Roger Gras
L’Iván Prado és un pallasso. En el millor sentit de la paraula. Ens parla del col·lectiu “Pallassos en rebel·lia” i del conflicte arabo-israelià. I de riure quan la situació fa plorar.
Sóc portaveu internacional de «Pallassos en rebel·lia», un col·lectiu de gent del clown, circ, música i de les arts que treballem en aquells llocs on la humanitat es juga el seu futur. Posant el nostre cos i la nostra feina al servei de persones o pobles que estan lluitant contra el sistema global de terror i que estan construint un model d’alternativa a aquest sistema depredador de capitalisme ferotge en què vivim.
En quantes ocasions has viatjat a la franja de Gaza?
A Gaza hi he estat tres vegades. Durant la IIa intifada fa 20 anys i dues vegades més. Hi hem fet actuacions de circ i de clown, i tallers a les escoles de circ que hi ha allà. Hi col·laborem fent tallers per col·lectius de dones, nens i nenes, i donant suport material a “Gaza Star Circus School”.
I qui són els vostres interlocutors allà?
Entitats locals, centres culturals o col·lectius més amplis de defensa de les refugiades. Entitats que tenen una trajectòria en contra de l’ocupació, posant-nos al servei de les seves necessitats.
Quins canvis has pogut observar a la població de la Franja des de la vostra primera estada fins la darrera?
En la primera visita el 2002/2003, vivien en una situació d’agressió permanent, amb bombardejos i baralles entre la població i els soldats israelians. Amb una actitud molt marcada de resistència i orgull. En anys posteriors ja no existien els assentaments, i les activitats a la Franja es veien condicionades pel govern de Hamàs. Les diferències que vam veure van ser que no hi havia una intervenció directa del govern israelià a la vida quotidiana, però sí que hi havia una situació d’opressió, d’escassetat de coses bàsiques i talls freqüents delectricitat.
Entre la primera i la segona visita vam veure un poble que intentava sobreviure a l’ocupació en unes condicions aberrants quant a les necessitats bàsiques. Sentíem i vam veure molta resistència i anhel de viure en una Palestina lliure. Fins i tot vam conèixer moltes persones que volien continuar vivint a Gaza encara que tinguessin la possibilitat de sortir-ne. Vam veure molt d’orgull i molta identitat, i moltes ganes de seguir a la seva terra; amb molta creativitat i generositat respecte a les persones que veníem de fora; i molta potència per crear projectes i resistir des de la cultura.
Què podem fer des d’aquí, més enllà d’una manifestació o concentració rebutjant el genocidi televisat que s’està esdevenint a Gaza?
És la gran pregunta històrica. Hi ha milers de coses que podem fer. El nivell d’efectivitat depèn de la capacitat d’organitzar-nos i mobilitzar-nos en col·lectiu. Qualsevol iniciativa que serveixi a favor de la Humanitat, de la llibertat i l’esperança a favor del poble palestí a Gaza, Cisjordània, a la Palestina històrica, i als camps de refugiats del Líban, serveix. Hi ha moltes possibilitats creatives a desenvolupar. Nosaltres ens dediquem a la denúncia i a generar espais artístics perquè els mateixos artistes puguin expressar la seva solidaritat amb el poble palestí i la seva condemna absoluta a aquest genocidi televisat. Es poden fer tantes coses com éssers humans hi ha. Tot allò que sigui denunciar, pressionar el nostre govern, difondre i fer mostres visibles de solidaritat són coses que donen fortalesa als palestins i les palestines.
Sents que a Palestina i Europa hi ha una ruptura entre la població i els governs en com es narra i sent el que està passant a Gaza?
És un fet secular. En tot cas, al poble palestí hi ha molta desafecció latent i molta crítica amb els seus propis governs. A l’estat espanyol som absolutament crítics amb l’estat, amb el govern i amb la Unió Europea. Aquesta desafecció s’haurà de convertir en un crit col·lectiu als carrers, a les urnes, als espais mediàtics, a les universitats, als fòrums socials. Forçant que els aparells institucionals representin la ciutadania i no els interessos de l’economia, la geopolítica, la macroeconomia o les multinacionals.
En tot cas, és molt important recordar que l’engranatge institucional de l’estat espanyol i de la Unió Europea a tots nivells està molt connectat amb el sistema de neteja ètnica i apartheid que aplica Israel als territoris ocupats i la franja de Gaza. Tenim una responsabilitat política, econòmica, militar i de relat amb el poble palestí. Aquesta responsabilitat serà jutjada per la Història. És vital, avui més que mai, activar qualsevol eina ciutadana per denunciar i exigir que cessi immediatament el genocidi que es viu a Gaza, que ja té 75 anys d’Història.
