Joan Salvat-Papasseit
Visquem un moment la candent tragèdia.
Uns germans nostres, milers de camarades, s’han llançat forçats a la vaga. Temps són de penúria els temps que correm. Vosaltres ho sabeu, que aquesta guerra ens porta a totes les vergonyes que el capital amassa amb les seves culpes.
I què horrible patir per aquesta negra causa! Si no es pot menjar del treball… com passar sense ell?
I no obstant és just, és necessari. Cal fer-ho així. La maldestra burgesia mai no cedirà res sinó a una altra burgesia més malvada que aquesta. Ho hem de comprendre i meditar-ho: mentre la nostra força no estigui molt per sobre de la seva força, lluitarem perdent.
Doncs vegeu com es porten; vegeu quina dura maldat sobre tots nosaltres. Quanta gendarmeria; quantes combinacions i falsos complots la policia trama; quants obrers presos, amb tota violència trets de la llar on deixen famolencs els seus fills! Sense haver fet res que mereixi un càstig de la llei més absurda. Sense incendiar les fàbriques on hereten la tisi, sense matar els seus amos ni tan sols pensar-ho.
«Ordre us donen que sigueu el que vulgueu, un porc, un llop… Però un home, no… Això està prohibit! I dels que no obeeixen es desempalleguen…» (Màxim Gorki).
Així és a tot el món. Produïm tan sols per acabar d’atipar els qui ja estan farts. I mentrestant ens morim.
Setmana rere setmana, augmenten en nombre aquests milers d’homes. No sembla fer-los por l’espantosa misèria. I editen un diari, que és doble sacrifici tot i que escampa entusiasmes i esperances. Com a flors que cobreixen les espines que creixen. Diari que redacten eterns perseguits per tots els botxins.
… i algun dels qui mai no van produir els ha esmentat el nom de la pàtria. Mes, on és la pàtria per als productors? A tot arreu moren lentament, iniqua explotació els va segant. La nostra pàtria és allà on un home no imposi res a un altre home; encara no ha existit mai la nostra pàtria… Quan aquí es pateix, l’emigració és bona, i hem d’estimar per damunt de totes les coses els qui més ens estimen per damunt de totes les coses. Però, on ens estimen?
Igual que la política, que és camp de canalles, se senten estranyes veus. Els líders han parlat d’obrerisme. Tingueu cura de la vostra causa, que els líders només entenen com es roba. La política encimbella lladres. Nosaltres, socialistes, volem apropiar-nos de l’Estat per fer-ne miques, per aixafar-los.
Setmana rere setmana augmenta l’escassetat i la justícia és menys. Marxeu a l’estranger si això necessiteu. La Premsa és de l’Estat, els amos, de l’Estat; no trobareu un polític que no estigui a sou de l’Estat, que no serveixi l’Estat.
Ha d’arribar un dia, companys, que a tot el món s’aturin els telers, i les locomotores i els vaixells… i totes les indústries i tots els comerços… i que tots els homes, els veritables homes, es quedin a casa seva o se’n vagin al camp. Aquest dia serà el dia que entenguem tot el que valem.
Malgrat això, encara no es pot dir…
