Jordi Martí Font
Un dels motors de l’auge de l’extrema dreta a nivell europeu i mundial ha estat, sense cap mena de dubte, un combat cultural que en molts aspectes han guanyat. A vegades, perquè les esquerres no han plantat cara i han permès que els seus discursos ideològics amaressin àmplies capes de la societat, majoritàriament joves, i en altres ocasions perquè la radicalitat dels seus plantejaments provocava que la resta de la societat se’ls mirés més com uns excèntrics que com un perill. I a poc a poc, l’extrema dreta s’ha apropiat, en el terreny literari, que és del que vull parlar en aquest article, de noms, llibres, obres i autors. El cas d’Ezra Pound a Itàlia amb la creació de Casa Pound l’any 2003 i l’extensió a més de 150 indrets de la geografia italiana d’aquest projecte obertament neofeixista ens hauria de fer pensar una mica, però en això també continuem absents.
A qui em refereixo quan dic que «continuem», de quin «nosaltres» estic parlant? Doncs de la classe obrera, de les llibertàries i anarcosindicalistes, a qui va dirigida aquesta publicació i a qui amb aquest article vull esperonar no només a llegir Papasseit sinó a fer-se seva la poesia catalana contemporània a partir d’autores i autors que ens pertanyen i han de ser, mentre n’hi hagi, part del cànon literari català.
Hem abandonat el combat cultural central i l’hem deixat durant dècades en mans de la burgesia. I aquesta, és clar, ha fet i desfet. Ha situat referents de la seva classe en el centre i «els nostres» han esdevingut perifèria, pràcticament inexistents. Si volen esdevenir transformadors i situar la cultura en el centre de la nostra revolució, tal com jo crec que ha de ser, ha de canviar radicalment. Hem d’aprendre a parlar de la nostra contemporaneïtat amb referents que formin part de la nostra classe, de les nostres lluites, de la nostra història, que és la de la majoria de la població dels Països Catalans.
Per fer-ho, necessitem tenir referents literaris propis, que parlin des de la classe o, almenys, des de les lluites per transformar el món que ens envolta i que ens envoltava, ja sigui a nivell polític (la política que fem des del sindicats), vital, de gènere o d’ampliació de llibertats reals en cada un dels moments de la nostra història.
La poesia, com deia aquell, és una arma carregada de futur i entre els creadors de poemes en tenim un nom que no pot passar desapercebut: Joan Salvat-Papasseit. Més encara enguany quan es compleix el centenari de la seva mort als 30 anys i la Generalitat de Catalunya ha proclamat oficialment l’any 2024 com a Any Salvat-Papasseit i ha triat com a comissari de l’any «un dels nostres», Ferran Aisa. Ens cal celebrar Salvat i ens cal posar-lo en el centre de les nostres poètiques, de la nostra manera d’entendre i veure l’art i la creació, convertir-lo en una veritable icona, però no només, a ell que volia ser «glossador de la Divina Acràcia», «l’acràcia impossible en la vida dels homes»
El poeta que venia de baix, que va viure en la misèria més gran però alhora es va saber organitzar i participar, com a escriptor, del debat d’idees, que va rebentar les costures literàries noucentistes aportant-hi els trencaments que des d’Europa ens arribaven embolcallats en diverses avantguardes, ja fossin futurisme (que els catalans teníem abans de Marinetti a partir de Gabriel Alomar), cubisme o surrealisme (que ens arribaven de París a través de gent que havia transitat per l’anarquisme de final del XIX com Pérez-Jorba).
El poeta antimilitarista, que es va oposar a la Gran Guerra, als uniformes i als militars, així com al que ell anomenava «flamenquisme» i l’analfabetisme que impedia el progrés de les obreres i els obrers i la seva submissió sempre a la classe burgesa, que evidentment tenia coneixement de tot perquè sabia que saber és poder (tal com passa avui mateix).
El poeta obrer que retreia als seus amics poetes noucentistes que no sabien què era guardar fusta al moll, és a dir treballar. Perquè ell, a diferència dels Riba, Carner o Foix, treballava, tal com la resta de gent del seu voltant, amb el cos, suant la cansalada i arribant a l’esgotament físic.
El poeta de l’amor arravatat des del cos. L’amor que no oblidava la matèria primera de l’amor, de fer l’amor, de sentir l’altre com si fos un mateix: els cossos dels amants. I reprenia així una manera d’estimar física i sensual alhora que ja havia transitat segles enrere un poeta com Ausiàs March, el de «la carn vol carn», però que havia estat abandonada tant durant la Renaixença com en el Modernisme i el Noucentisme.
El poeta malalt i ferit de mort que vivia perquè volia viure. Amb una tuberculosi que li rosegava el el pit com «una bèstia avara». El poeta que reptava els Déus a ple vol i que esdevenia «enemic del poble» perquè en volia la redempció, el seu propi alliberament absolut, més enllà dels suposats messies que anunciaven camins ja fàcils si se’ls seguia.
El Poeta amb majúscula que invitava els altres, els noucentistes, «a què sigueu futurs, és a dir, immortals. A què canteu avui com el dia d’avui. Que no mideu els versos ni els compteu amb els dits ni els cobreu amb diners. Vivim sempre de nou. El demà és més bell sempre que el passat. I si voleu rimar, podeu rimar: però sigueu Poetes, Poetes amb majúscula: altius, valents, heroics i sobretot sincers.»
El poeta que cantava la lluita i que afirmava, rotundament, que «Per a ésser Poeta caldrà primerament el desig de lluitar.»
El «poetaavantguardistacatalà» que ha estat, alhora, un dels més estimats, cantats, recitats i no oblidats pel poble, del qual formava part per naixement i, sobretot, per pròpia decisió.
El poeta, en definitiva, que va marcar un abans i un després en la poesia catalana contemporània i que era, més que cap altre, «l’home entusiasta», «l’incendiari de mots».
