L’actualitat política del mes de maig i juny ha vingut
marcada per les eleccions parlamentàries i municipals. Sembla que el miratge de
la “nova política” s’ha acabat. Es tanca un cicle. El que no surt a la tele, el
que no està als noticiaris de més audiència, és que per sota, darrere de tot
aquest teatre que és la política institucional, es mouen moltes altres coses. I
altres coses que potser són molt més esperançadores i que, precisament per
això, no surten als grans mitjans de comunicació.
No surt als mitjans de comunicació, per exemple, la vaga amb
la que els companys i companyes de la neteja viària de Girona van aconseguir
tota una sèrie de millores laborals que no s’haguessin aconseguit si no és
perquè les dones i els homes de la CGT es van llençar a la lluita. No surt
gaire tampoc als mitjans, el fet que el personal d’investigació de la UAB hagi
guanyat, mitjançant la vaga, l’acció directa i la solidaritat, un augment
salarial i un any més de contractació. Tampoc no va sortir la vaga que els
companys i companyes de Trefilats Gabarró van guanyar el mes passat. No, no
surt. Perquè el que no vol el poder és precisament que hi hagi exemples de que
lluitant, organitzant-se, amb suport mutu, transgredint la seva llei,
s’aconsegueixen millores socials i laborals.
I no surt tampoc perquè la CGT de Catalunya representem una alternativa real a la desídia i el derrotisme actual. Una alternativa real als qui no s’arronsen i decideixen lluitar. Ens queda molt camí per endavant. I moltes victòries. No. No només són victòries, són passos endavant. I a cada passa, som més, més fortes, i millors.
La universitat pública s’ha rebel·lat
contra la precarietat que pateixen moltes de les seves treballadores.
Les universitats, de la mateixa manera que la resta de l’ensenyament en general, han estat un dels sectors públics més castigats per la crisi de principis d’aquesta dècada, afectant no només a l’alumnat sinó també a les condicions de la gent que hi treballa. És molt significatiu que en el moment actual en que els grans poders polítics i mediàtics presumeixen de “recuperació econòmica”, el pressupost destinat segueix sota mínims. Tot plegat porta a entendre que la falta de diners és una excusa que amaga un canvi de model on la universitat, com la resta de serveis públics, es converteix en un negoci on uns pocs obtenen grans beneficis degradant les condicions laborals de la gent que hi treballa. Us expliquem breument el canvi de model que s’està duent a terme, com afecta als treballadors/es de la universitat i les diferents lluites que s’estan portant a terme.
El model neoliberal aplicat a la
universitat
És difícil posar una data
d’inici a la liberalització de la universitat, i és impossible entendre aquesta
tendència sense tenir en compte els processos transversals de desmantellament
dels serveis públics que es van iniciar als anys vuitanta.
S’ha de tenir en compte que els
drets del personal PDI no només estan regulats per l’Estatut dels Treballadors
sinó també per la LOU i la Llei de la Ciència, que dificulten la possibilitat
d’estabilitzar-se en un lloc de treball en les categories més baixes. A diferència
dels treballadors/es d’altres sectors on després de tres anys de treball al
mateix lloc de treball es pot passar a duració indefinida, en el cas de la
investigació i docència universitària, el personal no fix pot encadenar el
mateix tipus de contracte en el mateix lloc de treball durant 10 i 20 anys i
que aquest no sigui renovat l’any següent. De fet, actualment, hi han diverses
treballadors/es afectades que poden ser acomiadades després de 15 i 20 anys de
docència.
Als últims anys, hi ha hagut un
congelament de les places de professorat i una manca de renovació de places de
jubilats. Aquesta falta de places fixes ha estat compensada per la
normalització de l’ús de figures contractuals “extraordinàries”, com ara els
contractes de professorat associat, que han anat degradant les condicions
laborals del professorat universitari no fix fins convertint-se en un
col·lectiu pluriempleat i completament desestabilitzat.
La figura del professor/a
associat/da va ser ideada originalment per regularitzar l’activitat de
professionals externs que amb certa freqüència acudien a la universitat per fer
conferències o cursos concrets. Un exemple serien determinats advocats de
prestigi o cirurgians d’hospitals que imparteixen pràctiques o seminaris a la
universitat. El problema és que aquesta figura s’ha utilitzat per contractar
professorat de forma barata ja que l’únic requisit legal es tenir una activitat
laboral externa que a la pràctica no té perquè tenir res a veure amb el que fan
a la universitat. Alhora, es tracta de contractes que acostumen a ser anuals,
renovant-se, o no, any rere anys. Una figura que pot ser econòmica i fàcilment
contractada i acomiadada que s’utilitza, per exemple, per cobrir baixes i
suplències, però també per cobrir llocs estructurals. Actualment a les
universitats representen entre el 52% de la plantilla de professorat (UAB) i
més del 65% (Universitat Rovira i Virgili). Les contractacions acostumen a
estar entre les sis hores i les 18 hores setmanals, tot i que el volum de
treball real és molt superior, els salaris entre els 200 i els 800 euros en el
millor dels casos. En diverses ocasions el col·lectiu d’associats ha intentat
reivindicar millores i actualment existeixen assemblees de professorat associat
com a mínim a la UAB, la UB i la UDL coordinades entre elles, que tenen previst
iniciar mobilitzacions de cara a la tardor.
Pel que fa al personal investigador en formació (PIF), tot i l’aprovació de la Llei de Ciència en el 2011 per la qual (entre d’altres millores) es regularitzava la situació laboral dels/les investigadores predoctorals que fins llavors no cotitzaven a la seguretat social, la manca de suport pressupostari i de voluntat política ha suposat que aquesta llei hagi quedat en paper mullat. Per exemple, fins gener de 2019 no es va aprovar l’estatut propi del personal investigador en formació (l’EPIF), que ja s’havia establert a la llei de 2011, i fins ara, l’extensió obligatòria del termini dels contractes a 4 anys i les pujades de sou (16.127 euros els dos primers anys, 17.279 el tercer any i 21.533 l’últim any ) no s’han aplicat a cap universitat a Catalunya.
Conseqüències: salut mental i gènere
La situació de precarietat de
docents i investigadors té conseqüències en termes de salut mental i
desenvolupament personal, especialment per a col·lectius ja discriminats com
les dones. Aquesta situació empitjora,
encara més a les etapes postdoctorals, en les quals la inestabilitat laboral i
la pressió per l’ambient competitiu fa que moltes investigadores i docents
abandonin la investigació. De fet, la dinàmica de competitivitat i mobilitat
laboral forçada, sumada a la manca d’expectatives professionals i la bretxa
salarial entre homes i dones fa que la universitat sigui un clar exemple del
problema dels sostres de vidre, pel qual les dones aconsegueixen arribar a
posicions de poder o estabilitat dins de la universitat en molta menor proporció
que els homes. En aquest sentit, és remarcable que al voltant del 60% dels
contractes del PDI predoctoral siguin obtinguts per dones amb currículums
d’excel·lència, mentre que únicament un 22% arriben a obtenir una Càtedra
universitària.
A més, cal afegir que, en molts
casos, al PDI predoctoral o postdoctoral se’ls sobrecarrega amb feines
administratives o docents estructurals, o amb responsabilitats tècniques als
laboratoris, sense proporcionar-los sovint un espai de treball i eines
adequades. Sistemàticament fan milers d’hores extraordinàries impagades. La
mitjana d’hores treballades per aquest col·lectiu és d’entre 45 i 50 hores
setmanals, segon les enquestes fetes a les treballadores universitàries, quan
als seus contractes haurien de fer-ne 35 o 37,5h setmanals com a màxim. Aquesta
situació laboral fa patir als treballadors predoctorals i postdoctorals
malalties cròniques, derivades de la sobreexplotació laboral, que impliquen que
una de cada 3 PIF ha hagut de rebre tractament mèdic per quadres d’ansietat,
depressió o estrès durant la seva vida laboral.
Les cares de la precarietat
universitària
La marató de la tesis
El doctorat de l’Ana s’ha
convertit en una carrera d’ultra resistència. Després de fer el màster no sabia
si volia investigar, però li van oferir participar en un projecte que tenia un transfons
social, i això li va convèncer a demanar un ajut a la contractació. Després
d’alguns mesos treballant en la preparació del projecte sense cobrar, li van
confirmar que li havien donat l’ajut: un any de contracte que podia prorrogar
fins un màxim de 3 anys, amb un sou de 14.400€ bruts anuals. Directament li van
enviar a fer treball de camp a un lloc remot, on va haver d’avançar moltes de
les despeses de la seva butxaca, que la universitat li tornava mesos després si
presentava tota una sèrie de justificacions i papers. Quan l’aventura del
treball de camp va acabar, l’Ana va passar d’estar al mig d’una situació
d’aïllament i conflicte a passar més de 10h diàries al laboratori en una
situació d’opressió per part del seu cap i supervisor de tesis. I així va anar passant el temps. La seva
última pròrroga va finalitzar sense haver-la acabat havent de mantenir-se
mitjançant la prestació d’atur mentre seguia treballant. Aquesta situació tan
precària, la vaa portar a una depressió i posteriorment a un esgotament i
ansietat que li van diagnosticar com a síndrome d’esgotament professional o “burn-out”. Ara, per fi, ha acabat la
tesis i treballa en una cosa completament aliena a la investigació. Cada vegada
que li arriba un e-mail de la universitat li fa mal la panxa i encara un any
després d’acabar, de vegades, té malsons relacionats amb la seva experiència.
ASSOCIADES
La C.P., que prefereix no donar
el seu nom, és una d’aquestes professores associades. Va entrar a treballar a
la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB el 2009 per cobrir una baixa
però la seva activitat laboral s’ha anat allargant cobrint diverses
assignatures troncals després de la jubilació dels professors titulars. El seu
contracte li reconeixia una dedicació teòrica de 18 hores a la setmana però a
la pràctica en feia moltes més ocupant també càrrecs de coordinació i gestió
sense percebre retribució addicional. A més, havia de combinar aquesta activitat
amb altres feines en règim de treballadora autònoma. El contracte es renovava
any rere any i de vegades se la contractava vàries setmanes després d’haver
iniciat el curs. Per tant, les primeres classes les impartia en situació
d’atur. Actualment, tot i haver guanyat un concurs l’any passat, el seu
departament li ha comunicat que el seu contracte no serà renovat l’any que ve,
el que suposa un acomiadament de facto.
La història de mai acabar
La Sara és una investigadora
tres voltes rebel. Després de fer la carrera, el màster i la tesi doctoral, li
van oferir un contracte postdoctoral en un projecte de l’European Research Council (uns projectes altament competitius i
prestigiosos), al mateix institut i en la seva temàtica. Tot i “la sort”
d’haver aconseguit un contracte de 4 anys (encara que el projecte era de cinc)
va descobrir que cobrava 5.000 euros l’any menys que els seus companys (homes)
fent les mateixes tasques en el mateix projecte. I ara, en acabar el seu
contracte, necessita espavilar-se ella mateixa per aconseguir el finançament
per seguir treballant en el seu grup de recerca. Per aconseguir-ho haurà
d’entrar en el món de la ultracompetitivitat, posant la traveta a les seves
companyes per publicar més que elles, i anar a l’estranger per aconseguir tenir
un perfil més “internacional”, que exigeixen la majoria de convocatòries
d’ajuts a la contractació a les quals podria presentar-se. Després de més de 10
anys de lluitar per poder formar-se i treballar per avançar la seva línia
d’investigació, la Sara no veu clar fins quan podrà mantenir aquesta situació.
Accions: Vaga 28M
El 28 de maig hi va haver una
jornada de vaga del Personal Docent Investigador de totes les universitats
públiques catalanes convocada per la CGT. En aquesta vaga es va exigir als
equips de govern de les universitats l’aplicació de les millores que preveu
l’Estatut del Personal Investigador en Formació entre les que destaquen els
augments salarials i la possibilitat d’allargar els contractes a 4 anys si no
s’ha acabat la tesi doctoral. Altres reivindicacions eren el manteniment per al
proper curs de totes les actuals places de PDI contractat.
El Personal Investigador en Formació va ser el principal protagonista d’aquesta vaga amb aturades laborals a totes les universitats. Diverses reunions de professorat associat van convocar a secundar-la a la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de Lleida i la Universitat Pompeu Fabra. A les dues primeres hi van haver des de primera hora del matí accions de piquets informatius que es van notar en les retencions, a la UAB. Malgrat que la convocatòria comptava amb tots els requisits legals i la normalitat amb que s’estaven desenvolupant les accions, a la UAB, una dotació d’antidisturbis dels Mossos d’Esquadra va retenir durant una estona a un dels piquets obligant-los a identificar-se, un acte d’intimidació gratuït que va ser rebutjat inclús pel propi equip de govern de la universitat. L’efecte de la vaga al campus es va notar amb nombroses aules buides. Finalment, per la tarda, una manifestació de PDI de les universitats que va aplicar a 1.500 treballadors/es va recórrer el centre de Barcelona des de plaça Urquinaona fins a la conselleria d’universitats.
Els motius del fort seguiment
d’aquesta lluita i la forta implicació dels conjunts de les afectades i
afectats els podem trobar en com s’ha preparat i organitzat la protesta. El
màxim protagonisme ha estat de les assemblees dels diferents sectors de
treballadors/es organitzades horitzontalment, concretament l’assemblea de
doctorands/es en lluita i l’assemblea del professorat associat on s’ha
plantejat que només s’aconseguiran les reivindicacions mitjançant l’acció
directa i la solidaritat activa entre les diferents tipologies de personal
laboral de les universitats. L’actuació de la CGT en aquesta lluita ha estat d’implicació
i recolzament total facilitant les eines que tenim a l’abast i la utilització
del comitè d’empresa com un mer altaveu de les demandes i lluites sorgides de
l’assemblea de treballadors/es. A dia d’avui aquesta lluita continua amb força
per pressionar per l’aplicació de l’EPIF, i es preveuen mobilitzacions a
l’inici de curs per millorar la situació del professorat associat.
Ateneu Racionalista del carrer Vallespir, Barcelona, 1 de juliol de 1918
“Compañeros, os agradeceré un poco de silencio, lo que espero de vuestra benevolencia, porque mis condiciones físicas no permitirán, tal vez, que llegue mi voz a todos vosotros y harán que en este acto no me extienda en demasiadas consideraciones. Así, pues, seré muy breve; de ello doy promesa.
El Congreso que tiene su coronación en este acto, lo han dicho todos los que me han precedido en el uso de la palabra y yo lo repito, es de una importancia capitalísima. Lo es porque cuando creía la burguesía catalana que la Confederación Regional había recibido un golpe de muerte; que nuestras energías se habían agotado y nuestros métodos se habían declarado en quiebra, nos levantamos más fuertes que nunca, y con una potencia y una capacidad superiores conquistamos nuestras posiciones. Es mirando las luchas pasadas que se creía que el proletariado quedaría anémico, que no podría hacer más que una vida vegetativa, y que tendríamos que conformarnos con lo que se nos diera como una limosna.
“nos levantamos más fuertes que nunca, y con una potencia y una capacidad superiores conquistamos nuestras posiciones”
El Congreso ha demostrado que los trabajadores de Cataluña no solamente sabrán desquitarse de los procedimientos con ellos empleados; ha demostrado también que nos han sobrado energías para ocuparnos de las cosas presentes y para discutir y preparar las cosas del porvenir.
El hecho anormal, la locura desencadenada de formas gigantescas que se ha producido en el mundo, ha despertado las conciencias y ha hecho ver la necesidad de preparamos para las luchas del porvenir. Los problemas que han de plantearse después de la universal matanza, no los resolverán los gobiernos capitalistas, porque ya la conciencia de los trabajadores no permite que se les engañe. No podrán resolverlo, porque el problema es de tan difícil solución que tal vez nosotros, en este momento, tampoco podríamos resolverlo si nos exigieran la responsabilidad de ello.
No hay posibilidad humana de hacerlo segura y matemáticamente. Es muy hondo. No es una solución lo que hacen los ingleses; no lo resuelve el vincular la riqueza en el Estado sino que hay que entregarla al pueblo que es el elemento creador de dicha riqueza. Lloyd George, a quien consideramos como el tipo representativo del nuevo sistema capitalista, que tiende a vincular la riqueza en el Estado, sufre una gran equivocación. Las 600.000 casas que se construyen en Inglaterra para entregarlas a los obreros después de la guerra, ya es hoy una solución mezquina. Lloyd George, en quien reconocemos, aunque sea nuestro adversario, una gran capacidad, fracasará. No se contentará con chozas quien ha ofrecido su vida; querrá la justicia y la libertad completas; rechazará la tutela del Estado. La guerra se prolonga porque la burguesía no encuentra una fórmula para terminarla. Y esto sucede lo mismo en Alemania y Austria, que en Francia, Italia e Inglaterra. Aceptemos la posibilidad de que sea cierta la expresión de Wilson cuando dice que los aliados encarnan la justicia; pero esta justicia y esta libertad no son la justicia y la libertad nuestras; no son la justicia y la libertad de los compañeros de los Estados Unidos y de los trabajadores del mundo entero.
“pasando por encima de todo, procuremos que la organización fuerte sea un hecho, para hacer frente a la burguesía catalana, a la burguesía española, a la burguesía del mundo todo”
La trascendencia del Congreso radica en que nos da la posibilidad de llevar a nuestras organizaciones el máximum de su potencia. Para ello no tenemos más que poner en práctica las pautas de. organización que él nos ha trazado. Cuando termine la guerra, cuando las cuestiones se resuelvan más bien por los dictados de la pasión que por los consejos de cerebro, si no representamos una fuerza inmensa, si no somos una agrupación potentísima por nuestra cohesión y por nuestra capacidad, seremos juguetes de la burguesía.
Pero si nos superamos, si conquistamos nuestra capacidad y nos colocamos en condiciones de actuar de un modo enérgico, de hacer frente a todas las posibilidades de ataque, seremos respetados, atendidos y nos impondremos.
Compañeros: pasando por encima de todo, procuremos que la organización fuerte sea un hecho, para hacer frente a la burguesía catalana, a la burguesía española, a la burguesía del mundo todo. ¡Trabajadores de Barcelona que habéis sellado con vuestro entusiasmo la labor del Congreso Regional; camaradas delegados, que en representación de la Cataluña que piensa y trabaja asististeis a las tareas del Congreso cuyo epílogo hacemos esta noche aquí, yo en vuestro nombre saludo a todos los explotados de la tierra, que, como nosotros, esperan el reino de la justicia y de la libertad!
Denunciem el sistema patriarcal davant el suicidi d’una treballadora
Des de Dones Llibertàries volem transmetre el nostre màxim rebuig davant la notícia després de fer-se públic del suïcidi d’una dona per assetjament laboral i sexual.
Entenem i compartim el dolor de totes les persones que l’estimaven i estan patint, a més de la seva pèrdua, l’escarni que en els mitjans es fa dels fets
Però volem denunciar , que el que va passar, no va ser un suïcidi, va ser un assassinat, va ser un feminicidi. Nosaltres no podem tipificar el tipus de delicte que és, però si tenim l’obligació de denunciar la causa d’un problema social. Perquè no podem fer com si el suïcidi no tingués a veure amb una sèrie de violències masclistes. Perquè hi ha culpables i no són pocs. Acorralar a una dona fins al punt que es tregui la vida no és una defunció ni una mort, és un feminicidi, és un assassinat.
Aquest cas evidència que estem molt lluny de garantir la llibertat sexual de les dones al nostre país. Que el masclisme mata, que mata molt i que mata de maneres que la llei encara no recull. Que patim un sistema patriarcal, que no defensa la llibertat de les dones, sinó que ens condemna.
Fets així segueixen passant perquè hi ha una societat heteropatriarcal, que ho permet i fins i tot ho potencia. Una permissivitat que prové de l’educació masclista en la qual hem estat educades i educats. Però res d’això legitima l’assetjament i l’escarni que va patir pel fet de la difusió del vídeo.
“Acorralar a una dona fins al punt que es tregui la vida no és una defunció ni una mort, és un feminicidi, és un assassinat”
Tampoc ens podem oblidar ni de la premsa ni de l’empresa. Una premsa que a més de promoure els rols i estereotips de gènere és responsable de donar un altaveu constant a una ultradreta que vol acabar amb tot el que ha construït el feminisme.
I
encara un altre culpable: l’empresa. Una
empresa que era coneixedora de la situació i que no va fer res, perquè segons
ells era un “assumpte personal”, tot i tenir un protocol específic
per a aquestes situacions, que mai va ser activat. Per tant per molts recursos que es creïn i es
facilitin a les víctimes si aquests no s’activen no serveixen de res.
És important demanar responsabilitats, clares i contundents, però també assumir la part de la responsabilitat que comporta no actuar o fer-ho de forma poc contundent. Però hem de saber fer autocrítica, totes formem part d’una societat masclista , la qual que hem de lluitar per a combatre-la i derrocar-la.
Per tot
això creiem necessari, la creació urgent de grups efectius de suport mutu per
poder sostenir-nos i acompanyar-nos tant en aquestes com d’altres situacions de
masclisme i assetjament que patim les dones, així com d’acció directa per donar
resposta a aquest tipus d’agressions pròpies del sistema patriarcal que tenim.
Com a Dones Llibertàries mostrem el nostre més sincer condol a la família i a totes les persones que estimen a la Verònica i en especial als seus fills, que també han estat víctimes de la violència masclista. Desitgem des del dolor i la ràbia que això no torni a ocórrer mai més i lluitarem per aconseguir que casos com aquest no existeixin i que la nostra lluita ens permeti actuar i ajudar a eradicar la violència i acompanyi les víctimes.
Verònica, sentim profundament no haver-te pogut acompanyar.
