Secció Sindical Atento CGT Lleida
Una decisió (in)esperada
El passat juny, amb nocturnitat i traïdoria, Atento —empresa estatal de teleoperadores— va demanar una reunió urgent amb RRHH i els sindicats. Van comunicar l’inici d’un procés de Modificació Substancial de les Condicions de Treball (MSCT) i mobilitat geogràfica estatal sense més informació fins a constituir la mesa negociadora. L’empresa va començar ocultant informació sobre com afectava la plantilla, els centres o els serveis.
Aquesta retallada ha afectat els centres de Lleida, Lleó, Madrid-Ilustración, Toledo, Córdova i Càceres, amb la intenció de destrossar la vida de 553 treballadors. Les mentides empresarials s’han traduït en causes econòmiques, productives i organitzatives. Reconeixent beneficis, però inventant excuses: despeses de més, sobredimensionament de trucades o una ràtio desequilibrada de coordinadors-teleoperadors. Som excedents a casa nostra però necessaris a les alienes, a gairebé 500 quilòmetres de les nostres vivendes. En un món on es pot treballar des de qualsevol lloc, aquesta aberració només pretén trencar les nostres llars i famílies.
A Lleida, la mobilitat geogràfica ha suposat deixar més de 100 famílies al carrer. Atento des de sempe ha precaritzat les condicions de treball amb EROs, MSCT, acomiadaments il·legals, sancions i persecució sindical. Ara, Atento ha decidit tancar el centre de Lleida i enviar-nos a treballar a Barcelona, València i Madrid sense cap benefici per als treballadors, obligant-nos a abandonar els llocs de treball a baix cost.
El paper de la CGT
La CGT va tenir clar des del principi que no toleraríem aquestes agressions i que necessitàvem un front comú per evitar aquesta massacre. La plantilla d’Atento no podia quedar-se indiferent ni resignada. Havíem de demostrar la nostra capacitat d’estar unides i superar adversitats. No només per l’anarcosindicalisme, sinó també per l’experiència amb aquesta empresa, teníem clar que la CGT s’hi oposaria frontalment.
Les reunions amb l’empresa eren per cobrir l’expedient. Estem fartes de la suposada bona fe negociadora d’Atento i se’ns esgota la paciència i el temps. Sabem que les seves intencions són enriquir-se a costa dels nostres llocs de treball i vides. Des de la CGT vam insistir en la retirada de la mesura (Ni trasllats, Ni tancaments!) i en cercar solucions no lesives per a les companyes afectades. La CGT no es plantejava un possible acord en aquests termes. Ens quedava la dignitat i ningú no ens la podia robar amb causes inventades. Per això, vam fer una crida a la mobilització i vam plantejar aturades de 24 hores per buidar els centres els dies 9 i 12 de juliol i participar en les mobilitzacions locals.
Lluitem contra la precarietat ara i sempre, conscients que havíem de fer servir les nostres armes: vaga, mobilització, solidaritat i suport mutu. A Lleida vam socialitzar el conflicte convidant la ciutadania a participar en les nostres accions, fent una manifestació pels carrers, sortint a la premsa i reunint-nos amb grups polítics de l’Ajuntament de Lleida per fer pressió.
Malgrat tota l’acció i el discurs de la CGT la realitat és que han tancat un centre de treball, una resistència que no ha incomodat ni ha trastocat la planificació que tenia Atento en aquest ERO encobert. Pot ser degut a:
- Alguns treballadors assumien inevitablement el tancament i buscaven una indemnització el més alta possible.
- La socialització del conflicte no ha estat suficient i hem tingut dificultats per trobar-nos en període estival.
- Estar pendent d’una via legal que dilata en el temps el conflicte i sense resultats gens esperançadors.
- La nul·la unitat d’acció sindical que sabem que a la mínima signaran un pacte.
Les misèries de les propostes i les negociacions
Les reunions amb l’empresa estaven sota una situació de superioritat absoluta i de NO negociació. Propostes miserables per a mesures miserables. Dels 553 companys afectats, 522 serien traslladats. El trasllat forçós, a criteri de l’empresa; preavisant amb 30 dies, amb 3 dies per a la mudança i una compensació de fins a 1600 €. El teletreball es restringia a 50 persones i de forma híbrida (3 dies al mes de treball presencial). Seguia sobre la taula el tancament de dos centres i l’atur per a més de 500 companyes.
Vèiem immobilisme en l’empresa, que no volia buscar alternatives als acomiadaments. Una mobilitat geogràfica en un sector que atén trucades telefòniques a distància! L’empresa oferiria una ajuda de 600€ per la mudança que és ridícula, ja que poden costar uns 2000€. Teletreball ofert al 85% en centres oberts. Si podien oferir el 85% també ho poden fer al 100%. Els 3 dies que han d’acudir al centre són amb imports ridículs, no es paga el transport, allotjament ni dietes. Els criteris de selecció estaven imposats per l’empresa, basant-se en qüestions ambigües com la productivitat.
No vèiem voluntat de l’empresa per negociar. Les propostes semblaven negociació, però només oferien coses que no podien assumir. Atento va fer aquesta mobilitat geogràfica com una trampa, sabent que la gent ha d’acceptar el trasllat en un mes, altrament ha d’extingir el contracte.
La cirereta del pastís sindical
La patronal necessita els seus esbirros per facilitar les seves polítiques caciquils que validin un Acomiadament Col·lectiu Forçós. Per això, la signatura i complicitat de la majoria dels sindicats. Hem presenciat com l’empresa no cerca alternatives, sinó que pretén que siguem còmplices del seu ERO encobert fent que es signin propostes que ningú hauria d’acceptar. Atento només vol acomiadar a baix cost, per sota dels imports de la improcedència d’acomiadament, i ho intenta emmascarar amb complements econòmics per a la gent que ha d’anar-se’n a una altra ciutat. És una vergonya que algun sindicat es plantegi signar aquesta mesura, ja que va en contra dels treballadors.
I què passa? Doncs que ho tornen a fer. CCOO, UGT i STC firmen un acord que deixarà al carrer 500 treballadors. Han signat 169 posicions amb teletreball: 25 a Lleida, 35 a Còrdova, 33 a Lleó, 50 a Càceres i 26 a Toledo. Als centres que no es tanquen, se’ls oferirà teletreball del 85%, amb 3 dies de presencialitat al centre d’origen. A Lleida i Còrdova s’ofereixen llocs de teletreball del 100% sense necessitat de presencialitat. L’empresa es reserva el dret de revertir aquesta situació. Si es reverteix el teletreball, han d’anar al centre de destinació. S’atorgarà una compensació de 2000 euros per trasllat, dividida en dos pagaments: el primer en fer el trasllat i el segon el 25 de juliol de 2025. Es concediran 3 dies de permís per trasllat. Hi ha la possibilitat de trasllat per la parella si se sol·licita. Les persones de Toledo i Lleó que es traslladin al servei de BBVA a Madrid podran ampliar la jornada a 36 hores setmanals si així ho desitgen. Els coordinadors mantindran el salari actual. Es crearà una comissió de seguiment per supervisar el procés. El termini final per acceptar o rebutjar el trasllat serà abans del 30 de setembre. Un cop comunicat el trasllat, es disposarà de 15 dies per decidir si s’accepta o rebutja. Indemnitzacions: 30 dies per any treballat, amb un màxim de 14 mensualitats, en cas de rebutjar el trasllat. Si el teletreball s’accepta i l’empresa decideix revertir-lo en 12 mesos, es podrà extingir el contracte amb una indemnització de 20 dies per any treballat, amb un màxim de 9 mensualitats.
Els sindicats CCOO, UGT i STC, van signar l’acord que condemna la plantilla a la disjuntiva de “o el petate o el carrer”. Es van posar molt dignes durant la negociació per acabar traint els treballadors. Una signatura que condemna uns companys i en salva d’altres, però no dóna seguretat als afectats. Tot són propostes temporals, diners a un any vista, i avala el deliri de causes amb què l’empresa ens ha venut aquesta mesura. Avalar que l’empresa està gairebé a la ruïna perquè la inflació ha pujat, perquè els salaris han pujat, és el súmmum del desvergonyiment. Els signants també van renunciar a les pujades salarials de diversos anys al conveni.
Des de CGT no ens quedarem aturats i portarem aquest acord inhumà a les instàncies que calgui. No hi havia causes per a aquests trasllats, més que esprémer-nos una mica més. Per a Atento no som persones, creuen que les nostres vides els pertanyen, i el pitjor és que part dels que han de defensar els drets dels treballadors d’Atento, també.
