El passat diumenge 28 d’abril, dia d’eleccions generals, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i la Crisi (PAHC) de Sabadell vam decidir fer ús, un cop més, de la nostra política basada en la col·lectivitat i el suport mutu. És per això que vam alliberar tres pisos en un mateix bloc propietat d’una entitat bancària, que anteriorment havien estat ocupades de manera conflictiva per una màfia.
Van ser algunes de les veïnes les
que es van posar en contacte amb la Plataforma per explicar-nos la situació ja
que eren conscients que les persones que pertanyem al col·lectiu de la PAHC
assumim la responsabilitat d’una bona convivència veïnal i d’involucrar-nos amb
la comunitat tot el que ens sigui possible. A més, sempre que hi ha una
ocupació nostra, la finalitat és arribar a un acord amb la propietat perquè
aquestes persones paguin un lloguer social per poder viure amb tranquil·litat
fins que la seva situació millori.
Aquesta acció es va dur a terme gràcies a les més de cent persones que van ser-hi presents i és una conseqüència directa de la manca de solucions per part de les institucions, que no ofereixen ajuda a les persones que tenen una problemàtica greu i que veuen els seus drets vulnerats. És el cas, per exemple, de les persones que no tenen documents perquè no estan empadronades, però no és poden empadronar perquè no tenen documents. Tot això ens porta a un cercle infinit que, de no ser per la tasca cooperativa que fem a la PAHC, on donem les eines perquè la gent s’empoderi i lluiti pels seus casos, acabaria inevitablement amb desenes de persones al carrer o confinades i malvivint a pisos atapeïts.
En aquests tres habitatges s’han
instal·lat un pare solter amb un menor, una mare amb dues menors més i dos
joves sols. Totes aquestes persones han esgotat les vies burocràtiques i legals
i s’han vist pràcticament obligades a ocupar perquè no tenen on anar: a
Catalunya hi han gairebé mig milió de pisos buits i 2.000 sol·licituds
d’emergència habitacional.
I és que des de fa vuit anys venim
denunciant la situació, cada cop més crítica i exigim que es prenguin mesures
per frenar la precarietat que ens trobem en matèria d’habitatge; no pot ser que
es segueixi mercantilitzant un dret bàsic com és l’habitatge i segueixi havent
persones desemparades a les quals se’ls hi nega l’accés a un sostre.
Per això, la PAHC Sabadell
continuarem lluitant i fent tot el que estigui al nostre abast perquè no quedi
cap persona sense casa, mentre hagi cases sense gent.
Diferents dones, militants i afiliades a la CGT de tot l’estat, es van trobar el passat mes de març a Ruesta, per traçar una línia comuna de lluita feminista.
Arran el Congrés extraordinari a Mèrida per la vaga del 8M, i
tal i com es van desenvolupar durant el
mateix els debats i les discussions amb fortes discrepàncies, diferents dones,
militants i afiliades a CGT de tot l’estat espanyol, vàrem veure la necessitat
de trobar-nos per debatre i treballar plegades, per mirar de desenvolupar i
elaborar una tasca comuna arreu de tota l’organització i a partir dels nostres
sindicats i territoris, per tal d’assolir
una igualtat real entre companyes i companys, fer efectiu un món sense
distinció de gènere, i aconseguir una educació feminista real.
Com a dones afiliades entenem que la CGT és un sindicat de
base, en què les secretaries no estan per sobre de cap afiliada i en què les
bases decideixen, i han de decidir, com s’organitzen. Els nostres acords
congressuals contemplen l’establiment i creació de xarxes d’associació entre
les dones.
Per aquest motiu ens vam autoconvocar a una trobada de reflexió i debat i vàrem acordar que el millor lloc on anar plegades era aprofitar un dels espais que tenim com a CGT. Així vam triar Ruesta per a la nostra trobada.
Com a dones anorcofeministes constatem que malgrat els
avenços fets a la societat respecte al feminisme, dins de la nostra
organització encara falta moltíssima feina a fer. Algunes ponències presentades
i aprovades en el Congrés de CGT Catalunya a Òdena-Igualada ja anaven en
aquesta línia de reivindicació, com també algunes de les presentades al Congrés
extraordinari de Mèrida.
La trobada de Ruesta era molt necessària i va esdevenir molt
enriquidora, fructífera i positiva. Ens va dotar d’empoderament col·lectiu,
energia, força i molta sororitat entre nosaltres. I vam decidir continuar
treballant plegades amb la militància activa que ja exercim des dels nostres
sindicats i territoris. Per que la revolució llibertaria i feminista ha de
combatre el patriarcat i el capitalisme començant pels nostres àmbits més
propers i estimats. Creiem fermament que l’existència dins la CGT de dones
feministes que impulsin, des de baix, el treball en el diferents sindicats per
a aconseguir una igualtat efectiva entre homes i dones, és un valor afegit per
a l’organització. La unió del treball de
totes les dones reforça la veu de l’organització en la lluita feminista contra
el patriarcat i contra el capitalisme.
Ja els acords del XV Congrés Confederal de Valladolid,
celebrat al 2001 sota la rubrica “4.8 Mujeres en CGT”, estableixen que
l’esperit de la creació de la Secretaria de la dona es basa entre d’altres
principis rectors en el de “dinamitzar la comunicació entre dones i les seves
diferents experiències de vida, així com la participació i compromís de les
dones amb el sindicat”, “(…) es necesario reivindicar el feminismo,
como un discurso radical y anticapitalista dentro de nuestra organización y
desde ella, en las propuestas que lancemos de cara afuera y, sobre todo, en las
vías de construcción de mundos distintos que buscamos (…) La CGT ha de ser protagonista
activa en la movilización de un feminismo de base anticapitalista,
antimilitarista y antiautoritario”.
Volem que el treball de les companyes militants actives amb
qui estem coordinant-nos, serveixi perquè la lluita feminista sigui cada dia
més forta i perquè el nostre sindicat sigui realment igualitari i sigui un lloc
on totes tinguem veu i presència.
Seguirem lluitant per aconseguir reforçar el feminisme que ha
de fer de la nostra una societat més lliure i més justa.
La derrota de la República va significar un cop molt greu per les aspiracions revolucionàries de transformar la societat, però també pels republicans i els moviments progressistes que van ser escombrats pel franquisme.
La desfeta de les forces republicanes va empènyer cap a l’exili la més gran diàspora que han conegut mai els pobles de la península ibèrica. Aquest èxode va començar un parell de mesos abans de la fi de la lluita bèl·lica amb la caiguda de Barcelona el 26 de gener de 1939 i l’arribada a la frontera francesa de l’exèrcit del general Franco a primers de febrer del mateix any. Entre finals de gener i primers de febrer de 1939 prop de mig milió de persones van creuar la ratlla que separava Catalunya de França. Homes, dones, vells i nens creuaven els Pirineus fugint del franquisme.
L’èxode es realitzà amb la pitjor situació per l’ésser
humà: condicions climàtiques, totalment adverses pels fugitius que anaven mal
vestits, mal calçats, mal alimentats i, alhora, patint el terror dels
bombardejos de l’enemic. Els que fugien de la ira de l’exèrcit vencedor
caminaven desencisats, esmaperduts, vençuts, desfets… Els fugitius quan arribaren a la frontera
semblaven ombres en pena, els quals eren detinguts per gendarmes francesos que
els hi treien el poc que portaven. La majoria d’aquestes persones serien
internades a camps de concentració que vigilaven guàrdies senegalesos.
D’una manera improvisada s’obriren camps de refugiats a
l’anomenada Costa Vermella i a diversos pobles del Departament dels Pirineus
Orientals francesos. L’organització sindical es va estendre pels nou camps de concentració
de França: Bram, Gurs, Setfonts, Vernet, Argelers, Agde, Barcarès, Rivesaltes i
Sant Cebrià. A més dels camps pròpiament dits, n’hi havia centres de refugiats
per dones, vells i infants i presons militars com el castell de Cotlliure. La
dispersió familiar era cosa molt comú en aquells moments tràgics. Les
Comissions de camp es dedicaven a connectar els refugiats amb els comitès de
l’exterior per posar-los en contacte amb els seus familiars.
L’amuntegament humà era la tònica general dins de les barraques habilitades generalment a la platja. Les malalties, la sarna, els polls i les epidèmies eren el pa de cada dia per els habitants dels camps i molts refugiats no van poder sobreviure a les infrahumanes condicions dels camps i del terrible hivern de 1939. Malgrat tot els refugiats van trobar la solidaritat i l’ajuda d’entitats com el SRI (Socors Roig Internacional), SIA (Solidaritat Internacional Antifeixista), la Creu Roja o institucions benèmerites com els Quàquers anglesos o nord-americans. També van tenir cura dels exiliats espanyols els organismes institucionals republicans del SERE i de la JARE, així com els comitès de les diverses forces polítiques i sindicals.
La CNT
dins dels camps van crear comitès i subcomitès per enllaçar amb altres camps i
amb el Consell General del Moviment Llibertari. Entre
els milers de refugiats tancats als camps de refugiats hi havia militants dels
partits polítics d’esquerres i de les organitzacions sindicals. Tan sols es
lliuraren de ser enviats als camps els principals intel·lectuals, els dirigents
polítics i els líders sindicals degudament acreditats; així com els
responsables dels diferents governs (República, Generalitat, Basc) i els alts
càrrecs militars. Els quals eren traslladats a centres d’acollida de Perpinyà,
Tolosa de Llenguadoc o Montpeller. La majoria d’ells tingueren més sort alhora
d’embarcar-se rumb a Amèrica. El dia 10 de febrer van entrar els darrers
contingents republicans a França que venien escortats per soldats de l’exèrcit
popular, principalment del “Quinto Regimiento” i de la 26 Divisió (antiga
Columna Durruti), els quals van haver d’abandonar les armes a la ratlla de
França. Mentrestant Catalunya era ocupada totalment per les tropes de Franco i
s’iniciava aleshores una brutal repressió sense precedents a la història del
nostre país.
La zona de Llevant i de Madrid van ser les darreres zones
republicanes a ser preses pels feixistes. Molts republicans van quedar atrapats
al port d’Alacant a l’espera d’uns vaixells que mai no van arribar. Tan sols un
vaixell anglès va carregar republicans fins a la bandera i el 28 de març va
sortir del port d’Alacant cap a Orán (Argelia). Es tractava del vell vaixell
carboner Stanbrook comandat per el capità Archibald Dickson, el qual, malgrat
el bloqueig que patia el port, va salvar nombroses vides. La resta de
republicans atrapats a Alacant van ser detinguts i tancats a correccionals
situats en presons, convents, castells i camps de treball. Al final de la
guerra els soldats republicans i els militants d’esquerres, que no van poder
fugir cap a França o cap el Nord d’Àfrica, van patir directament la repressió franquista
durant molts anys. El nou règim instaurà la por sistemàtica i va fer florir la
pau del cementiri. La victòria franquista d’abril de 1939 fou l’inici, doncs,
del règim autoritari que va escombrar les llibertats d’Espanya. La guerra va
acabar oficialment amb el famós parte
del Caudillo: “En el día de hoy cautivo y desarmado el ejército rojo, han
alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha
terminado. Francisco Franco. Burgos, 1 de abril de 1939”. El nou règim no solament
anul·lava les llibertats democràtiques i les institucions catalanes com el
Parlament i la Generalitat de Catalunya, sinó que prohibia les organitzacions
polítiques, sindicals, socials i culturals.
La repressió també anul·lava la identitat nacional del
poble català, basc i gallec. Totes les institucions republicanes van quedar
anul·lades i en el seu lloc es va imposar el falangisme, el militarisme i
l’Església. El nacionalcatolicisme fou la nova i única ideologia del règim
franquista de la postguerra. Paral·lelament a l’exili de tants espanyols a
l’interior d’Espanya els derrotats omplien les presons i els camps de treball eren
plens de sindicalistes, republicans, catalanistes i militants polítics de totes
les tendències. Els processos sumaríssims els condemnaven a presó i a pena de
mort.
D’aquesta manera milers de persones foren afusellades en
els primers anys del franquisme. En una paraula, els drets humans van
desaparèixer de la península ibèrica. Espanya, com digué un general franquista,
va ésser passada a sang i foc. Les presons d’Espanya van quedar plenes a
vessar. Espanya es va convertir en una gran presó amb l’aplicació de la moral
nacional catòlica i una fèrria disciplina militar. Els sindicats i els partits
polítics van ésser prohibits per llei i els seus militants foren perseguits. Malgrat
la repressió les organitzacions polítiques i sindicals es van reorganitzar
clandestinament a l’interior i d’una manera més lliure a l’exili.
Joan Puig Elias va ser un personatge imprescindible en el seu temps, però, sorprenentment, oblidat per les generacions posteriors.
El món de l’educació no l’ha reconegut com cal i no forma part del temari d’història del Magisteri ni espanyol ni català. Els seus companys sindicalistes de l’anarquisme el mencionen sovint però no el reverencien com la figura de Durruti o Frederica Montseny. I fins i tot els seus veïns, els habitants de Sallent (el seu poble natal) ham trigat molt de temps en fer-lo fill predilecte de la població.
El que més l’agradaria a Joan Puig Elias si ara estigués viu seria, potser,
ser qualificat com un mestre, un bon mestre racionalista, estimat i respectat
per tot l’alumnat, director d’una escola obrera del barri del Clot de Barcelona
(Escola Natura), seguidor de les idees de Ferrer i Guàrdia de forma heterodoxa,
havent incorporat a l’antidogmatisme del racionalisme totes les grans
incorporacions de l’Escola Activa dels anys vint. Va voler importar de Freinet,
Piaget, Montessori… els seus grans ensenyaments afegits a les teories de
Ferrer i Guàrdia. Així va fer sorgir una nova forma d’ensenyar bassada en la
coeducació, l’ensenyament als alumnes obedients del temps de la Dictadura de
Primo de Rivera del que significava el concepte llibertat, el protagonisme
absolut de l’alumne, la necessitat d’explicació científica de qualsevol matèria
fugint dels dogmes confessionals, l’aprenentatge a través de l’ experimentació,
l’estimulació de la curiositat infantil, l’observació directa de la natura
(excursions) i el coneixement de la realitat social (mercats, indústries),
fomentant el pensament crític a través de conferències i debats, buscant l’educació
integral: l’equilibri de coneixements intel·lectuals, físics i manuals,
aconseguint la fraternitat mestre-alumne perquè creia ferventment que no hi ha
coneixement sense emotivitat, eliminant els càstigs i els premis (portant a
terme una disciplina assembleària), on l’art era imprescindible (els alumnes
havien de sentir-se feliços amb teatre, música, dansa i la lectura directa dels
clàssics) i on estaven incorporades les noves tecnologies de l’època
(fotografia, cinema i redacció d’una revista periòdica). Feia que l’Escola fos
la segona casa dels alumnes estant oberta a les famílies per les tardes i els
diumenges, sent el mentor de la creació de nous professors racionalistes entre
els alumnes i, en definitiva, utilitzant l’educació com l’instrument per a
crear una nova societat, un Món Nou.
Aquestes noves idees que eren fonamentals en 1926 ara són les bases de la
Nova Reforma educativa de, per exemple, Escola Nova XXI; però ningú ha mirat 90
anys enrere per veure si algú havia defensat aquestes teories pedagògiques amb
anterioritat i quins resultats havia obtingut.
Però Puig Elias no va ser sols un bon pedagog teòric i al mateix temps pràctic sinó que va voler ser un transformador del sistema educatiu. Joan Puig va concebre la Guerra com una oportunitat per portar a terme la Revolució pedagògica i ell la va encapçalar liderant tots els estaments. Des dels primers dies de la guerra va rebre les responsabilitats educatives de l’Ajuntament de Barcelona i va ser president de l’òrgan de la Generalitat dedicat a l’educació: el CENU. Posteriorment, l’any 1938, va afegir a aquestes responsabilitats la de ser Subsecretari del Ministeri d’Instrucció Pública de la República en temps de Segundo Blanco
La seva família i algun dels seus alumnes de l’Escola i de les Colònies de
refugiats ens han parlat del seu caràcter afable, l’elegància en el tracte i en
les formes, la seva capacitat d’intermediació, i la seva virtut de saber
escoltar amb un pensament ferm i clar. Va fugir de tots els extremismes i va
ser respectuós amb tots els que pensaven diferent que ell en el terreny
religiós i polític, sense ser dèbil ni mal·leable.
Ha estat molt difícil descobrir noves dades sobre la biografia d’aquest
home eminent. La participació de la seva família del Brasil i d’avis d’Aragó
que havien estat nens refugiats de les colònies infantils que Joan Puig va
crear a Barcelona i Ribes de Freser ens ha permès conèixer tot allò que passava
a la seva vida i que les hemeroteques no podien recollir perquè no eren fets
públics.
Hem sabut que un dels eixos fonamentals de la seva teoria pedagògica es va
centrar en les Colònies de nens refugiats on l’educació era veritablement
integral en aquestes llars de convivència total. Va organitzar una colònia
infantil amb nens refugiats, principalment orfes (molts d’ells aragonesos) a
l’expropiada Granja Vella d’Horta, també coneguda com casa de Martí Codolar. La
seva companya sentimental en aquell moment, Emilia Roca Cufí (gran actriu a
nivell nacional durant els anys vint), també es va fer càrrec d’una altra
colònia infantil que es va crear a Ribas de Fresser, a la casa de colònies que
feia servir l’escola Natura del Clot amb
nens orfes de la Casa del Nen i fills de militars republicans ferits.
Joan Puig Elias va tenir contacte amb nombroses personalitats, però destaca
una per sobre de totes perquè la va intentar implicar en la seva tasca de
trobar ingressos econòmics per mantenir les colònies. Aquesta persona va ser
Emma Goldman, activista anarquista internacional, que va visitar diverses
vegades Barcelona durant la Guerra Civil. Emma va transcriure en el seu llibre Visió en flames l’experiència de visitar
la ciutat de llibertat, la colònia infantil de Ribes de Freser. Tots els
refugiats d’aquestes colònies que hem pogut entrevistar valorant aquests anys
amb Puig Elies a Catalunya i a França com un dels moments més importants de la
seva vida i quasi cap esdeveniment posterior els ha marcat amb més profunditat
que aquesta convivència educativa.
Puig Elias no va ser sols un bon pedagog teòric i al mateix temps pràctic sinó que va voler ser un transformador del sistema educatiu
En el moment de la pèrdua de la guerra, Joan Puig Elias va marxar a França amb el Govern i va fer evacuar les dues colònies en direcció a la nació veïna abans del tancament de les fronteres. Una vegada en territori francès, Emilia Roca va aconseguir la solidaritat d’agrupacions de mestres francesos que van trobar diferents llocs on refugiar als nens de les colònies i poder continuar la tasca pedagògica que portaven a terme. Finalment, van residir al poble de Lagnes (Provença) on van conviure amb els nens francesos a l’escola, van realitzar obres de teatre i exposicions, i van viure amb felicitat lluny dels problemes de la guerra. Malauradament, gran part dels nens van ser repatriats el 1941 per ordre de Franco.
A partir d’aquest moment, Joan Puig Elias va iniciar una vida eminentment
política com a maquis i participant molt activament en la recuperació de la
Generalitat i la CNT/MLE de l’exili a
Toulouse. Però la impossibilitat de fer caure el govern de Franco i la visió
del reconeixement internacional que va tenir el van derrotar i va acabar
marxant a Brasil.
Aquesta investigació vol posar en valor la vida de centenars de mestres anònims que van portar a terme un canvi en l’escolarització formal i rígida dels anys trenta, van fer una lluita per la llibertat directament en el front o en el conjunt de colònies infantils que es van crear a la rereguarda amb nens refugiats i es van unir a nivell internacional, aconseguint una germanor que va suplir l’activitat dels governs francès, català i del conjunt de potències internacionals, inactius en aquells moments. Molts d’aquests mestres es van veure abocats a l’exili, on està documentada la docència com la professió majoritària, però molts d’ells van continuar actius i reconeguts a l’estranger. Tots aquests rastres vitals els volem unificar en la persona de Joan Puig Elias a qui amb aquest escrit volem fer un homenatge i un acte de divulgació del seu valor per evitar el seu oblit total.
Glòria Campoy
Aquesta investigació vol posar en valor la vida de centenars de mestres anònims que van portar a terme un canvi en l’escolarització formal i rígida dels anys trenta, van fer una lluita per la llibertat directament en el front o en el conjunt de colònies infantils que es van crear a la rereguarda amb nens refugiats i es van unir a nivell internacional, aconseguint una germanor que va suplir l’activitat dels governs francès, català i del conjunt de potències internacionals, inactius en aquells moments. Molts d’aquests mestres es van veure abocats a l’exili, on està documentada la docència com la professió majoritària, però molts d’ells van continuar actius i reconeguts a l’estranger. Tots aquests rastres vitals els volem unificar en la persona de Joan Puig Elias a qui amb aquest escrit volem fer un homenatge i un acte de divulgació del seu valor per evitar el seu oblit total.
Aquest mes al tinter, parlem amb Daniel Bastús, militant de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i la Crisi de Sabadell. El Dani, com el coneixen a Sabadell, és professor de secundària a un institut de Terrassa i, des de fa poques setmanes, també escriptor. Parlem amb ell del seu primer llibre “Tots els Regnes de la Terra. Una Història de la PAH”, una novel·la que gira al voltant de la militància i els processos de concienciació dels que menys tenen.
-Professor
de secundària, militant dels moviments socials, què et porta a escriure un
llibre com aquest?
Per una banda, jo fa anys
que milito a la PAHC, que és una organització que està atapeïda de gent que és
important per mi i que té unes històries de les quals he après moltíssim. A
banda d’això, l’any passat vaig fer un postgrau de periodisme literari, el
treball final del qual consistia, justament, en un reportatge novel·lat de
llarga extensió. Quan em vaig assabentar del que havia de fer, de seguida vaig
tenir clar que volia escriure sobre la PAHC: perquè al seu interior hi ha tota
una sèrie d’històries que són apassionants i que mereixen, com a mínim, ser
explicades.
-Tots
els Regnes de la Terra. Explica’ns el perquè d’aquest nom.
Sense entrar al fons,
perquè és una expressió que apareix en dues ocasions a dins de la novel·la,
d’una forma en què –espero- s’explica prou a si mateixa… és un gir, una
expressió d’un text preciós de C.K.Chesterton, l’autor britànic, i que alhora
té una relació immediata amb la PAH. Chesterton era un pensador conservador,
però conservador en el sentit que avorria la societat moderna, amb tota la seva
desigualtat, explotació i alienació. El text en qüestió és un text que és
llegit públicament en un moment important de la història de la PAH i que
constitueix tot un manifest sobre la ètica, la justícia i la lluita de classes.
Dit això, no vull estar-me d’agrair el meu amic Albert per, mentre llegia el
manuscrit, haver-me donat la idea del títol. Trobo que li escau molt a la
novel·la.
-Per
què has pensat que és important escriure un llibre sobre això?
Hi ha diversos nivells
aquí. Per una banda, el personal: perquè les persones que apareixen a la
novel·la són totes persones molt importants per a mi i tenia ganes de retre’ls una mena
d’homenatge. Però no és només això: a banda de ser importants per mi, aquestes
històries tenen molt de pes en si mateixes. Crec que hi ha herois de la
literatura que tenen una història força més plana que la Sandra, la Deboh o la Urimari,
que són companyes de la PAHC de Sabadell. I aquí anava, en realitat: diria que
l’experiència de la PAHC de Sabadell ens pot donar moltes pistes sobre com són
els processos de desalienació i subjectivació política. La PAHC és una
organització on –un nombre prou important de vegades com perquè sigui una
tendència a subratllar- les persones hi arriben com a afectades i en surten com
a militants. Què significa això? Que persones que arriben a l’assemblea soles, petites,
enfonsades, de vegades amb prejudicis racistes, o amb pràctiques masclistes,
sovint; i en tot cas sempre amb l’objectiu únic de resoldre els seus problemes
particulars d’habitatge… hi viuen un procés de transformació -lent, llarg i
persistent-, després del qual la lluita pels drets de totes els passa a ser una
necessitat de primer ordre. Un dels objectius del llibre, en aquest sentit, era
intentar desentranyar i reconstruir la forma com es donen aquest tipus de
processos.
-Tu
has estat militant de la PAHC de Sabadell. Què t’ha aportat això personalment i
militant?
En la vida militant, tot.
La PAHC m’ha capgirat la meva forma d’entendre l’acció política. Té a veure amb
el que parlàvem tot just ara. Quan vaig entrar a la PAH, jo venia de militar en
petites organitzacions on consideràvem que si proclamàvem molt fort els nostres
principis i exhibíem la nostra pulcritud moral la gent correria a sumar-se a
nosaltres. Al final, és clar, érem sempre els mateixos, i no teníem la menor
capacitat agregadora. Hi ha un breu text molt lúcid que em va passar fa anys el
meu amic Juky i que jo mai em canso de recomanar, que parla d’aquest tipus
d’organitzacions. És del Hal Draper, un marxista dels EUA, va ser escrit pels
60-70, i es titula “Hacia un nuevo comienzo… por otro camino. La alternativa
a la micro-secta”. Es pot trobar molt fàcilment per internet i dona moltes
respostes.
Però bé, tornant a la
PAH. La PAH ens ha ensenyat una sèrie de principis que –tot i que per moltes
siguin obvis- intentaré sintetitzar. 1) Que la militància política ha de tenir
com a base la solució immediata de les necessitats materials de les persones
(combatre un ERO, disputar una pujada del lloguer, poder mantenir un espai al
barri on dur a terme activitats socials gratuïtes…) i ha d’estar fonamentada
en la perspectiva d’assolir petites victòries. I 2) Que aquesta lluita per solventar les
necessitats materials s’ha de dur a terme de forma col·lectiva, democràtica i
pràctica. Col·lectiva: perquè hem de prendre consciència que els conflictes que
sovint vivim de forma atomitzada tenen una dimensió més àmplia, que només els
podem plantar cara a partir de l’agrupació entre iguals i perquè, en fer-ho, no
només resolem el nostre conflicte original sinó que hi guanyem una comunitat.
Democràtica: perquè les persones que arriben a les nostres organitzacions,
encara que d’entrada no tinguin ni experiència ni una sèrie d’habilitats, han
de decidir sobre el rumb i el sentit de les mateixes en el mateix rang que qualsevol
altre. La temptació d’escurçar els processos deliberatius per part d’un grup de
persones més bregades té com a revers la limitació o esmussament de molts
processos d’aprenentatge i subjectivació. Bona part dels quadres polítics més
complets i carismàtics que conec fa pocs anys estaven a les seves pròpies
antípodes ideològiques. I pràctica: perquè, a falta de lleis que ens
protegeixin, hem de resoldre els nostres conflictes materials de forma directa
i pràctica, amb les nostres pròpies mans, a través de l’acció (aturar un
desnonament, recuperar un bloc de pisos per a la gent).
Al llarg de tot aquest
procés, aconseguim col·locar (part de) les nostres condicions d’existència,
abans en mans de poders desconeguts, sota el nostre control col·lectiu i democràtic.
Tot aquest procés, que és un procés de desalienació a través de la praxi, ens
fa més lliures, més complets i més feliços.
-Per
què decideixes donar-li la forma que li has donat al llibre (una novel·la)?
Perquè –i això ho hem comentat molts cops amb companyes de la PAHC- si la tesi feminista els 70 deia amb encert que “el personal és polític”, la cita, al seu torn, es deixa acabar de completar, fins a dir també: “el polític és personal”. Amb això vull dir que els grans processos històrics de transformació política no passen al marge ni per sobre de la vida concreta de la gent, sinó precisament a través de la seva quotidianitat. Si ens plantem, doncs, en el terreny de la vida personal de les persones, es pot entendre que la novel·la –i concretament, la novel·la de no-ficció- sigui un gènere que es pugui moure amb més comoditat que l’assaig.
-La
protagonista del teu llibre és una dona. Per què?
És una bona pregunta. No és ni tan sols una decisió personal: és que no podia ser d’altra manera. La PAHC és una organització, a part de feminista, majoritàriament femenina. Les dones de la PAHC ho expliquen molt bé: sovint, quan les famílies es troben en una situació tan límit com que estan a punt de perdre l’habitatge, l’home, proclamat o autoproclamat en moltes llars cap de família, s’ensorra, desorientat, embargat per una mena de consciència de fracàs vital. En aquesta situació, enmig del naufragi, és la dona la única qui, en moltíssimes ocasions, manté el cap prou clar com per recollir les regnes de la situació. Així, és la dona qui va buscar ajuda a la PAHC, qui explica el seu cas i comença a col·locar els fonaments per la seva resolució. Mentre l’home segueix ensorrat, la dona ja ha començat un procés d’activació personal i política que tindrà un llarguíssim recorregut. Hi ha un capítol a la novel·la centrat justament en aquesta qüestió.
-Recomana’ns el teu llibre, sense spoilers.
Les persones que apareixen al llibre diuen que us el pilleu. Jo, com a mínim, no acostumo a portar-los la contrària.
