Avui el PDI (Personal Docent i Investigador) de les universitats públiques catalanes i del CSIC protagonitzen una jornada de vaga per exigir al govern de la Generalitat l’aplicació del famós EPIF, un Reial Decret del passat mes de març que millora alguna de les condicions dels i les doctorands. A hores d’ara, per les dificultats del propi sector, no es tenen dades de seguiment, tot i que en algunes universitats com la UAB ha estat majoritari. Les accions de protesta dels piquets han provocat cues quilomètriques a les carreteres catalanes.
D’on surt aquesta convocatòria?
Ja fa temps vam informar de l’aprovació del Reial Decret 103/2019, sobre l’Estatut del Personal Investigador en Formació (l’EPIF). A les universitats catalanes s’han realitzat assemblees dels col·lectius més precaris (UAB, UB, UdLL, UdG, UPF…). Aquests espais estan naixent amb la voluntat de posar rostre i posar sobre la taula un problema que s’arrossega des de fa molts anys: la precarietat laboral a les universitats catalanes. Des de la CGT, assumint que les assemblees de treballadores i treballadores són espais plenament democràtics, s’ha legalitzat la convocatòria de vaga per a totes les universitats catalanes i el CSIC.
Què demana aquesta vaga?
La vaga demana respecte pels treballadors i treballadores de les universitats públiques i, en concret, el PDI. Proclama de forma clara i inequívoca que ja estan farts i fartes de tanta precarietat laboral, una precarietat que és estructural en la majoria de contractes del PDI, de la recerca i de l’activitat docent. En concret, la vaga es planteja per exigir a les universitats, CSIC i a les administracions públiques l’aplicació immediata de les mesures que contempla l’EPIF i que aquesta aplicació no es faci en detriment d’altres sectors del PDI ni amb càrrec als grups de recerca. En paral·lel es planteja que els llocs de treball del PDI, un increment salarial per al professorat associat, una major obertura de professorat i que hi hagi un increment del pressupost públic de les universitats per fer front a aquestes mesures.
“Fruit de les mobilitzacions, tant la UdLL com la UAB ja s’han compromés a fer efectiu un increment salarial pel personal investigador en pràctiques”
Què demana aquesta vaga?
La vaga demana respecte pels treballadors i treballadores de les universitats públiques i, en concret, el PDI. Proclama de forma clara i inequívoca que ja estan farts i fartes de tanta precarietat laboral, una precarietat que és estructural en la majoria de contractes del PDI, de la recerca i de l’activitat docent. En concret, la vaga es planteja per exigir a les universitats, CSIC i a les administracions públiques l’aplicació immediata de les mesures que contempla l’EPIF i que aquesta aplicació no es faci en detriment d’altres sectors del PDI ni amb càrrec als grups de recerca. En paral·lel es planteja que els llocs de treball del PDI, un increment salarial per al professorat associat, una major obertura de professorat i que hi hagi un increment del pressupost públic de les universitats per fer front a aquestes mesures.
Perquè cal aplicar l’EPIF?
L’EPIF és un Reial Decret i la seva aprovació obliga a les universitats i institucions de recerca a aplicar-ho de forma immediata. No és justificable que les universitats argumentin la seva situació econòmica per no reconèixer uns drets emparats legalment dels seus treballadores i treballadors. L’aplicació de la pròrroga d’un quart any als contractes de PIF reconeix una situació de fet, que la majoria de tesis doctorals s’acaben després dels 3 anys de contracte predoctoral, amb els i les seves autores cobrant l’atur en el millor dels casos. Un quart any de contracte de PIF suposa també una clara millora per a la totalitat dels grups de recerca, que rebran un increment dels seus recursos de recerca i disposaran de més garanties per a completar les tesis doctorals.
Les mobilitzacions continuen
De moment, degut a les mobilitzacions, tant la Universitat de Lleida com la Universitat Autònoma de Barcelona s’han compromés a aplicar un increment salarial al personal investigador en formació a partir de la nòmina de juny.
Per aquesta tarda, es preveu una gran manifestació i una roda de premsa a la plaça Urquinaona de Barcelona a les 18h, on estan cridades totes les persones afectades pel precari model imperant a les universitats catalanes.
Ermengol Gassiot. Secretari General de la CGT de Catalunya
Una vegada hi havia un presoner. Un
vespre, va entrar un carceller a la seva cel·la i li va dir: “Demà al matí
tornaré. Si em dius una cosa que sigui certa, et condemnarem a cadena perpètua.
Si el que em dius és una mentida, t’afusellarem”. L’endemà el presoner se’n va
anar a dinar a casa seva.
Torna un nou cicle electoral. La primera data la tenim
aquest 28-A. I una bona part dels i les potencials electores ens trobem en una
situació semblant a la del presoner. Possiblement per primer cop des de fa més
de 30 anys tenim a sobre la taula un fantasma creïble de que un partit
d’extrema dreta (desacomplexada i molt més explícita que la del PP) arribi a
les institucions. Per l’altra, hi ha qui planteja que és necessari votar (i
votar entre allò que se’ns ofereix amb possibilitats de sortir, que tampoc és
massa divers, que diguem) per frenar aquesta extrema dreta. Ja sigui en clau
autonòmica o estatal. Mitjans de comunicació, tertulians, opinadors i una bona
part de la classe política repeteixen aquesta dualitat. Un cop darrera l’altre,
doncs és sabut que la reiteració és una forma efectiva de fer que un missatge
passi a formar part de la nostra consciència, de que n’acceptem la lògica. I
aquí hi ha una trampa. Una trampa molt important.
Ja sabem com és això de les eleccions parlamentàries.
Fa molts anys que patim l’electoralisme i veiem com aquesta democràcia merament
nominal fa servir les urnes i les paperetes com a eina de legitimació d’un
poder que, ho patim, en realitat no ens consulta pràcticament cap de les seves
decisions rellevants. Per contra, ha imposat una cultura de la delegació que
ens limita a la immensa majoria de la població a conformar-nos amb un simple
rol d’espectadors. A renegar de ser protagonistes de la realitat per ser
simples consumidors de vides prefabricades. El show dels recents debats
televisius n’és una bona mostra. Qui els mira, sovint ho fa des del sofà i
només li falta la paperina de crispetes a la mà. Consumim un producte acabat
que s’assembla molt al fet de llegir, l’endemà, els titulars que prepara la
premsa. L’espai que se’ns deixa és molt limitat. Abans podia ser la tertúlia
amb els/les amigues o la conversa de bar. Ara, cada cop més, ho són els
comentaris als FB o al TW, molt més impersonals i que ens alliberen del risc d’interactuar
col·lectivament amb altres persones que comporten les converses en viu. Tot en
ordre.
Ara bé, per garantir que la cosa funcioni, cal que ens hi sentim implicats/des. D’això el vot i la fal·làcia de que podem decidir alguna cosa. Una bona manera de mobilitzar aquest vot en sectors que ens podem sentir frustrats per un sistema polític que notem molt allunyat de nosaltres és crear una por. I el feixisme de Vox sembla que funciona prou bé. Pel propi sistema, podria semblar que comporta un risc: que quan els mitjans de comunicació es fan ressò del seu discurs, aquest arribi a un segment de la població i que, fins i tot, condicioni el que diuen altres partits polítics. Més que un risc, però, en realitat li suposa un avantatge. Per una banda, permet normalitzar a mig termini algunes mesures que d’una altra manera potser toparien amb més resistències. Ho veiem al conjunt d’Europa, quan les propostes xenòfobes de l’extrema dreta acaben influenciant gran part dels arcs parlamentaris. Per l’altra, quan el feixisme impregna una part de la classe treballadora és una victòria del capitalisme: situa el conflicte dins de nosaltres mateixos, com alternativa aboca a una altra part dels i les treballadores a donar per bones algunes de les opcions que planteja el joc electoral i desactiva encara més el conflicte social.
No podem conformar-nos en escollir entre opcions prefabricades que ens venen donades i, en el fons i en la forma, contràries als nostres interessos
La por al feixisme beneficia enormement al sistema
polític. Fa que una part dels potencials electors, que en un altre context es
quedarien a casa, acabin anant a votar i, en certa mesura, acabin implicant-se
en el procés. Però també reverteix en un altre fet. Ens obliga a triar entre
opcions que ens desagraden, per allò de votar “lo menos malo”. Els
treballadors/es sabem perfectament que un hipotètic govern Sánchez estarà venut
a les polítiques de la Troika i de l’IBEX 35, com ho està també el de la
Generalitat. Unes polítiques que directament ens oprimeixen, tant en matèria
econòmica com en espais de participació col·lectiva, de llibertats públiques,
etc. Que any a any, legislatura a legislatura, es normalitzi que la classe
treballadora haguem d’escollir entre opcions que ens perjudiquen, que no son
nostres i que ens van en contra, atempta directament contra la nostra
consciència col·lectiva. Ens imposa una frustració, un sentiment de que no hi
ha res a fer. Ens desvaloritza com a subjecte col·lectiu, ens condemna a la
passivitat i estén, com una autèntica arma de destrucció massiva, la concepció
de que no hi ha res a fer. Que la realitat és immutable. Tot el contrari que
pensaven, ara fa 100 anys, els nostres avantpassats quan guanyaven vagues i
avançaven en el camí de la revolució social.
En definitiva, ens acostumen a que l’única sortida és
seguir el dilema que ens plantegen: feixisme o vot útil. Veritat o mentida,
presó de per vida o afusellament, com li imposen al presoner.
En la història, el
presoner pot marxar a casa perquè, en arribar el matí, li diu al carceller:
“Avui m’afusellareu”. La resposta que construeix queda fora del sistema i
trenca la lògica perniciosa a la que el volien sotmès. En conseqüència, guanya
la llibertat.
A la vida real, cal cercar una alternativa al fals
dilema que ens planteja l’electoralisme. No podem conformar-nos en escollir
entre opcions prefabricades que ens venen donades i, en el fons i en la forma,
contràries als nostres interessos. Tampoc podem acceptar aquesta
coresponsabilitat imposada d’haver de promoure opcions de l’esquerra
domesticada (i traïdora als nostres interessos), que ja sabem que no ens
agraden. L’alternativa és fer saltar les regles del joc. Defugir la passivitat,
la cultura de la delegació i l’electoralisme.
Dit així sembla molt fàcil, però a ningú se’ns escapa
que en realitat ens costa molt construir alternatives que semblin creïbles. En
aquest post que ja arriba a la seva fi jo tampoc pretenc fer-ho. En realitat,
ha de ser una tasca col·lectiva. Sí que m’agradaria, no obstant, enumerar
algunes idees. En primer lloc, la nostra acció col·lectiva l’haurem de fer a
partir de nosaltres mateixos/es, les nostres formes d’organitzar-nos i de la
nostra pròpia lògica. Per desgràcia els darrers anys ja hem vist què passa quan
juguem a fer de bruixots, quan sectors dels moviments socials entren dins la
lògica electoral i institucional. Aquest no pot ser el camí. Cal reobrir espais
de conflicte concrets, en els que hi puguem intervenir amb els recursos que
tenim tant a nivell organitzatiu com de persones. Amb la idea de guanyar-los i
retroalimentar-nos com a jo col·lectiu. Promoure una dinàmica de creixement que
només ens beneficiarà si és autònoma a les pautes del poder. I un creixement
que ha de permetre’ns incrementar el conflicte social i plantejar les nostres
pròpies alternatives.
Dit així sembla molt fàcil, però a ningú se’ns escapa que en realitat ens costa molt construir alternatives que semblin creïbles. En aquest post que ja arriba a la seva fi jo tampoc pretenc fer-ho. En realitat, ha de ser una tasca col·lectiva. Sí que m’agradaria, no obstant, enumerar algunes idees. En primer lloc, la nostra acció col·lectiva l’haurem de fer a partir de nosaltres mateixos/es, les nostres formes d’organitzar-nos i de la nostra pròpia lògica. Per desgràcia els darrers anys ja hem vist què passa quan juguem a fer de bruixots, quan sectors dels moviments socials entren dins la lògica electoral i institucional. Aquest no pot ser el camí. Cal reobrir espais de conflicte concrets, en els que hi puguem intervenir amb els recursos que tenim tant a nivell organitzatiu com de persones. Amb la idea de guanyar-los i retroalimentar-nos com a jo col·lectiu. Promoure una dinàmica de creixement que només ens beneficiarà si és autònoma a les pautes del poder. I un creixement que ha de permetre’ns incrementar el conflicte social i plantejar les nostres pròpies alternatives.
Sóc conscient que això darrer que he dit no deixen de
ser abstraccions. Simplement vull remarcar que és urgent defugir del miratge de
l’electoralisme. Cadascú pot votar o no, però la llibertat no la guanyarem
mitjançant els vots. L’obtindrem només si som capaços de reconstruir-nos
col·lectivament dins d’una lògica ben diferent a la de l’electoralisme. I és
urgent que ens hi posem.
Per si algú l’interessa, aquest 28-A jo tornaré a ser
un abstencionista actiu.
Manuel Quesada. Afiliat al Sindicat d’Activitats Diverses de Sabadell
El passat 21 de març vaig rebre una notificació del jutjat
penal de Sabadell. La jutgessa havia decidit arxivar la denúncia que SMATSA
-empresa concessionària de la neteja de Sabadell- m’havia interposat per
injúries, calúmnies i atac a l’honor. La denúncia no era pas una tonteria, una
querella criminal en la qual se’m demanava no només que em retractés del que
havia dit en un article d’opinió sinó, també, el pagament de 6.000€ en concepte
de perjudicis. Aquesta va estar motivada per un article d’opinió que va sortir
publicat a diversos mitjans de comunicació locals, en que expressava el meu
punt de vista i el posicionament de la CGT de Sabadell entorn el conflicte que
s’obria en aquell moment amb l’empresa de neteja de la ciutat.
Aquelles setmanes l’ajuntament de Sabadell havia fet pública la seva voluntat d’intervenir l’empresa degut a tota una sèrie d’irregularitats i d’incompliments en el contracte. En resum, era el primer pas per a la municipalització del servei. I això ho sabia l’ajuntament, ho sabia l’empresa i ho sabia la plantilla. La cosa està en que la CGT havíem estat l’únic sindicat que havíem defensat precisament això, que els serveis públics siguin públics. Aquest posicionament va ser criticat per la direcció de l’empresa, que va aprofitar la situació per crear una aliança amb CCOO i UGT per “eliminar” la CGT dins l’empresa. I ho poso entre cometes perquè realment van utilitzar aquesta paraula.
L’objectiu que tenia l’article que vaig publicar, quan encara era Secretari General de la CGT de Sabadell, tenia diversos objectius. El primer, denunciar les pràctiques mafioses i antiobreres que la direcció de l’empresa porta duent a terme durant anys i a les quals hem estat l’únic sindicat, la CGT, que les hem combatut. El segon objectiu, lligat al primer, era precisament evidenciar i denunciar la política d’enxufisme i amiguisme que CCOO i UGT practiquen a l’empresa. Finalment, també mostrar i explicitar la posició que la CGT havíem pres, que no era altra que apostar per la municipalització del servei, no sense recalcar que a qualsevol atac a les condicions laborals dels i les treballadores ens tindrien de cara, ja fos l’empresa, l’ajuntament o el Papa de Roma.
L’article doncs no va passar desapercebut i, pel que sembla,
va ofendre bastant al senyor Eugenio, directiu de l’empresa i imputat al cas
Mercuri i la trama Pokémon, dues trames de corrupció que actualment estan sent
investigades. També va ofendre les direccions de CCOO i UGT del Vallès
Occidental, que em van titllar de mentider, sense, clar, explicitar quines eren
les “mentides” que deia. També van dedicar-se a amenaçar els companys de la
secció sindical de CGT a SMATSA, amenaces que van anar acompanyades de “bulos”,
rumors i mentides que es van dedicar a escampar per l’empresa, com per exemple
que la CGT érem l’ajuntament i algunes tonteries per l’estil.
A la declaració davant la jutgessa, òbviament, no només no
em vaig retractar si no que vaig refermar el que havia dit a l’article,
aportant, a més, proves documentals del que deia. No m’ho vaig prendre com una
qüestió personal, suposo que l’empresa el que pretenia era estendre la por no
només a mi, sinó sobretot a la secció sindical de la CGT. És a dir, no tenia
altra forma d’atacar l’acció sindical dels meus companys que a través de mi.
La gestió de la denúncia però, no va ser del tot fàcil. Vaig rebre el suport i la solidaritat de multitud de companys, els primers, els companys del sindicat de neteja, acompanyant-me en tot moment als jutjats, denunciant públicament aquest cas de persecució, etc. També d’altres ens sindicals d’arreu de Catalunya, i d’altres organitzacions de Sabadell. Però altres companys, més propers orgànicament, em van recriminar la meva actitud, en el sentit de que no podia anar dient el que em venia de gust, o que havia de mesurar les meves paraules perquè em podien portar problemes, com el que suposadament tenia amb la denúncia que m’havien posat. De fet, algunes recomanacions que vaig rebre van anar en la línia de retractar-me davant la jutgessa. Òbviament, no vaig fer cas, doncs no havia dit cap mentida. Es va plantejar fins i tot una “recol·lecta” per a poder pagar la multa que m’interposarien, al que em vaig negar rotundament. No només jo, sinó qualsevol ens de la CGT, pagaria un cèntim en concepte de multa a una empresa de lladres i que ens havien declarat la guerra a la CGT.
No hem d’oblidar mai que és només mitjançant el conflicte i la confrontació que avancem com a organització. I com a classe.
Per bé o per mal, la jutgessa va decidir arxivar la denúncia perquè no hi veia indicis de delicte. Segons el seu auto, m’empara el desenvolupament del càrrec sindical que ocupava, doncs tenia tot el dret a fer les consideracions i crítiques que estimés necessàries, més quan existia –i existeix– un conflicte laboral entre l’empresa i el nostre sindicat. I tampoc veia delicte d’injúries, aportant nombrosa jurisprudència en relació a la llibertat d’expressió, una victòria en els temps que corren, tot i que no s’ha volgut rentabilitzar per part del meu sindicat.
Tot i que l’auto encara no és ferm (l’empresa encara té marge per recórrer), penso que hem d’aprendre quelcom d’aquest procés. D’una banda, l’empresa, o la patronal, o en definitiva els nostres enemics, buscaran totes les formes possibles per intentar debilitar-nos, ja sigui assetjant els nostres delegats i afiliats o denunciant a qui aixeca la veu contra ells. D’altra banda, ens hem acostumat potser massa a estar dintre de la seva llei i a alguns fins i tot els hi espanta quan es transgredeixen aquestes lleis fetes a mida. No hem d’oblidar mai que és només mitjançant el conflicte i la confrontació que avancem com a organització. I com a classe.
Pilar Frey. Tècnica Superior en Prevenció de Riscos Laborals
El passat mes d’abril, des de CGT
Mar i Ports vam posar en marxa una Campanya de Prevenció de Riscos Laborals
(PRL) amb la intenció de conscienciar respecte la importància de l’ús correcte
dels EPI (Equips de Protecció Individual) al lloc de treball. Aquesta campanya
està dirigida de manera específica al Sector Mar i Ports però és perfectament
ampliable a qualsevol altre sector laboral.
La Campanya es basa en primer
lloc en la difusió de Cartells que tenen com a referència els 652 accidents
mortals laborals (inclosos els 146 accidents in itinere) ocorreguts el passat any 2018. Xifra que lamentablement
va en augment (l’any 2017 els accidents laborals mortals van ascendir a 629) de
la mà d’una major precarietat laboral.
Cal destacar en aquesta
precarització l’increment de personal externalitzat en moltes empreses, les
quals argumenten una suposada major especialització del lloc de treball quan es
tracta en realitat de contractar personal extern per fer la feina que abans
feia el personal propi amb pitjors condicions econòmiques i socials, afectant
negativament tant al personal externalitzat com al propi.
La manca d’una autèntica cultura
preventiva a una gran part d’empreses que només busquen el compliment escàs i
sobre “el paper” de la Legislació Preventiva i la manca de personal i
de mitjans, actuen de manera negativa sobre la Seguretat i la Salut de les
treballadores. En aquest sentit considero cal incloure aspectes de la Prevenció
Laboral en les negociacions de Conveni, per ampliar així la força de les Delegades
de Prevenció dins del Comitè de Seguretat i Salut.
És precisament la figura de les Delegades
de Prevenció la segona part de la Campanya PRL, mitjançant un díptic explicatiu
que destaca les seves principals funcions, regulades en els Articles 36 i 37 de la LPRL.
La difusió s’està realitzant a
través de les xarxes socials, al Twitter amb el hastag #PonteLosEPIs, i també
mitjançant suport en paper tant a nivell de Cartells com de Díptics, podeu descarregar
tota la informació en el següent enllaç:
Als últims anys, la classe treballadora està patint descomunals agressions per part de les patronals recolzades pels diferents governs que han ocupat la Moncloa i la Generalitat. Un dels atacs més contundents i que més repercussió té sobre les treballadores i treballadors són els relacionats amb la prevenció i els accidents de treball.
Segons les xifres oficials al 2017, a l’estat espanyol,
es van produir 583.425 accidents laborals, dels quals 618 van ser mortals i
d’aquests 134 in itinere. Al 2018 van
ser 602.316 els accidents laborals, dels quals 652 van ser mortals, 146 in itinere.
Sense poder comptar amb aquells accidents que no declaren
les empreses, en un any, el terrorisme patronal va augmentar en gairebé 20.000
accidents laborals, un 3% més, que van costar la vida a un 5% més de persones
treballadores.
La prevenció de la sinistralitat laboral és una
responsabilitat de l’empresariat. Aquesta obligació de controlar-la, reduir-la
i eliminar-la és correlativa al dret de les treballadores i treballadors de la
protecció de la seva salut. El conflicte parteix del fet que la prevenció té un
alt cost econòmic per a les empreses i requereix d’una constant inversió. I,
com sabem, despesa i benefici empresarial són dos paraules oposades.
La inversió econòmica en aquesta matèria, per part de les empreses, suposaria un estalvi econòmic a mig i llarg termini per a les mateixes ja que els accidents i l’absentisme es reduirien molt notablement. I és aquí on les mútues juguen un paper fonamental en ser associacions d’empresaris destinades a realitzar “les activitats preventives de l’acció protectora de la Seguretat Social “.
L’objectiu empresarial és clar, obtenir més beneficis i reduir les despeses en matèria de prevenció
La patronal ha fet servir la seva influència en els
diferents governs i poc a poc ha anat perfilant un escenari cada vegada més
beneficiós per als seus interessos, culminant la seva estratègia quan el govern
del PP va aprovar la llei 35/2014 i el Reial Decret 625/2014 pel qual les
mútues, fins llavors denominades Mútues d’Accidents de Treball i Malalties
Professionals, passen a ser entitats col·laboradores de la Seguretat Social.
Amb aquest canvi, poden gestionar, a més de les prestacions econòmiques i
assistència sanitària derivada de les contingències professionals, la prestació
econòmica d’incapacitat temporal derivada de les contingències comunes.
En aquest canvi normatiu, que es fa per modernitzar,
agilitzar, fer més eficient i transparent, etc. la gestió de l’acció protectora
de la Seguretat Social, subjau el control de l’absentisme laboral, dotant a les
mútues de majors competències, donant-los la possibilitat del control de les
baixes per malaltia comú que abans no tenien. Les propostes d’alta mèdica a la
Seguretat Social, que ja podien fer les Mútues, es van demostrar poc efectives
ja que acabaven recaient en el personal facultatiu que estenia la baixa des de
criteris únicament mèdics.
A partir d’aquesta llei s’amplien els supòsits perquè la
mútua pugui tallar la prestació econòmica a qui no es sotmet al control i
seguiment de la seva baixa, una capacitat coercitiva fins a la data mai vista.
L’objectiu de les mútues, entitats suposadament sense
ànim de lucre, ha esdevingut en la reducció dels índexs d’accidentalitat sota
criteris clarament mercantilistes i no mèdics. Després de l’aplicació de
successius decrets llei durant aquests anys, podem observar com el desviament
d’accidents i malalties professionals a la Seguretat Social ha augmentat. La
qualificació d’accidents sense baixa s’ha disparat i actualment s’estan
produint situacions on persones amb ossos trencats són considerats accidents
lleus sense baixa.
L’objectiu empresarial és clar, obtenir més beneficis i
reduir les despeses en matèria de prevenció. És aquí on entra la llei de Bonus
(RD 231/2017 del 10 de març) per la qual es regula l’establiment d’un sistema
de reducció de les cotitzacions per contingències professionals a les empreses
que hagin disminuït de manera considerable la sinistralitat laboral. Amb això
es premia a les empreses que inverteixin i incentivin la prevenció, reduint
fins a un 10% les seves cotitzacions a la Seguretat Social i millorant
notablement la seva imatge corporativa.
En principi aquesta idea estaria bé si fos un fet real, però malauradament està significant que les mitjanes i grans empreses s’estan esforçant al màxim en manipular les baixes per aconseguir el 0% en accidents. A més, gràcies a la situació de precarietat del mercat laboral la situació d’atur i desemparament dels treballadors i treballadores, assoleixen els seus objectius. La por i la necessitat fan que les plantilles acceptin situacions contràries als seus drets i perjudicials per a la salut.
Atès que les empreses, i mútues, tenien veritables
complicacions per accedir al sistema de bonificacions (acceptació dels comitès
de seguretat i salut, documentació de les seves activitats preventives, no
haver requeriments o sancions de la Inspecció de Treball, …), el recent RD
860/2018 ve a regular aquelles mesures que han de dur a terme les mútues per
realitzar la seva activitat preventiva i estalviar-se un 1% de les quotes per
contingències professionals, quantitat gens menyspreable. Paradoxalment
aquestes activitats són les que la mateixa Llei de Prevenció obliga les
empreses en la seva activitat preventiva, programes, assessorament, control i
reducció de la sinistralitat.
Tot aquest enriquiment de les patronals, a través de les
mútues, està significant un frau per al sistema públic, que ha d’assumir
sanitàriament els danys que ocasiona el treball a la població. Un sistema
públic que deixa de percebre les quotes que han de pagar les empreses i que, a
més, ha d’assumir prestacions econòmiques que són responsabilitat de les
mateixes. un sistema públic que, per falta de fons, acaba retallant en Sanitat
i en la Inspecció de Treball que és el mecanisme de vigilància i exigència del
compliment normatiu.
En definitiva; mútues, governs i patronals:
organitzacions criminals que estan fent negoci amb la salut i els accidents de
milers de persones treballadores.
