Gemma Parera
Palestina, Kurdistan i Armènia sota les bombes
Els estralls del colonialisme i l’imperialisme han esclatat un cop més al Pròxim Orient en els darrers mesos de setembre i octubre. Conflictes enquistats en el tauler del capitalisme mundial han portat a noves onades de bombardejos, ocupació i neteja ètnica en diferents zones d’aquest territori hereu d’invasions i genocidis recurrents que afecten, sense excepcions, la població treballadora, empobrida i oprimida per anys de polítiques d’embargament i violència.
El 19 de setembre va ser el dia fatídic per Armènia (República d’Artsaj), el 5 d’octubre pel Kurdistan (Rojava) i el 7 d’octubre per Palestina (Gaza). Però no són dates singulars, sinó la continuïtat de mesos, anys i segles de colonialisme i despossessió. En els tres casos bombardejos, embargament i ocupació, amb diferents contextos i escales, s’entrellacen com a tàctiques de guerra que ofeguen i massacren les poblacions. I en l’escenari, una Europa i uns Estats Units amb diferents vares de mesurar drets i responsabilitats, i amb produccions armamentístiques i interessos geopolítics que atien foc als conflictes.
El genocidi de la població palestina a Gaza, la Nakba que continua
Un dia després del 50è aniversari de la Guerra del Yom Kipur del 1973, Hamàs va llançar un atac sobre Israel sense precedents. El Govern de Gaza, dirigit pel partit islamista Hamàs des de 2007, va declarar que era una resposta a les agressions que pateixen els palestins a conseqüència de les incursions de l’exèrcit israelià a Gaza i Cisjordània, així com als atacs dels grups armats dels colons israelians, que han costat només a Cisjordània el darrer any 200 morts, dels quals 38 són infants, a més de les milers de persones palestines empresonades sense procés judicial i les moltes que han denunciat tortures, incloent menors.
Els atacs van deixar 1400 persones mortes a Israel i més de 150 hostatges, en una operació que va trobar les forces israelianes desprevingudes, o ocupades en la defensa dels colons a la Cisjordània ocupada. Es tracta d’una política, la d’augmentar les colònies expulsant la població palestina de les seves terres, que s’ha permès i fomentat des del govern israelià i que ha portat a duplicar els assentaments des de l’aprovació dels Acords d’Oslo l’any 1993 que havien de portar a la solució dels dos estats, altrament inviable en una Palestina sense continuïtat territorial i una Cisjordània cada vegada més “foradada” per les colònies.
Com a resposta als atacs, i en el que és clarament un “càstig col·lectiu” —com ha declarat el relator especial de l’ONU per a Palestina—, van començar els bombardejos a Gaza, a edificis, hospitals (gairebé un miler de persones mortes a l’explosió de l’hospital Al-Ahli de Gaza), cotxes de població que fuig cap al sud, combois d’ajuda humanitària, i fins i tot el pas de Rafah per impedir l’entrada d’ajuda humanitària a Gaza des d’Egipte. Uns bombardejos que estan provocant milers de morts cada dia, més de 5.000 des de l’inici de la invasió, en el que ja es pot definir com una neteja ètnica o genocidi a la franja de Gaza.
Per posar en context aquesta operació, a Israel hi ha hagut cinc eleccions anticipades en només tres anys (2019-2022) i per tant llargs períodes de governs en funcions. El Likud, sempre com a força més votada, va passar a l’oposició durant el breu govern presidit per Naftali Bennet (juny 2021-juny 2022) i des de fa un any ha tornat al govern, amb Netanyahu a la presidència, en coalició amb partits d’extrema dreta i ultraortodoxos.
Netanyahu, a qui els escàndols de corrupció han acompanyat sempre, està imputat actualment per diversos casos i ha impulsat una reforma judicial —molt criticada— per eludir-ne les conseqüències. D’aquest conflicte, i en un context d’estat de guerra i govern d’unitat, Netanyahu en pot sortir reforçat políticament. L’ús de la guerra i dels “enemics exteriors” sol ser un recurs per aquestes situacions, com després veurem amb l’exemple de Turquia (país que, mentre massacra la població kurda, utilitza el suport a Palestina en una habitual instrumentalització dels pobles per part d’estats genocides i colonials).
Els atacs de Hamás han sigut l’espurna que ha encès la duríssima resposta israeliana. Però, d’on surt Hamàs? Hi ha diverses veus que apunten al propi govern israelià.
El general israelià Yitzhak Segev, governador de Gaza a finals dels 70, assegura que quan Hamàs va desembarcar a Gaza va comptar amb ajuda de Tel Aviv. El 1979, les autoritats israelianes li van donar un permís oficial al Xeic Ahmed Yasin, fundador del moviment, per armar l’organització Mujama al-Islamiya, una organització caritativa predecessora de Hamàs; també li van permetre desenvolupar la Universitat Islàmica de Gaza, on es van formar gran part dels quadres dirigents de Hamàs, sota una visió salafista (fonamentalista) de l’Islam. En els seus primers anys a Gaza, «el govern d’Israel li donava diners per sostenir les mesquites», confirmava el general a The New York Times. Avner Cohen, responsable israelià d’assumptes religiosos a Gaza fins al 1994, va afirmar a The Wall Street Journal que «Hamas, malgrat ell, havia estat una creació d’Israel. Un error enorme i estúpid».
Per a Israel, fomentar la creació i creixement de Hamàs hauria de debilitar l’Organització d’Alliberament de Palestina, liderada per Yasser Arafat, que als anys vuitanta era l’organització palestina més gran amb la proposta d’un Estat Palestí laic. Arran dels acords d’Oslo del 1993, signats per Yasser Arafat i el primer ministre israelià, Issac Rabin, tant Hamàs com la ultradreta israeliana, representada —entre d’altres— pel Likud de Netanyahu, es van oposar a la creació de dos estats. Els atemptats de Hamàs, per una banda, i els atacs de colons israelians, per l’altra, van intentar torpedinar l’acord d’Oslo. Rabin, de fet, va ser assassinat per un extremista israelià de dreta, l’any 1995. Quan Netanyahu es va convertir en primer ministre va enterrar els acords d’Oslo acusant els palestins d’incomplir-los.
Hamàs va prendre el control de la Franja de Gaza l’any 2007. Per aquelles dates el director d’Intel·ligència d’Israel, Amos Yadlin, havia reconegut a l’ambaixador nord-americà al país, Richard Jones, que «Israel estaria “feliç” si Hamàs prengués el control de Gaza perquè les Forces de Defensa d’Israel podrien tractar llavors Gaza com un estat hostil», segons un cable diplomàtic del representant nord-americà desclassificat per Wikileaks. A la reunió, a més, Yadlin va descartar la importància del paper iranià en una Gaza controlada per Hamàs «mentre no tingués port».
Més recentment, el 2019, segons el periodista israelià Gidi Weitz, Binyamin Netanyahu hauria dit en una reunió tancada del partit Likud al parlament (la Knesset) que qualsevol que volgués evitar un Estat palestí havia de donar suport a Hamàs i finançar-lo. «La nostra estratègia és aïllar els palestins de Gaza dels palestins a Cisjordània».
Entendre el context requereix també posar el focus en què està passant a Gaza, també anomenada la presó més gran del món a l’aire lliure. El govern d’Israel ha imposat a la Franja de Gaza punts de control i polítiques de segregació, qualificades per Amnistia Internacional com un «règim d’apartheid que busca l’opressió i la dominació sistemàtiques d’un grup racial sobre un altre amb la intenció de mantenir aquest sistema». Així mateix, el Relator Especial de l’ONU va definir (2007) com d’«apartheid» la situació en què viuen els palestins. Fins i tot, la justícia internacional (2004) va declarar que el mur de Cisjordània era contrari al dret. Pel que fa a Gaza, un acèrrim bloqueig de la franja des de fa més de 15 anys n’impedeix l’entrada de productes bàsics i el moviment per a les 2,2 milions de persones que l’habiten (la major densitat de població del món). L’atur arriba al 50% i els talls d’aigua i llum són constants. Des de l’operació “Plom Fos” del 2008-2009, amb què Israel va assassinar gairebé 1400 persones palestines, moltes d’elles criatures, els atacs a la franja han estat reiterats i cruents. Ara, amb l’operació de destrucció massiva de l’exèrcit israelià, s’esgoten l’electricitat, els aliments i el combustible.
El Ministeri d’Afers Estrangers i Expatriats de Palestina ha acusat la «maquinària de guerra israeliana» d’utilitzar «armes prohibides internacionalment, entre elles fòsfor, bombes de dispersió i d’altres» en el que considera clarament «un genocidi». De fet, May Golan, ministra israeliana dels Drets de la Dona ha declarat que: «algunes ànimes fràgils i santurrones estan explicant que la majoria dels residents de Gaza són població civil no implicada, per la qual cosa no els hem de fer mal. Res d’això. Hem de destruir-los fins a la medul·la».
Des d’Europa i els Estats Units, no només s’ha permès sinó que també s’ha encoratjat i donat suport a aquest genocidi, alhora que perseguit i criminalitzat les veus en suport a Palestina. La presidenta de la Comissió Europea, Úrsula Von der Leyen, va reiterar des de l’inici «el dret a defensar-se d’Israel» i només després de les crítiques rebudes hi ha afegit «d’acord amb el dret humanitari». Els estats francès i alemany han prohibit les manifestacions pro-palestines, en un fet insòlit en països que es declaren plenament democràtics. La Fira del Llibre de Frankfurt ha retirat el lliurament del premi LiTeraturpreis a l’escriptora palestina Adania Shibli. Al Regne Unit onejar la bandera palestina pot ser considerat com un delicte d’ordre públic. Pel que fa a l’estat espanyol, les dades de venta d’armament parlen per si soles: s’ha venut a Israel material de defensa per 130 milions d’euros des de l’any 2000 fins al 2021, segons el Centre Delàs d’Estudis per la Pau, i el comerç bidireccional d’armes no s’ha aturat.
El suport incondicional dels estats occidentals a Israel i a la colonització i genocidi del poble palestí topa de front amb les protestes que recorren tot el món, des de les ciutats on han estat prohibides com París o Berlin, passant per Londres, Nova York, Barcelona, Roma, Rabat, Bagdad i tantes altres ciutats, barris i pobles que s’alcen contra els 75 anys d’ocupació de Palestina. Alhora, organitzacions com la Xarxa Internacional de Jueus Antisionistes condemnen la colonització i la «deshumanització racista dels palestins a la societat israeliana, que ha assolit el seu punt màxim» i organitzacions com Anarquistes contra el mur o Breaking the silenci (formada per ex-combatents de les forces armades israelianes) intenten obrir noves mirades anticolonials en “el cor de la bèstia”.
Però, sobretot, hem d’obrir la mirada a la resistència palestina, perquè ni el fonamentalisme de Hamàs, ni la corrupció i col·laboracionisme d’Al-Fatah, no ho són tot; només cal recordar la Intifada de la unitat, amb una vaga el maig de 2021, convocada i organitzada per la joventut palestina, organitzacions de base, comitès populars i organitzacions de la societat civil a tot Palestina —en la qual també van participar palestins que viuen a Israel—, en resposta a l’assalt d’aquell moment d’Israel sobre Gaza, que havia matat més de 250 persones, l’agressió contínua d’Israel a Jerusalem i al barri de Sheikh Jarrah (d’on s’expulsen famílies palestines), i els atacs a què s’enfronten les comunitats palestines dins d’Israel. També han sortit al carrer durant els darrers anys milers de dones amb Tal’at, un moviment revolucionari, anti-colonial i feminista palestí. I, per suposat, cal esmentar la trajectòria de gairebé 20 anys i el creixement arreu del planeta del moviment BDS (Boicot, Sancions i Desinversió) que va néixer el 2005 de la crida de 170 organitzacions de la societat civil palestina i que posa Israel contra les cordes. Ara, totes les mirades estan posades en Gaza i en el futur d’un poble que porta 75 anys en resistència.
Turquia inicia una nova operació de bombardejos intensos sobre Rojava
Des de principis d’octubre una operació de bombardejos ha començat de nou per part del govern de Turquia sobre la població de Rojava i de tot el nord i l’est de Síria, la qual ha causat desenes de víctimes i ha destruït les principals infraestructures d’electricitat, aigua, gas i petroli, fent perillar la supervivència de cinc milions de persones a la regió. Entre els objectius dels bombardejos s’hi ha trobat habitatges, escoles i hospitals. A més, ciutats àmpliament poblades com Kobane, Qamishlo o Hasseke han resultat especialment atacades.
Aquest atac s’emmarca en el que es podria definir com una guerra intermitent a la regió, amb períodes d’atacs més cruents amb la intenció d’ocupar parts del territori com va succeir l’any 2018, en què Turquia, amb la col·laboració de bandes islamistes de Síria, es va annexionar la regió kurda d’Afrin, i l’octubre de 2019 on una operació de bombardejos de l’exèrcit turc junt amb una ofensiva terrestre de les bandes gihadistes sirianes va acabar amb l’ocupació dels territoris kurds de Serekaniye i Gire Spi, i milers de refugiades que s’afegien a les que un any abans havien fugit de l’Afrin també ocupat per Turquia.
L’any 2019 la resistència de les forces democràtiques sirianes (FDS) va aconseguir aturar l’ofensiva, però des d’aleshores els bombardejos turcs sobre el territori de l’Administració Autònoma del Nord i l’Est de Síria (hereva de la “revolució de Rojava” i la seva extensió als territoris alliberats de l’Estat Islàmic del nord de Síria), han estat constants. Molts dels atacs es produeixen mitjançant drons que s’adrecen a persones amb responsabilitat en el marc de l’Administració Autònoma o activistes del moviment d’alliberament kurd i del moviment autònom de dones, i també a infraestructures energètiques o per a la producció d’aliments de la regió. A més, cal sumar-hi les restriccions d’aigua per part de Turquia mitjançant el control de preses que regulen els fluxos del Tigris i l’Èufrates i l’embargament al qual està sotmesa la regió.
Els bombardejos recents que pateix la població civil des del 5 d’octubre són la resposta declarada per part del govern turc a l’atac de l’1 d’octubre de les Forces de Defensa del Poble (HPG – Hezen Parastina Gel), vinculades al Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), al Ministeri d’Interior a Ankara. Així, doncs, la destrucció de Rojava es presenta com el “càstig col·lectiu” que solen aplicar les potències imperialistes per justificar els seus interessos. De fet, el primer ministre turc Recep Tayyip Erdogan ha declarat en diverses ocasions que vol crear un “cinturó de seguretat” de 30 quilòmetres al llarg de la frontera amb el nord i l’est de Síria —aquest constituiria un dels punts centrals del seu mandat, tal com va manifestar en el discurs que va pronunciar després de sortir vencedor de la segona volta electoral el maig passat—, cosa que significaria l’expulsió de la població de la zona, especialment kurda i minories ètniques i religioses. A més de forçar un canvi demogràfic, pretén acabar amb una administració autònoma que s’ha forjat arran d’un procés revolucionari iniciat l’any 2012 a Kobane basat en els principis del Confederalisme Democràtic (democràcia directa, feminisme i ecologisme) desenvolupats per Abdullah Öcalan. Alhora, la crisi econòmica turca i l’acusació per part de l’oposició de “manipulació” de les passades eleccions presidencials, situen Erdogan en una fragilitat política que la guerra pot revertir.
Els bombardejos a Rojava i a la resta del nord i l’est de Síria suposen, doncs, una amenaça per la supervivència d’un sistema polític, social i econòmic que ha permès una economia comunal i una convivència pluriètnica única a la regió, i suposen un risc també per al ressorgiment de l’Estat Islàmic (EI) en una zona on encara hi ha cèl·lules dorments i milers de presoners de l’EI (més de 50.000 només al camp de Al Hol). El copresident de l’Oficina de Defensa de l’Administració Autònoma, Zidane al-Asi, ha alertat que davant una invasió de Turquia “les nostres forces aniran a lluitar contra els mercenaris que venen del costat turc, i així s’aplanarà el camí per al retorn d’ISIS, i el món serà el perdedor”. Així mateix ho va manifestar Mazloum Abdi, representant de les Forces Democràtiques Sirianes, en una compareixença al Parlament de Catalunya el passat 19 d’octubre, on també va afirmar que “l’Administració Autònoma del Nord i l’Est de Síria és un projecte acceptat entre la població kurda i àrab i per això el volen atacar, tant per part del règim sirià com del turc”. D’aquesta manera, el silenci internacional ha esdevingut còmplice dels atacs indiscriminats del segon exèrcit més important de l’OTAN i d’un país que representa un aliat estratègic al Pròxim Orient i en el control, mitjançant l’ús de la violència policial i les deportacions, de les fronteres.
L’expulsió de la població armènia del Nagorno-Karabaj o la fi de la República d’Artsaj
El 19 de setembre l’Azerbaidjan va llançar una nova ofensiva sobre el Nagorno Karabakh (un enclavament armeni disputat amb l’Azerbaidjan), i després de 24 hores de bombardejos, les forces armènies van rendir-se, ja que es van quedar sense cap suport internacional. Ni Rússia, amb presència a la regió —teòricament per defensar els armenis—, ni els Estats Units i la Unió Europea no van actuar més enllà de demanar que cessessin les hostilitats.
Cal recordar que l’any 1991, en un referèndum boicotejat per la població àzeri, la població armènia, majoritària a l’Alt Karabaj, va aprovar la creació d’un Estat independent. El setembre de 2020, l’Azerbaidjan, amb el suport armamentístic de Turquia i Israel, i amb la participació de milícies sirianes, va iniciar una ofensiva a gran escala en què va recuperar bona part dels territoris controlats pels armenis des de la dècada de 1990, de manera que la República d’Artsaj (com anomenen els armenis al Nagorno-Karabaj) va quedar molt reduïda territorialment i se’n va expulsar les forces militars de la República d’Armènia. Van morir unes 7.000 persones i més de 20.000 van quedar ferides.
La darrera ofensiva va arribar després de nou mesos de setge al voltant del corredor de Lachin, l’única via de comunicació del Nagorno Karabaj amb l’exterior, tan per l’entrada d’aliments com per la sortida de població que havia de ser atesa als hospitals d’Armènia. També es va dificultar l’accés d’ajuda humanitària. La falta de combustible, d’electricitat (es va tallar la connexió) i d’aliments es va convertir en un genocidi invisible, el primer d’una tardor que en depararia d’altres a la regió. Ara aquest enclavament forma part de l’estructura administrativa de l’Azerbaidjan i darrera queden centenars de morts (no se’n sap la xifra exacta), milers de desplaçades i refugiades (moltes d’elles cap a Armènia) d’unes 120.000 armènies que quedaven al territori, i molta por, incertesa i incomunicació amb l’accés a l’internet capat. A l’Azerbaidjan, els pocs activistes que s’han oposat a la guerra han estat detinguts; no hi ha lloc per a la dissidència, per al diàleg i la pau. I la història ens mostra que així un conflicte no s’acaba, només es silencia.
