La reorganització cenetista a Catalunya

Equip Comunicació CGT Catalunya

El Far

Ferran Aisa

La CNT i el Moviment Llibertari a Catalunya van tenir moltes dificultats a organitzar-se, doncs la majoria dels seus militants s’havien dispersat per l’exili o eren a les presons. La repressió contra el Moviment Llibertari va ser la més dura que va aplicar el franquisme contra els seus opositors.  El nombre de llibertaris afusellats fou realment escalabrant, però malgrat el terror d’aquells primers temps del franquisme, els cenetistes i els faistes van començar a reorganitzar-se a la presó Model i als camps de treball. Poc després l’Organització ja era una realitat a algunes fàbriques i centres de treball de Barcelona i de la seva zona industrial.

La reorganització definitiva es va realitzar a finals de 1942 quan es va celebrar el Ple de la Regional Catalana de la CNT a les Planes. En aquest Ple va ser nomenat secretari general del Comitè Regional (CR), Eliseu Melis; però ben aviat altres militants confederals que desconfiaven de les actuacions d’aquest individu van crear un altre CR paral·lel del qual fou secretari Joan Saña. Poc després, en una nova reunió confederal, s’unificava l’Organització i era elegit secretari Miralles, del Sindicat de la Construcció. Les detencions de cenetistes no s’aturaven, la caiguda dels comitès feia trontollà l’Organització i, enmig de la tempesta, persones vingudes de França es posaren al capdavant de la Confederació. Molts d’ells crearen tensió que provocà una crisi interna amb la seva actuació al voler crear el Partit Sindicalista primer i, després, el Partit Laborista. Aquestes persones que venien de l’exili eren ex membres del Partit Sindicalista fundat per Àngel Pestaña, destacaven en aquest grup reformista antics militants com Ricard Fornells, Pere Corrons i Josep Corbella. La crisi se saldà amb la constitució d’un nou CR de Catalunya del qual fou secretari general Mas Valois, un dels integrants de les secretaries del CR era Generoso Grau. Aquests militants una vegada detinguts, segons afirma Juan Manuel Molina, a El Movimiento clandestino en España, van voler connectar amb les autoritats franquistes: “cuando llegan a la prisión Modelo de Barcelona solicitan una entrevista con el Secretario Provincial de la CNS (sindicato falangista) y con mr. Modrego, obispo de Barcelona, proponiéndoles actuar de conjunto con las juventudes de Acción Católica y con la mencionada CNS. Las maniobras de Melis y del Partido Laboralista hacían su obra de disgregación. Ni que decir tiene que esos individuos fuerons expulsados immediatamente de la Organización, la cual, desemberazada de esos personajes, pudo reanudar su marcha”.

Malgrat tots els entrebancs la CNT catalana va viure moments d’esplendor clandestina durant els anys quaranta, sobretot quan els nazis anaven perdent la guerra i hi havia una certa moral de victòria entre els republicans. Sí, tothom creia que les forces aliades, una vegada vençut feixisme europeu, no permetrien que hagués a l’Europa Occidental un país dominat pel totalitarisme feixista. Però això només eren il·lusions que no es van fer realitat, doncs els mandataris del món Churchill, Truman i Stalin van girar-se d’esquena als republicans espanyols. Les conseqüències de la no intervenció aliada en els afers espanyols foren el desencís dels republicans i l’augment de la repressió franquista.

La CNT d’aquests anys, però, augmentà el seu nombre d’afiliats, publicava Solidaridad Obrera, butlletins de sindicats barcelonins i arribaven a Barcelona els òrgans d’expressió d’altres regionals espanyoles. Per aquesta època ja s’havien constituït clandestinament les Federacions Locals, Provincials i Comarcals; i una plèiade d’antics i nous militants s’integraven a la lluita antifranquista des dels diversos sindicats: Construcció, Productes Químics, Metall, Alimentació, Espectacles Públics, Sanitat, Distribució-Mercantil, Arts Gràfiques, Transport, Pesca, Llum i Força, Comunicacions i Professions Lliberals. En total tots plegats sumaven més de vint afiliats només a la ciutat de Barcelona. La cotització confederal era 1,50 pessetes setmanals, dels quals els cinquanta cèntims eren Pro-Presos i es feia directament al comitè de fàbrica i els delegats i secretaris locals i regionals es reunien en alguns bars de Barcelona.

La CNT reapareix també amb inusitada força a les poblacions catalanes industrials: Mataró, Granollers, Baix Llobregat, Vilanova i la Geltrú, Igualada, Vilafranca del Penedès, Badalona, Sabadell, Rubí, Terrassa, Lleida, Tarragona, Girona… Solidaridad Obrera llança sis mil exemplars mensuals que són repartits als centres de treball. L’editorial del número 6 de juny de 1945 de la Soli se centra en la idea de l’alliberament d’Espanya: “La paz de Europa ha sido un nuevo desencanto para el pueblo español. “España no festejó la victoria porque el Estado no lo quiso y Falange no lo permitió.” Dice un manifiesto del Comitè Nacional de la CNT. Añadamos también que nuestro pueblo confiaba excesivamente en que el triunfo de las potencias aliadas había de repercutir práctica e immediatamente en la liberación de nuestra patria. Ausentes del entusiasmo universal, ahogada con violencia en nuestro país toda manifestación de ilusión o esperanza, caeríamos en una tristeza débil y claudicante ante el abandono absoluto de nuestra casa, si nuevos arrestos no surgieran de cada pueba a que se nos somete”.

El règim franquista no solament no va caure sinó que s’afiançà. La repressió continuava caient contra els opositors a Franco, entre els quals hi havia nombrosos militants cenetistes. Després de la caiguda dels darrers comitès i de militants de diversos sindicats es va descobrir el pastís: Eliseu Melis, l’ex secretari del Comitè Regional, era un traïdor o millor dit un infiltrat de la Jefatura Superior de Policia a les línies confederals. La CNT va actuar contra la persona que havia causat tantes baixes a l’Organització aplicant la “justícia” contra l’ex anarquista Eliseu Melis, els fets es van produir a la plaça Bonsuccés. La Soli núm 31, agost de 1947, donava la notícia amb el títol Eliseo Melis muerto a tiros en Barcelona: “(…) El sábado día 12 de julio de 1947, el traïdor y confidente de la policía Eliseo Melis terminó su miserable y cobarde existencia. (…) Eliseo Melis no era un simple confidente. Su influencia en los medios policiacos; su cinismo, su descaro y su habilidad le habían convertido en el símbolo de la confidencia. Su muerte es la de un traïdor cualquiera. Es un ejemplo y una advertencia amenazadora. Los demás traïdores y confidentes no deben olvidar esta advertencia amenazadora. Deben saber que tarde o temprano el fin de los traïdores es inexorablemente la muerte infamante. Con CNT no se juega impunement”. Al mateix número del periòdic confederal es feia una crida a la militància perquè davant les ràtzies de la policia tothom estigués al seu lloc: “La policía ha vuelto a clavar sus garras en la CNT. Otro Comité Regional de Catalunya, la Federación Local de Barcelona, varios Comités de Sindicatos y numerosos militantes de nuestras Federaciones Provinciales han sido víctimas del terror policiaco. (…) Estamos en nuestros puestos de combate. Ni detenciones de Comités, ni crimenes policiacos, ni tratos inhumanos, ni el terror ni la muerte nos harán retroceder. Nuestra consigna es esta: ¡guerra sin cuartel contra el fascismo! Lo cumpliremos cueste lo que cueste y caiga quien caiga. ¡Trabajadores! La CNT os llama a la lucha contra Franco y la Falange”.

Monserveis i l’esclavitud moderna

Equip Comunicació CGT Catalunya
CGT Berguedà

L’empresa Monserveis utilitza mà d’obra en unes condicions de semi esclavatge, una situació que la CGT de Berga ve denunciant de fa mesos.

Durant l’estiu de 2018 una dona migrant que havia treballat dos mesos a Monserveis (Solubages SL), empresa de servei d’atenció domiciliària, es va posar en contacte amb el sindicat perquè suposadament l’empresa li havia quedat a deure 200 euros. La companya treballava 60 hores setmanals, cobrava 350 euros al mes i ni tan sols l’havien donat d’alta a la seguretat social malgrat tenir permís de treball.

Davant d’aquesta situació des del sindicat es va procedir de la manera habitual i vam acompanyar a la treballadora a veure el senyor Xavier Pubill, gerent de l’empresa, per exigir-li els 1.200 euros que segons normativa li tocaven a la companya. Un cop pagat el que se li devia vam advertir que molt probablement l’explotació laboral més salvatge era la principal font de riquesa d’aquesta empresa. Monserveis se servia de dones migrants, en situació irregular i sota amenaça les obligava a treballar sense contracte jornades de fins a 120 hores setmanals per sous que no arribaven al salari mínim interprofessional. Gràcies a la llei d’estrangeria que deixa en situació d’indefensió total a part de la població l’empresa del senyor Pubill, amb seu a Manresa i a Berga, tenia mà d’obra extremadament barata i submisa.

Aquest extrem va ser demostrat per l’informe que va fer inspecció de treball arran de la nostra denúncia presentada a l’agost del 2018: 52 treballadores de Monserveis no estaven donades d’alta a la seguretat social de les quals 30 no tenien autorització administrativa per residir ni treballar a l’Estat espanyol. La inspectora proposà una sanció de 750.000 euros i portà el cas a fiscalia. També, i abans de la publicació de l’informe, es van fer dos escratxes a la seu de l’empresa a Berga, un per l’1 de maig i un altre pel 8 de març per denunciar la manera de fer de Monserveis.

” Monserveis és una catifa que amaga molta merda de l’empresa, de la societat i dels sindicats majoritaris”

Un cop la inspectora va fer-nos arribar l’informe vam fer una nota pública per tal de que les persones treballadores de Monserveis amb una antiguitat de més de 6 mesos, i que apareixien al document d’inspecció, poguessin beneficiar-se de la possibilitat de regularitzar la seva situació per mitjà de l’arrelament laboral. És a partir d’aquí que una desena de persones, tant treballadores com extreballadores es posen en contacte amb el sindicat i hem pogut comprovar com l’empresa no ha canviat la seva manera de fer. De les treballadores actuals amb que hem pogut contactar només tres treballen donades d’alta a la Seguretat Social, però solament per 10 hores a la setmana (en fan moltes més) i amb una categoria laboral diferent a la tasca que desenvolupen. Tres treballen sense estar donades d’alta a la seguretat i sense autorització administrativa per residir ni treballar a l’Estat espanyol. Hem descobert horaris encara més bèsties (algunes internes a les cases sis dies a la setmana) i sous encara més ridículs. Cada una cobra diferent que les altres (entre 300 i 800 euros). Les amenaces són també habituals i mentre va durar la inspecció de treball els hi van fer canviar de telèfon, etc.

Monserveis contracta sobretot dones, immigrants, sense papers i lògicament pobres i se n’aprofita tant com pot justament perquè són les persones molt vulnerables i difícilment es queixaran. Per fer-ho compten amb una llei d’estrangeria que afavoreix aquesta situació i amb un pensament dominant essencialment racista, patriarcal i contrari als pobres. Però algunes treballadores han perdut la por i s’han organitzat en secció sindical de CGT dins l’empresa. Des de la secció ja s’han presentat 5 denuncies més a inspecció de treball i s’està treballant en una campanya de denúncia que també inclourà accions de protesta on esperem que hi col·labori tota la confederació.

Sabem que la UGT i l’empresa han pactat unes eleccions sindicals per novembre que naturalment impugnarem ja que declaren 11 treballadores en una empresa que probablement en té més de 100. Monserveis té 144 serveis només a Manresa ciutat (i els treballadors localitzats per nosaltres no són de Manresa sinó de pobles. En tot cas algunes de les nostres afiliades no apareixen al cens, ho sabem perquè treballen de manera irregular tal i com hem denunciat. Cal també denunciar la UGT públicament i com calgui. Sabent que l’empresa ha estat denunciada i multada amb 750.000 euros per aquestes pràctiques i que passen el cas a fiscalia accepta fer eleccions sindicals fraudulentes a totes llums. I com és que l’empresa segueix i ho fa de la mateixa manera que fins ara? Doncs perquè el negoci és més que rodó.

Monserveis és una catifa que amaga molta merda de l’empresa, de la societat i dels sindicats majoritaris.

Contra l’explotació, autoorganització i acció directa.

Victòria a la vaga d’Stradivarius

Equip Comunicació CGT Catalunya

El comitè d’empresa, amb una forta presència de CGT, desconvoca la vaga després d’aconseguir l’equiparació salarial amb altres centres d’Inditex.

Redacció

Aquest mes tenim un nou capítol de “les vagues no serveixen”. Els companys i companyes de Sallent han demostrat, altre cop, que la vaga continua sent una eina imprescindible per a la millora de les condicions laborals de la classe treballadora.

Feia mesos que el Comitè d’Empresa es reunia amb la direcció de l’empresa per tal de negociar el nou conveni sense cap acord. L’empresa del Bages, que compta amb una plantilla de gairebé 350 treballadores, de les quals 230 són indefinides, paga 19.000 euros bruts a l’any als seus treballadors. La secció sindical de CGT a Stradivarius de Sallent portava denunciant la situació fa temps “per exemple, els treballadors de Massimo Dutti a Tordera arriben als 25.000 euros, per la mateixa feina i encara tenint més processos automatitzats”.

En un primer moment el comitè d’empresa es va aixecar de la taula de negociació del conveni després que l’empresa s’estanqués en un augment del 14,5% dels salaris, fins a poc més de 21.700 euros anuals. “Els treballadors de l’empresa estan més units que mai i la vaga serà secundada per una immensa majoria”, assenyalaven fonts sindicals, que comptaven també amb els suport de companys i companyes d’altres centres d’Inditex del país.

Les demandes de la plantilla passaven per un augment salarial que equiparés el sou al d’altres centres d’Inditex i més contractació indefinida. Unes reclamacions que l’empresa no ha tingut més remei que acceptar en veure la unitat i la decisió de la plantilla d’anar a la vaga. Els treballadors reclamaven un conveni únic en tots els centres de distribució. Així, en la negociació del conveni col·lectiu, exigien que es garantís el mateix salari, la mateixa jornada, les mateixes ajudes i els mateixos beneficis socials a la planta de Manresa que a les de la resta del Grup Inditex.

La vaga, que havia estat convocada pels dies 4, 5 i 6 de novembre, per reclamar l’equiparació salarial amb els treballadors d’altres centres logístics que el grup Inditex té a Catalunya, va ser el detonant per a que l’empesa accedís davant la pressió dels i les treballadores.

La pujada salarial acordada ha estat de 19,77% per a tres anys, 50 nous contractes indefinits i una nova programació dels festius obligats, abonats amb 140 euros.

La lluita feminista per l’avortament lliure

Equip Comunicació CGT Catalunya

La dreta intenta arrabassar el nostre dret a avortar i apoderar-se dels nostres cossos per cobrar-nos la seva crisi.

Natàlia Renzi, Rosalia Molina i Amada Santos. Dones Llibertàries

Les declaracions que va fer el líder del PP, Pablo Casado “si volem finançar les pensions i la salut hem de pensar en com tenir més nens i no en com els avortem“, sorprenen per la impunitat per assegurar que també ara el pla de la dreta per pal·liar la crisi és que els costos els paguem les dones treballadores, amb els nostres cossos, les nostres vides i la nostra llibertat.

Malgrat tot, aquestes declaracions no són cap novetat, ja l’any 2013, el seu company de partit, el llavors ministre “d’injustícia” Alberto Ruiz Gallardón, va intentar eliminar els nostres drets en voler derogar l’actual llei de terminis aprovada el 2010 per retornar a la de 1985, que només permetia l’avortament segons tres supòsits. Multitudinàries manifestacions a tot l’estat el van obligar a cancel·lar el projecte i a abandonar la seva carrera política.

Sembla però, que Casado no aprèn ni dels seus, i prefereix fer declaracions provocadores, competint en dir brutalitats amb VOX i Ciutadans, per amagar que les pensions dels i les treballadores no es poden garantir perquè el seu partit, en connivència amb el PSOE i altres forces patronals van lliurar els fons al banc europeu per al rescat de la banca privada a un robatori flagrant a la butxaca de la classe treballadora; robatori que es repeteix a cada retallada a la sanitat, l’educació i els serveis públics per pagar el deute. Les declaracions de Casado demostren que si es deneguen els nostres drets en una part del planeta, són els drets de totes les que estan sent amenaçats.

Casado vol seguir l’exemple de la dreta a l’Argentina on l’avortament és clandestí i d’on cada dia ens arriben les notícies d’alguna dona morta per haver intentat avortar sense els recursos sanitaris adequats. En molts casos les víctimes són menors d’edat i els embarassos solen ser el resultat de violacions comeses al seu entorn familiar o de confiança.

L’any passat el feminisme va prendre els carrers a Argentina i va imposar el debat a les llars, als mitjans i va aconseguir mitja sanció en diputats per la legalització de l’avortament segur i gratuït, però el senat va rebutjar la llei amb només tretze vots de diferència. Malgrat que el senat va votar en contra de la despenalització, la intensa mobilització social és vista com el començament d’una lluita per a legalitzar l’avortament.

Marea Verda Barcelona porta un any acompanyant el projecte de llei i sobretot a les companyes de la Campanya Nacional pel Dret a l’Avortament legal, Segur i Gratuït d’Argentina i d’altres països d’Amèrica Llatina i del món que repliquen l’experiència de la Marea verd i se sumen a la lluita per aconseguir aquest dret que tenim denegat.

Aquí a Barcelona som més d’un centenar de companyes llatinoamericanes, gallegues, basques, andorranes, valencianes i catalanes que realitzem activitats, assemblees, plenàries, manifestacions i «pañuelazos», ressonant als carrers de Barcelona, a la catedral, en pobles de Catalunya i en el Consolat Argentí, i a totes les xarxes socials. És necessària més que mai la visibilització d’altres realitats, com les d’Ecuador i  la d’Andorra on l’avortament no és legal sota cap supòsit.

Actualment, l’avortament està molt limitat i la majoria d’estats llatinoamericans tenen una legislació molt restrictiva que el tipifica gairebé en tots els casos com a crim, i el limita principalment als tres supòsits bàsics. A la majoria d’estats europeus, l’avortament és legal per terminis, o per supòsits molt amplis. Els únics estats  de la Unió Europea on l’avortament és prohibit són Malta, que penalitza l’avortament fins a tres anys de presó, el Vaticà i Andorra.

Les mobilitzacions a Andorra reclamen un dret al que mai han tingut accés les dones del Principat: el d’interrompre el seu embaràs de manera legal, segura i gratuïta.

“La dreta intenta arrabassar el nostre dret a avortar i apoderar-se dels nostres cossos per cobrar-nos la seva crisi”

A Andorra, l’avortament està restringit per l’article vuitè de la Constitució de 1993, que reconeix el dret a la vida “i la protegeix plenament en les seves diferents fases”. La prohibició va fer-se més explícita al Codi Penal de 2005, que recull els “delictes contra la vida humana prenatal”, i que imposa penes de tres mesos a tres anys de presó a aquelles qui produeixin l’avortament d’una dona amb el seu consentiment, a més d’una “inhabilitació per exercir qualsevol professió sanitària per un període fins a cinc anys”. A més, el codi expressa que les dones que produeixin el seu avortament o l’hagin consentit seran castigades amb una pena d’arrest, sense especificar-ne el temps de durada d’aquesta sanció. La conseqüència més directa de les prohibicions per poder avortar a tot el món són les maternitats forçades. Moltes dones acaben tenint fills que no volen. Si estaves en una situació de precarietat econòmica, això encara empobreix més les dones. Una altra conseqüència del fet que avortar estigui prohibit és la clandestinitat. Tot i que no hi ha dades dels avortaments clandestins, des d’Stop Violències afirmen creure que aquesta pràctica s’està instaurant  arreu és “el pitjor escenari”, pels riscos físics i psíquics que comporten a les dones, per la manca de recursos sanitaris adients.

Amb totes les lluites feministes el que hem aconseguit és una consciència que la maternitat ha de ser triada, i desitjada. Perquè quan parlem d’avortament, també parlem de maternitat.

Les morts per avortaments insegurs són feminicidis d’estat”

Extraoficialment avorten cada any entre 350.000 i 450.000 dones a cada país, de les qual gairebé 50.000 tenen complicacions derivades de les interrupcions clandestines i algunes inclús moren. L’avortament no segur, està inclòs dins de les principals causes de mortalitat materna, tot i ser totalment prevenible.

L’avortament induït és segur a nivell mèdic quan es duu a terme per persones capacitades que fan servir mètodes recomanats per l’Organització Mundial de la Salut, però menys segur quan només un d’aquests dos criteris es compleix, i gens segur quan cap dels criteris es compleix. Moltes dones recorren a procediments insegurs (és a dir, menys segurs o gens segurs) que posen en risc el seu benestar, la seva salut i fins i tot la seva pròpia vida. És molt  important tenir clara la distinció entre avortament segur i avortament no segur, també l’especificació de les dues condicions que fan que sigui segur: personal qualificat i mètodes segurs.

Tot això ens ha de fer plantejar la necessitat de formació específica del personal sanitari, la implicació que han de tenir les institucions estatals i l’exigència d’una planificació governamental, però sobretot cal posar en primer lloc el paper fonamental que tenen les treballadores del sector sanitari. Segons un estudi realitzat per l’OMS, hi ha 55.700.000 d’avortaments que s’efectuen cada any des de 2010. El 50% van ser avortaments no segurs, és a dir, més de 25 milions.

Les conseqüències per a les dones en molts casos són irreversibles i poden causar la mort. Segons Metges sense Fronteres, les dones quan no tenen serveis accessibles segurs per avortar, recorren a altres mètodes considerats de risc, una pràctica en molts casos letals i conseqüències irreversibles. A Amèrica Llatina i el Carib, l’estimació elaborada en el període en 2010-2014 és d’uns 6,5 milions d’avortaments induïts, un augment respecte als 4,4 milions ocorreguts durant 1990-1994.

El percentatge de taxa anual aproximada, és de 44 avortaments per 1.000 dones que estan en  edat reproductiva (de 15-44 anys). Aquestes xifres han experimentat un petit augment respecte els 40 per 1.000 del període 1990-1994. La taxa d’avortament és aproximadament de 48 per 1.000 per a les dones casades i 29 per 1.000 per a les dones solteres.

Per tot això des de totes les lluites feministes continuarem treballant pel dret a l’avortament i acompanyant les lluites de tots els països on l’avortament no és legal per poder aconseguir:

Dret a decidir sobre els nostres cossos.

Dret a l’avortament lliure, gratuït i en condicions

Aturem la guerra i el genocidi; defensem la revolució de Rojava

Equip Comunicació CGT Catalunya
Gemma Parera. Ensorrem Fronteres

Dimecres 9 d’octubre començaven els primers bombardejos a les ciutats de l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria, també coneguda com a Rojava, per part de l’exèrcit turc. Era l’inici d’una invasió anunciada que arrassa la població i el projecte polític revolucionari de Rojava, una experiència pràctica de municipalisme llibertari sobre el que tantes esperances estan posades per construir un nou model de vida a l’Orient Mitjà i al món.

Que està en joc a Rojava?

En el marc de la guerra de Síria, Rojava (zona kurda del nord de Síria) va aconseguir la seva autonomia el 2012, i va establir una organització política, social i econòmica basada en el Confederalisme Democràtic, sorgit del gir ideològic que va fer Abdullah Öcalan (líder del Partit dels Treballadors del Kurdistan) a inicis de la dècada dels 2000, inspirat pel municipalisme llibertari que planteja Murray Bookchin, pare de l’ecologia social, centrat en com crear una societat igualitària i llibertària tot combinant les institucions bàsiques existents i noves formes de decisió i estructura social.

És per això que parlem de la revolució de Rojava; perquè han creat un projecte polític que va més enllà de l’Estat-nació, basat en l’auto gestió, la democràcia directa, la convivència interètnica, l’alliberament de les dones, la defensa de l’ecologia i unes comunitats fortes i auto organitzades.

A nivell d’autogovern, les decisions es prenen en el marc dels consells de les comunes, les quals apleguen 100 o 150 llars que comparteixen un espai geogràfic. En els consells de les comunes totes les minories religioses i ètniques estan representades; el 50% dels seus membres són dones, i els joves també hi són representats. D’aquesta manera entenen la democràcia com la presa de decisions des de baix i creuen que un Estat no és necessari. Els consells de les comunes tenen una presidència i copresidència (que han de ser sempre un home i una dona) i comitès d’economia, educació, diplomàcia…, que han permès donar serveis a una població que fins ara havia estat abandonada i oprimida pel règim sirià.

“l’exèrcit turc està massacrant la població”

A més, han desenvolupat un model econòmic basat en el foment de cooperatives; un model social, cultural i educatiu de reconeixement i convivència entre les diferents ètnies i religions i, sobretot, de defensa de l’alliberament de la dona, amb una pràctica real de participació en la vida social i política a través d’organitzacions autònomes i de corepresentativitat en les organitzacions mixtes.

També cal assenyalar que l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria, creada com a tal en la Constitució de 2016, acull centenars de milers de persones refugiades de tota Síria i que les seves forces militars d’autodefensa, les Unitats de Protecció Popular (YPG), i les unitats femenines (YPJ), integrades en les Forces Democràtiques Síries (FDS), han tingut un paper fonamental en la lluita contra l’Estat Islàmic a la regió.

Per què de l’atac d’Erdoğan a l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria?

La revolució de Rojava forma part del moviment kurd d’alliberament iniciat el 1978 amb la creació del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) que ha estat, junt amb totes les organitzacions ideològicament afins nascudes a Bakur (el Kurdistan de Turquia), i ja des dels anys 80 del segle passat, fruit de contínues persecucions, censures, detencions dels seus membres, tortures i assassinats per part del govern turc, així com la detenció i empresonament en solitari a l’illa d’Imrali del seu líder, Abdullah Öcalan. Ara el president turc Recep Tayyip Erdoğan vol acabar amb el partit “germà”, ideològicament afí, a Rojava, el Partit de la Unió Democràtica Kurda (PYD) i la seva branca armada, les YPG i les YPJ.

L’autogovern democràtic del Nord i Est de Síria ha fet tot el possible per negociar i evitar aquest atac. Es va arribar a un acord amb EEUU i Turquia, segons el qual les YPG i YPJ s’havien de retirar de la frontera, malgrat no hi havia hagut cap atac d’aquestes a la zona de Turquia. Però l’estat turc mai ha volgut una sortida diplomàtica; sempre ha volgut una guerra, una ocupació, un genocidi, una neteja ètnica i acabar amb el projecte polític de Rojava, d’esquerres, anticolonial i antipatriarcal. A més, l’AKP, partit governant encapçalat per Erdoğan, s’està debilitant, viu un retrocés a nivell electoral i el país pateix una greu crisi econòmica. Una interpretació força estesa és que Erdoğan  busca amb la guerra, l’exaltació del nacionalisme i la invasió la sortida a problemes interns.

Erdoğan ha posat com a excusa per justificar la invasió la reubicació al nord de Síria d’entorn un milió de refugiats que viuen a Turquia. Però al nord i est de Síria viuen cinc milions de persones entre kurds, àrabs, assiris, armenis, turcmans, circassians i jazidis, molts dels quals s’han convertit en desplaçats i refugiats. De fet, amb aquest ús utilitarista de les refugiades sirianes, Erdoğan no amaga que el que pretén fer és un canvi demogràfic a la zona del nord de Síria, com ja va fer a Afrin el gener de 2018. Aleshores, l’ocupació d’aquest territori que pertanyia a l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria i era un dels cantons de Rojava, va generar milers de morts, refugiats i una neteja ètnica.

“ni l’estat turc ni el sirià ni l’americà ni el rus garantiran la vida de la població, ni del projecte polític del Confederalisme Democràtic”

El brutal atac d’Erdoğan a Rojava està propiciat per la retirada de l’exèrcit d’EEUU de la zona – aliat tàctic de Rojava en la lluita contra l’Estat Islàmic i que fins ara contenia la intervenció turca-, així com per Rússia que té control sobre l’espai aeri. També ho ha facilitat una descafeïnada reacció de les institucions europees i dels països europeus. Mentrestant, el govern espanyol manté tropes a la base militar turca d’on surten avions que estan bombardejant ciutats del nord i est de Síria. S’han compromès en un comunicat a sumar-se a l’embargament d’armes a Turquia, però serà difícil de controlar perquè des de 2014 hi ha un acord de confidencialitat.

En definitiva, es parla de traïció per part d’EEUU i d’Europa a Rojava i als seus sacrificis per combatre l’Estat Islàmic. Però més que traïció s’evidencia, un cop més, la naturalesa d’estats imperialistes que només miren pels seus interessos polítics i econòmics.

Què està passant a Rojava?

L’exèrcit turc està massacrant la població: hi ha més de 200 víctimes, la majoria en bombardejos, però també en execucions i tortures en les zones ocupades, com va succeir en una emboscada amb la líder del partit Futur de Síria (creat recentment amb el propòsit de buscar una solució pacífica per a tots els pobles de Síria), Hevrin Khalaf. El seu cadàver va ser a més mutilat. Entorn de 600 persones han estat ferides i més de 300.000 han fugit a altres zones del nord de Síria i estan dormint a les escoles i on poden.  A més, representants de l’Administració Autònoma han denunciat i confirmat que l’exèrcit turc ha utilitzat fòsfor i napalm com a arma de guerra a la ciutat de Serekaniye. 

A diferència de la lluita contra l’Estat Islàmic, les FDS no tenen capacitat militar per defensar-se dels atacs aeris turcs, perpetrats per avions militars però també per drons. Davant el que és terrorisme d’Estat per part d’un dels membres de l’OTAN, les forces d’autodefensa kurdes exigeixen a l’ONU que declari Rojava una zona d’exclusió aèria, decisió que impediria a Turquia sobrevolar el nord de Síria, però no s’han fet passos en aquest sentit.

Un altre element en joc és el ressorgiment de l’Estat Islàmic a la regió després que ja n’escapessin de camps i presons 600 membres i familiars, al produir-se atacs a prop i sobre els centres mateixos de detenció. Una situació que mostra la complicitat entre el govern turc i l’Estat Islàmic, entre dos tipus de feixismes amb diferents cares.

També ha entrat en joc l’Exèrcit Regular Sirià d’Al-Assad que s’havia retirat de la zona. La invasió turca ha forçat a Rojava a demanar suport a l’Exèrcit d’Al-Assad com a última opció davant la submissió a Turquia. Tot i així, l’exèrcit siri s’ha ubicat en zones on no hi ha atacs i hi ha molts recels entorn de si la seva intenció és controlar de nou el territori, amb el beneplàcit rus, més que defensar-lo dels atacs turcs.

El 22 d’octubre s’ha firmat un acord entre Turquia i Rússia per retirar les forces kurdes de tota la franja del nord de Síria, fins a una profunditat de 30 quilòmetres, tal com exigeix Erdoğan, -i on hi ha les principals ciutats de Rojava-. Segons les últimes informacions, les FDS accepten retirar-se per protegir la població de més atacs.

En tot cas, la situació és incerta però una cosa està clara, ni l’estat turc ni el sirià ni l’americà ni el rus garantiran la vida de la població, ni del projecte polític del Confederalisme Democràtic; si no al contrari, porten anys de destrucció i atacs contra aquest poble i la seva revolució. Està en les nostres mans, des de la solidaritat des de baix, des de les oprimides, les treballadores, les dones fer que pervisqui el projecte polític de Rojava i aturar un genocidi.

Què podem fer des de la solidaritat entre lluites?

El rebuig a la invasió ha portat a milers de persones de tot al món a sortir als carrers, a assenyalar les ambaixades, els consulats, els socis comercials de Turquia i les empreses turques amb relació amb el govern.

A Catalunya, el mateix dia d’inici de l’ocupació, una manifestació davant els mostradors de Turkish Airlines a l’Aeroport del Prat denunciava l’atac. A la tarda, milers de persones van baixar per Passeig de Gràcia per acabar protestant davant del consulat turc.

Des d’aleshores hi ha hagut manifestacions gairebé diàries entre els diferents territoris de Catalunya, coincidint amb l’esclat de ràbia davant les sentències als presos polítics. Això ha fet que en moltes de les mobilitzacions que han tingut lloc aquests dies estigués present la solidaritat entre els pobles de Catalunya i Rojava.


En groc: territori controlat per l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria
En blau: tropes turques i exèrcit nacional siri (forces gihadistes)
En vermell: zona controlada per l’Exèrcit Àrab Sirià (de Baixar al-Assad)
En taronja: zona d’on s’haurien de retirar les YPG i YPJ segons l’acord entre Turquia i Rússia; acord que no té el consentiment de les FDS.

A més, hi ha hagut centenars de mostres de suport a les xarxes socials; accions contra els interessos turcs a Catalunya com ara l’ocupació d’una botiga del Barça en denuncia de la seva col·laboració amb Beko, empresa d’electrodomèstics turca que patrocina l’equip. Ressaltar especialment la mobilització del moviment feminista que entenent que la lluita per l’alliberament de les dones ha de ser global i Rojava és un referent contra el patriarcat han abocat moltes energies en la solidaritat i en accions que sota el lema #WomenDefendRojava volen visibilitzar aquesta força global de dones contra l’ocupació.

I dia a dia creix i ens hem d’unir moltes més, i des del sindicalisme combatiu hi som i hem de seguir presents, en aquest moviment contra el feixisme, l’ocupació i el patriarcat, i per la justícia que s’alça des de Rojava, a Catalunya, a Xile, a Hong Kong, i a tants indrets on la gent ha dit prou, es rebel·la, resisteix i construeix alternatives de vida.