogotà a cops i descàrregues elèctriques de tasser
Massa semblant al cas de George Floyd, viralitzat i convertit en un clam contra la policia als Estats Units. Un vídeo igual de dolorós comença a compartir-se per xarxes socials. S’hi veu clarament com dos agents immobilitzen a Javier Ordoñez, i a terra li apliquen repetidament descàrregues elèctriques amb un tasser. Javier, de quaranta-tres anys, suplica en va, “Ya, por favor, no más”. Diu la policia que estava begut i havia tingut una baralla al barri… i el van condemnar a mort. No és ni la primera ni l’última víctima per violència policial ni a Bogotà ni a Colòmbia, però encén l’espurna. Milers de persones surten a protestar enfront dels CAI (Centro de Atención Inmediata), petites comissaries als barris, estesos per tota la ciutat. Ràbia contra la policia i ràbia acumulada per tants mesos de confinament i pandèmia que han portat les classes populars a l’extrem. Tot esclata. Els CAI es consumeixen en el foc i la policia respon amb més violència. Disparen indiscriminadament uniformats, però també vestits de civil sense separar-se dels seus companys amb uniforme. Entre el 9 i l’11 de Setembre, maten a 13 persones més, incloses 2 menors d’edat.

“no és casualitat que més de 500 empreses espanyoles estiguin presents al país”

Colòmbia és un país centralitzat, i altres casos recents d’assassinats a mans de la policia han passat més inadvertits, com el d’Anderson Arboleda. Va ser el 19 de maig, quan la policia va colpejar fins a la mort al jove afrodescendent de dinou anys, acusant-lo de trencar la quarantena. Tot i que el seu cas es va denunciar i reivindicar amb un #BlackLivesMatter a la colombiana, no va generar mobilitzacions ni moltes més reaccions. Tal com passa als Estats Units, a Colòmbia ser negre també et posa en perill enfront de la policia. Potser per passar a una població allunyada de la capital, per ser afrodescendent i perquè no va ser registrada en vídeo la seva mort, va ser el cas d’Ordoñez i no el d’Arboleda qui va fer esclatar la ràbia.

Durant les mobilitzacions a Bogotà i la seva perifèria, alguns CAIs es van transformar en biblioteques populars. Una il·lusió que va durar pocs dies, ja que la policia va desallotjar-los, però que va posar en relleu la creativitat i la força de les protestes. El crit contra la policia és divers, hi ha qui parla d’abolir-los, hi ha qui parla de reforma, però el que està molt clar és que les joves estan cansades d’una societat militaritzada on es prioritza la policia i l’exèrcit enfront l’educació i els drets bàsics de la població.

S’acostuma a dir que a Bogotà poc se sap de la guerra que segueix viva a territoris rurals de Colòmbia, però les perifèries de la ciutat i els seus carrers estan plens de població desplaçada. La pobresa urbana té molt a veure amb gent que s’ha vist obligada a marxar del seu territori. Exiliats interns. La violència i la manca de terres com a protagonista de nou. Com als temps de Belalcázar.

11 d’agost: Massacre de Llano Verde, Cali
Assassinen a cinc adolescents afrodescendents d’entre 14 i 16 anys. Estaven al lloc equivocat, una plantació de canya on recentment havien matat un dels vigilants. De nou, el racisme no va ajudar. A Llano Verde, als afores de Cali, viuen famílies desplaçades pel conflicte armat. De fet, és una zona amb risc d’inundacions. El barri limita amb plantacions de canya, que en el seu moment van ser de la Corona Espanyola i ara són del municipi i empresaris. El fiscal va explicar que els acusats d’homicidi van posar als joves al seu punt de mira, tot i no tenir res a veure amb l’assassinat del vigilant.

Als mitjans, i a les xarxes socials no van esperar per a criminalitzar-los. Delinqüents, drogoaddictes, lladres…, plouen els assenyalaments d’una societat que ni els coneixia. Però eren joves i negres. Cada vegada que hi ha un assassinat, algú té el valor de justificar-lo. I això resulta esfereïdor si l’estat ho empara.

És difícil parlar d’un cas, però pitjor és parlar només en xifres. Tot i això, multipliqueu Llano Verde per 61. És el nombre de massacres al país només en el que portem de 2020 fins que començo a escriure aquestes línies. Són 246 vides menys. Però a això li hem de sumar més de 200 assassinats selectius a activistes, líders comunals i socials. Des de la firma de l’acord de pau entre la insurgència de les FARC-EP i l’estat colombià, el novembre del 2016, han estat assassinades més de mil persones que estaven involucrades en la defensa dels territoris i el medi ambient, lluites indígenes, camperoles, afrodescendents, i la construcció de pau des de la base.

La majoria d’aquestes massacres han estat a territoris rurals fortament militaritzats. Llocs on la sortida de les FARC va deixar un buit de poder, però a on ja operaven també grups narcoparamilitars que exercien control poblacional. Amb la partida de la guerrilla, van esclatar noves disputes o senzillament els narcoparamiltars es van apoderar del control. Tampoc és casual que es tracti de territoris geoestratègics o amb gran riquesa natural. Com als temps de Belalcázar, els armats operen on hi ha interessos econòmics.

Reescriure la història

Potser els temps de Belalcázar no han acabat, i per això no es tracta només d’una estàtua: és una forma de reescriure la història. Com en una espiral, passar sobre els mateixos fets i reescriure’ls. Potser per això, la part més “blanca” de Popayán s’ha sentit amenaçada i el seu alcalde ha ofert 5 milions de pesos (1.200 euros aprox.) per informacions sobre els responsables de l’acció i ha amenaçat amb detencions i processos judicials. Els Misak, que tenen reconeguda la justícia pròpia davant l’estat, defensen que han celebrat un judici on a Belalcázar se’l considera culpable de genocidi, espoli i acaparament de terres; desaparició física i cultural dels pobles; furt del patrimoni cultural i econòmic; repartiment arbitrari de terres; violació de dones; esclavització de la mà d’obra indígena per a enriquiment il·lícit; imposició de costums i creences com el cristianisme; profanació de llocs sagrats i desharmonització espiritual, entre altres crims.

L’acció, que replica d’altres que ja han fet a Xile els maputxes, ha posat a debat nacional, les desigualtats creades des de la conquesta pels espanyols. I com aquestes són l’origen d’una violència que no ha parat, a un país on el 81% de les terres està en mans d’1% de propietaris.

Per part nostra, falta un altre debat. No és casualitat que més de 500 empreses espanyoles estiguin presents al país, o que el grup comunicatiu Prisa controli Caracol TV, el canal colombià de més audiència. Qui habitem el “Reino de España”, siguem part de la diàspora colombiana o no, tenim el deure de visibilitzar les lluites per la vida enmig de la mort. La solidaritat internacional és una forma de protecció i des de Colòmbia ens demanen que posem la mirada sobre les seves lluites, però també que busquem els responsables a casa nostra per desarticular la història colonial.

Pandèmia en context de misèria obrera (2a part)

Equip Comunicació CGT Catalunya
Juanjo Gallardo. CGT Ensenyament Barcelona

La Soli reproduïa un bàndol de l’ajuntament pel qual sabem que per alguns carrers havia de ser habitual circular amb cabres, que les escombraries dels habitatges esperaven al carrer durant dies, o que eren nombrosíssims els pisos on no existien lavabos o aigua corrent, i es donava un termini de 6 mesos perquè els propietaris d’habitatges construïssin “Watter” on no n’hi ha. Sona a ironia la crida final on s’aconsellava als ciutadans que una forma de combatre eficaçment l’expansió de la pandèmia era “que mengessin sa i abundant”, oblidant que un dels problemes més greus que patien les classes populars era precisament la fam, com va posar de manifest un editorial del 14 d’octubre. El títol “l’altra pandèmia” es referia precisament a la fam com un dels factors que contribuïen a la manca de defenses enfront de la infecció.

Es va denunciar també l’abús dels acaparadors que, emparant-se en les necessitats bàsiques de la població, apujaven els preus. Així s’informava des de Vigo: “Aprofitant-se de l’ocasió, els acaparadors han elevat escandalosament el preu de la llet i dels medicaments” Era la mateixa denúncia que es feia del servei de Pompes Fúnebre de Barcelona que havia apujat els preus i les autoritats no van fer res. Aquesta crítica anava afegida a les dades que deien que el dia 22 s’havien enterrat a Barcelona 354 cadàvers, però que era una situació que s’arrossegava des de dies anteriors, en els quals a Barcelona morien diàriament unes 300 persones.

En la mesura que avançava el mes d’octubre, la desesperació abatia a moltes persones, que acabaven suïcidant-se, com a Gavarda (València), on el secretari de l’ajuntament “atacat per l’epidèmia, va pujar a la segona planta de la casa que habita i es va llançar des del balcó al carrer quedant mort a l’acte”. Un cas semblant va passar a Bilbao el dia 19, com també a Almeria: “Un malalt de grip es penja al seu domicili quan la seva dona havia sortit a la recerca de metge” o, també a la mateixa ciutat, “Un malalt que es trobava a l’hospital d’epidèmies es va llançar per una finestra … A una alçada de 14 metres i va morir a l’acte”.

“més que a la grip, les víctimes calia atribuir-les a les condicions higièniques i a la misèria”

Als pobles de Lleó, la malaltia s’acarnissava en famílies senceres, sobretot “per la manca de medicaments i auxilis facultatius” fins al punt que faltaven braços per donar sepultura als cadàvers, “ja que els enterramorts han emmalaltit i els obrers es neguen a substituir-los”. Situació semblant a Didar (Granada), on “el cementiri va resultar insuficient, i no es tenen enterradors al poble”

Una sèrie d’editorials de la Soli, a finals de mes, exposava amb tota cruesa la situació de les classes treballadores en barris i fàbriques. La denúncia era clara, més que a la grip, les víctimes calia atribuir-les a les condicions higièniques i a la misèria. No hi havia res a esperar de l’Estat ni de la burgesia, era, per tant, funció dels mateixos treballadors abordar el problema: “No reconeixem a l’Estat capacitat ni voluntat de voler millorar les condicions higièniques si nosaltres, els treballadors, no ho obliguem. Hem de confiar en el nostre propi esforç”. L’Estat i la burgesia, es denunciava, han fet només el més bàsic amb la intenció que les malalties infeccioses que patien els treballadors “no arribessin als seus daurats habitatges. Han procurat aïllar-se, abandonant-nos que morim entre brutícia i immundícia”.

L’editorial insistia en els temes higiènics: “hem de reclamar també més higiene als solls que tenim per habitatges i en els presidis que ells anomenen fàbriques (…) El que ens semblaria una ineptitud imperdonable … Seria l’abandonament absolut de la qüestió higiènica … Això el lamentaríem tots, perquè si examinem les condicions en què tots vivim, però majorment els treballadors, si ens parem una mica a mirar les condicions d’higiene de les grans urbs, el contacte, l’amuntegament d’uns individus amb d’altres, la hacinación (sic en castellà) d’unes famílies en una habitació reduïdíssima, aquesta promiscuación (sic en castellà) de sexes i d’edats, de persones malaltes i sanes, d’atacats de malalties cròniques i infeccioses, en grau moltes vegades màxim … i s’ha de conviure amb les persones afectades, veuríem amb sorpresa que un nombre considerable d’aquestes últimes serien arrabassades a la parca i evitaríem aquesta mortaldat excessiva que ens delma a tots, emprant una higiene profilàctica, millorant els nostres habitatges i els tallers en què ens veiem obligats a guanyar-nos la vida”.

No, la 'gripe española' no fue española - Cultura - COPE

D’aquests escrits es dedueix que els treballadors operaven en locals gairebé sense espai, havien de menjar en el lloc de treball, no tenien menjador, ni lloc on escalfar el menjar o preparar-la: “com actualment (passa) que han de menjar els menjars freds, asseguts a terra, incòmodes i en pèssimes condicions” No es disposava de lavabos ni banys, ni un espai o sala on canviar-se de roba. L’atmosfera dels tallers era irrespirable en alguns sectors, sense ventiladors que poguessin eliminar “totes les miasmes que es desprenen de les matèries que s’elaboren i de l’aglomeració de moltes persones en un mateix local”. La denúncia es completava amb la reflexió sobre les malalties que es podrien evitar, com els problemes de visió a causa dels nombrosíssims locals en què es treballava, durant tot el dia, sense llum natural “condemnant a l’individu a romandre setmanes i setmanes sense veure la claror natural res més que al migdia a l’hora de dinar i els diumenges”, i es feien referències a les condicions en què havien d’operar les treballadores embarassades, amb jornades de 10 hores i respirant la pols que desprenia el cotó en el sector tèxtil.

Per als redactors de la Soli, les millores de les condicions de vida als barris, amb millora dels habitatges, amb polítiques de salut pública i col·lectiva, amb higienització de carrers i solars, així com la millora de les condicions d’higiene i salut en els tallers, seria el factor més important de fre a l’epidèmia de grip, però no només, sinó també d’aquelles que afectaven intensament a les classes populars, com el tifus, la verola, la tisi, etc.: “Totes, excepte la tuberculosi, serien menys virulentes, o es podrien erradicar, si s’observessin els principis higiènics”. I aquestes millores havien de ser reivindicades pels sindicats quan plantejaven conflicte o vaga a la patronal.

“Els retorn a classe està sent un despropòsit”

Equip Comunicació CGT Catalunya
Redacció Catalunya

Molt s’està parlant del retorn a les aules, de com el Departament d’Educació està gestionant aquesta crisi sanitària als centres educatius, de què poden fer les famílies i, en definitiva, de com està funcionant i qui està fer funcionar una institució tant important a la nostra societat com ho és l’Escola. Però com ho veuen les persones que treballen dia a dia amb la nostra canalla i joventut? Com s’enfronten a les diverses situacions que s’estan generant? Quines mancances denuncien i quines propostes fan? Entrevistem a l’Encarna Salguero, professora de Formació Professional, afiliada a la CGT i mare de dos nens de cinc i deu anys. 

Quants anys que portes treballant en el món de l’educació? Quina és la teva especialització?

Fa 14 anys que sóc docent. Sóc pedagoga i tinc diferents especialitats, Orientació Educativa, Serveis socioculturals (FP) i Formació i Orientació Laboral. Actualment, i des de fa set anys, sóc professora d’FP a l’especialitat de serveis a la comunitat.

Com s’està plantejant aquest retorn de l’alumnat als centres educatius per part del Departament d’Educació?

La situació ja era molt complexa i de límits, donades les retallades que portem patint des del 2010. La planificació del Departament ha estat caòtica, sense una ruta determinada i amb manca de sensibilitat cap a tots els elements de la comunitat educativa, alumnat, famílies i docents. Ha deixat fins a l’últim moment l’explicació de totes les mesures i no ha tingut en compte a cap representant ni a cap sindicat, tampoc als representants de riscos laborals dels centres. I amb una inversió i dotació de recursos pràcticament nul·la, sense ampliació de docents, ni baixar ràtios a secundària, ni postobligatòria.
El Departament segueix la sintonia de menyspreu i retallades que deixa als centres públics davant una desprotecció molt significativa i enquistada.

Què és el que plantegen els sindicats de l’ensenyament?

Tot i que hi ha un intent d’unió. i que tots veuen que les condicions laborals actuals no garanteixen la seguretat de les persones als centres educatius, hi ha una manca d’agilitat per donar resposta a una situació complexa i la vegada clara de defensa de les docents a Catalunya.
Cal dir que també hi ha poc seguiment i poca organització entre el col·lectiu docent i això també repercuteix en proposar accions contundents. Ara mateix hi ha damunt de la taula una enquesta sobre convocatòria de vaga, que vol fer reflexionar el professorat sobre la seva necessitat i el que decidiria cadascú, per veure si tindria força.
Personalment penso que cal anar a la vaga, ara més que mai necessitem fer pinya i defensar la tasca educativa, donar-li prestigi. Un treballador no pujaria a una bastida sense corda ni sistema de protecció, perquè nosaltres hi accedim a fer classes amb 30 alumnes en un espai tancat sense distància física

Les famílies no diuen res?

Les famílies s’han organitzat d’alguna manera per reivindicar que la situació actual no planteja seguretat real per a infants i adolescents. Tan sols alguns centres privilegiats poden plantejar ràtios reduïdes i personal suficient per desdoblar, donat que tenen l’espai adient. La majoria, però, no disminueixen les ràtios i els grups es troben al voltant de 25, quan les reunions i les trobades han de ser com a màxim de 10 persones i amb distància de seguretat.

Penses que el retorn a les aules no s’està fent amb les garanties suficients?

És un despropòsit, estan fent proves amb nosaltres, volen controlar i saber qui té i qui no el virus. No s’entén com pot ser que deixin que a cada centre faci la seva.
També sembla una prova a la capacitat de submissió i control del professorat. Pràcticament ningú es qüestiona els Plans de contingència dels centres i les normes estrictes que ens fan obeir sense pràcticament oposar resistència, i que no acaben d’assegurar ni garantir la salut ni de treballadores ni d’alumnes. A FP es podrien haver plantejat sistemes híbrids per reduir ràtios, també a Batxillerat; aquest aspecte l’han deixat a decisió de cada centre i ens trobem amb instituts massificats a les aules.

“aquestes trobades massives, sense distància en espais tancats no es donen en cap altre àmbit de la societat”

Les escoles i instituts no són segures ara mateix, no? 

No, és impossible. No es compleixen els requisits establerts en la resta de situacions de la vida diària. No puc fer una festa o un dinar amb la meva família que som 20, però si estar a classe amb vint-i-cinc, trenta, o trenta-cinc alumnes/companyes?
Recomanen que tot es faci a l’aire lliure, però hauré d’estar a la classe (espai tancat) durant tres hores seguides sense moure’m d’allà? I això no propiciarà que ens contagiem encara més?

Llavors, quines serien les mesures per una escolarització segura?

Reduir ràtios, distància física i augmentar docents (com a mínim 25.000 professors, al voltant d’un terç de la plantilla) que donin suport a l’alumnat i als desdoblaments realitzats.
En les etapes que no es puguin garantir grups reduïts, realitzar planificació híbrida, alternant presència amb feina a casa (si cal telemàtica). 

No s’hauria d’haver fet de forma completament presencial el retorn si no hi hales garanties de seguretat suficients?

L’escola és necessària per a garantir la igualtat d’oportunitats i la socialització entre l’alumnat, és necessària presencialment, realment és com té sentit a nivell educatiu i de trobada entre iguals. Ara bé, si tornem, tornem amb normalitat, no amb aquest seguit de condicions que no asseguren que estiguem sans i, a més, presenta una sèrie d’elements de control i submissió per part de tots els col·lectius implicats molt sospitosa. A altres països han tornat sense mascareta i fent vida normal a l’escola, tenen ràtios reduïdes i espais capacitats per desdoblaments. Les retallades que portem patint ens estan passant factura.

Retorn a les aules amb dos centres ja tancats per casos de covid | Catalunya | EL PAÍS Catalunya

Quins són els avantatges del l’educació telemàtica?

Garanteix una seguretat sanitàries en uns moments d’augment de casos de contagi al territori molt significativa. Permet treballar temàtiques i habilitats relacionades amb el món digital, que actualment són necessàries.

I els de la presencial?

La presencialitat als centres és la que garanteix les relacions entre els infants i adolescents, és un espai de trobada relacional imprescindible per desenvolupar les habilitats socials que ens caracteritzen i desenvolupen, a la vegada, la nostra personalitat.
També és el mitjà amb el que s’igualen aprenentatges i s’estableixen les mateixes oportunitats a nivell social, erradicant les diferències socials que es puguin donar per altres raons socioeconòmiques.

Com poden influir aquests canvis de funcionament a l’ensenyament al’alumnat? i a les famílies?

És difícil de predir, vivim un moment distòpic estrany i tothom estem intentant portar-ho amb ànims i recolzant-nos entre nosaltres. Voldria que fos un moment de canvi, que ens adonem que amb l’educació seguiran plantejant aspectes de mínims i que si no reclamem, ens deixaran sempre amb els mínims recursos perquè sempre tirem endavant, encara que sigui a costa de la nostra salut i de l’alumnat.
L’alumnat està rebent unes directrius molt marcades i serà molt necessari treballar aviat el respecte per les llibertats personals, de decisions individuals, perquè la idea d’haver de rebre constantment els passos a seguir fa que la manipulació sigui relativament senzilla.

Què penses de les propostes del moviment de famílies i professorat que novolen portar les noies i nois a l’escola i que defensen una educació virtual?

Estic a favor i les recolzo per l’organització que han realitzat, ja que el plantejament que realitzen és lícit i té coherència amb la manca de recursos i eficiència que ha demostrat el Departament d’Educació, que no garanteixen realment la salut als centres educatius.
L’únic punt en què discrepo és la llibertat d’escollir-ho, perquè quines són les famílies que poden permetre deixar els seus fills a casa? Les que disposen de recursos informàtics, línia d’Internet i capacitat d’estar a casa. Aquests aspectes no se’ls pot permetre tothom i això crearia diferències entre uns infants/adolescents i d’altres. Així, s’hauria de garantir que tothom, encara que tingui o no recursos, que vulgui quedar-se a casa, se li faci arribar i se li faciliti tot el que necessitin (inclús permís per poder conciliar a nivell laboral).

Els sindicats demanen l'ús de la mascareta a l'escola a partir dels 6 anys i insisteixen a reduir les ràtios | ACN | barcelona | Educació | El Punt Avui

Davant de la possibilitat d’haver de tancar grups o escoles, com creus que es poden organitzar les famílies?

És necessari la implicació de les empreses per poder conciliar en l’àmbit familiar. Sempre se li demanen esforços a l’escola, a les famílies, a l’alumnat… Ja és hora que les empreses facilitin aquesta conciliació si volem una societat saludable que té al centre la cura i l’acompanyament emocional i social d’infants, adolescents i dels seus mares i pares.

Creus que es podria aprofitar aquesta “nova situació” per plantejar canvis pedagògics al sistema educatiu?

Em sembla molt rellevant aquesta pregunta sobre aquesta “nova situació” de fer veure que “no passa res”.
Es podria aprofitar per repensar l’educació i tot el sistema educatiu, per part de tota la comunitat educativa. I justament era el moment ideal per baixar les ràtios i poder treballar en petits grups.

Es parla molt dels possibles contagis per part de l’alumnat, però quina proposta fa el Departament d’Educació enfront dels contagis al professorat?

És decebedora, no hi ha cap plantejament ni cap mena de previsió per tenir cura de les treballadores. Ens han enviat unes mascaretes que no estan incloses com a EPI ni com a element de seguretat individual. No hi ha coordinació amb els càrrecs de riscos laborals del centre ni dels sindicats.
Realment no hi ha intenció de cura envers el professorat, motiu que fa augmentar l’organització i coordinació entre treballadores, ara més que mai, parlar als centres, fer comunicats i denunciar-ho públicament, que no hi ha unes mesures reals de protecció laboral si et fan treballar durant quatre hores dins una aula de 20 m² amb 25 alumnes (en el millor dels casos) i que poden arribar a ser 40 a FP o Batxillerat. Algú em podria explicar en quin altre àmbit laboral/personal es produeixen aquestes trobades massificades en espais tancats i sense distància de seguretat? Exacte, en cap.