Secció sindical CGT UAB
La universitat pública s’ha rebel·lat contra la precarietat que pateixen moltes de les seves treballadores.
Les universitats, de la mateixa manera que la resta de l’ensenyament en general, han estat un dels sectors públics més castigats per la crisi de principis d’aquesta dècada, afectant no només a l’alumnat sinó també a les condicions de la gent que hi treballa. És molt significatiu que en el moment actual en que els grans poders polítics i mediàtics presumeixen de “recuperació econòmica”, el pressupost destinat segueix sota mínims. Tot plegat porta a entendre que la falta de diners és una excusa que amaga un canvi de model on la universitat, com la resta de serveis públics, es converteix en un negoci on uns pocs obtenen grans beneficis degradant les condicions laborals de la gent que hi treballa. Us expliquem breument el canvi de model que s’està duent a terme, com afecta als treballadors/es de la universitat i les diferents lluites que s’estan portant a terme.
El model neoliberal aplicat a la universitat
És difícil posar una data d’inici a la liberalització de la universitat, i és impossible entendre aquesta tendència sense tenir en compte els processos transversals de desmantellament dels serveis públics que es van iniciar als anys vuitanta.
S’ha de tenir en compte que els drets del personal PDI no només estan regulats per l’Estatut dels Treballadors sinó també per la LOU i la Llei de la Ciència, que dificulten la possibilitat d’estabilitzar-se en un lloc de treball en les categories més baixes. A diferència dels treballadors/es d’altres sectors on després de tres anys de treball al mateix lloc de treball es pot passar a duració indefinida, en el cas de la investigació i docència universitària, el personal no fix pot encadenar el mateix tipus de contracte en el mateix lloc de treball durant 10 i 20 anys i que aquest no sigui renovat l’any següent. De fet, actualment, hi han diverses treballadors/es afectades que poden ser acomiadades després de 15 i 20 anys de docència.
Als últims anys, hi ha hagut un congelament de les places de professorat i una manca de renovació de places de jubilats. Aquesta falta de places fixes ha estat compensada per la normalització de l’ús de figures contractuals “extraordinàries”, com ara els contractes de professorat associat, que han anat degradant les condicions laborals del professorat universitari no fix fins convertint-se en un col·lectiu pluriempleat i completament desestabilitzat.
La figura del professor/a associat/da va ser ideada originalment per regularitzar l’activitat de professionals externs que amb certa freqüència acudien a la universitat per fer conferències o cursos concrets. Un exemple serien determinats advocats de prestigi o cirurgians d’hospitals que imparteixen pràctiques o seminaris a la universitat. El problema és que aquesta figura s’ha utilitzat per contractar professorat de forma barata ja que l’únic requisit legal es tenir una activitat laboral externa que a la pràctica no té perquè tenir res a veure amb el que fan a la universitat. Alhora, es tracta de contractes que acostumen a ser anuals, renovant-se, o no, any rere anys. Una figura que pot ser econòmica i fàcilment contractada i acomiadada que s’utilitza, per exemple, per cobrir baixes i suplències, però també per cobrir llocs estructurals. Actualment a les universitats representen entre el 52% de la plantilla de professorat (UAB) i més del 65% (Universitat Rovira i Virgili). Les contractacions acostumen a estar entre les sis hores i les 18 hores setmanals, tot i que el volum de treball real és molt superior, els salaris entre els 200 i els 800 euros en el millor dels casos. En diverses ocasions el col·lectiu d’associats ha intentat reivindicar millores i actualment existeixen assemblees de professorat associat com a mínim a la UAB, la UB i la UDL coordinades entre elles, que tenen previst iniciar mobilitzacions de cara a la tardor.
Pel que fa al personal investigador en formació (PIF), tot i l’aprovació de la Llei de Ciència en el 2011 per la qual (entre d’altres millores) es regularitzava la situació laboral dels/les investigadores predoctorals que fins llavors no cotitzaven a la seguretat social, la manca de suport pressupostari i de voluntat política ha suposat que aquesta llei hagi quedat en paper mullat. Per exemple, fins gener de 2019 no es va aprovar l’estatut propi del personal investigador en formació (l’EPIF), que ja s’havia establert a la llei de 2011, i fins ara, l’extensió obligatòria del termini dels contractes a 4 anys i les pujades de sou (16.127 euros els dos primers anys, 17.279 el tercer any i 21.533 l’últim any ) no s’han aplicat a cap universitat a Catalunya.
Conseqüències: salut mental i gènere
La situació de precarietat de docents i investigadors té conseqüències en termes de salut mental i desenvolupament personal, especialment per a col·lectius ja discriminats com les dones. Aquesta situació empitjora, encara més a les etapes postdoctorals, en les quals la inestabilitat laboral i la pressió per l’ambient competitiu fa que moltes investigadores i docents abandonin la investigació. De fet, la dinàmica de competitivitat i mobilitat laboral forçada, sumada a la manca d’expectatives professionals i la bretxa salarial entre homes i dones fa que la universitat sigui un clar exemple del problema dels sostres de vidre, pel qual les dones aconsegueixen arribar a posicions de poder o estabilitat dins de la universitat en molta menor proporció que els homes. En aquest sentit, és remarcable que al voltant del 60% dels contractes del PDI predoctoral siguin obtinguts per dones amb currículums d’excel·lència, mentre que únicament un 22% arriben a obtenir una Càtedra universitària.
A més, cal afegir que, en molts casos, al PDI predoctoral o postdoctoral se’ls sobrecarrega amb feines administratives o docents estructurals, o amb responsabilitats tècniques als laboratoris, sense proporcionar-los sovint un espai de treball i eines adequades. Sistemàticament fan milers d’hores extraordinàries impagades. La mitjana d’hores treballades per aquest col·lectiu és d’entre 45 i 50 hores setmanals, segon les enquestes fetes a les treballadores universitàries, quan als seus contractes haurien de fer-ne 35 o 37,5h setmanals com a màxim. Aquesta situació laboral fa patir als treballadors predoctorals i postdoctorals malalties cròniques, derivades de la sobreexplotació laboral, que impliquen que una de cada 3 PIF ha hagut de rebre tractament mèdic per quadres d’ansietat, depressió o estrès durant la seva vida laboral.
Les cares de la precarietat universitària
La marató de la tesis
El doctorat de l’Ana s’ha convertit en una carrera d’ultra resistència. Després de fer el màster no sabia si volia investigar, però li van oferir participar en un projecte que tenia un transfons social, i això li va convèncer a demanar un ajut a la contractació. Després d’alguns mesos treballant en la preparació del projecte sense cobrar, li van confirmar que li havien donat l’ajut: un any de contracte que podia prorrogar fins un màxim de 3 anys, amb un sou de 14.400€ bruts anuals. Directament li van enviar a fer treball de camp a un lloc remot, on va haver d’avançar moltes de les despeses de la seva butxaca, que la universitat li tornava mesos després si presentava tota una sèrie de justificacions i papers. Quan l’aventura del treball de camp va acabar, l’Ana va passar d’estar al mig d’una situació d’aïllament i conflicte a passar més de 10h diàries al laboratori en una situació d’opressió per part del seu cap i supervisor de tesis. I així va anar passant el temps. La seva última pròrroga va finalitzar sense haver-la acabat havent de mantenir-se mitjançant la prestació d’atur mentre seguia treballant. Aquesta situació tan precària, la vaa portar a una depressió i posteriorment a un esgotament i ansietat que li van diagnosticar com a síndrome d’esgotament professional o “burn-out”. Ara, per fi, ha acabat la tesis i treballa en una cosa completament aliena a la investigació. Cada vegada que li arriba un e-mail de la universitat li fa mal la panxa i encara un any després d’acabar, de vegades, té malsons relacionats amb la seva experiència.
ASSOCIADES
La C.P., que prefereix no donar el seu nom, és una d’aquestes professores associades. Va entrar a treballar a la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB el 2009 per cobrir una baixa però la seva activitat laboral s’ha anat allargant cobrint diverses assignatures troncals després de la jubilació dels professors titulars. El seu contracte li reconeixia una dedicació teòrica de 18 hores a la setmana però a la pràctica en feia moltes més ocupant també càrrecs de coordinació i gestió sense percebre retribució addicional. A més, havia de combinar aquesta activitat amb altres feines en règim de treballadora autònoma. El contracte es renovava any rere any i de vegades se la contractava vàries setmanes després d’haver iniciat el curs. Per tant, les primeres classes les impartia en situació d’atur. Actualment, tot i haver guanyat un concurs l’any passat, el seu departament li ha comunicat que el seu contracte no serà renovat l’any que ve, el que suposa un acomiadament de facto.
La història de mai acabar
La Sara és una investigadora tres voltes rebel. Després de fer la carrera, el màster i la tesi doctoral, li van oferir un contracte postdoctoral en un projecte de l’European Research Council (uns projectes altament competitius i prestigiosos), al mateix institut i en la seva temàtica. Tot i “la sort” d’haver aconseguit un contracte de 4 anys (encara que el projecte era de cinc) va descobrir que cobrava 5.000 euros l’any menys que els seus companys (homes) fent les mateixes tasques en el mateix projecte. I ara, en acabar el seu contracte, necessita espavilar-se ella mateixa per aconseguir el finançament per seguir treballant en el seu grup de recerca. Per aconseguir-ho haurà d’entrar en el món de la ultracompetitivitat, posant la traveta a les seves companyes per publicar més que elles, i anar a l’estranger per aconseguir tenir un perfil més “internacional”, que exigeixen la majoria de convocatòries d’ajuts a la contractació a les quals podria presentar-se. Després de més de 10 anys de lluitar per poder formar-se i treballar per avançar la seva línia d’investigació, la Sara no veu clar fins quan podrà mantenir aquesta situació.
Accions: Vaga 28M
El 28 de maig hi va haver una jornada de vaga del Personal Docent Investigador de totes les universitats públiques catalanes convocada per la CGT. En aquesta vaga es va exigir als equips de govern de les universitats l’aplicació de les millores que preveu l’Estatut del Personal Investigador en Formació entre les que destaquen els augments salarials i la possibilitat d’allargar els contractes a 4 anys si no s’ha acabat la tesi doctoral. Altres reivindicacions eren el manteniment per al proper curs de totes les actuals places de PDI contractat.
El Personal Investigador en Formació va ser el principal protagonista d’aquesta vaga amb aturades laborals a totes les universitats. Diverses reunions de professorat associat van convocar a secundar-la a la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Lleida i la Universitat Pompeu Fabra. A les dues primeres hi van haver des de primera hora del matí accions de piquets informatius que es van notar en les retencions, a la UAB. Malgrat que la convocatòria comptava amb tots els requisits legals i la normalitat amb que s’estaven desenvolupant les accions, a la UAB, una dotació d’antidisturbis dels Mossos d’Esquadra va retenir durant una estona a un dels piquets obligant-los a identificar-se, un acte d’intimidació gratuït que va ser rebutjat inclús pel propi equip de govern de la universitat. L’efecte de la vaga al campus es va notar amb nombroses aules buides. Finalment, per la tarda, una manifestació de PDI de les universitats que va aplicar a 1.500 treballadors/es va recórrer el centre de Barcelona des de plaça Urquinaona fins a la conselleria d’universitats.
Els motius del fort seguiment d’aquesta lluita i la forta implicació dels conjunts de les afectades i afectats els podem trobar en com s’ha preparat i organitzat la protesta. El màxim protagonisme ha estat de les assemblees dels diferents sectors de treballadors/es organitzades horitzontalment, concretament l’assemblea de doctorands/es en lluita i l’assemblea del professorat associat on s’ha plantejat que només s’aconseguiran les reivindicacions mitjançant l’acció directa i la solidaritat activa entre les diferents tipologies de personal laboral de les universitats. L’actuació de la CGT en aquesta lluita ha estat d’implicació i recolzament total facilitant les eines que tenim a l’abast i la utilització del comitè d’empresa com un mer altaveu de les demandes i lluites sorgides de l’assemblea de treballadors/es. A dia d’avui aquesta lluita continua amb força per pressionar per l’aplicació de l’EPIF, i es preveuen mobilitzacions a l’inici de curs per millorar la situació del professorat associat.
