Òscar Murciano
Fem poques vagues i n’hauríem de fer moltes més.
Més enllà de que sigui un posicionament ideològic o vital, és una evidència pràctica que la majoria de les vagues que es fan, en certes condicions, funcionen. I si la majoria funciona, per què no en fem més? Aquí està el punt d’inici que cada secció hauria de reflexionar, és una situació que interpel·la a totes i cadascuna.
Posem, per exemple, la darrera setmana d’aquest juliol en què es van conèixer els resultats de tres importants vagues (97 dies de vaga indefinida a l’atenció telefònica d’H&M, 3 mesos de conflicte i 7 dies de vaga a la multinacional DXC, i Kellys de l’hotel Radisson de Marsella, amb accions solidàries de CGT a Barcelona en un dels seus hotels).
A H&M l’empresa accepta un increment del +9,75% a la categoria més baixa i un dia més de vacances; a DXC 3.083 persones tindran increments a l’agost d’entre el 6,2% i el 8,2% de mitjana; i a Hotel Radisson, l’empresa accepta una 13ª paga per les Kellys i un +9% de la seva categoria.
En aquests conflictes no s’han assolit la totalitat dels objectius, una resolució habitual. Però siguem realistes també pel que cal: a cap de les empreses en lluita s’hagués assolit ni un cèntim sense la determinada lluita de les treballadores.
Quan hi ha més opcions per guanyar?
Un conflicte sindical té moltíssimes situacions concretes segons l’empresa o sector on es produeixi (sindicats grocs, moral, tradició, força mobilitzadora del sindicat, i mil altres contextos que depenen del territori local que es trepitja).
Ara bé, hi ha característiques que són comunes per poder diferenciar les lluites. Bàsicament es poden dividir en dos tipus: conflictes sindicals defensius i ofensius.
Conflictes o vagues defensives
El sindicat està a la defensiva davant un atac patronal planificat. L’empresa ha decidit una mesura negativa (ERO, MSCT, acomiadaments, deslocalització, etc.) anticipant una certa resposta sindical i gestiona mesures de contenció o gestió del problema. Quan està preparada, ataca. Sovint, no sempre, hi ha condicionaments de tipus econòmic (sigui per obtenir més guanys o per dificultats objectives i reals de l’empresa).
Aquests conflictes es desenvolupen amb molta rapidesa (període de consultes d’un mes o 15 dies) i el sindicat es troba a contrapeu. Fa tot el que pot, el màxim que pot, sense temps de planificar gaire i davant una empresa que està preparada per aguantar el cop fins que arribi el moment de la fi del període de consultes. Es fan vagues, hi ha una escenografia molt previsible i, habitualment, acaben en derrotes més o menys dissimulades. Tot i que hi ha èxits, no és la norma. La iniciativa correspon a la patronal que controla els diferents aspectes del terreny de joc.
Conflictes o vagues ofensives
Aquí passa exactament tot el contrari. L’empresa està tan tranquil·la guanyant diners amb un model de negoci estable i ara és el sindicat el que controla els tempos i la posa a la defensiva.
La secció pot dedicar el període que consideri a crear les condicions de mobilització (aquesta capacitat afinada per actuar gairebé mai existeix per se, sempre l’ha de facilitar/burxar/atiar l’organització sindical, amb comunicació, assemblees, etc.). Els conflictes ofensius no tenen res a veure amb la dinàmica anterior, ja que ara és el sindicat qui ho té tot preparat, amb un pla de lluita i la moral de la plantilla llesta per a l’acció. Quan tothom està a les seves posicions en el millor moment possible, és llavors quan el sindicat ataca.
Ja no hi ha un temps màxim com en els processos de consultes d’agressions legals de les empreses. Ara podem fer bullir l’empresa a la nostra olla amb la millor de les estratègies que creguem oportunes, sense que el temps jugui en contra nostre. En uns llocs el millor pot ser una vaga indefinida per aturar el circuit logístic, omplir d’escombraries la ciutat, fer molts dies seguits per acabar amb els stocks que puguin tenir acumulats o superar la capacitat de resistència basada en temps sense obrir.
En altres empreses, potser és més efectiu repetir cops de jornades de vaga periòdicament en dates clau. Tenim totes les opcions obertes davant nostre i podem triar les armes que més ens convinguin.
Si la vaga supera les expectatives i es crea un problema real (guanyar una vaga ni és acumular simplement dies ni tenir un marcador electrònic amb el seguiment, sinó generar una pressió insuportable), llavors l’empresa comença a fer números i a cercar sortides perquè no està gens còmoda. El conflicte afecta la seva activitat, imatge davant clients, i al final és una molèstia que introdueix problemes quan la màquina de guanyar diners està a plena potència.
I és que fer una lluita en període de bonança i guanys empresarials és un gran avantatge: Primer, perquè el que demanem pot ser assumit sense problemes i, segon, perquè la iniciativa és totalment nostra. La podem modelar com vulguem fins portar l’empresa al punt d’estrès on valori que no val la pena seguir resistint.
Com a classe tenim molts problemes; actualment hi ha un factor gairebé transversal a tot arreu que és la pèrdua de poder adquisitiu, els salaris de conveni han quedat majoritàriament per sota de l’IPC, i és percebut objectivament per les plantilles.
Plantegem-nos fer més vagues, ara és l’hora. El sindicat a les empreses no és només una eina de reacció davant agressions. És també, i preferentment, una eina per passar a l’acció i arraconar l’explotació quotidiana.
Aprofitem aquests moments favorables, qui sap quant durarà.
