Trobada amb Nesrin Abdullah

Equip Comunicació CGT Catalunya

Comandant i portaveu de les Unitats de Protecció de Dones (YPJ) i Rohash Shexo, representant a Europa de Kongreya Star

Del 12 al 15 d’abril, han visitat Barcelona Nesrin Abdullah, comandant i portaveu de les Unitats de Protecció de Dones (YPJ) i Rohash Shexo, representant a Europa de Kongreya Star, en el seu recorregut per diversos territoris d’Europa i de l’Orient Mitjà per conèixer-nos tu a tu, dialogar i construir llaços amb els moviments de base feministes i d’alliberament de la dona.

Des de CGT Catalunya hem format part del comitè que ha rebut la visita, conjuntament amb la Plataforma Azadi, CNT Barcelona i la CUP. Així, després de que poguessin conèixer les assemblees feministes dels barris i comitès de vaga del 8 de març, el diumenge 13 d’abril va ser l’espai de trobada amb dones sindicalistes de CGT, CNT, COS, així com del Sindicat de Treballadores de la Llar (Sindillar), al CSA Can Vies. A la tarda, la trobada va ser amb dones que participen de col·lectius feministes decolonials, organitzada per TIC TAC (taller d’intervencions crítiques transfeministes antirracistes combatives). El dilluns 15 una xerrada oberta va omplir de gom a gom la Capella okupada de la Misericòrdia.

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és imagen-5.png

Durant la trobada amb les dones sindicalistes, Nesrin Abdullah i Rohash Shexo van dir que “ens sentim molt properes als grups de dones dels sindicats” i van reconèixer la importància de la seva lluita. Des de CGT i CNT es va coincidir en la necessitat de trencar amb la masculinització dels sindicats i des de Sindillar van recordar que les dones migrants, -que viuen una triple explotació per ser dones, migrants i treballadores-, són actives en la lluita pels seus drets.

A la trobada de la tarda, organitzada per TIC TAC, es va parlar de l’autodefensa de les dones transcendint el gènere i amb una visió inclusiva, a més de compartir diferents lluites contra el patriarcat i el sistema que el sosté i posar en valor el suport mutu.

“la victòria contra l’ISIS no és només una victòria de les YPJ, sinó una victòria contra la mentalitat patriarcal i una victòria dedicada a totes les dones del món”

Nesrin i Rohash ens van dir que “al nord de Síria convivim dones kurdes, àrabs, jazidites, assíries, caldees…. i el poder intenta dividir-nos per ètnia, per religió, però cal trencar amb aquestes barreres per acabar amb el patriarcat”; barreres que també el poder construeix aquí entre dones autòctones i migrants, que no ens poden fer oblidar que som dones treballadores.

Ens van explicar que la revolució de Rojava ha volgut acabar amb una situació en que el 90% de les dones només treballaven a casa, i la seva feina a la llar no era considerada treball. Una de les primeres actuacions va ser acabar amb una legislació patriarcal que, per exemple, afavoria els homes en l’herència i permetia la poligàmia. També han creat cooperatives, – per exemple en terres que abans estaven sota el control de l’Estat i ara es fa una agricultura ecològica- a través de les que moltes dones poden accedir al mercat laboral. Però, sobretot, han fet que “cada casa sigui una escola”, han desenvolupat acadèmies, una ciència de les dones- la jineology-, mitjans de comunicació de dones i fan molta formació, per a dones i per a homes, per a canviar mentalitats.

Tant Nesrin com Rohash van insistir en la importància de l’autoorganització, de que totes les dones estiguin organitzades i del suport mutu entre elles. Així, les YPJ són la branca d’autodefensa de tot un sistema d’autoorganització social basat en les comunes (assemblees populars), els seus comitès (polític, d’educació, de justícia, ecològic, social….) i el seu sistema de copresidència, format sempre per un home i una dona. Les dones han de formar part d’aquest sistema amb una mentalitat feminista, ja que van expressar que no té cap sentit que una dona governi un país com Alemanya si ho fa amb la mateixa mentalitat patriarcal.

Aquesta imatge té l'atribut alt buit; el seu nom és imagen-6.png

L’objectiu és, doncs, que el poble s’autoorganitzi i, especialment, que cap dona estigui sola. Són les dones, ens diuen, les que han fet més esforç per organitzar el poble. A més a més, cap home pot prendre decisions sobre elles. Per això, abans de les assemblees mixtes, les dones es reuneixen en les seves comunes i comitès i van a les trobades mixtes amb decisions compartides. Si hi ha una agressió masclista, cap home pot prendre decisions sobre aquest tema, només les dones. “Així ens cuidem, a través de la formació i la lluita”, va dir Nesrin.

Ara afronten diferents amenaces: la de l’estat turc que, amb la seva voluntat expansionista, vol ocupar tot el nord de Síria com ha fet a Afrin; una zona on, després de la invasió turca, amb milers de persones assassinades i refugiades, hi ha un canvi demogràfic i una assimilació cultural; a les escoles només es parla el turc i, on abans convivien diferents religions, ara és obligatori que tothom sigui musulmà. A més a més, hi ha segrestos i violacions de dones cada dia. L’amenaça, també, que suposen les cèl·lules dormides de l’Estat Islàmic i, sobretot, l’arrelament de la mentalitat patriarcal en societats que han estat dominades per ells durant temps.

Nesrin va assenyalar que “la victòria contra l’ISIS no és només una victòria de les YPJ, sinó una victòria contra la mentalitat patriarcal i una victòria dedicada a totes les dones del món “. Sigui a Barcelona o a Afrin, la violència del patriarcat i el capitalisme es manifesta de formes diferents contra les dones.

Finalment, van recordar la lluita de Leila Hüven, diputada del Partit Democràtic dels Pobles (HDP), en vaga de fam indefinida, des de novembre de 2018, en protesta per les condicions d’aïllament imposades a Abdullah Öcalan, president del PKK, empresonat des de 1999 per l’estat turc i en aïllament a l’illa d’Imrali. Més de 7000 persones, tant a Kurdistan com a la diàspora, s’han sumat a la vaga de fam contra l’aïllament carcerari i per la justícia i la llibertat, i diverses activistes, la majoria dones, han perdut la vida. Ens van manifestar que creuen en la força dels moviments socials per trencar amb el silenci i la complicitat internacional amb l’estat turc.

De cara al futur, ens van dir que volen “tenir una relació directa i profunda” i ens van fer una proposta pel que hem de construir, una feina que ens queda pendent després de la trobada; una xarxa de dones mundial d’autodefensa, en un sentit ampli que afronti totes les violències que l’estat, el patriarcat i el capitalisme exerceixen sobre les dones. I per això, estan preparant un congrés internacional amb l’objectiu que activistes dones de Kurdistan i de diferents països comparteixin experiències, solidaritat, cooperació, campanyes i lluites.

Col·lectiu Ensorrem Fronteres

La GOLOSS TRUDA en el “procés” II

Equip Comunicació CGT Catalunya

Quan analitzem la realitat a través de les teories, en aquest cas l’anarquisme, es corre el risc de que la realitat no encaixi amb el nostre puzle doctrinari de l’anarquista ideal. Sembla que alguns obliden que al terreny de les teories, és igual si és sobre anarquisme o sobre animalisme, hi ha una fase empírica, a partir de l’observació i la reflexió de la realitat i una fase filosòfica i racionalista. L’empirisme a les ciències, diguem-ne pures, avui dia està tan assumit que la meva filla de nou anys sap que quan cau al llençar-se d’un arbre la causa principal no és per falta d’ales per volar, sinó per la tossudesa de la força de la gravetat. No obstant, alguns continuen insistint en mantenir un excés de racionalització llibertària, amb tota la seva saviesa d’anys de teorització i reflexió sobre el que altres han experimentat i escrit analitzant la realitat que els hi va tocar viure, a l’hora d’analitzar el que avui està passant a nivell social, polític, al carrer, als barris i als centres de treball, en això que per aquí anomenem Catalunya.

D’aquests experts en ideals de tots, hem après últimament, per exemple, que la proximitat és un factor determinant per l’opressió de classe. A Estat gran, opressió gran; a Estat petit, en aquest cas català, opressió més gran. Per tant, des de l’anarquisme involucrar-se en la lluita independentista a Catalunya, a més de ser antinatural a la pròpia teoria llibertària, no serveix per res. Atenció navegants. Ara bé, el que no s’explica és la raó per la qual la classe dirigent catalana, molt propera i sempre predisposada a defensar els seus privilegis cada cop que s’ha vist desbordada pel moviment obrer (afortunadament llibertari… pel fet diferenciat català), per la revolució social, ha necessitat tirar del Primo de Zumosol de l’Estat espanyol, encara que només sigui per a que els hi enviï un Capità General com deu mana. Sembla que la prosaica teoria sobre l’opressió per proximitat, entra d’altres que no entrarem a comentar, per descoratjar suports àcrates a l’independentisme anticapitalista i antifeixista, s’ajusta més a la falta de visió realista i empírica del que està passant en aquest país que a la realitat històrica. Bé, que cadascú pensi el que vulgui, però per nosaltres en nom de l’anarquisme no parla ningú, per molt doctor que sigui en les seves teories i inepte en la seva pràctica.

“hem de donar suport a tot intent de ruptura amb el règim del 78”

No és senzill tenir una posició clara en aquestes circumstàncies. I menys per una organització com la CGT, un sindicat que lluita per la llibertat econòmica, política i social de la classe treballadora, pel seu dret a la subsistència, que alhora hauria de ser el fonament en què basar la lluita per la llibertat dels pobles. La CGT no pot inhibir-se en aquesta lluita però tampoc podem quedar enredats en el joc del politiqueig electoralista i manipulador al que se’ns pretén arrossegar cada cop que es demana, des de sectors independentistes més o menys afins, la nostra participació, el nostre suport, com a sindicat combatiu. No s’ha de ser molt enginyós per acusar d’ingenuïtat als que creuen que amb el procés independentista i la República Catalana es construirà la Revolució Social i llibertària de juliol del 36. En canvi, als que juguen aquesta partida a tot o res amb les cartes marcades per principis inamovibles, no trobant ni una sola raó per donar suport o almenys col·laborar de forma circumstancial amb l’independentisme antisistema com a millor estratègia per començar a caminar cap a una societat alliberada de qualsevol forma de dominació. Més que ingenus, diríem que superen la candidesa volteriana.

Hem de ser conscients que els intents de control i manipulació política del malestar social a Catalunya, de canalitzar i dirigir la lluita de la classe treballadora, per part del catalanisme conservador, és a dir, d’unificar el discurs de l’alliberament nacional i la problemàtica social no és res nou.  Podríem dir que s’han donat al llarg de la nostra història més recent diferents formes de fer-ho i que, sense pretendre ser reduccionista, es podria parlar de la “via Cambó”, col·laboracionisme amb les dretes espanyoles, quan la qüestió social a Catalunya es posa lletja, per dir-ho d’alguna manera. I la “via Macià”, ruptura amb l’stablishment polític espanyol de forma unilateral, però, alhora, de forma previnguda per no acabar arrossegat pel somni de la Revolució Social. O sigui que l’independentisme progressista de l’esquerra anticapitalista i la lluita de la Goloss Truda (la veu del poble) en aquest país (molts militant en l’anarcosindicalisme) sempre ha tingut dos enemics comuns: la classe dominant espanyola i la seva homòloga a Catalunya.

Això no és res nou pels que militem a les diferents trinxeres contra el capitalisme, com també ho és el tenir clar que els moviments socials subvencionats com l’ANC o Òmnium juguen un paper important per a disciplinar i controlar la protesta popular per a que no derivi en un conflicte entre classes socials antagòniques. El sistema liberal actual somia amb consolidar una societat bilateral, de tolerància, entre el capital i la classe treballadora. Un món feliç on no tingui cabuda l’esquema de la negociació col·lectiva, on una vegada desarmat el potencial del sindicalisme combatiu, el concepte de moviment obrer passi a les estanteries de les biblioteques universitàries, i no en totes, també sigui dit. Amb aquesta lògica, les classes mitges com a identitat social i política venen a ser el Messi dels canvis socials a les nostres societats democràtiques i liberals, per tant, no és estrany que estiguin dirigint un procés polític com el català cap a la recerca de la República d’Ítaca.

Resultado de imagen de goloss truda

En aquesta conjuntura, un cop més, el tema nacional sembla que pretén ser el Loctite que unifiqui i agrupi tot l’esforç de dissidència social i laboral. Com estem veient als últims resultats de les eleccions sindicals de la Intersindical a les Administracions Públiques (inter-sindic. gen.cat): de la lluita de classes passem al discurs nacional de ruptura amb les espanyes. Per tant, al discurs conformista que des de fa alguns anys reprodueixen alguns mitjans de l’stablishment polític econòmic de que el sindicalisme està en crisi i ja no funciona com a força per lluitar contra el capital i el poder polític que li dona cobertura, ara s’hauria d’afegir: els sindicats, sobretot els combatius com la CGT que no renunciem a la lluita de classes, que segueixen sent una pedra a la sabata del sistema, tampoc funcionen, han quedat sobrepassat pels temps, ara sembla que l’única cosa vàlida és el suport al nou sindicalisme groc que pretén dirigir la lluita laboral i el conflicte social cap al terreny mort de les institucions.

Retallades i repressió, aquesta és l’autèntic full de ruta del nacionalisme català que avui pretén suplantar a l’independentisme compromès amb la lluita anticapitalista i antifeixista. En temes de repressió ho veiem cada cop més que les forces policials del país, com els calçots, actuen contra la dissidència social i laboral. Hem viscut moments èpics en aquest sentit, dignes de ser explicats en una altra Història Universal de la Infàmia,  om quan el nacional/indepe Felip Puig llença la seva actualitzada campanya “Delateu” contra els que participarem a la vaga general contra les retallades del 2012 –actualitzada perquè es basa en una altra vaca sagrada del nacionalisme català, Prat de la Riba, que dugué a terme la mateixa campanya contra els sindicalistes i anarquistes que participaren a la revolució de juliol del 1909. Eren els temps en que un cop pujaves a Montjuic era difícil baixar a la Barcelona Rebel. Del castell al cementiri amb quatre trets al pit, el més normal-. En fi, controlem la ira. Tot això és tan evident que cansa ja haver de repetir-ho una i una altra vegada. Però no ho oblidem, per a que no ho oblidi ningú.

Defensem, per tant, un model federal lliure, que com en les nostres relacions personals, es basa tant en el dret a unir-se per mutu acord, com en el dret de separar-se unilateralment

Dit tot això, s’ha de pensar en el que diem que pretenem amb els nostres principis ideològics i el que realment fem al nostre dia a dia. Per començar, en el tema del dret a l’autodeterminació dels pobles, si ens autodefinim com a federalistes haurem de pensar i actuar com a tal. El nostre federalisme té a veure més amb el federalisme de Pi i Margall que no pas amb la pamplinada centralista de l’estat de les autonomies socialdemòcrata, per tant hem de defensar el dret dels individus a federar-se lliurement per a construir institucions municipals que a l’hora es federen per construir nacions “naturals”, no Estats. Defensem, per tant, un model federal lliure, que com en les nostres relacions personals, es basa tant en el dret a unir-se per mutu acord, com en el dret de separar-se unilateralment. És a dir, si ens definim com a federalistes, això implica inequívocament que estem pel dret d’autodeterminació de comunitats i pobles, així com per defensar les decisions que aquests, lliurement, puguin assumir amb el dret de separació, d’unió i de secessió entre ells. És per tot això que hem de donar suport a tot intent de ruptura amb el règim del 78, que no és més que una rèmora d’un Estat que funciona com una institució essencialment tòxica com un conglomerat d’interessos que pretenen establir opressions polítiques de classe i de nació.

El cóm traduir tota aquesta matraca d’ideals a la realitat de les nostres relacions socials i laborals com a cegeteres i fer complir els acords orgànics sobre el tema, és la qüestió. Entre totes haurem de decidir-ho i només ens servirà allò que puguem crear nosaltres mateixes, i mentrestant s’ha de mantenir la dissidència als centres de treball, als barris, als carrers i allà on es lluiti contra aquesta societat capitalista.

I com que crec que el nostre independentisme respon més a una qüestió ideològica que a una qüestió d’identitat, podem confluir sense problemes en les lluites socials i polítiques amb gent que s’autodenomina independentista i anticapitalista. Ens uneix un mateix objectiu: acabar amb un sistema i un Estat repressor i punt. Som la Goloss Truda del Procés, i no els únics.

Martin Navarro Zamora. Afiliat al sindicat d’Administració Pública de Barcelona i Secretari de Formació de la CGT de Catalunya.

El conflicte de classe en dades

Equip Comunicació CGT Catalunya

Som les primeres generacions que viurem pitjor que els nostres progenitors des de fa molt de temps

Mai està de més recordar on som i llegir algunes dades sobre el treball i l’acumulació de riquesa. De vegades els mitjans de comunicació ens fan creure que tot ha tornat a la normalitat, que la crisi ha passat i ens distreu amb cants de sirena.

Doncs les dades parlen soles. A l’estat espanyol, l’1% més ric acumula ja el 25% de la riquesa, el 10% més ric acumula el 53% de la riquesa, mentre que el 10% més pobre compta amb el 0,1% de la riquesa. El 2009 el benefici empresarial va col·lapsar, no per culpa nostra, sinó pels desgavells del poder financer, i a totes en van fer estrènyer el cinturó. Ara, però, fa sis anys que les empreses acumulen creixement en el benefici net, de fet, en els darrers sis anys, han doblat el benefici. Això vol dir que una empresa mitjana, que guanyava uns 200.000 € nets de dividend empresarial, ara ja en guanya 400.000, mentre els salaris han augmentat en 10 anys un tímid 6%, i el cost de la vida ho ha fet un 11%. Ells acumulen beneficis i a nosaltres cada dia ens costa més arribar a final de mes.

Si ens posem a parlar sobre la lacra de les hores extra, llegim que a l’estat espanyol cada setmana es fan uns 6.200.000 hores extres, la meitat d’aquestes no pagades, ni comptabilitzades, ni declarades, ni res. 3 milions d’hores a la setmana regalades a la patronal. Si suprimíssim les hores extres, es calcula que es generarien 74.000 llocs de treball, però clar, no els interessa reduir tant l’atur, doncs la por a no tenir feina és una gran arma de control social. En aquesta línia, segons les dades del SEPE, el 37,2% dels contractes firmats entre gener i març van ser inferiors a un mes i la meitat d’aquests duraven una setmana o menys. Temporalitat, flexibilitat, precarietat en estat pur. I això que encara no estem en temporada alta al sector turístic.

Davant d’aquest panorama i després de diferents xerrades i trobades pel territori, he escoltat sovint conclusions semblants. La primera: Consciència de classe. Després d’anys de compartimentació de la classe treballadora, en classe mitjana, autònoms, emprenedors, mitja alta, mitja baixa… La majoria de la gent ja no s’identifica amb la classe treballadora, molta gent creu en la fal·làcia de l’ascensor social de que si treballes de valent pots acabar sent tu l’empresari d’èxit o que trobaràs un bon lloc a l’empresa. Cosa que passa molt poques vegades, però que des dels mitjans del règim es publicita cada dia, sent el cas més recurrent el de l’empresari multimilionari Amancio Ortega.

“hem de sortir del cercle de confort (…) animar a tothom a bastir alternatives a la misèria que ens imposen”


La segona: La visió d’una esquerra anticapitalista dividida, barallada i hiper ideologitzada. Molta gent que decideix apropar-se als espais anticapitalistes, després d’un temps, expressa la seva desil·lusió en veure que hi ha tan poca empatia i generositat dins del moviment sindicalista alternatiu. On el «patriotisme» de les sigles i les picabaralles ideològiques ocupen molt de temps i energies, davant la urgència social del moment. He escoltat diverses vegades que aquest fet fa que molta gent s’allunyi.
La tercera: La falta de referents sindicals de proximitat. Les treballadores precàries, que tot sovint canvien de feina, empresa o sector, no acaben de sentir-se identificades amb cap ram, ni tenint un espai de referència clar. Doncs uns mesos treballen a l’hostaleria a Barcelona o la costa, demà entren sis mesos a una fàbrica del poble del costat, etc.

Davant d’això, i veient que els sindicats CCOO i UGT estan fent un replegament territorial a capitals de província o comarques molt industrialitzades, és el moment d’enfortir les federacions locals i créixer a tot el territori, cobrint el buit que deixen els sindicats de concertació a moltes comarques de Catalunya. Créixer de la mà i en coordinació amb els moviments socials locals, sense sectarismes i amb humilitat. I potser el més difícil, engegar una campanya comunicativa potent per tal de recuperar la consciència de classe de la població, basant-nos en els fets i dades actuals que moltes vegades parlen per si soles. Recolzant-nos en les xarxes socials, en els mitjans de comunicació de base i locals que tan bona feina fan, però també intentant trencar el silenci al qual ens han condemnat els grans mitjans mediàtics, aprofitant les escletxes que dins d’aquests mitjans puguem obrir. Però sobretot, cadascuna de les persones del sindicat, allà on vivim o treballem, hem de sortir del cercle de confort i sense ser uns pesats, amb paciència, animar a tothom a bastir alternatives a la misèria que ens imposen, animar-los a recuperar el que és nostre.

Iru Moner. Secretari d’Acció Social de la CGT de Catalunya

Editorial: “La Festa de la democràcia”

Equip Comunicació CGT Catalunya

Algú va dir un dia, referint-se a les eleccions parlamentàries, que si votar servís d’alguna cosa, estaria prohibit. Aquest passat mes d’abril i aquest mes de maig, tots els ciutadans i ciutadanes de l’estat Espanyol estem cridats a les urnes, per participar d’allò que anomenen “la festa de la democràcia”. Potser vam poder comprovar com fa relativament poc com el dia que semblava que sí que servia d’alguna cosa ficar una papereta en una urna, l’estat ja es va encarregar d’enviar 10.000 policies a repartir amor i il·lusió democràtica. El cas és que, amb la cantarella d’aturar el feixisme, la democràcia parlamentària es torna a rentar la cara, torna a vestir-se de legitimitat i torna a calçar-se de funcionalitat: aneu a votar, que pobres de vosaltres, és l’única forma que hi ha d’aturar el feixisme. I sembla que, el feixisme, s’ha aturat. La democràcia funciona.

El que potser s’obvia és que és precisament aquesta democràcia la que ha permès i la que ha anat alimentant aquesta dreta xenòfoba, nacionalista, racista, masclista. Alimentant el feixisme que ara diuen aturar gràcies a la bona salut del sistema capitalista parlamentari burgés. Per nosaltres, al final, més enllà dels resultats de les eleccions, l’accent potser el posem en que és en llocs allunyats de les urnes, de la democràcia parlamentària on, precisament, es pot aturar el feixisme. 

I llocs comuns en tenim molts. Com per exemple, sent al carrer el Primer de Maig, lluitant i convencent mitjançant no només el discurs sinó, sobretot, la pràctica als centres de treball, al nostre barri, i on tots aquells espais on l’autoorganització popular permet espais de llibertat i transformació. A les vagues, com les de Trefilats Gabarró, com la dels companys i companyes del Metro. Denunciant i lluitant contra els abusos com a Cedipsa, i com a tants altres llocs on antifeixistes i anticapitalistes teixim aliances que ens fan avançar a nosaltres i retrocedir a ells. Que són els de sempre. La dreta i el feixisme.

Finalment, volem també, en aquesta editorial, recordar que aquesta lluita antifeixista, aquest combat gairebé sense descans contra el capital, es queda avui una mica més orfe, al perdre dues companyes que aquest mes d’abril ens han deixat, la Carme, de Lleida i el Zapata, de Barcelona. Dos exemples. Dos exemples d’incansables lluitadores, anònimes, com tantes altres que ens deixen, també, un món més gris. Per nosaltres, mai no cauran en l’oblit. Però els hi dedicarem, tard o d’hora l’homenatge que es mereixen i que sempre haurien volgut: la victòria.