Ferran Aisa
L’èxode republicà de 1939 fou l’inici de la reorganització de les institucions i de tots els moviments polítics i sindicals derrotats pel franquisme. La Diputació Permanent de les Corts Espanyoles es van reunir a París el 27 de juliol de 1939, però la guerra mundial va deixar-la inoperant fins que va reconstruir-se l’agost de 1945 a Mèxic, sota la presidència interina de Diego Martínez Barrios, aleshores la presidència del govern republicà espanyol va recaure en José Giral. També es va reorganitzar a l’exili els governs de la Generalitat de Catalunya i del poble basc. Després de l’afusellament de Lluís Companys el 15 d’octubre de 1940 al Castell de Montjuïc, el president del parlament català Josep Irla va assumir-hi la presidència interinament. El lehendakari del govern basc a l’exili va continuar essent el membre del PNB José Antonio Aguirre.
Malgrat que la feina era feixuga, era necessari obrir vies de resistència per refer els ponts del diàleg i lluitar per recuperar les llibertats perdudes. Davant les dificultats, els partits realitzen reunions per tal de reorganitzar-se com és el cas del PSUC i el PCE, l’ERC, els socialistes, i també els moviments sindicals: CNT i UGT. Les dues centrals majoritàries d’Espanya es reorganitzaren a l’interior de la península i a la resta del món on s’instal·laren nuclis de militants. Les dues centrals ho feren paral·lelament als camps de concentració de França, malgrat la condició de refugiats, els cenetistes, ja havien muntat a l’hivern de 1939 un comitè dins d’Argelers. Paral·lelament, es creaven comitès a l’Àfrica del Nord. Els cenetistes crearen tota mena d’activitats culturals i educatives als mateixos camps per tal d’enlairar la moral dels refugiats espanyols.
La CNT també fou la primera entitat sindical a organitzar-se clandestinament dins de l’Estat espanyol, ja l’any 1939 disposava de comitès a les presons, els camps de treball i a les fàbriques de ciutats com València i Barcelona. Poc després s’organitzava la UGT, que va seguir, més o menys, el mateix model dels anarcosindicalistes, doncs el primer objectiu era l’ajuda als refugiats dels camps de concentració de França i als que estaven patint repressió dins de les presons espanyoles. Els Consells Militars se succeïen condemnat a milers de persones a la presó, als camps de concentració o directament a ser afusellats. La UGT i la CNT van crear a meitat dels anys quaranta un Comitè d’Enllaç a la imatge dels que ja havien existit durant l’etapa de la Guerra Civil. El Comitè d’Enllaç era un organisme per coordinar les lluites contra el franquisme. El setembre de 1946 van treure un òrgan del Comitè Nacional d’Enllaç CNT-UGT, Fraternidad. En aquest primer número es presentaven, alhora que es dirigien al proletariat espanyol: “(…) Nace Fraternidad como consecuencia lógica de la que realmente existe entre los trabajadores de la UGT y de la CNT, fraternidad adquirida, tanto por la igualdad en el castigo y en el sufrimiento dados por querer pensar de que por ser común el mal, común ha de ser el remedio, es pues Fraternidad una publicación conjunta de la CNT y de la UGT. (…) Saludamos con la máxima emoción a los que, por no adaptarse a la esclavitud, purgan en cárceles y penales el delito de desear una España en la que no haya privilegios y resplandezca e imperen el deseo de vivir y la alegría en los rostros de sus ciudadanos, desterrando para siempre el espectro del mañana en unos, y la trágica realidad del presente en otros. Podemos y debemos poseer todo ese gesto de rebeldía que supieron mantener ante el frío y cruel penitenciario cuando intentan escarnecer su dignidad y torturar su consciencia.”
El franquisme, per llei de 9 de febrer de 1939, reprimia a les associacions Culturals i socials: (Escoles Racionalistes, Ateneus Llibertaris, Ateneus Populars, Casals catalanistes, Cases del Poble, Cooperatives de Cases Barates, etc.) i totes les Lògies Maçòniques. Amb la victòria de Franco el nacionalcatolicisme s’imposava a tots els espanyols amb la creu i l’espasa. L’Església catòlica va jugar un paper determinant en el nou sistema totalitari imposat per la força de les armes a Espanya. Els matrimonis civils van ser anul·lats, els divorcis de l’època republicana van deixar de tenir efecte. L’Església va dedicar-se a fer misses a espais públics per expiar els “dimonis ateus” de la República.
L’educació de l’escola va retornar als pitjors temps de l’exaltació de la pàtria imperial espanyola i del catolicisme més conservador. La repressió moral va afectar a la censura del cinema, del teatre, del music-hall, de la literatura, de la història, etc. La censura s’aplicava a tots els mitjans de comunicació, tant la ràdio com la premsa, fins i tot els mitjans que eren controlats per l’anomenat “Movimiento Nacional”. Tot havia de passar pel sedàs de la censura la qual era controlada per l’Església, la Falange Espanyola o per el Ministeri d’Informació i Turisme. Les úniques organitzacions que imperaven eren aquelles que exaltaven els valors del nacionalcatolicisme: FET i de les JONS, OJE, AC, Auxilio Social, Secció Femenina de FE i SEU. La Falange Espanyola i l’Església catòlica imposaven una estricta moral carrinclona als súbdits del règim franquista. Els costums del poble eren manipulats pels vencedors. Espanya retrocedia dos segles…
En la immediata postguerra la propaganda del règim va girar a favor de Hitler i de Mussolini. Franco es va entrevistar amb els dos mandataris europeus, amb Hitler ho féu a Hendaya el 23 d’octubre de 1940, acompanyat dels ministres d’afers estrangers Ramon Serrano Suñer i Joachim Von Ribbentrop; i amb Mussolini a Bordigera (Alps italians), el 12 d’abril de 1941, novament amb el seu cunyat Serrano Suñer i el ministre Conde Ciano. Espanya no va entrar a la guerra mundial, però va enviar els voluntaris de l’anomenada “División Azul” a combatre amb els nazis al front de Rússia.
La relació del règim amb Alemanya va continuar durant la guerra mundial, sobretot mentre els nazis anaven ocupant Europa. Molts espanyols van anar a Alemanya a treballar a les seves fàbriques, era un avanç de la gran immigració dels anys seixanta. A finals de 1940 va visitar Espanya el cap de les SS Heinrich Himler, que va recórrer en olor de multitud Madrid, Toledo, Burgos, Sant Sebastià i finalment Barcelona. El cap de les SS fou rebut al port de Barcelona amb arcs triomfals i amb la desfilada de les Joventuts Hitlerianes de l’Escola Alemanya i de l’OJE. Himler va visitar una txeca i va pujar fins a Montserrat tal vegada cercant el Sant Grial o mites esotèrics estrets de Parsifal. Malgrat les simpaties nazi-feixistes del règim franquista, aquest va sobreviure als seus aliats alemanys i italians, gràcies a l’inici de la guerra freda entre el món occidental i la URSS.
