Rosalia Molina. Dones Llibertàries
Donar veu, denunciar i alertar sobre el fil invisible de la violència masclista i de la cultura de la violació, concretament sobre el cas de la Manada —i moltes altres més— és el que se’ns mostra i ens fa reflexionar en dos muntatges escènics: la pel·lícula No estás sola i l’obra de teatre Jauría.
En aquestes dues obres s’hi exposen, gradualment, les costures del masclisme en la justícia, els mitjans i la societat, i es mostra com un moviment va canviar la manera en què un país afronta la violència sexual avui dia.
El millor de les dues obres, a més de la claredat i precisió de la seva narració, passa per com s’exposa el context i la història de la violència masclista. La denúncia dels fets es fa de manera molt curosa, respectuosa i sensible, sense “revictimitzar” les víctimes, explicitant els fets, les sessions del judici, les crítiques i el ressò social, i es fa palès els muntatges mediàtics, explicitant situacions tant a favor com de rebuig a la sentència.
Tant o més important a la tasca de denúncia tant de la pel·lícula com de l’obra de teatre és la immensa tasca pedagògica que s’està duent a terme, tant en els centres educatius com amb el públic, per donar visibilitat, mostrar i alertar sobre la cultura de la violació a la nostra societat, amb xerrades i debats on els mateixos actors de l’obra conversen amb les espectadores després de cada passi.
La lluita contra la Manada és una colpidora deconstrucció d’un cas que va generar el primer #MeToo espanyol i que va ressonar per tota Amèrica Llatina.
No estàs sola
La pel·lícula dirigida pels cineastes Almudena Carracedo i Robert Bahar, autors de ‘El silencio de los otros’, és un documental que col·loca les peces d’un relat contaminat pel sensacionalisme. Per dur-lo a terme es van realitzar més de seixanta hores d’entrevistes, cinquanta hores de material visual original, i prop de mil hores d’arxiu. El llargmetratge exposa els errors del sistema judicial, els mitjans de comunicació i la societat en el seu tractament sobre la violència sexual.
Amb el punt de partida de l’agressió sexual que sofreix una jove en els Santfermins del 2016 per part de cinc homes que s’autodenominen “La Manada”, a poc a poc la pel·lícula va entreteixint aquesta i dues històries més, i llançant llum sobre la violència sexual que viuen les dones diàriament fins a arribar al #MeToo espanyol: moment en el qual un milió de dones i joves prenen els carrers al crit de «No és abús, és violació», «No estàs sola», «Només sí és sí», «Germana, jo sí que et crec», fonamental perquè les víctimes s’atrevissin a denunciar, facilitant que aquest cas es convertís en el catalitzador del primer moviment #MeToo espanyol utilitzant en xarxes socials l’etiqueta #Cuéntalo.
Aquestes manifestacions en diversos llocs d’Espanya i de diversos països d’Amèrica Llatina, van culminar en unes mobilitzacions feministes massives el 2018 i en un canvi de legislació que posava el focus en el consentiment sexual, passant de la idea de «No és no» a «Només sí és sí», articulada en la Llei orgànica de Garantia Integral de la Llibertat Sexual de 2022 impulsada pel Ministeri d’Igualtat.
El documental també abasta l’agressió a Pozoblanco, comesa per quatre dels mateixos acusats, i l’assassinat de Nagore Laffage el 2008, la qual cosa permet veure una evolució sobre la percepció dels diferents casos en la societat espanyola.
Jauría
Per altra banda, i partint del mateix fet, s’està representant l’obra de teatre Jauría, la reconstrucció emocional del judici de ‘La Manada’.
El seu director, Jordi Casanovas, ja va transcriure Jauría al caliu dels fets, l’any 2019. Però passats cinc anys, era lògic que es fessin alguns canvis. El més evident: incloure la sentència amb els resultats finals; també l’aposta ideològica del dramaturg i el director, que ens donen una interessant mesura, social i teatral, del que hem canviat des de la primera Manada. See senten també nous clams dels acusats contra la violació i la pederàstia. L’obra accentua molt hàbilment una clau de la cultura de la violació: els cinc delinqüents no tenen consciència d’haver delinquit. I el que és pitjor: podem arribar a empatitzar amb ells, encara que sigui durant una frase. L’obra subratlla una proximitat que ens fa incòmodes; el record que ningú es considera violador en una societat on, no obstant, no deixa d’haver-hi violacions.
Un cas que remou de nou el concepte de masculinitat i la seva relació amb el sexe a la nostra societat.
És una obra a partir de les transcripcions reals del judici realitzat a la Manada, construït amb fragments de les declaracions dels acusats i la denunciant publicades en diversos mitjans de comunicació. Una ficció documental a partir d’un material molt real, massa real.
El Cas de la Manada és gran història recent del nostre país, que va dividir un país envers la cultura de la violació —és a dir, l’agressió sexual de tota la vida, socialment acceptada, ignorada, minimitzada o qüestionada— i la cultura del consentiment —és a dir, el crit indignat de «només sí és sí»—.
Jauría parla d’això. No tant de dades, noms i dates, de versions i contraversions, com de les dues cosmovisions que hi ha darrere. Ni es ni pot, ni vol ser una obra neutra. És obertament favorable a la víctima. Però obre una polèmica descarada entre dos conceptes incompatibles de ‘passar-ho bé’. Amb un judici que marca un abans i un després, i que ha inspirat una nova Llei de Llibertat Sexual, canvis en el Codi Penal, a partir dels debats entre el «no és no» i el «només sí és sí».
ÉS IMPRESCINDIBLE VEURE LA PEL·LÍCULA I L’OBRA DE TEATRE!
