Editorial
L’actualitat política del mes de maig i juny ha vingut marcada per les eleccions parlamentàries i municipals. Sembla que el miratge de la “nova política” s’ha acabat. Es tanca un cicle. El que no surt a la tele, el que no està als noticiaris de més audiència, és que per sota, darrere de tot aquest teatre que és la política institucional, es mouen moltes altres coses. I altres coses que potser són molt més esperançadores i que, precisament per això, no surten als grans mitjans de comunicació.
No surt als mitjans de comunicació, per exemple, la vaga amb la que els companys i companyes de la neteja viària de Girona van aconseguir tota una sèrie de millores laborals que no s’haguessin aconseguit si no és perquè les dones i els homes de la CGT es van llençar a la lluita. No surt gaire tampoc als mitjans, el fet que el personal d’investigació de la UAB hagi guanyat, mitjançant la vaga, l’acció directa i la solidaritat, un augment salarial i un any més de contractació. Tampoc no va sortir la vaga que els companys i companyes de Trefilats Gabarró van guanyar el mes passat. No, no surt. Perquè el que no vol el poder és precisament que hi hagi exemples de que lluitant, organitzant-se, amb suport mutu, transgredint la seva llei, s’aconsegueixen millores socials i laborals.
I no surt tampoc perquè la CGT de Catalunya representem una alternativa real a la desídia i el derrotisme actual. Una alternativa real als qui no s’arronsen i decideixen lluitar. Ens queda molt camí per endavant. I moltes victòries. No. No només són victòries, són passos endavant. I a cada passa, som més, més fortes, i millors.
