Frank Smith, amb el suport de CGT UOC
Falsos autònoms sostenint la UOC
La Universitat Oberta de Catalunya (UOC) utilitza una plantilla de més de 6.000 professors i professores mitjançant contractes mercantils que anul·len drets laborals i permet evitar pagar cotitzacions a la Seguretat Social. Aquest professorat és classificat com a Professorat Docent Col·laborador (PDC), a qui convoquem per a la lluita per la seva laboralització, és a dir, la seva contractació indefinida com a treballadors amb totes les garanties i drets.
La UOC és coneguda com la universitat capdavantera en educació a distància a Catalunya, amb projecció internacional, especialment cap a Amèrica Llatina. En algunes de les titulacions, aquesta universitat es mostra cap a l’exterior com una entitat compromesa amb els drets laborals, denunciant les condicions de contractació de plataformes com Uber, Glovo o Deliveroo. En diversos projectes de recerca i de publicacions digitals, la UOC ha denunciat en aquestes companyies la figura del fals autònom: un treballador que, en comptes de ser incorporat per un contracte laboral, és vinculat mitjançant un contracte mercantil. Això implica no retallar, sinó eliminar de facto, tots els drets laborals del treballador en considerar-lo sobre el paper com un petit empresari.
Aquest és el cas d’una part important de repartidors a domicili, que en comptes de salari tenen una tarifa per cada encàrrec rebut a través d’una plataforma virtual. Generant una situació d’alta vulnerabilitat psicològica i social, ja que el repartidor desconeix si rebrà un encàrrec i quan. I, malgrat que la persona treballadora és obligada a utilitzar el mitjà de producció de l’empresa, com és la seva plataforma on-line de comandes, ha de fer-se càrrec del pagament de les cotitzacions de la seguretat social en estar donat d’alta com a autònom. No obstant, si fossin autèntics autònoms, aquests repartidors podrien escollir la seva forma de treballar i els seus propis mitjans de producció.
Irònicament, de portes endins la UOC ha posat en marxa sistemes de contractació similars als d’aquestes companyies, tractant la major part del seu professorat com a proveïdors sense drets laborals. El sistema UOC es basa en una figura coneguda com el Professor Docent Col·laborador (PDC). Els PDC són vinculats mitjançant un contracte mercantil. És a dir, als efectes contractuals, són un proveïdor extern que dóna un servei a la UOC. Com que són contractes de serveis, aquests es permeten ser temporals, funcionant per semestre, evitant així la contractació indefinida segons la legislació laboral actual. Encara més, un PDC no sap si el següent semestre educatiu serà contractat, perquè això depèn del nombre d’alumnes matriculats, fins poc abans de l’inici efectiu de les classes. A més, no tenen reconegudes hores extra, vacances ni dies d’assumptes propis: tenint vigilàncies d’examen en caps de setmana i dedicant dies festius a la preparació de proves d’avaluació.
Els PDC tampoc tenen un salari fix, sinó que funcionen sobre la base de complexes fórmules de tarifes que estableix la universitat d’acord amb els crèdits de l’assignatura, el nombre d’alumnes matriculats i el nombre de proves d’avaluació corregides: tot això esgotant i reduint el màxim possible la seva remuneració. A més, els PDC obligatòriament han d’estar donats d’alta com a autònoms, i són ells els que es fan càrrec de les despeses de les seves cotitzacions socials, que poden arribar a ser properes a les retribucions del personal de plantilla. Retribucions que s’abonen mitjançant dues factures que s’emeten des de la pròpia UOC al començament i després de la finalització del semestre. No obstant això, els PDC no decideixen els objectius de la matèria, no escullen els seus alumnes i han de complir com qualsevol altre professor amb els paràmetres establerts a les guies docents de les matèries. Són els coordinadors de les matèries, una figura docent que sí que té un vincle laboral, la que té l’última paraula sobre aquestes qüestions.
Mateixes funcions que altres professors contractats laboralment
El treball realitzat pels PDC és indistingible en molts casos de les funcions desenvolupades pels professors de plantilla, sent aquestes figures contractades laboralment per la UOC. Entre aquestes funcions trobem dissenyar proves d’avaluació, corregir proves d’avaluació, dinamitzar i configurar els espais virtuals, respondre missatges dels alumnes en menys de 48 hores o buscar bibliografia per a les assignatures. De fet, des de l’aprovació de la LOSU, que assenyala la reducció de la temporalitat dels contractes temporals a un 8% entre el professorat, la UOC va optar per eliminar fins a 300 places de professors associats, evitant així l’obligatorietat de contractar-los indefinidament. Aquesta és una maniobra més que apuntala l’estratègia de la universitat, fonamentant el seu funcionament en professors mal pagats, que no compten ni amb la condició de treballador en els seus contractes, amb tarifes de misèria, vincles temporals, l’obligació de pagar de la seva butxaca les cotitzacions socials i la situació d’alta vulnerabilitat que tot això comporta. Per això entenem que els PDC responen a la figura del fals autònom.
Neoliberalisme antisindical
No és cap secret que el neoliberalisme és avui dia una ideologia antisindical. Iniciada el 1949 als Estats Units amb figures com Hayek i Friedman, i consolidada als anys 80 com a ruta econòmica per part de governs i capitalistes, el neoliberalisme ha promocionat sempre i davant de tota prova empírica en contra, que l’eficàcia empresarial passa per la retallada dels drets laborals. La figura del fals autònom és una peça clau, en tant que permet complir diversos objectius reaccionaris contra les reivindicacions històriques del sindicalisme. En primer lloc, i com ja s’ha explicat, eliminen completament els drets laborals en vincular la força de treball mitjançant contractes mercantils. Però en segon lloc, és un model que deixa en un estat de temor els treballadors. Com explica l’antropòleg David Graeber a la seva obra Feines absurdes: una teoria (Editorial Descontrol, 2019), és aparentment paradoxal que aquells treballs que són la base del funcionament social estiguin progressivament més precaritzats mentre que càrrecs innecessaris o fins i tot parasitaris cada vegada posseeixen cotes d’ingressos més grans, com són alguns càrrecs d’alts directius. Al sistema UOC aquesta realitat hi és present, sent que la principal força de treball educativa recau sobre els PDC, necessària així mateix per a la major font d’ingressos de la UOC amb diferència: ja que la matriculació dels alumnes representa aproximadament les dues terceres parts dels ingressos als pressupostos del 2024. En resum, la peça clau del sistema UOC és la més mal pagada. No obstant això, des de l’òptica de Graeber no hi ha cap paradoxa quan precisament es té en compte que una feina altament precària genera treballadors altament dependents, i per tant menys predisposats a fer valer els seus drets.
En aquest sentit, utilitzar la figura del fals autònom no busca només eliminar els avenços aconseguits després de segles de lluita del sindicalisme. La normalització d’aquestes figures busca fragmentar i diluir la pròpia base dels sindicats, individualitzant els treballadors en petits proveïdors que poden perdre ràpidament el poc que obtenen. Com assenyalen autors com Feher i Bauman a les seves obres, no és casual que la precarització del treball sigui anàloga a la reducció de la taxa de sindicació, processos que són dues cares de la mateixa moneda en figures com el fals autònom o similars. Aquest model suposa, doncs, una forma de disciplinament que cerca eradicar tota forma de resistència i avenç sindical. En aquest sentit, que una universitat que es promociona com a respectuosa dels drets laborals imposi un sistema que produeix i es fonamenta en la seva por, és una contradicció majúscula dels seus presumptes valors.
Externalització de responsabilitats
Ara bé, el model UOC també busca evadir, dins del marc del neoliberalisme, l’altra gran dimensió viscuda amb hostilitat pel capital: les prestacions socials. Que els PDC es vegin obligats a sufragar les seves cotitzacions socials entra a la lògica neoliberal de passar la responsabilitat de l’ocupador a l’empleat. Aquesta maniobra genera un doble greuge. En primer lloc al treballador, perquè se’l força a assumir aquesta responsabilitat que redunda en una major vulnerabilitat econòmica i desprotecció en cas de finalització del vincle: ja que per la situació d’alta precarietat, els PDC s’agafen al barem mínim de cotització perquè els seus esforços generin algun ingrés real. Això implica estrènyer potencials prestacions de desocupació o pensions per jubilació. En segon lloc, a la Tresoreria General de la Seguretat Social (TGSS), mentre que l’empresa deixaria de coresponsabilitzar-se socialment de mantenir les prestacions socials que fan possible la vida en societat. En resum, s’està forçant a molts treballadors a pagar per treballar, evitant en bona part que l’empresa contribueixi al manteniment de les administracions i prestacions públiques.
Minva de l’educació
El sistema UOC no només té un impacte en els treballadors, els sindicats o les prestacions socials. També afecta un sector central al sistema universitari: els alumnes. En aquest sentit, recordem que el sistema universitari té una funció social summament rellevant: garantir relleus generacionals amb una educació ètica i de qualitat. Tenir professors barats també implica, a la llarga, tenir professors cremats i desmotivats. En canvi, incorporar professors ben pagats és una forma d‟inversió educativa, que podria ajudar a una millor provisió de coneixements i competències. Davant d’aquesta necessitat, cal assenyalar que la despesa en PDC és de les més baixes als pressupostos de la UOC. A més, entre el 2019 i el 2024, la partida d’inversió tecnològica ha augmentat gairebé un 70%, però la partida per a la creació de materials didàctics, que solen ser encarregats també a PDC, s’ha reduït en aproximadament un 15%.
Podria semblar que la UOC, en ser una universitat que prima la interacció virtual, hagi de fer aquestes inversions. Però en els darrers anys el gran canvi amb impacte directe a l’ensenyament ha estat canviar el programari de les aules virtuals a un sistema CANVAS, que ha estat acompanyat d’una gran quantitat de problemes tècnics i cap millora aparent respecte a sistemes anteriors. Per contra, la creació de materials didàctics, que és necessària per a l’actualització del coneixement dels alumnes, s’ha empetitit. Aquest panorama fa encara més mala cara quan la partida d’“altres inversions” als pressupostos ha augmentat un 280% en el mateix període.
Davant d’aquests fets, és d’esperar que la UOC argumenti que el seu sistema garanteix la flexibilitat dels PDC, i que fins i tot en alguns casos la fragilitat d’un vincle mercantil sigui profitosa per als seus treballadors i treballadores, perquè així són lliures d’escollir altres horitzons laborals. Just aquest és el discurs de les empreses Uber, Glovo i Deliveroo que alguns estudis de la UOC critiquen, i que sol negar les condicions socioeconòmiques i els abusos als empleats mitjançant un fals missatge de llibertat individualista. Si bé és plausible que hi hagi PDC a qui aquest model els beneficiï per les seves circumstàncies personals, el cert és que el discurs de la flexibilitat amaga una exigència de disciplina i autoexplotació davant la possibilitat palesa de perdre la font d’ingressos en qualsevol moment. Com hem ressenyat, és un sistema dissenyat contra el treballador, la seva organització sindical, les prestacions socials i l’educació de qualitat. El que sí que busca garantir aquest sistema és l’obediència i la sensació de solitud entre els PDC.
Lluitem pels nostres drets
El sistema UOC nega precisament l’element constituent dels professors, que són treballadores i treballadors, i concep els PDC com braços i ments que han d’estar inqüestionablement sota el seu servei, però que puguin rebutjar i substituir en qualsevol moment. Volen la nostra feina, però sense els nostres drets; cossos que rendeixin, però no persones. Davant d’això, cal recordar que aquest discurs no és nou; altres empreses ja l’han fet servir, i avui es veuen confrontades per l’acció sindical.
Els sindicats de riders, o els col·lectius de netejadores d’hotels com les Kellys, afectats per la figura del fals autònom, són un exemple d’unió i de lluita. No volem projectar la idea que només cal unir-se per guanyar. Organitzar-se requereix temps, esforç i accions. Però molt especialment, requereix que el subjecte principalment afectat, en aquest cas els PDC, s’empoderin col·lectivament per lluitar pels seus drets. Els PDC han de fer el pas per unir-se, conèixer-se i començar a traçar una ruta per la seva laboralització. És a dir, el reconeixement que són treballadores i treballadors, i per tant mereixen fer valer tots els drets conquerits des del sindicalisme combatiu: tenir un contracte indefinit amb totes les garanties, nòmines mensuals i cotitzacions a càrrec de l’empresa, vacances, permisos i altres drets, així com una carrera professional definida. Com deia Emma Goldman: la llibertat no baixarà al poble, el poble s’ha d’alçar a la llibertat.
