Vicenç Pujals
«A vegades la pau no és més que por». Ho cantava Raimon els grisos anys seixanta. La pau, la por. Quan els grans propietaris rurals van reconstituir el Sometent Armat de la Muntanya de Catalunya el 1855, ho van fer sota un lema que deia: «Pau, pau i sempre pau». La por, la pau, sovint són dos plats d’una mateixa balança.
Què és la por? Definició del Diccionari de la Llengua Catalana: «Torbament de l’ànim, especialment sobtós i fort, en presència d’un perill real o imaginari. Aprensió que hom té que li esdevingui algun mal, que s’esdevingui alguna cosa contrària a allò que desitja.»
La por ha pesat sovint com una llosa sobre les classes populars. I hi ha hagut pau, sovint; aquella pau que celebraven els franquistes, per exemple, construida sobre els milers de morts i el terror. La pau social dels amos: la de les fosses comunes, els batallons disciplinaris, les presons plenes a vessar, els afusellaments, l’exili.
Lamentablement, avui aquesta sensació —la por—, limita encara a vegades l’acció sindical en alguns llocs, en algunes persones: ens hi trobem a vegades al sindicat. Gent que suporta situacions d’explotació laboral en tots els aspectes per temor a les represàlies per part de l’empresa, tant en el sector públic com especialment en el privat.
Tenen por de reclamar el que ens correspon; de denunciar situacions greus d’assetjament laboral i sexual. Tenen por de presentar Inspeccions de treball, de demandar l’empresa davant dels Jutjats socials. Tenen molta por de crear Seccions sindicals, de donar suport als delegats sindicals, i fins i tot tenen por de donar suport als companys acomiadats i maltractats per l’empresa.
És culpa d’aquests treballadors i treballadores? Definitivament NO, o només de forma ínfima.
De qui és la culpa, doncs? La resposta és molt clara: la culpa és de l’ombra llarga dels règims de terror i control social, en dictadura o democràcia. I d’un sistema i unes institucions pensats per decantar la balança, per poc que puguin, a favor dels interessos dels poderosos de sempre.
Un sistema sindical que s’ha instaurat per dificultar als treballadors la defensa dels seus drets, des del moment de les eleccions sindicals fins a la negociació de convenis col·lectius; des d’una Inspecció de Treball sense gaires mitjans ni ganes; des d’uns jutjats del social col·lapsats i amb incorporació d’alguns jutges amb poca sensibilitat social. Amb reformes laborals que limiten any rere any els drets aconseguits pels treballadors en dècades anteriors.
Podem arronsar-nos, és clar, i deixar-nos dominar per la por. Però això no només ens paralitza individual i col·lectivament: de fet, obre la porta a la pèrdua de drets i a la degradació de les nostres vides.
La pau social i la por ens aïlla. El sindicat és unió, força, suport mutu. És prendre consciència d’allò col·lectiu. És consciència de classe. És saber que sols som esquifits, inofensius, i junts podem plantar cara. Que si ells avancen nosaltres retrocedim; que si nosaltres avancem, ells retrocedeixen. La pau, la por, la lluita, la vida; plats de la balança.
Quan aixequem la reixa i obrim la porta del sindicat veiem a vegades la por als ulls, la moral de la derrota. Quan surten del sindicat ho fan amb les coses més clares, més ferms. Els militants i afiliats que fa temps que som als sindicats no hem de jutjar aquestes pors; hem d’estendre la mà, donar eines, suport, orientació, fermesa, confiança. Estendre seccions sindicals. Està a les nostres mans revertir la dictadura de la por i la submissió. Que tothom surti del sindicat amb un somriure als llavis i la força per defensar-nos i avançar en la lluita per la justícia social. I que el boca-orella faci créixer seccions sindicals, sindicats i, el més important, enterrem la cultura de la por. Almenys, entre la classe treballadora.
